dijous, 29 d’octubre del 2015

Opera Rock, Mix de rock i cultureta



Des de que el cinema va incorporar el so, la música ha estat estretament lligada al 7è art. De fet, si no recordo malament, es considera la primera pel·lícula sonora una que tenia per títol “El cantor de Jazz”, no? Des d’aleshores, el gènere musical ha estat un dels recurrents a la indústria. Comèdia, romàntica, drama, western, de por... i musical! Va així, no? 



No podem oblidar les pelis del Fred Astaire i la Ginger Rogers, les melodies de Broadway, el Gene Kelly ballant i cantant sota la pluja, 7 novias para 7 hermanos, el Mago de Oz, West Side Story... Cada vegada van adquirint més cos i més intenció els musicals, ja no ´son només un inventari de cançonetes més o menys relacionades, si no que s’han d’interpretar com un tot, com un conjunt. A veure, que la música de West Side Story estigui composada per Leonard Bernstein no és broma...

I al final, cap als anys 70, apareix un nou concepte de musical. L’òpera rock, a mig camí entre els musicals de Broadway i els LP del nou fenomen musical, el Rock & Roll i el Pop. Les primeres que recordo tenien més de provocació que de “passar una estoneta agradable el dissabte a la tarda”. Què me’n dieu sinó de Jesuschrist Super Star, una visió moderna del mite de Jesús, a ritme de rock? amb elements anacrònics a la història, com romans amb metralletes; més hippy que místic. I parlant de hippies i melenuts, què millor que Hair, al·legat 100% pacifista, vegetarià, hippy per antonomàsia... tot i que jo em quedo amb la versió del Raphael, tu... #Digue’mTransgressor.

 



Anant un pas més enllà, el grup mod The Who va compondre Tommy, òpera rock basada en la vida d’un noi sord, cec i mut (degut a un shock post-traumàtic) que porta al límit l’habilitat del seu únic senti útil, el tacte, fins a convertir-se en campió de Pin Ball... Tela... D’aquí traieu-ne les metàfores que vulgueu: la violència i els abusos com a origen de tots els mals,l’ús de les drogues com a presumptes medicines, la música com a camí a la salvació... Sigui com sigui, la música és boníssima, rock en estat pur, i la peli va ser interpretada per mogollón d’estrelles del rock del moment (com Elton John, Eric Clapton, Tina Turner o Jack Nicholson, que no és cantant però que sempre queda be en qualsevol peli).



I enfilats a la cresta de l’ona, els The Who van seguir amb una altra òpera rock, Quadrophenia, que reflecteix l’eterna lluita entre el be i el mal, els mods i els rockers. Que cadascú decideixi qui és qui... Lambretes amb retrovisors vs Motarres amb tubs d’escape; Gabardines vs Chupes de pell; melenetes vs toupées; ... cliché rera cliché anem trenant aquest retrat d’una generació. Memorable l’escena entre el prota i un vell amic de la infància, a les dutxes. Si us hi fixeu, l’àmic és l’Sting, cantant i baixista dels The Police... El fet que estiguin a la dutxa no té connotacions sexuals... és una exigència per fer una retrobada entre amics neutra, sense condicionants.... el pollo que es munta a l’acabar la dutxa i veure’s vestits: un rocker i un mod dutxant-se junts; i allí acaba l’amistat de tants anys! I només és el principi del drama...



Una altra opera rock que va passar a la història de la ma del cine és The Wall, dels Pink Floyd. La peli la va dirigir Alan Parker, que també dirigiria pelis com Flash Dance, però que ja retornen al clàssic dels musicals, més lluny del concepte Opera Rock. The Wall va ser tan famosa per la música del grup anglès com per les animacions d’algunes de les cançons. Metafòriques, surrealistes, suggerents, totes elles captivadores. Com a obra és realment complerta, tant per la banda sonora com per les animacions i les seqüències filmades (protagonitzades pel famós Bob Geldorf, promotor anys després de la iniciativa USA for Africa per a lluitar contra la fam al continent africà). Alguns diuen que és el millor disc del grup, potser no m’atreviria a dir tant, però segur que se’l pot classificar com a mooooolt bo. Sigui com sigui, s’entén que es neguin a permetre la venda dels seus discs com a cançons inconnexes.



