dimecres, 23 de desembre del 2015

Música eslava



Quan sentim a parlar de música russa o eslava, no sé vosaltres, però a mi la primera imatge que em ve al cap és la dels cors de l’exercit rus cantant sobre els remers del Volga o el Kalinka. Que també... però no.. no em volia referir a això avui.

La música clàssica, des del Renaixement i el Barroc, i simplificant molt, ha anat pivotant al voltant de dos grans eixos creatius: Itàlia i Alemanya. Des de Vivaldi i Salieri a Mozart i Bach, per només dir-ne uns poquets i coneguts. Però cap a les acaballes del segle XVIII, amb l’eclosió del Romanticisme, aquest eix va quedar més fixat a la part germana: Beethoven, Schubert, Schumann, Listz, Mendelssohn ... també uns poquets... Poc a poc, aquest eix es va anar desplaçant cap a l’est, fent-nos conèixer una forma de fer música un xic diferent, més greu, més arrelada a la terra que l’alemanya: la música eslava.

Fent un memoràndum bàsic, el primer rus que va despuntar una mica va ser Piotr Ilich Txaikovsky. Clarament romàntic, encara segons cànons més germànics, mantenint els elements descriptius, com per exemple a “La fantasia-obertura Romeu i Julieta”, però que poc a poc deixava entreveure el ramalasso nacionalista també característic del romanticisme, escolteu si no Obertura 1812, amb canons i tot!

Més endavant sorgeixen un seguit d’autors, clarament emmarcats en la tradició eslava, que es van donar a conèixer com al Grup dels Cinc, que estava format per: César Cui; Mili Balakirev; Nikolai Rimsky-Korsakov; Modiest Muzzorsky; i Alexander Borodin. De tots ells, els més coneguts son els tres darrers. I tots ells, com a bons romàntics combinaven descripcions precioses, amb exaltació nacional. Escolteu sinó composicions de RimskyKorsakov com “Scheherezade”, que ens transporten a les mil i una nits o a les aventures de Simbad, allà per l’extrem orient, o “La Gran Pasqua Russa”, que ens descriu algunes de les tradicions del seu país.
Per romàntic també podem sentir a Muzorsky, explicant-nos els “Quadres d’una exposició” que va pintar el seu amic i arquitecte Viktor Hartmann, en versió original per piano (més tard va ser orquestrada per Maurice Ravel); o podem morir-nos de por passant una “Nit a la muntanya pelada”. I què me’n dieu del Ballet “El príncep Igor” de Borodin, fent-nos ballar les “Dances polovsianes”. Sona a rus o no?

Però no només a Rússia saben fer música eslava romàntica. Que preguntin als txecs. Per música descriptiva, la d’Antonin Dvorak, i la seva  Simfonia del nou mon” que ens explica com va impactar a l’autor el seu viatge per Amèrica. O millor encara, l’oda “La meva pàtria” de Vedrick Smetena, descriptiva i nacionalista alhora. Dos per un, què més es pot demanar? Aquesta, per cert, escolteu-la estiradets, relaxats... a les fosques.. no té preu!

Apali, que gaudiu d’aquest viatge per terres orientals.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 15/04/2015.

dijous, 17 de desembre del 2015

Les vacances de Mr. Hulot



-“...” Mr. Hulot durant les seves vacances a Saint-Marc-sur-Mer

Jacques Tati va ser un actor i director de cinema francès que va tenir força anomenada a mitjans del segle passat. Ve a ser de l’època de la Brigitte Bardot, però va cultivar un cinema diferent; força diferent; mooolt diferent. La seva especialitat era el cinema còmic, com el Louis de Funes, ... però tampoc era ben be el mateix. El Jacque sTati seria més rotllo Tricicle, mentre el Louis de Funes s’assemblaria més  al Cassen... o al ... al ... ara no se m’acut cap nom  per posar un exemple més proper.... #dish!

El primer llargmetratge de Jacques Tati va ser “Jour de Fete” que ja marcaria l’estil característic de les seves produccions; el segon film, per a mi el millor, va ser “Les vacances de Mr. Hulot”, personatge que va tornar a aparèixer al següent film, “Mon Oncle”.






De què va la peli? L’argument és molt simple. El Monsieur Hulot se’n va de vacances a un petit hotel familiar al costa del mar. La pel·lícula no deixa de ser una excusa per conèixer els diferents tipus d’estiuejants, en un moment en que estiuejar era una fita anual ineludible i a remarcar! I al final de la pel·lícula, s’acaben les vacances, aquí res no ha passat, tot torna a ser igual i s’acaba a la pel·lícula... típic dels finals. … I amb això en fa tota una peli, i una peli divertidíssima. I la clau rau en el mètode narratiu que fa característic a Jacques Tati.

