dimarts, 28 de juny del 2016

Como acabar de una vez por todas con la cultura

“La manifestación del universo, como una idea compleja en sí misma, en oposición al hecho de ser interior o exterior a su propia Existencia, es inherente a la Nada conceptual en relación con cualquier forma abstracta existente, por existir, o habiendo existido en perpetuidad sin estar sujeto a las leyes de la física, o al análisis de ideas relacionadas con la antimateria, o la carencia de Ser objetivo o subjetivo, y todo lo demás.”, el detectiu privat Kaiser Lupowitz, intentar explicar les conclusions del cas a la víctima moribunda...

Si el nom del blog, “La cultura noval res”, us ha deixat una mica preocupats, el títol d’aquest llibre, “Como acabar de una vez por todas con la cultura” ja us deu haver portat al borde de l’infart... Però no passa res, “no és el que sembla, t’ho puc explicar tot”...

Qui més qui menys, podem dir que coneixem la faceta de cineasta de Woody Allen; alguns inclús saben que és un gran aficionat a tocar el clarinet, que se li dona prou be i que té un grup que toca assíduament en tuguris de Nova York. Però avui volia comentar la faceta d’escriptor; per què Woody Allen també escriu. Alguns dels seus llibres son els guions de pel·lícules com Annie Hall, o obres de teatre com “Play it again Sam”, d’on es basaria la també seva pel·lícula “Sueños de un seductor”. D’altres, son un recull de relats curts que l’autor ha anat escrivint sobre temàtiques diverses, inconnexes, però amb el segell inconfusible que ja impregna les seves pelis: sexe, mort, judaisme, ètica, psicoanàlisi... surrealisme, humor, riure desternillant... i no sabria dir-vos en quin ordre... D’aquest tipus jo conec tres llibres: “Sin plumas”, “Como acabar de una vez por todas con la cultura”; i “Perfiles”. Tots tres per un estil i igual de recomanables, tot i que llegir-los seguits es pot fer pesat, ja que tant de surrealisme pot empatxar.

Dels tres, el de “Como acabar...” és l’únic que manté un fil de connexió entre els relats: son petites sàtires dels mites de la cultura actual... entenent per actual el moment en que els va escriure, es clar, cap allà els ’60. En el llibre es dedica a pentinar a Dràcula, les novel·les policials, la màfia, la filosofia, el cine de Bergman, estudis a distància, les revolucions, els escacs per carta, el Sandwich, els articles de broma...

Especialment hilarant la història de la invenció del Sandwich... Quin fart de riure; no us deixeu enganyar per la llegenda de Lord Sandwich, deixeu-vos captivar per la versió que ens escriu Woody Allen... molt més versemblant que la d’un jugador de poker ludòpata! Memorable també l’ “homenatge” a l’Ingmar Bergman del “Séptimo Sello”, però en comptes de trobar-se amb la mort per jugar a escacs; es repten al Rummy, fa com més de Nova york, no?

O què podríem dir de “El gran Jefe”, on coneixem a Kaiser Lupowitz, detectiu privat que deixa en ridícul al millor Philip Marlowe, més dur i inquebrantable, més astut, més fred que cap creació de Rayond Chandler o Dashiel Hammet... Ni les vertiginoses corves de Heather Butkiss el distrauran del seu encàrrec, buscar el Gran Jefe... a Déu... Si us captiva la novel·la negra, no perdeu de vista a Kaiser; a “Sin Plumas” la torna a liar desmantellant una trama de “trata de blanques” que cerca noies amb alt nivell cultural per a homes rics cansats de només tenir belleses aduladores però de conversa limitada al seu voltant i delerosos de poder tenir discussions sobre art, literatura o filosofia... ja veieu... Woody Allen style... No hase falta desir nada másssss...

Podeu trobar el llibre “Como acabar de una vez por todas con la cultura” a la Xarxa de Biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 30/09/2015.

dimarts, 21 de juny del 2016

Ed Wood

“I pull the strings!” Bela Lugosi somniant en conquerir el mon...
“I will create a race of superatomic man that will conquer the world!!!” Bella Lugosi segueix somniant en conquerir el mon...

