divendres, 21 de juliol de 2017

Remi Gaillard, rei de la càmera oculta

“C’est en faisant n’importe quoi qu’on devient n’importe qui”

Qui més qui menys tots recordem els programes de la càmera oculta: posem un actor ‘ganxo’ a fer bajanades pel carrer i mirem com reacciona la gent. A la tele hi ha molts programes que en van plens.

A les Espanyes va tenir molt d’èxit la pel·lícula del malograt Manuel Summers, “To er mundo e gúeno” (sense oblidar la seva seqüela, “To er mundo e mejó”) que posava al límit els espanyolets de la transició, cap allà el ’82, l’any del mundial de furgo, amb les seves bromes (moltes d’elles, val a dir, molt enginyoses) i genialment dinamitzades pel germà del director, Guillermo Summers. Encara em cauen llagrimons recordant l’sketch del lleó al lavabo públic!    =8_-D    =8_-D     =8_-D  “...ahí hay un león que te va a comer la coliiitaaa!”

En general, no és que sigui un gènere que m’apassioni; el meu síndrome de la vergonya aliena m’impedeix gaudir-ne a tope. I és que normalment aquestes bromes acaben sent una burla d’una víctima innocent i aleatòria, i a mi em sap greu riure d’algú a qui li fan fer el ridícul, i moltes bromes de la càmera oculta acaben sent això. Una honrosa excepció són les bromes del show canadenc “Just pour rire”, on les bromes no recauen sobre la víctima innocent sinó sobre l’actor que es dirigeix a aquesta, de manera que l’únic que hauria de patir ho fa expressament. El divertit és la reacció del públic davant aquest ‘ridícul controlat’. El plantejament em sembla molt meritós i amb resultats hilarants, que és el que toca en un programa d’humor.

Però tornem al rei de la càmera oculta, Remi Gaillard. Ha portat el gènere al seu màxim exponent, publicant periòdicament els seus vídeos a youtube, on se’n poden trobar infinitud, recopilacions i “best of” fins a la sacietat. Què el fa tan especial? Doncs, d’una banda, la imaginació per inventar-se situacions surrealistes que deixen perplex als espectadors ocasionals. Com per exemple, el pollastre gegant que ret un homenatge pòstum als seus companys a l’ast; o el xai a un kebab; o el porc que ataca enfurismat una carnisseria; o les baralles de sumo al mig d’una rotonda; o la mort passejant pels carrers, amb rellotge d’arena a una ma  i dalla afiladfíssima a l’altra...

D’altres vegades, aquestes situacions estan al límit de la legalitat o de la seguretat. Com el flaix del radar que va fent fotos als conductors; o el rat penat gegant que va pul·lulant per la ciutat; o el cec que condueix; o el cargol avançant per la carretera.

I a vegades arriba a ser realment intrusiu, ratllant el perill públic, com la carrera urbana de Mario Karts; o el Pac Man dins del súper; o el cangur que va donant saltirons... i empentes... Aquí, potser es passa una mica i ja em dispara l’alerta de vergonya...

Ja veieu però que la descripció promet; amb entradetes així és impossible no estar temptat de fer un click a l’enllaç... Sigui com sigui, si és qüestió de riure, en teniu per una bona estona per a fer-vos-en un tip!! Ja em direu...

@jignasib


dilluns, 10 de juliol de 2017

Interpretant les Sonates de flauta de Bach


“SiBemoll-La-Do-Si” signatura musical de J.S.Bach.


Ja us havia dit que m'agrada Bach? I que, fa molt temps, vaig estudiar flauta travessera? (rookie, tampoc exagerem) I que m'apassionen les sonates que Bach va escriure per flauta? Puc fer mes preguntes?... Si, suposo que si... Però tampoc es plan...

Per on anava? Ah, si, les preguntes... Be, anem a pams. Sobre la música de Bach, tot i que era repertori per cursos avançats, m'agradava tant ... (ja us havia dit que m'apassionaven les sonates? I que és típic que als enginyers els agradi Bach? I que soc enginyer?...  Ja hi tornem... les preguntes... ) ... d'això... si... eeehh... M'agradava tant que vaig intentar que des de ben al principi anéssim incloent cosetes del vell Maister de Leipzig. El profe, tot paciència, m'encoratjava: "Bach no composava música per a instruments concrets... Qualsevol peça de Bach es pot tocar amb qualsevol  instrument!". I tornava a tocar de peus a terra: "sí, amb qualsevol instrument... és igual de difícil!".

Per tant, ja veiem que per tocar be a Bach cal tenir una gran tècnica, cal ser bo. Però, honestament, n'hi ha prou amb ser bo? Què vol dir ser bo? T'asseus davant la partitura, vas llegint i vas interpretant? Tot està a la partitura? Aquesta es la feina de l'intèrpret, llegir la partitura i tocar el que hi posa? Res mes? ... Alguna pregunta mes...? Bromes a part, crec que estem tocant el moll de l'os. Què fa l'intèrpret? Què aporta? Tècnica? Jo crec que no... L’intèrpret sí, llegeix la partitura... i l'entén! Copsa QUÈ volia dir, expressar, transmetre l'autor. I aleshores s'asseu al seu instrument (que vol dir això, instrument, el mitjà) i ens EXPLICA el que l'autor volia. No és només tècnica, també hi ha sentiment, expressivitat... Interpretació! Com dèiem!

Teniu temps? Teniu paciència? Vaja, el tema de les preguntes sembla que va en sèrio... De veritat, per a mi hi ha tres grans intèrprets clàssics de flauta: James Galway, Jean Pierre Rampal i Aurèle Nicolet. Els dos primers han estat tocats per la ma de Déu, son autèntics genis, especialment el primer. Té una facilitat natural per tocar l'instrument; pot fer, sense esforç aparent, el que es proposi; i així es guanya la vida, tocant des del repertori clàssic més virtuós fins als darrers èxits pop o les bandes sonores més guais. El segon, també un privilegiat, ha posat el seu talent al servei de la recerca musical, a estudiar els clàssics, sobretot els oblidats i recuperar tota la bellesa que des del renaixement el talent humà ha creat. I el tercer... s'ho va currar tot solet; el que Deu nostrusinyó no li ha donat s'ho ha currat ell a base de pràctica, pràctica i pràctica... en aquest ordre. Si els dos primers fan meravelles sense saber com, el tercer ho sap, redéu si ho sap i sap perquè. Ara, podríem parlar de Cristiano Ronaldo, de Messi, però tampoc cal fer sang...


En resum, si voleu gaudir del geni de veritat, escolteu els dos primers. Galway més virtuós, Rampal més autèntic; però, qualsevol dels dos, grans intèrprets. Si voleu aprendre tècnica, el tercer és el millor mestre... Per què per ensenyar no n'hi ha prou amb fer-ho bé, cal saber per què es fa bé. I recordeu que a la interpretació no només hi ha tècnica... Si escolteu a tots tres mestres veureu... Be, vull dir escoltareu això que us dic. No calen més paraules; ni preguntes.

Podeu escoltar les sonates de Bach interpretades per Galway, en dos volums, per Rampal i per Nicolet a Spotify.





@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/10/2016.