I la darrera tendència en òperes rock... tot i que el terme òpera queda gran... i el de rock enorme, és confeccionar un musical a base d’enllaçar cançons d’algun grup famós. A què em refereixo? Doncs a Mamma Mia, a què si no... La veritat és que la currada és força resultona. Dona el pego el guió a base de les cançonetes del quartet suec. Genial? Home, no; divertit? Segur que si...



Apali, gaudiu de la música i de les pelis...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/03/2015.

dijous, 22 d’octubre del 2015

Autopista



«No es verdad que las plantas que hay en la recepción de Banca Catalana sean cebollas” El Perich, TeleXpress



Recentment s’ha celebrat el vintè aniversari de la mort del dibuixant i humorista Jaume Perich, “El Perich”. I mira, m’ha donat per ampliar una mica la corrua d’homenatges que gent important li ha fet. Suposo que un modest recordatori no li farà mal...
Diuen les males llengües que “el Perich”, va escriure aquest llibre inspirat per l’obra de Monseñor Josemaría Escrivá de Balaguer, “Camino”, però, es clar, adaptant-lo als temps moderns... I és just i merescut que el llibre vagi precedit per un rumor. De fet, era l’estil preferit d’El Perich, el desmentit de rumors. Ho va fer a “El correo catalán” i ho va seguir fent amb “el gato Perich” a “El Jueves” o a “las Noticias del Quinto Canal”, que es publicaven a l’Interviú... que només mirava pels articles de política i els acudits d’El Perich, eh?... no us penseu ara.. vull dir que... m’enteneu, oi?... Memorable aquell desmentit que deia, quan el aleshores príncep d’Astúries començava la seva carrera militar com a preparació al futur regnat: “El principe Felipe no recibirá ningún trato especial durante su formación en la acadèmia militar; serà tratrado como un príncipe cualquiera, según afirma el General instructor”.
Tot el llibre, a l’igual que el seu inspirador “Camino”, recull les màximes, frases curtes, desmentits memorables que amb finura i acidesa “El Perich” va publicar a diferents diaris fins al 1971. Estem parlant dels finals de la dictadura de Franco, i per tant, parlar d’un llibre que se’n fot de l’església en general i de l’Opus en Particular, que fa humor crític i cítric de política des de la “Gauche Divine” te moooolt mèrit. Superar la censura i la persecució en aquells anys diu molt a favor de l’habilitat i originalitat de l’autor. I a sobre fa riure... i molt!!!!!


Voleu veure’n algunes perles? Au, aquí van. I us juro que tots es van publicar el ’71, encara que alguns us semblin escrits aquesta setmana... no!
  • “¡En qué sociedad vivimos que hasta los ceros, para ser algo, han de estar a la derecha!”
  • “La esclavitud no se ha abolido, se ha puesto en nómina.” 
  • “Gracias a la libertad de expresión hoy ya es posible decir que un gobernante es un inútil sin que nos pase nada. Al gobernante tampoco.” 
  • “El orden de los factores no altera el producto, mientras esta orden no venga de arriba.” 
  • “El robo sin papeleo es un delito.” 
  • “Fe es creer lo que no vemos. O sea que es posible que existan los derechos humanos.” 
  • “Fumar en exceso es malo. Beber en exceso es malo. Comer en exceso es malo. Follar en exceso es difícil.” 
  • “La iglesia firme en su postura: la homosexualidad es cosa de maricones.” 
  • “No se debe confundir la libertad con el libertinaje, pero no es fácil que tengamos ocasión.” 
  • “Un aristócrata no es más que un señor del que se conocen sus antecedentes y a pesar de ello es respetado.” 
  • “Un hombre sin religión es como un pez sin bicicleta.” 
  • “Un político es el tío que tiene soluciones cuando está en la oposición y problemas cuando está en el gobierno.” 
  • En lugar de decir: "¡No sé dónde iremos a parar!", creo que sería más real decir: «¡No sé dónde nos van a mandar!"
  • La mayoría de infecciones intestinales de los lobos provienen de haber comido Caperucitas Verdes.
  • Una prueba indiscutible del pesimismo del pueblo español lo constituye el jamón de menor calidad: le llamamos "del país".
  • En mi ca-sa so-mos gran-des de-fen-so-res de la com-pra a pla-zos.
  • Bienaventurados los que pasan hambre y sed de justicia porque además pasarán hambre y sed de la otra.
Un llibre imperdible, una pèrdua irrecuperable. Suposo que entre ell i el Rubianes estan revolucionant-ho tot per allà dalt....#vayapar.
Podeu trobar "Autopista” a la xarxa de biblioteques
@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 13/03/2015.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Món Sant Benet... tot un món