Es pot fer un homenatge a un personatge mediocre, tirant a patètic, i que el resultat sigui boníssim? Millor que el que volia descriure?... no!... #esBroma! Sí que es pot. I, de fet, Tim Burton ho va aconseguir, l’any ‘94. Va agafar la vida d’Ed Wood, conegut a Hollywood com el pitjor director de la història del cinema, i en va fer una peli, una peli boníssima, amb tots els tics de la factoria Burton i portats a l’excel·lència. En sèrio, fora conyes, o té tot...



La peli es va filmar en blanc i negre per donar un ambientillu vintage molt ben trobat. Hi ha moments en que no saps si estan veient l’original o l’homenatge... be, si que es veu, però és igual... ja m’enteneu. L’ambientació, la música, el look & feel ens transporten als anys 50 i a les produccions de sèrie B... sèrie Z... El metratge se centra en les peripècies del director per aconseguir rodar les seves pelis, centrant-se en els seus principals “èxits”: “Glen or Glenda”, una història de transvestisme, que, deixant de banda l’encert en la producció, no deixa de ser agosarat tratar aquest tema als anys 50; i “Plan 9 from outer space” un increïble (infumable?) exercici de presumpta ciència ficció i fantasia, que barreja atacs extraterrestres, zombis (vaja que la seva vessant de precursor és innegable...), vampiresses, efectes especials nefastos o errors de coherència de la trama que fan entendre el títol de “pitjor director de la història del cinema”.

La interpretació del “fill adoptiu” de Tim Burton, Johny Depp és boníssima, en la seva línia, amb un punt, si no equilibrat, si divertit d’histrionisme, el que crec que necessita el personatge. O no menys destacable el paper de Martin Landau com a Bela Lugosi, vella glòria del cinema de terror, el primer “Dràcula” (Nosferatus a part) del teatre i del cinema, addicte a la morfina i que té l’oportunitat de recuperar l’antiga glòria de la ma del seu amic i admirador Ed... Un paperàs. Per cert, diuen les males llengües que el duet Wood/Lugosi és un reflex convertit en homenatge de la relació que el prop Tim Burton tenia amb Vincent Price... aquí queda l’anècdota.

Al voltant del protagonista i del seu admirat amic comencen a circular una galàxia de personatges, a quin més patètic i entranyable: Tor Johnson, lluitador professional de capa caiguda; Vampira, presentadora sexy en hores baixes; The Amazing Criswell, vident amb dots de productor; ... i les seves parelles (al tanto: la primera, Dolores Fuller, és interpretada per la Sarah Jessica Parker,.. si, si, la que no para de tenir sexe a Nova York; poca broma)... Tot plegat un ciruqe du bizarre impagable que va nodrint la peli de moments inoblidables i absolutament recomanables. Patidors de vergonya aliena absteniu-vos.

Una molt bona estona, un increïble homenatge al setè art, un remembering vintage, ... tot pel mateix preu. Què més podeu demanar? Ah... i posats a fer homenatges, no us perdeu els originals, “Glen or Glenda” o “Plan 9 from outer space”, ni que sigui per contrastar. Que avui en dia ja son cinema de culte!



Podeu trobar la Pel·lícula “Ed Wood” a la Xarxa de Biblioteques. “Glen or Glenda” i “Plan 9 from outer space” les podeu trobar complertes a Youtube.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/09/2015.


dimecres, 15 de juny del 2016

La conxorxa dels enzes

"Soy capaz de tantas cosas y no se dan cuenta. O no quieren darse cuenta. O hacen todo lo posible por no darse cuenta. Necedades. Dicen que la vida se puede recorrer por dos caminos: el bueno y el malo. Yo no creo eso. Yo más bien creo que son tres: el bueno, el malo y el que te dejan recorrer.”
“Sólo me relaciono con mis iguales, pero como no tengo iguales no me relaciono con nadie.”

