divendres, 23 de març del 2018

Dr. Strangelove

“...or how I stop worring and love the bomb” head line de la pel·lícula.

“Gentleman, you can’t fight in here! This is the war room!” War Room Scene


Un cop acabat l’escàndol ‘Lolita’, el realitzador Stanley Kubrick es va desfogar amb una pel·lícula que volia denunciar, a traç gruixut, la guerra freda i el que podia significar per a la humanitat. Si al principi volia adaptar la novel·la “Red Alert” de Peter George, de forma fidedigna, al final en va fer una versió que va resultar en “Dr. Strangelove”, una brutal comèdia política satírica; segons paraules del New York Times, “la broma macabra més xocant que mai hem trobat”.

Amb l’excusa de la crisi nuclear, el realitzador aprofita per pentinar els tòpics catastròfics amb deliri: la incompetència, tenyida d’egocentrisme, dels polítics per a gestionar crisis; el domini que tenim de les màquines i l’amenaça que suposa que les seves decisions no es vegin condicionades per la voluntat dels homes; l’amenaça nuclear; l’amenaça de la guerra freda... quatre temes que vindrien a ser les quatre cares d’una moneda... les quatre cares d’un dau...#ésigual, algo amb quatre cares!


Diem que la peli és d’Stanley Kubrick per què fa molt de cinèfil dir el nom del dire... però si algú mereix la propietat de la peli és el protagonista... el protagonistes... vejam, com diríeu a algú que fa tres dels principals papers de l’obra? #curiositatscuquis Doncs be, el que dèiem, Peter Sellers es guanya el sou interpretant al president dels Estats Units, Merkin Muffey, gestionant com bonament pot la imminent crisi nuclear; l’Oficial anglès Lionel Mandrake, encaparrat en convèncer al General americà Jack D. Reaper (#noesbroma, es diu literalment Jack L.Esbudellador) que retorni de la seva conspiranoia i anul·li l’atac nuclear; i i l’inefable Dr. Strangeloveex científic nazi, ara a les ordres del mon lliure, amb un tic irrefrenable d’estendre el braç dret cap endavant, l’autèntic savi boig. Per què un actor per tres papers? Tant malament anaven de pressupost? Sembla ser que l’Stanley només confiava en el Peter per representar tres papers tant ‘seriosos’ amb una aurèola còmica que deixa en aquest Limbo ambigu entre el drama i la comèdia tota la pel·lícula. Un paperàs... tres paperassos #bingo



Però anem al panyo... de què va la peli? El General americà Jack D. Reaper està convençut que els russos estan envenenant l’aigua dels americans; ho sap per que la seva virilitat es veu afectada... #deveritat. I decideix llançar un atac nuclear als russos. Tot normal fins aquí... Quan el president americà, Merkin Muffey, reuneix a la Sala de Guerra, el millor dels assessors; aquí es fa palesa les misèries del poder. Tenim opinions per a tot: ja era hora; ostres, es que morirà molta gent; total son russos; es que ens pot caure un contra-atac.... tot segueix normal... Res, que millor li expliquem als russos el pollastre. Èpica l’escena de la conversa per telèfonentre el president i el mandatari rus, a altes hores de la nit... sembla que no del tot sobri... intentant entendre el que, literalment, li està a punt de caure a sobre...


Doncs, res, que els russos si tenien un pla de contra-atac. Merda. Que si detecten avions americans, la maquina del judici final s’activarà automàticament... #ohoh... Aqui pillem tots; autèntic exemple de dilema del presoner, col·laborem o ho enviem a pastar fang tot? Cal consultar al Dr. Strangelove com sortir-se’n si no en sen podem sortir. Sembla que la proposta més convincent és tancar a tots els prohoms, els de la Sala de Guerra es clar, amb 10 dones cada un per repoblar la terra després de l’Holocaust... I ja no us explico més, que seria #spoiler...

Val a dir, com ja crec que haureu intuït és que gran part de la sàtira passa per una ingent quantitat de bromes i comentaris de tò sexual #dosrombes algunes dignes de pati d’escola, d’altres sofisticades, totes hilarants. Des dels noms dels personatges a les sigles dels codis secrets o contrasenyes... cal estar atents.

