divendres, 31 d’octubre del 2014

Bases del Joc de Rol

A principis d'aquest any, una amiga em va comentar que estava promovent una iniciativa: un mercadillo d'idees. En què consistia? Textualment el descrivia:

"Tots sabem moltes coses. De vegades ni en som massa conscients. Així que, perquè no intercanviar el que sabem? Perquè no aprendre i després ensenyar? Sense nervis ni powerpoints (o sí) ni por a parlar amb públic. Només un grup de gent que intercanvia el que sap.

Qualsevol es pot apuntar i aprendre del que saben els altres. Anar a totes les sessions que vulgui. I quan pugui o vulgui o ho trobi, proposar una sessió. És així de senzill.

Perquè aquests són moments de donar valor al coneixement."

La idea, ja d'entrada, és atractiva, no? I, què sé fer jo? Bé, no exagerem.. tots sabem fer coses. El tema però és: què se fer que valgui la pena explicar?

Moltes vegades m'he trobat amb amics o coneguts que han sentit a parlar dels joc de rol, però realment no saben què és, com s'hi juga. Realment, no s'imaginen què és una partida de rol. Doncs és un tipus de joc, sovint sense més eines que un full i uns daus, i sobretot molta imaginació. Darrerament es parla molt de gamificació i de com tots aquests jocs es poden aplicar a la vida diària, a la feina, a les relacions… O sigui, que prometia tenir cert interès en el públic anònim. I, com soc enginyer, vaig preparar un powerpoint per explicar-ho... #digue'mcapquadrat.

Al final, però, van convergir dos factors que no van ajudar gaire a tirar endavant aquesta xerrada. D'una banda, en general, la iniciativa requeria més impulsos i esforços que els que una persona, per més voluntariosa que sigui, podia assumir en solitari a hores lliures. De l'altra, en particular, l'interès del joc de rol no va passar de la mera curiositat que no justificava una sessió ad-hoc.

Sigui com sigui, com a tossut no em guanya ningú, i quan puc explicar una cosa no hi ha qui em faci callar, us passo la presentació.





Vist això... Què és el què a mi m'agrada dels jocs de rol? Per a mi, els jocs de rol són, d'entrada, això. Un joc, i per tant una diversió. I un joc socialñ, una excusa per retrobar-te amb amics i passar una bona estona en companyia. Si no em diverteix, no jugo.

A continuació, els jocs de rol suposen una evasió; poder fer allò, encara que de forma imaginària, que al mon real no podríem ser. Un heroi, un ser especial, per damunt del comú mortal; un lluitador, un expert d'alt nivell. Per a ser un oficinista amb una hipoteca, ja tenim el dia a dia, no?

Finalment, un repte. Imagina un personatge que t'agradaria jugar... en el meu cas, darrerament, m'imagino un personatge habilidós, àgil, dextre; per contraposició al bruto destralaire, amb més força que enginy. Algú amb habilitats socials, que destaca d'entre la mitja i deixa un bon record... Vaja, penso mes en un Astèrix que en un Obèlix; un Cyrano, no pas un Lancelot; més en el Pirata Robers que no pas en el gegant Fezyc... I amb aquesta idea, dissenyar el personatge segons les regles del joc, que pugui fer un paper digne, sobreviure i triomfar durant el joc... Fàcil, no?

Gràcies @marisolbcn.

@jignasib

Fundació

"La violència és l'últim recurs de l'incompetent". Salvor Hardin, Alcalde de Tèrminus durant la primera Crisi Seldon.


Fundación és el primer dels llibres del Cicle de Trantor (“Fundació”, “Fundació i Imperi”, i “Segona Fundació”), d'Isaac Asimov, un dels escriptors de ciència ficció més populars. L'acció se situa en un futur incert, en un gran imperi que domina tota la Galàxia, amb capital a Trantor.