Heu estat mai al Món Sant Benet? És una d’aquelles visites que paga la pena... tot un Món... d’aquí el nom. El complex es va reconstruir l’any 2007 a iniciativa d’una entitat d’estalvi. Deixem-ho aquí; tampoc cal fer publicitat ara... Al voltant de l’antic monestir de Sant Fruitós del Bages, a la vora de Manresa, podem passar un cap de setmana amb tot un seguit d’activitats aptes per a tota la família.

D’entrada el propi monestir, benedictí per a més senyes, que es va fundar al segle X, va arribar al seu màxim al XIII, i va entrar en decadència cap al XV, fins que al XIX, va ser abandonat. Visitar pedres que van ser col·locades allí fa gairebé 1.000 anys ja fa respecte. Però, la veritat, és que la reconstrucció ha estat feta amb gràcia i amb un esperit didàctic molt aconseguit: espectacular el mapping 3D a la zona de l’altar recreant la consagració de l’església. Pels de punta! Això és immersió i el demés tonteries!

També mereix una estona agradable la visita a la “casa de l’amo”. Qui era, però, l’amo? Doncs no era ningú més que Ramon Casas, el pintor. Resulta que a finals del XIX, al costat del monestir, la família hi tenia la fàbrica tèxtil. A principis del XX van comprar els terrenys i el monestir per a fer-hi la casa d’estiueig, que va remodelar un tal Puig i Cadafalch... potser us sona... Tot un passeig per la història de la burgesia catalana de principis del XX, dels arquitectes, dels pintors... la vida cultural en general. Pels lectors més atents d’aquest blog, no us sorprendrà reconèixer d’on ha sortit la imatge del header... Pel&Ploma, revista artística i literària de l’època i de la qual, el mateix Cases va il·lustrar nombroses vegades...

A més dels tres restaurants de l’entorn (un d’ells amb una estrella Michelin, poca broma), el darrer focus del complex també versa sobre alimentació. Parlo de la fundació Alícia (acrònim d’Alimentació i Ciència, per si no ho havíeu pillat...). Aprofitant els horts que envolten el monestir, a la fundació fan recerca sobre com podem alimentar-nos d’una forma sana i variada. Ciència i Alimentació... si ja ho diu el nom...

A la fundació s’hi fan conferències de tot tipus i orientades tots el públics. Nosaltres en vam assistir a una que se centrava en els sentits i els gustos que, en el fons, son els responsables que l’alimentació passi a ser un art, la gastronomia. I aquí m’agradaria esplaiar-me una mica... es nota que em va impressionar, oi?

En resum, què vam aprendre aquell dia? Ja sabem que la boca identifica quatre sabors: dolç, salat, agre (o amarg) i àcid, oi? Doncs, no! Sembla que hi ha un cinquè sabor, l’umami. Es que el van descobrir els japonesos i ja se sap... per posar noms son així d’originals... Si es pogués traduir vindria a dir una cosa com “enaltiment del sabor”... és allò que posen als Doritos per que tinguin un gust tant especial i irresistible (els productors en diuen “glutamat” però no queda tan poètic...). Potser l’escena de la peli “Vecinos invasores” sigui el que millor descriu aquesta sensació...