D’una banda, tot i que els personatges no diuen res durant tota la peli, o més ben dit, no s’entén res del que diuen (i tampoc cal, ja que s’encaixa en tècniques de mim), s’entén perfectament el que els està passant i com ho viuen. I amb això no vull dir que sigui cinema mut, ni de bon tros; el tractament del so al llarg de to el metratge és molt meticulós, però no pels diàlegs si no per els sons incidentals; és mim, no mut. El soroll dels cotxes, el soroll de les sabates al caminar, el bot de la pilota de ping pong, la porta de la cuina de l’hotel quan s’obre i es tanca, ens van acompanyant tota l’estona com si de la banda sonora de la pel·lícula es tractés; la feina que fan aquests sorolls és molt més bona que qualsevol composició musical que haguéssim pogut imaginar per acompanyar les imatges i per emmarcar-les.



D’altra banda, els gags. Si som sincers, la majoria de vegades no veiem el gag, sinó que el realitzador ens deixa que ens l’imaginem: ens posa a la pantalla torts els elements que ens han de fer riure, els barreja, els fa interactuar i quan estan a punt de fer el gag... desapareixen de pantalla i ens deixa als espectadors que ens ho imaginem... Hil·larant!!!!... m’explico; i millor amb un exemple. Només començar la pel·lícula, apareix el cotxe de Mr. Hulot a la carretera, un model “esportiu”, bastant tronadet, amb un soroll... un petardeig del motor característic que no ens abandonarà en tota la pel·li. Va circulant a bandades per la carretera, d’un costat a l’altre, en algun moment ... no se... no el veig recte... avançant ciclistes, altres cotxes... autobusos... res vertiginós ni persecucions, tot a un ritme adequat.. però no se, com descontrolat... com aquell tiu patós que camina com un ànec... però en cotxe... I en un moment que veus que això ja no es pot aguantar més, el cotxe... surt de l'escena i se sent un #CRASH! No has vist el xoc.. però te l’has imaginat... #RiureDescontrolat  M’enteneu, oi?  I per cert, quan torna a aparèixer el cotxe en escena, el protagonista ja és fora del vehicle i el seu posat i caminar no decep... està a l’alçada del seu cotxe... igual de patós. És un gag, no del visible, si no del que t’imagines; tot un mèrit.

Tot plegat a mi em recorda, com ja he insinuat al principi del post, a l’humor del Tricicle. Si aquest trio ha begut d’alguna font de l’humor, per a mi, indubtablement és de l’obra de Tati, i en concret de Mr. Hulot. Només cal veure els personatges que apareixen per les seves obres “Manicomic”, “Exit” o “Slastic”, com es belluguen per l’escenari, com se’ls entén tot sense dir res, o sense que se’ls entengui cap paraula, com insinuen en comptes de com mostren, i veus clarament el que vull dir... vosaltres no?

Podeu trobar la pel·lícula “les vacances de Mr Hulot” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 14/04/2015.

dijous, 10 de desembre del 2015

Molt fan del Quartet Mèlt

Si us he de ser sincer, no soc molt aficionat a enganxar-me a programes de tele. Soc més dels que veuen una cosa interessant el darrer dia d’emissió i em toca rastrejar per internets i programacions a la carta allò que sistemàticament m’he perdut. I el darrer exemple ha estat la final de l’Oh Happy Day. Si senyors, ho confesso: el programa em va agradar, em va enganxar i m’he convertit en un acòlit i fervent admirador del grup que va guanyar, el quartet Mèlt. #JoConfesso.

La darrera vegada que un programa de talents musicals em va interessar va ser a la primera edició de l’Operación Triunfo... amb la Chenoa, tu! Ves per on. Potser és veritat que no hi ha casualitats en aquest mon. I no serà per què la música no m’agradi. Noooo! Al contrari. I no serà per què els cors no m’encantin. Que noooo! Al revés!! Però si, d’una banda, aquests programes m’agraden perquè són una oportunitat per descobrir nous talents, d’altra banda, molt sovint, acaben sent un karaoke o una fotocopiadora de talents ja existents, amb la qual cosa perd la gràcia i l’interès inicial.

Però apareix el quartet Mèlt en pantalla. I què representen aquest quatre personatges que d’altres grups no facin igual? Buuuufff... per on començo? La primera cançó que vaig sentir d’ells era “La gallineta” d’en Lluís Llach. Més que una versió era una reinterpretació; què dic una reinterpretació! Un trasbals era allò!! La mateixa música, la mateixa lletra, però una energia diferent, amb harmonies i polifonies afegides, escenografies atrevides que amplificaven el que volia expressar originalment la cançó: la Revolució!!! I només amb quatre veus...


A partir d’aquí comença la recerca. Aquesta penya no només revisen els clàssics de la nova cançó, com “La gavina” de la Marina Rosell, o l’inefable Albert Pla i el seu “Papa jo vull se torero” (que em fa compartir l’opinió de la Chenoa, mai m’hagués pensat que una cançó de l’Albert Pla em faria plorar; aquest és el poder d’aquest grup), sinó que s’atreveixen a capgirar clàssics populars tradicionals catalans. 



