“I don’t know how to Love him...” Maria
Magdalena feta un embolic
“Iwant to know, I
want to know, my god! Why I should die?” Jesús, que tampoc ho té clar..
“Lisen Jesus to the
warning I give...” Judes que comença a veure-ho clar...
Aquest post és especial... de fet, no és el meu post,
sinó de la Raquel... ja la coneixeu.
Que us puc dir que no sabeu ja...
Ara ens trobem en moment “deures”: “el profe ens ha demanat que mirem Jesucrist Superstar i que expliquem
en què s’assembla a la Biblia i en que no”. #tenimunrepte.
Ja ens veus a tota la família, divendres a la nit, pizza
en ma, mirant el musical rock-hippie per antonomàsia amb l’ànim de destripar-lo
i analitzar-lo...
Fem una prèvia #momentwikipèdia. Estem parlant de la peli
que es va fer l’any 1973 basant-se en el disc original de l’any 1971 (obrim
parèntesi: Jesus era interpretat per Ian Gillan, vocalista de Deep Purple, i
Judes per Murray Head, també de sobres conegut... ep! Poca broma. Tanquem
parèntesi) i que va ser abastament representada a Broadway o al West End
londinenc. Lletres de Tim Rice; música d’Andrew Lloyd Webber; dirigida per
Norman Jewison.
Però anem al panyo. Quin treball va presentar la Raquel?
El musical comença amb l’arribada d’un autobús a un lloc
remot del desert. D’aquest hi baixen un seguit de joves artistes vestits amb
robes informals, pròpies de la dècada dels 70. Allà és on serà representada la
passió de Crist, és a dir, els últims
set dies de la seva vida, des de l’arribada a Jerusalem fins a la seva
crucifixió. Tota la
pel·lícula es desenvoluparà en un escenari únic: un espai obert amb un paisatge
desèrtic.
El musical és ple d’anacronismes. Es barregen elements moderns
amb motius antics. Potser, amb això, el que volen transmetre els autors és que
tot i ser una història que va ocórrer fa dos mil anys enrere segueix influint a
dia d’avui d’una manera molt present. Tot i que, més que una representació
literal de la història que explica la Bíblia, és una interpretació d’aquesta,
per part dels guionistes.
Pel que fa als personatges,
començaré parlant de Jesús. Primer de tot, una de les característiques
principals d’aquesta pel·lícula és el tractament del seu paper. Es dona una
visió completament humanitzada d’ell. De fet, perd totes aquelles qualitats
pròpies del fill de Déu. Presenten a una persona amb sentiments i passions
terrenals i amb dubtes.
A mesura que avança la pel·lícula Jesús es va acomodant en el seu rol de líder. Descobreix les avantatges que comporten la seva posició de superstar, i comença a gaudir d’aquestes. Poc a poc va deixant de banda la seva missió principal: divulgar la doctrina i els valors cristians. A canvi es dedica a promoure principalment la seva figura com a fill de Déu i Rei dels jueus. De fet, sembla que ell mateix oblida els valors de la seva pròpia doctrina. Cada cop més es converteix en un personatge que arriba a ser fins i tot egoista, que no es preocupa pels demés. Això queda molt ben retratat en la escena en que totes aquelles persones desgraciades li supliquen ajuda i ell només mostra una expressió de por i inclús de fàstic cap a elles.
Quan s’apropa el moment de la crucifixió, la nit de l’últim sopar es mostra confós. Entén el què li està passant però cada cop té menys clar per què li està passant i si li hauria de passar. És a dir, en un principi, en comptes d’acceptar el seu destí té dubtes i qüestiona la voluntat de Déu, en ves de confiar cegament en ell, que és una de les bases del cristianisme. Tot i que finalment sí acaba per acceptar-ho. A més, no es representa l’acte de resurrecció, per lo qual el caràcter diví, sobrenatural, quedarà completament esvaït.
En contraposició amb el
personatge de Jesús, apareix Judes Iscariot, que es mostra en complet desacord
amb el camí que està prenent Jesús. Al llarg del musical, Judes arriba a tenir
més protagonisme que el propi Jesús. De fet, la història sembla estar
representada a través del seu punt de vista. El que és mes, no es
presenta a Judes com el deixeble malvat, pervers i traïdor, que mostra la
Bíblia, sinó que potser el que es pretén és justificar els seus actes i
la seva traïció.
