dimecres, 21 de desembre de 2016

Música encreuada


La veritat és que aquest post es fa difícil d’encasillar. Parla de llibres? O parla de música? Parla d’un llibre de música, o sigui, que respectaré el format original i ens mantindrem en aquest apartat... tot i que parlarem de música, d’un llibre de música...#eldiadelamarmota...

El David Puertas és, tant per formació com per vocació, músic (toca la flauta travessera, segur que és bona persona, =8-D   ) i periodista. L’edició d’aquest llibre és una excusa per recopilar les col·laboracions de l’autor amb la revista Catalunya Música/ Revista Musical Catalana i que son, ni més ni menys, els 25 primers mots encreuats de temàtica musical que va dissenyar i publicar-hi fins l’any 2004. Tela!! A veure que s’atreveix a dir que aquest llibre és avorrit.

Però no ens avancem; la part dels mots encreuats és la segona part del llibre. La primera perla d’aquest comença ja al pròleg, que corre a càrrec de l’enigmista de capçalera de casa nostra, l’inigualable Màrius Serra. No podia ser menys, que un llibre de mots encreuats estés prologat per l’enigmista més rellevant. A partir d’aquí se succeeixen un seguit de relats curts, que cada un d’ells conté una anècdota, un misteri, un enigma relacionat directament amb el mon de la música. Trobem des de l’origen del nom de les notes musicals, fins a sardanes enigmàtiques; des de la relació entre música i matemàtica fins al misteri de la qualitat dels Stradivarius; des dels mecenes anònims de Txaikovsky fins a l’acrònim que s’amaga rera el nom de VERDI. Diversió i intriga assegurada per estona.

Especialment entranyable per a mi, i al qual voldria dedicar un apart del post, és el primer relat. Ens descriu una hipotètica correspondència entre Johan Sebastian Bach i el seu fill Karl Phillipe Emmanuel, on s’explica el pique entre el vell cantor de Leipzig i l’emperador Frederic II de Prússia. Cóm aquest darrer repta al compositor genial per a que, a partir d’una melodia senzilla, creï una sèrie de fugues a dues, tres, quatre o fins i tot a sis veus! El “vell” no només accepta el repte si no que el resol excel·lentment, i aquest és l’origen de l’ “Ofrena musical”, dard enverinat que J.S. Bach retorna a l’emperador.

Aquesta narració, amb l’excusa de narrar el duel creatiu, ens ensenya l’art de la fuga i les diferents formes de composar-la. Ja no parlem de les diferents veus que es poden repetir, sinó també de la forma en que es repeteix: cànon cranc, tocat a l’inrevés; per augmentació, on cada repetició és fa en una octava augmentada; motuo perpetuo, que comença com acaba i per tant es pot repetir ad nauseam; ... Però a més, entronca fantàsticament amb l’esperit del llibre, ja que el vell compositor va gastar una broma a l’emperador, ja que en comptes de dir quin tipus de cànon calia tocar  a cada moment, només li va deixar endevinalles per a que ho hagués de RICERCAR i descobrir per ell mateix. Brillant! Per a mi, amb diferència, és el meu favorit de tot el llibre.

Una bona estona de lectura que reconcilia la música clàssica amb la diversió, amb el misteri i amb els enigmes. Què més es pot demanar d’un llibre? D’un llibre de música... #tornem-hi. Ah, si... me n’oblidava. Per acabar el post igual que acaba el llibre: sabíeu que J.S. Bach signava moltes de les seves obres amb les notes B-A-C-H? SiBemoll-La-Do-Si?

Podeu trobar el llibre “Música encreuada” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

 PD. A you tube podem trobar dues versions de l’ofrena musical que m’agradaria remarcar. La primera és de Jordi Savall, amb instruments d’època, fidelíssima a l’esperit de l’època. Personalment no em considero tant forofo com per exigir interpretacions fidelíssimes a les limitacions tecnològiques de l’època, però al ser un intèrpret tant nostrat i de tanta vàlua, què carai, vinga!!
 L’altra... us he enganyat, no és la interpretació si no una master class sobre l’obra. Mira... m’ha fet gràcia...

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 226/01/2016.