També vam aprendre que un bon plat ha de contenir tots aquests ingredients. Per exemple, a una bona amanida has de posar-li dolç (oli, blat de moro...), salat (sal, formatge, marisc, ...), amarg (enciam, escarola, nous, ...) i àcid (endívia, llimona, vinagre...). Ep, falta una cosa... el tacte. El cruixent. Un bon plat ha de cruixir... L’enciam ja cruixeix, però si posem brots tendres, afegiu-hi ceba fregida. Per això, també, al MacDonald’s posen patates fregides amb l’hamburguesa. O pa cruixent o patates fregides!

I el darrer secret. Quan mengem, els gustos son limitats (quatre o cinc, ja ho hem vist). Però les olors son infinites! Quan mengem un plat ens agradarà per l’olor, no pel gust! Per això quan estem constipats no apreciem res.... Però al tanto, el cervell només és capaç de distingir tres olors alhora; no feu plats barrocs, que acabarem marejant el cervell.


Bon profit.


@jignasib

El carnaval dels animals

Sempre hem sentit a dir que la música és descriptiva. Però la veritat és que moltes vegades és difícil d'imaginar quines imatges ens vol explicar el músic, quines sensacions, quins sentiments vol evocar... es clar que hi ha excepcions. I d'entre aquestes excepcions, crec que el “Carnaval dels Animals”, de Camil Saint Saëns n'és un cas més que evident. L'autor, en 14 peces, ens descriu 14 imatges d'animals i les sensacions que li proposen; i, la veritat, és una música molt visual.


Comença per “La introducció i marxa reial del lleó”. El rei dels instruments, el piano, és l'encarregat d'explicar-nos com és un lleó, el rei de la selva. El frasejos per sobre del teclat son un autèntic rugit de lleó. És inconfundible, noble, majestàtic, ... ”Gallines i galls” ens descriu això, aus picant gra per terra. Es que es veu... sents la música, el piano i les cordes agudes, violins i violes, i t'ho imagines... és clar...

El cavall salvatge”, petit, àgil, veloç, corrent de banda a banda! El piano, a un ritme frenètic, també d'una banda  a l'altra del teclat ens contagia aquesta sensació. Seguim amb “les tortuges”... Lentes... pausades... sense pressa... Us heu fixat que és la música del can-can que va polpularitzar Offenbach, però a un ritme ... tortuguesc? les cordes baixes, els contrabaixos s'encarreguen de la tasca. Impressionant. En canvi, “l'elefant” és pesat”... tal com el sents te l'imagines, caminant feixugament per la sabana... I “el cangur”? saltant de banda a banda? Com el piano, saltant d'una banda a l'altre del teclat.

Passem a veure com els peixets van pul·lulant per “l'aquari”. L'orquestra al complert, piano, cordes, i vents, ens transmeten aquesta atmosfera fluida... I els violins, tots sols,  ens descriuen els “personatges d'orelles llargues”. Quin bramar!!! I els metalls de vent, de fusta, ens descriuen “els ocells al fons del bosc”. No veieu la puput? A continuació tornem al corral, entre la flauta i les cordes ens expliquen com vola, a ritme endiablat “l'aviram”. 

I ara una petita broma. Els xilofons ens expliquen com son “els fòssils”, els que ja no son animals, sinó que ho van ser. Per l'alegria de la melodia ningú diria que un cop traspassats s'avorreixin, no? Al contrari de la malenconia que transmet la peça que violoncel i piano dediquen a “El cigne”, conegut a vegades com “La Mort del Cigne”, i que les ballarines més destacades inclouen al seu repertori. Aquell moviment de braços que recorda les ales del majestuós cigne que es va recollint fins apagar-se... Una delícia.

Si voleu gaudir d'una experiència 'multimèdia', acústica i visual alhora, pura sinestèsia, no podeu deixar escapar “El carnaval dels animals”.

Podeu escoltar "El carnaval dels animals a spotify".


@jignasib

Aquest post es va penjar originalment a "La cultura no val res" el 09/03/2015.