Sempre que he fet un post sobre un llibre que he llegit, o una peli que he vist o d’alguna peça musical que he sentit, he intentat transmetre que m’ha fet sentir l’experiència, normalment positiva, i perquè recomano que més gent ho experimenti... Amb el llibre d’avui, “La conxorxa dels enzes”, escrita per John Kennedy Toole, crec que serà al contrari... de fet, us parlo d’un llibre que no he llegit. Si més no, no l’he llegit tot. Si senyores i senyors, vaig deixar el llibre a mitges! Jo confesso...

Estem parlant d’un llibre dolent? No, per Déu, Nostrusinyó. No seré jo qui digui que el llibre és dolent. Certament, cap crítica que he llegit el cataloga així. De fet hi ha certa coincidència que el autor va ser un incomprès que mereixia haver estat reconegut des de que va escriure el llibre. En efecte, entre que el va escriure, a principis dels ’60, i que el van publicar, van passar ben be 20 anys i un suïcidi... si, si, com llegiu. Després de diversos intents infructuosos de que les editorials li fessin cas, va acabar traient-se la vida. No crec que a causa del llibre, però segur que va ser un revés més que no va ajudar gaire... Després de la seva mort, la mare va trobar el manuscrit i va reprendre l’afany de veure’l publicat com a homenatge pòstum al seu pobre fill. I allà on el fill no va reeixir, la mare va triomfar... el sexe dèbil, diuen...

Però, de que va el llibre? El protagonista, Ignatius J. Reilly és un inadaptat. Físicament poc agraciat, i de dubtosa agilitat mental, està convençut de les seves propietats físiques i mentals no estan sent ben captades, apreciades i explotades per una societat que el menysté. Ja veiem que no anem be, aquí acabarem prenent mal... Però no ho sé; us recordo que vaig deixar-ho a mitges. Què passa amb la història? Està mal narrada? No és convincent? Poc profunda? NO! Res de tot això! Al contrari. Està molt ben narrada, descrita. El personatge és MOLT creïble, 100%. L’entens perfectament a ell i al mon que l’envolta!

Per què deixar-lo aleshores? Doncs precisament per això! Per que Ignatius J.Reilly, tot i dir-se Ignatius, que ja fa molt prometedor el protagonisme, em cau fatal. NO EL PUC SUPORTAR!! L’ODIO!! Com es pot ser tant imbècil, prepotent, engreït, miop!!!! Aquest és el problema! Que està massa ben fet,... tant que no l’aguanto!. I, la veritat, #diguemhedonista, però quan llegeixo una història, m’agrada sentir-m’hi a gust, passar una bona estona, sentir-m’hi identificat, però per que és un model a seguir, no a evitar ... Potser hi ha algun matis que se m’escapa, una interpretació que no he estat capaç de deduir, de captar. Potser m’ha faltat o fallat alguna cosa. És cert que estic pensant en un abandó de fa molts anys i que no li he donat una segona oportunitat.

En resum. Us estic proposant o recomanant que no el llegiu? No, al contrari; llegiu-lo, o si ja l’heu llegit, animeu-vos a replicar. Expliqueu-me en què m’he equivocat; per què li he de donar una segona oportunitat... pliiiiissssssss...

Podeu trobar "La conxorxa dels enzes” a la xarxa de biblioteques


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/09/2015.


dimecres, 8 de juny del 2016

Conquest, histories i batalletes...

Qui de petit no ha jugat alguna vegada a espadachins glamurosos? O a nobles cavallers medievals? O a ninjas terribles? Qui no ha agafat un pal d’escombra o  una canya i ha creuat sables amb un amic? Combats èpics! Més d’una espina dec tenir encara sota la pell de les mans...

Però alguna vegada us heu imaginat com seria un combat real amb una espasa medieval? Amb un floret? Un sable? Una daga? A punys? Com eren les batalles a l’antiguitat? Doncs al History Channel es veu que algú sí que s’ho va preguntar. I hi va pensar molt... tant que en va fer una sèrie de TV i li va dir Conquest... i li va demanar a l’actor Peter Woodwar que la presentés.