Valgui com a anècdota: arriba a la una, grande y libre España una pel·lícula sobre el cataclisme nuclear provocat per la guerra freda. Comèdia o drama? Qui és l’heroi i qui el Villanu? Ara no ens posarem tontos en intentar interpretar la peli, quan podem fer que expliqui el que podem, no? Què no pot fer un doblatge magistral, no? Si més no, això van pensar els ínclits mestres de la censura d’aquesta pell de toro. I d’aquí va néixer “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú”, un intent de convertir una sàtira en una peli seriosa al servei de la propaganda, eliminant al·lusions compromeses i moltíssimes d eles bromes, i que va resultar infumable i un fracàs fins que es va recuperar, cap els anys 80, la versió original en anglès i, val a dir, en satíric #justíciapoètica.

I valgui com una altra a anècdota: la peli s’havia d’estrenar el 22 de novembre del 63... dia de l’assassinat de Kennedy a Dallas... #malrotllo i, evidentment, es va ajornar. Comencem amb mal peu...


Un últim apunt, abans d’acabar, sobre la darrera escena, icona gràfica del segle XX: el Comandant T.J. “King” Kong aconsegueix alliberar la bomba de l’avió, in extremis, i se’ls veu a tots dos caient cap a la pèrfida URSS, qual genet i cavall desbocat... o com un home amb un d’aixonses impressionant... cadascú el que li faci més gràcia, tu...


Apali, que gaudiu de l’hivern nuclear... winter is coming que deia aquell altre...

Podeu trobar la Pel·lícula “Dr. Strangelove, ... or how I stop worring and Love the bomb”, i la seva versió doblada a l’espanyol “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú” a la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 29/11/2017.

dijous, 1 de març del 2018

Ètica als jocs de rol

Representació esquemàtica de què són i com interpretar els alignements segons el joc “Dungeons & Dragons” 1st Ed.


“In the Dungeons & Dragons (D&D) fantasy role-playing game, alignment is a categorization of the ethical and moral perspective of player characters, non-player characters, and creatures”. Wikipedia dixit...



Ja he dit més d’un cop, i crec que no ho he pogut dissimular que m’agraden els jocs de rol... molt. I per molts motius: per la diversió de passar un bon moment amb la colla; per l’evasió de poder ser, de forma controlada, algú completament diferent de mi en tots els aspectes i formes; per la complexitat (en el bon sentit de la paraula) d’afrontar reptes desconeguts usant totes les meves habilitats; per el treball d’equip que suposa superar aquests reptes; per la complexitat dels personatges, podent fer impressionants habilitats físiques i dots de combat com per la seva visió i per tant la condició a la seva reacció per un determinat caràcter personal o per la seva visió de l’ètica...

I aquí volia anar a petar aquesta vegada... La visió ètica i moral del joc. I no, no parlaré si els roleros som enviats del diable. Un altre dia ja farem risses d’això... Parlarem de quina moralitat regeix o hauria de regir les reaccions dels personatges, tant jugadors com adversaris. Abans de seguir, recordar-vos que vaig començar a jugar amb els llibres originals, en anglès, i molta terminologia se m’escapa com la vaig aprendre... no és snobisme... no és només snobisme... #comvolgueu

Comencem pel principi, què és l’alignement? Com és juga? Essencialment hi ha dos eixos: el Bé contra el Mal; i la Llei contra el Caos. A partir d’aqui anem combinant...

Sembla fàcil, oi? #HalaCampeón, ara ves tu i digues què és el bé i què és el mal; segles de filosofia mundial desbordada per una sessió de jocs de rol a la matinada. Tampoc ens posem tant transcendents. Simplifiquem, que el joc també va d’això. Entenem el Bé pel respecte a la vida com a valor fonamental; per l’altruisme, pel sacrifici personal davant del benefici col·lectiu, o inclús d’altres individus . El Mal suposa que la vida d’altres no té valor davant d’objectius individuals, i que el sacrifici personal no és necessari pel benefici d’altri. En canvi, Llei i Caos ho tenim més clar, no? Ep, però no ens passem amb el concepte llei; qualsevol codi de conducta, escrit o no podria ser llei. Una comunitat de Dominics o de Benedictins viu sota una estricta llei; les organitzacions criminals tenen les seves pròpies lleis, i ai de les que se la salti! No se si em seguiu...