Crec que el seu primer temazo a l’Oh Happy Day, amb el que van començar a navegar pel programa, és un autèntic Hit del s.XIX... “Ton pare no te nas”. Si senyor! Amb un parell! I que bé que ho van fer! No en teniu prou? Què us sembla aquesta versió del tant nostrat “Baixant de la font del gat”? I què me’n dieu d’aquest clàssic del Verdaguer, “Muntanyes del Canigó”? Podeu dir de tot menys carrincló!



Abans però de que els encasilleu en cap agrupació de minyons escolta i us els imagineu atacant amb alegria un “Vella Xiruca”, penseu que quan ha calgut s’han atrevit amb temes modernillus i en anglès... que tenen don de llengües també! #MoltFan. Des de la peliculera “Goshtbusters” a èxits de la Bjork com “It’s Oh so quiet”, passant per temes modernets com l’ ”I wish” de Coldplay...  


Valguin aquestes quatre línies com un petit homenatge a quatre personatges que m’han emocionat! #ésdejustícia. Si pugués demanar un desig, per aquest Nadal demanaria una versió de la meva Nadala preferida, “The Carol of the Bells” us atreviu? #TenimUnRepte @Quartet_MELT



@jignasib

dimecres, 2 de desembre del 2015

El petit Príncep


“Dessinez moi un mutton” petició del Petit Príncep a l’aviador.

“L’essentiel est invisible aux yeux” secret que la guineu confessa al Peti Príncep


Diuen les males llengües que Antoine de Saint-Exupéry es va inspirar per escriure “El Petit Princep” arran de l’experiència que va viure durant un accident d’aviació que va patir sobre el desert del Sàhara. Ell i el seu copilot van haver de passar uns dies perduts al desert sense aigua ni menjar, entre miratges i al·lucinacions. Es van salvar de la mort per què un beduí els va trobar i literalment rehidratar. El caire oníric de l’obra no desmenteix aquest possible origen, però,com l’autor va morir abans de poder explicar a ningú si era cert o no... ens quedarem amb el dubte. Però a mi m’agrada pensar que és verídic.

Sigui com sigui, el que si sembla cert és que l’aventura, els protagonistes, els personatges i les situacions que es van narrant formen totes part del cosmos que envoltava a l’autor i de la seva pròpia vida.
El Petit Príncep és un conte, petit també, que a simple vista pot semblar escrit per al públic infantil. Però, com sempre, no us deixeu enganyar; no mireu al dit, mireu a la lluna! És cert que està escrit en un llenguatge molt planer, molt innocent; però és una trampa! Amb aquest format directe l’autor ens va colant al més profund nostre conceptes transcendents com el sentit de la vida, com la formació d’adults mata a poc a poc la creativitat i l’espontaneïtat dels infants, com de sols ens podem arribar a sentir, què és l’amistat o l’amor, on trobar-los, com es poden perdre, ... la separació... la mort... Ja ho diuen que els nens sempre diuen la veritat... o es que no us recordeu de l’anunci de Jazztel... Els nens i els borratxos... bé, ara això no ve al cas...
Sota el tendre diàleg entre l’aviador perdut i el nen aparegut del no res, es van succeint un seguit de personatges i situacions que no cal ser gaire il·luminat per veure que amaguen tots els missatges que hem dit, començant pel mateix Princep, un nen curiós, que no dubta en preguntar-ho tot, encara que sembli obvi i ens provoqui més dubtes a nosaltres, els adults que l’hem  de respondre; o l’aviador, que se suposa que hauria de saber les respostes a les preguntes del nen, i acaba amb més dubtes que certeses, com nosaltres. A partir d’aquí, la desfilada és contínua i enriquidora: el xai, o millor, el dibuix d’un xai a la seva caixa, que ens recorda que la imaginació és el millor per obtenir el que volem; la rosa, l’amor del Príncep, bella i adorable quan vol ser amable, però esquerpa, vanitosa i amb espines quan s’enfada; els baobabs, els problemes que cal solucionar abans no acabin amb nosaltres; els volcans, les tasques diàries, que no et destrossaran, però que no pots descuidar; l’home ric i egoista, l’astrònom seriós i atrafegat, l’home dels fanals que sempre ajuda els demés; i la guineu, que fa adonar al Petit Príncep què és l’amistat, què és domesticar, que no vol dir res més que crear vincles, que els rituals fan créixer el desig i per això son bons per a la relació, que l’essencial és invisible als ulls...
Tot plegat, per la seva innocència i candidesa, per la forma tan poètica de tractar metafòricament temes tant transcendents, es converteix en una lectura obligada a qualsevol edat... o millor encara, d’anar-la repassant periòdicament, a mesura que anem vivint noves etapes que ens permetran fer noves lectures i interpretacions. I si teniu canalla, no descarteu (ans al contrari, us recomano) llegir amb ells alguna versió per a infants; ells i vosaltres ho agraireu sempre més.
Podeu trobar "El petit Príncep” a la xarxa de biblioteques

@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 12/04/2015.