Des del principi de la
pel·lícula queda molt clara l’opinió de Judes amb la cançó “Too
much heaven in their minds”. Veu que Jesús està abandonant el que hauria
de ser el seu objectiu principal per acomodar-se en la seva posició de súper
estrella, i passar a donar-li més importància a divulgar el seu personatge que
no pas els valors cristians, i això Judes ho condemna. De fet, no acaba de
creure’s que Jesús sigui veritablement fill de Déu, tant a la pel·lícula com a
la Bíblia. És per això que n’és conscient des del principi que si Jesús se
segueix proclamant Rei dels jueus li portarà problemes. Per tant el seu rol,
serà fer tot el possible per tornar a encaminar a Jesús cap el que ell creu que
és el bon camí. Per aquest motiu, finalment, desesperat, ven Jesús als
sacerdots jueus, creient que ho fa pel seu bé, amb la finalitat de
encaminar-lo. En cap moment pretén fer-li cap mal. Quan se n’adona del que ha
fet, ja és massa tard i Jesús és crucificat. És per això que el petó que Judes
li dona a Jesús abans de ser detingut pels soldats romans en la pel·lícula
sembla una disculpa pel que ha fet, a diferència de la Bíblia, on només
representa una senyal per delatar Jesús als soldats.
Un altre punt interessant, és que en contraposició a la Bíblia, en aquesta obra, quan Judes se n’adona de les conseqüències dels seus actes se’n penedeix profundament, però a més, entén que ha complert el seu rol dintre del pla diví. És a dir, entén que Déu era conscient de que per a que la paraula de Jesús tingués valor i marqués per sempre la història havia de ser assassinat. És aquí quan n’és conscient de que ha estat manipulat per a complir el seu paper en el pla diví, però no és capaç d’acceptar-ho i s’acaba suïcidant penjant-se de la branca d’una figuera, un arbre considerat traïdor, degut a la fragilitat de les seves branques. Molt diferent a la Bíblia, que justifica els actes de Judes dient que ha estat posseït per Satanàs.
Un altre personatge important és Maria Magdalena, qui, a la pel·lícula, a més de sentir un amor espiritual cap a Jesús, com a la Bíblia, també sent un amor terrenal, està bojament enamorada d’ell i això la confon. Aquests sentiments els expressa en la cançó “I don’t know how to love him”, que curiosament també interpreta Judes quan se’n penedeix d’haver traït a Jesús, per expressar un sentiment semblant. És a dir, Judes no veu a Jesús com a un fill de Déu, per això l’estima d’una manera terrenal. Però a més, com precisament creu que Jesús tan sols és un home, tenia dret a equivocar-se i es mereixia un perdó, no pas el que li acaba succeint.
I l’últim dels amics de Jesús és
Simó, que tan sols surt a una escena en la que intenta persuadir a Jesús per a
que utilitzi la seva influència i el seu poder com a súper estrella, per a
convertir-se en un líder
polític i liderar una revolta en contra dels romans, però Jesús s’hi nega.
Pel que fa als enemics de Jesús,
hi són presents Caifàs i els sacerdots, Ponç Pilat i per últim Herodes, qui,
comparat amb la Bíblia té una importància molt menor. De fet només surt en unes
poques escenes del final representat d’una manera molt ridícula, molt
contràriament a la Bíblia on realment és un enemic potent de Jesús ja que se
sent amenaçat per ell perquè es proclama Rei dels Jueus, quan Herodes és el
legítim rei dels jueus. El conflicte, en aquest cas, és que Herodes no entén
que, segons Jesús, el seu regne no pertany a aquest món, per tant, no hauria de
ser cap enemic del rei dels jueus terrenal.
Els enemics principals de Jesús seran Caifàs i els sacerdots. Aquests, veuen que hi ha un home que altera tots els seus missatges i que té molta influència sobre les masses i els fa por fins a on pot arribar tot això. Finalment arriben a la conclusió de que el millor que poden fer és desfer-se de Jesús matant-lo i aquesta és la seva intenció al llarg del musical fins que el crucifiquen.
D’altra banda, i per últim, està
Ponç Pilat, que no és realment un enemic de Jesús. De fet, quan l’arresten i el
porten davant seu per a que el jutgi, Pilat és conscient de que Jesús no és cap
persona dolenta i no vol fer cap mal, és per això que en un principi no vol que
el matin, però degut a la pressió dels sacerdots i principalment del poble, que
no està d’acord amb el missatge de Jesús es renta les mans, volent dir així que
no vol tenir res més a veure i deixant carta blanca al poble, exactament igual
que a la Bíblia.
Molt bé, no? Ja tenim successor!
@jignasib
En nom de la Raquel.