Tropas del espacio

«Nuestra misión consiste en que el enemigo comprenda que podríamos destruir su ciudad, aunque no lo hagamos, pero que no pueden sentirse seguros aunque nos abstengamos de efectuar un bombardeo total», lliçó del Sergent Jelal a les seves tropes.

“Tropas del espacio” (“Starship Trooppers” en l’original en anglès) és una novel·la de ciència ficció escrita per Robert A. Heilnlen l’any 1959... una pionera, vaja, coetània de les fundacions d’Asimov. La novel·la va inspirar una pel·lícula i una sèrie d’animació homònimes... oblideu-les. Es queden amb la part exterior, amb l’envolcall; les batallites i els fusells làser... No toca, ni de bon tros, els debats que es van suscitar al voltant del llibre. #topicazo... el llibre és millor que la peli.

La història, a grosso modo, és la formació, el camí iniciàtic de Juan Rico dins de l’exèrcit : des de recluta a suboficial. La tasca no és fàcil per què la terra està sent envaïda per alienígenes, insectes gegantins que els soldats coneixen, despectivament, com a “chinches”. Un enemic difícil, disciplinat, que no pensa; que obeeix ordres que li arriben no se sap d’on ni com... Us sona? Segur; el que aquí son chinches a “El juego de Ender” son Insectores, més semblants a abelles... però l’esquema i el comportament és el mateix. La història i el debat que se’n deriva, però, no és la mateixa.

L’obra, al ser publicada, va provocar opinions controvertides. D’una banda, va guanyar el premi Nébula, que ens diu que va tenir èxit i reconeixement literari, si més no dins del mundillo de la ciència ficció. Però, per altra banda, van sorgir veus molt crítiques amb el contingut de l’obra, més enllà de les batallitas. Per exemple, si bé és cert que l’exèrcit dels humans és una barreja de cultures i races (recordem que el prota és sudamericà, Juan Rico, que per a un WASP és una concessió més que significativa), i que per tant denota una superació del fet racista, tot el llibre està amarat d’un sentiment de superioritat dels humans vers la resta de criatures (invasores és cert) que pul·lulen per les pàgines. No deixa de ser una forma subtil de racisme... Per contra, el que no hi ha és misogínia; homes i dones comparteixen drets, deures, responsabilitats... vestuari....

Un altre exemple. La narració sembla que en diversos episodis justifica l’ús de la violència (tant en els càstigs durant l’aprenentatge, com la repressió de la delinqüència via pena de mort), i inclús la necessitat de certes guerres periòdicament. Certament l’obra exalta contínuament les virtuts del servei militar. Tot sembla un camp de roses, de glòria i honor... Com tot, caldria matisar-ho; no pensem que el llibre és un pamflet bel·licista. Es descriu tant les penes com les glòries... I en quant al bé de les guerres... home, jo diria que més que defensar-les, diu que cal suportar-les. Que sí que son una merda, però que la merda existeix... Com tot, cal posar les paraules en context...

El debat potser més aferrissat, i també el més interessant, però, és la defensa que l’autor fa de que la ciutadania, i per tant el dret a vot i a la participació dins del sistema democràtic (de caire censitari al llibre) només pot correspondre a aquells que han servit durant un temps a l’exèrcit. Això li ha costat l’acusació de filo-nazi, en el cas dels moderats. L’autor es justifica (val a dir que ell mateix va servir a l’exèrcit) que un soldat és algú que ha demostrat que posa per davant el benestar del grup (de la tropa) al propi benestar. Quants soldats han sacrificat la seva vida perquè garantien la salvació, el rescat o la fugida dels companys, o l’èxit d’una missió. Algú que porta aquesta formació a la sang, a l’hora de votar segur que ho farà pensant en el bé de la comunitat. Bé... és un raonament... a vegades naïf, a vegades perillós, però aquí ens el deixa...

El debat està servit. Si us agraden les batalletes espacials, les naus interestel·lars tot i mantenint un cert nivell intel·lectual que susciti el debat davant una bona copa de vi, aquest llibre no us defraudarà.

Podeu trobar "Tropas del espacio”a la xarxa de biblioteques

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 05/03/2015.