dijous, 29 d’octubre de 2015

Opera Rock, Mix de rock i cultureta



Des de que el cinema va incorporar el so, la música ha estat estretament lligada al 7è art. De fet, si no recordo malament, es considera la primera pel·lícula sonora una que tenia per títol “El cantor de Jazz”, no? Des d’aleshores, el gènere musical ha estat un dels recurrents a la indústria. Comèdia, romàntica, drama, western, de por... i musical! Va així, no? 



No podem oblidar les pelis del Fred Astaire i la Ginger Rogers, les melodies de Broadway, el Gene Kelly ballant i cantant sota la pluja, 7 novias para 7 hermanos, el Mago de Oz, West Side Story... Cada vegada van adquirint més cos i més intenció els musicals, ja no ´son només un inventari de cançonetes més o menys relacionades, si no que s’han d’interpretar com un tot, com un conjunt. A veure, que la música de West Side Story estigui composada per Leonard Bernstein no és broma...

I al final, cap als anys 70, apareix un nou concepte de musical. L’òpera rock, a mig camí entre els musicals de Broadway i els LP del nou fenomen musical, el Rock & Roll i el Pop. Les primeres que recordo tenien més de provocació que de “passar una estoneta agradable el dissabte a la tarda”. Què me’n dieu sinó de Jesuschrist Super Star, una visió moderna del mite de Jesús, a ritme de rock? amb elements anacrònics a la història, com romans amb metralletes; més hippy que místic. I parlant de hippies i melenuts, què millor que Hair, al·legat 100% pacifista, vegetarià, hippy per antonomàsia... tot i que jo em quedo amb la versió del Raphael, tu... #Digue’mTransgressor.

 



Anant un pas més enllà, el grup mod The Who va compondre Tommy, òpera rock basada en la vida d’un noi sord, cec i mut (degut a un shock post-traumàtic) que porta al límit l’habilitat del seu únic senti útil, el tacte, fins a convertir-se en campió de Pin Ball... Tela... D’aquí traieu-ne les metàfores que vulgueu: la violència i els abusos com a origen de tots els mals,l’ús de les drogues com a presumptes medicines, la música com a camí a la salvació... Sigui com sigui, la música és boníssima, rock en estat pur, i la peli va ser interpretada per mogollón d’estrelles del rock del moment (com Elton John, Eric Clapton, Tina Turner o Jack Nicholson, que no és cantant però que sempre queda be en qualsevol peli).



I enfilats a la cresta de l’ona, els The Who van seguir amb una altra òpera rock, Quadrophenia, que reflecteix l’eterna lluita entre el be i el mal, els mods i els rockers. Que cadascú decideixi qui és qui... Lambretes amb retrovisors vs Motarres amb tubs d’escape; Gabardines vs Chupes de pell; melenetes vs toupées; ... cliché rera cliché anem trenant aquest retrat d’una generació. Memorable l’escena entre el prota i un vell amic de la infància, a les dutxes. Si us hi fixeu, l’àmic és l’Sting, cantant i baixista dels The Police... El fet que estiguin a la dutxa no té connotacions sexuals... és una exigència per fer una retrobada entre amics neutra, sense condicionants.... el pollo que es munta a l’acabar la dutxa i veure’s vestits: un rocker i un mod dutxant-se junts; i allí acaba l’amistat de tants anys! I només és el principi del drama...



Una altra opera rock que va passar a la història de la ma del cine és The Wall, dels Pink Floyd. La peli la va dirigir Alan Parker, que també dirigiria pelis com Flash Dance, però que ja retornen al clàssic dels musicals, més lluny del concepte Opera Rock. The Wall va ser tan famosa per la música del grup anglès com per les animacions d’algunes de les cançons. Metafòriques, surrealistes, suggerents, totes elles captivadores. Com a obra és realment complerta, tant per la banda sonora com per les animacions i les seqüències filmades (protagonitzades pel famós Bob Geldorf, promotor anys després de la iniciativa USA for Africa per a lluitar contra la fam al continent africà). Alguns diuen que és el millor disc del grup, potser no m’atreviria a dir tant, però segur que se’l pot classificar com a mooooolt bo. Sigui com sigui, s’entén que es neguin a permetre la venda dels seus discs com a cançons inconnexes.



I la darrera tendència en òperes rock... tot i que el terme òpera queda gran... i el de rock enorme, és confeccionar un musical a base d’enllaçar cançons d’algun grup famós. A què em refereixo? Doncs a Mamma Mia, a què si no... La veritat és que la currada és força resultona. Dona el pego el guió a base de les cançonetes del quartet suec. Genial? Home, no; divertit? Segur que si...



Apali, gaudiu de la música i de les pelis...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/03/2015.