Un científic de nomenada, tot i que en el seu ocàs, Hari Seldon, intenta convèncer al govern de les virtuts de la nova branca de la matemàtica, la psicohistòria, capaç de predir el futur de les societats a partir dels comportaments de grans masses de gent a l’actualitat. I què prediu Hari Seldon? La fi de l'imperi i 30.000 anys de retrocés en la civilització tal i com la coneixem. Per pal·liar aquest extens període de caos, Hari Seldon proposa crear una fundació d'enciclopedistes (ubicada a l'altre extrem de la galàxia, a Tèrminus) que preservi el coneixement i redueixi el caos a nomes 1.000 anys... Ja tenim el caldo de cultiu per a les peripècies de la Fundació. I no calen més spoilers.

Com a tota bona obra de SciFi, situem l'acció al futur, a l'espai exterior, i la dotem d'uns coneixements científics avançats, inabastables avui en dia i que per això fan atractiu el llibre per al lector. El mèrit de l'autor és ser coherent amb aquestes premisses i convincent per atrapar-nos en el seu mon fantàstic. En aquest cas les premises son tres: La primera, la psicohistòria, la predicció del futur de les societats en base al comportament de grans masses d’individus. La segona: l'hiperespai, gran invent d'Asimov. La Teoria de la Relativitat no ens deixa viatjar a més velocitat que la de la llum, i les estrelles estan molt distants entre si... Com resolem això? Doncs viatjant a través de l'hiperespai, més enllà del temps i l'espai i evitant els límits relativistes engorrosos. I, tercer, el problema energètic, aturador de tants progressos tecnològics. Resolt, amb un domini absolut de l'energia nuclear, concretament la fusió.

Què hi trobem a faltar, però, en aquest món del futur? Des de la visió actual és fàcil ser criticón, però no per això hem d'obviar-ho. Robots? Hmmmm... Ja en parlarem un altre dia d'aquest tema... Ordinadors? Calent, calent... No hi ha cap menció explícita a la informació, a res que s'assembli a Internet! Per Deu, les telecomunicacions del futur es limiten a enviar per l'hiperespai càpsules amb papers que s'obren nomes davant el lector adequat i que es cremen un cop llegides???!!! A diaris impresos enviats per l’hiperespai arreu de la galàxia???!!!  A mi m'ha sorprès aquest contrast entre el pes de l'energia nuclear i el menys teniment de les tecnologies de la informació.

Ja per acabar, tot i que el llibre és comprensible per si mateix, cal llegir la trilogia per copsar-ne el sentit complert i el que Asimov ens vol transmetre, que en aquest cas va més enllà de la mera simulació científica. L'exercici real d'Asimov és demostrar-nos que la història és cíclica i es repeteix. La caiguda de Trantor no és més que la versió futurista de la caiguda de l'Imperi Romà; els anys foscos de l'Edat Mitja; el control de les masses per la religió; el domini colonial per la tecnologia i a la fi per l'economia... Per a mi, aquest és el valor real de l’obra. La tecnologia és un caramel per endolcir la píndola.

De fet, aquesta visió global és un denominador comú de tota l'obra de SciFi d'Asimov, on són freqüents les referències creuades entre els llibres, els "cameos" literaris, o directament l’enllaçar entre histories aparentment inconnexes, que fan sentir al lector fidel recompensat per poder participar d'aquests guinys i complicitats que desvetlla l'autor. Si us convencen aquests llibres i seguiu amb la Saga (“Els límits de la Fundació” i “Fundació i Terra”) ho entendreu. I si us apassiona i voleu recuperar la Sèrie dels Robots inicial (“Les bòvedes d’Acer”, “El Sol nu” i “Els robots de la matinada”, completada amb les preqüeles “Preludi de la Fundació” i “Cap a la Fundació”) ho agraireu.

Podeu trobar “Fundació” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 06/05/2014

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Alícia anotada



“Alicia Anotada” és un recull dels dos llibres que LewisCarrol va escriure sobre Alícia: “Alicia en el País de las Maravillas” i “Alicia a través del espejo, y lo que allí encontró”. L’edició inclou les excel·lents il·lustracions originals de John Tenniel (crec que Walt Disney les havia vistes també, digueu-me suspicaç…) també les anotacions del conegut matemàtic i divulgador Martin Gardner (d’aquí el nom d’aquesta edició), que durant força anys va col·laborar a la prestigiosa revista ScientificAmerican (impagables articles de “Juegos Matemáticos”).