A partir d’aquí, anem combinant. Un Lawful Good, serà aquell personatge super bonachon i super obedient a les lleis. A vegades se’l coneix com a “tonto gut”, per què els dolents més dolents solen apel·lar a la seva bondat i el seu acompliment estricte de la llei per obtenir un clar benefici. Aquí veuríem un caballer medieval en armadura, apel·lant sempre al joc net en el combat i la caballerositat educadíssima davant les damisel·les. Per internet en va ple d’exemples dels alignements segons les series o les pelis; desde Game of Thrones a Star Wars, passant per Harry Potter o la saga de SuperHerois de la Marvel o de DC Còmcs... Jo crec que sense dubtar, Ned Stark d’Hivernàlia s’enduu la palma dels Lawful Good! I per això pringa el primer! #spoiler

El caòtic good, tot i que respectuós amb la vida, entén que les lleis estan per complir-les sempre que
siguin justes... o sigui, que si cal, podem fer una lectura laxa, o no tant laxa, o no tant lectura, ... o sigui, que faig el que calgui, no? Sol ser el Bueno de la peli però contra les cordes, a l’altre costat de la llei... Recordeu ‘El fugitivo’? O el Dr. Banner, part bona de Hulk? Robin Hood...O el Han Solo... que potser té un punt més malote, potser seria més Chaòtic Neutral... El Chewakka és més buenote...

Els neutrals es belluguen per allí el mig, fan i desfan com els va, ara cap aquí, ara cap allà. Solen ser de dos tipus: supervivents, com el Tyrion Lannister; o venjadors amargats per un passat obscur, com el John MacCall, l’equalitzador. En els donjons, el cas típic seria el Druida, buscant l’equilibri de totes les forces.

En quant als dolents... ai els dolents... Algú a qui matar no l'importa, però segons un codi de conducta estricte, molt estricte? Què us sembla la Inquisició? A la ficció, l’exemple epidèmic seria el Darth Vader! General dels Siths! I si anem a l’altra banda, tenim el maníac homicida amb una destral, el boig perillós... el Joker encaixa, no? Sabeu en que es diferencia un diable d’un dimoi? El Diable té clara la gerarquia del mal, l’objecte que persegueix i el mètode a seguir; el dimoni, escuat o no, és un esbojarrat que va fen mal... pa joder... El Diable és Lawful Evil; el Dimoni és Chaotic Evil. Fàcil, no?
Ja veiem que catalogar personatges reals o de ficció és relativament fàcil... Pels seus actes els coneixereu... Això vol dir que el joc de rol és determinístic? Esculls un rol i t’ajustes sense més, sense opció? Pinta a avorrit... Doncs evidentment, no. Certament l’alignement et condiciona, però com un repte. Has de ser coherent amb una forma de vida i has d’intentar ajustar-t’hi. Si ets un paladí, no pots escapar d’una lluita per què et fa por l’enemic, o si per fugir moren innocents, o companys. Si veus un drac o un vampir no pots deixar-lo escapar encara que s’hagi trencat la teva armadura brillant. Però tampoc ets un suïcida abnegat. Si ets un lladregot egoista, no diràs al grup “fugiu, que jo aguanto la porta per què escapeu mentre les hordes de trolls em devoren per esmorzar”... a nos ser que els trolls siguin ratetes i darrera hi hagi un tresor impressionant que no et ve de gust compartir.. es clar... No sé si s’enten...
 
Què? Aneu veient que el joc de rol és més complexe que el monopoly, eh? Mola o no?

N’hi ha inclús per fer broma: podeu catalogar les barbes del personatge segons el seu ethos... d’imaginació ja veieu que no en falta.

Què, us animeu? Tireu tres daus de 6 i sumeu els punts... feu-ho sis vegades. Escolliu un alignement...

@jignasib