La primera vegada que pensem en el llibre, ens imaginem un conte de fades per a nens. Però quan decideixes llegir-lo, és fàcil veure que va molt més enllà. El mon de l’Alícia és un món coherent basat en una premissa incoherent: en el primer cas, al País de les Meravelles, un móde somnis; en el segon, a través del Mirall, la reflexió especular de la nostra realitat.






La sàtira, l’enginy, i els jocs de lògica i matemàtica omplen les pàgines del llibre. sóprecisament les anotacions de Martin Gardner les que ens desgranen aquesta sorpresa, descobrint la rígida societat victoriana de finals del segle XIX mitjançant les bromes i jocs de paraules dels personatges que poblen el país meravellós de l’Alícia: el Conill blanc, l’ocell DoDo (sabíeu que representa al propi Lewis Carroll? àlies de Charles Dodgson, l’oncle tartamut... l’oncle Dodo..), el barretaire boig,  l’eruga, la Reina de Cors...


A mi, personalment, em subjuga A través del Mirall. No és només un excel·lent exercici de lògica inversa sinó que també ens explica una partida d’escacs. El llibre comença mostrant-nos un escaquer amb una partida a mitges i una anotació: Alícia, peó blanc. Cada capítol representa un pas endavant del peó cap al final del tauler. Al llarg d’aquest viatge l'Alícia va trobant al seu voltant una nova fauna entranyable: torres que es mouen en línia recta; cavallers blancs i negres fent estranys salts i lluitant; els germans Tweedledee i Tweedledum, incapaços de posar-se d’acord; el lleó i l’unicorn que no poden parar de barallar-se; i el meu favorit, l’ou Humpty Dumpty, el manipulador de les paraules... “he arribat a un acord amb les paraules: per una mòdica quantitat elles permeten que signifiqui el que a mi m’interessa.... surt car! Però és molt pràctic!”... brillant!

Per als aficionats als jocs de rol: al poema Jabberwocky, que apareix al principi del segon llibre, éon es menciona per primera vegada una espasvorpal! El tresor per excel·lència d’un bon aventurer!! Queda dit...

Podeu trobar “Alicia Anotada” a lla xarxa de biblioteques.



dimecres, 22 d’octubre del 2014

Comencem...

Comencem, comencem... Això és fàcil de dir... Em recorda l'escena en que l'Alícia es troba amb la oruga i li pregunta: "quin cami he de prendre?". "Cap a on vols anar?" li pregunta a la seva vegada l'oruga. "No se..." respon l'Alícia; "doncs qualsevol camí t'anirà be". Així em sento jo ara, no se ben bé cap a on vull anar, però crec que he de començar. I aquí estem...

L'abril d'aquest any vaig començar a col·laborar amb el blog de "La cultura no val res", publicant recomanacions de llibres. Dic recomanacions i no crítiques perquè, en la meva modèstia, falsa o no, no em veig capacitat ni autoritzat per sentar càtedra; només puc aportar el que vaig sentir al llegir aquests llibres i perquè crec que val la pena llegir-los. 

Des d'aleshores he anat publicant diverses recomanacions, i malhauradament, donat a un canvi tecnològic de la web, algunes d'elles estan temporalment diguem-ne que a l'hiperespai... Aquesta anècdota m'ha fet pensar en que no seria mala idea tenir-ne una còpia online, i dir-ne 'el meu blog'. 

Això i el fet de que a vegades estic temptat de fer altre tipus de recomanacios, com música i pel·llicules, que tabé tenen cabuda a LCNVR, o de webs, fotos o jocs de rol, que ja queda més al marge...

Doncs res, benvinguts a tots els que vulgueu acompanyar-me. A veure a on arribem. 

@jignasib