A part d’explicar batallitas, què fa especial aquesta sèrie? Doncs, per a mi, el tractament que en fa del documental històric. No es basa en una narració plana i monotonal a càrrec d’un locutor avorrit; els episodis comencen amb una explicació amena, a càrrec del presentador, de quin tipus d’arma o estil de combat s’explicarà: característiques, situació històrica, antecedents... i tot seguit s’ensenya a utilitzar aquestes armes o tècniques a un grup d’actors. Així es poden escenificar combats ‘reals’ que ajuden a entendre per què aquest tipus d’arma o de tàctica va tenir relatiu èxit en el seu context històric.

Per als apassionats de les armes antigues, o inclús dels amants dels jocs de rol, és una immersió en el tema que enganxa, que ajuda a entendre per què i com s’usen aquestes armes, amb quins avantatges i quins inconvenients. D’aquesta manera pots arribar a entendre com els romans van conquerir tot un imperi, amb aquells escuts tan grans, aquelles tortugues cuirassades tant divertides, aquelles espases tant curtetes. O pots entendre com els gals els van posar en solfa amb les seves espases llargues, aquelles destrals tant afilades i, sobretot, sobretot amb aquell punt de ràbia... de bojeria... de berserker! Que els feia tant temibles. Si no prenien poció màgica, prefereixo no saber què prenien abans d’un combat!





I què me’n dieu de l’edat mitja? Com lluitaven els cavallers? Quines espases i armadures feien servir? Com era un torneig? I com lluitaven els plebeus? També és divertit quan es compara les lluites ‘de veritat’ amb el que veiem a ‘les pelis’; també poden fer conya quan cal. I quin millor escenari per fer aquestes comparatives que a les pelis de mosqueters, com el D’Artagnan, o de pirates com el Jack Sparrow.




I ja veieu... Així fins a gairebé 30 capítols de batallitas, des de les guerres bíbliques fins a les les trinxeres del segle XX; dels ninjes a les operacions especials modernes; de la boxa als ganivets; dels arcs als fusells; de l’edat de pedra als reactors més moderns;...  a cada quin més interessant... pels fans, es clar.

@jignasib

dimecres, 1 de juny del 2016

Maléfica

Ja fa un temps que la factoria Disney es dedica a refer les pelis de dibuixos animats que van forjar la marca, però en versió ‘real’... amb actors. Es el cas dels “101Dálmatas”, o de “Cenicienta”. A mi sempre m’han fet por aquests remakes, ja que difícilment poden aportar més del que ja van fer les versions originals.

Però vaig veure “Malèfica”... i vaig canviar d’opinió. En aquest cas estem davant del remake de “La Bella Durmiente”, ... que és el remake d’un ballet de Txaikowski... que és un remake d’un conte infantil popularitzat per Charles Perrault. I per ser honestos, en el cas d’aquesta producció estem més a la vora de la reinterpretació que Tim Burton va fer d’ ”Alícia en el país de las Maravillas”, que de la refilmació amb persones dels “101 Dálmatas”. Tant per l’estètica com per els girs argumentals que se’ns plantegen al llarg del metratge. Sorprenents, innovadors, atrevits... i per a mi encertadíssims!



De què va el conte original? Prou conegut... però és igual, recordem-lo. Els reis tenen un a filla, Aurora. Tres fades li concedeixen tres dons; la fada Malèfica no és convidada i, es clar, s’emprenya. I com és Malèfica, en comptes d’un do, li dona a la nena una maledicció: als setze anys es punxarà el dit amb un fus i caurà en un somni del que només el primer petó d’amor la podrà despertar...  Aquí, un bon psicòleg hi tindria molt a dir... però, vaja, no és el cas, ni el moment...

Què aporta la nova versió? Essencialment res del dit es contradiu, però apareixen molts matisos... Malèfica no és una fada dolenta. És una fada bona, lletja però bona... Obrim parèntesi. Be, definim lletja. Si per fada bonica ens imaginem una figura esbelta i amb ales translúcides i tornassolades, rotllo Campanilla... aleshores Malèfica, escanyolida, i amb ales de rat penat o de drac, ves a saber... sí, és lletgíssima. Ara bé, no seré jo que gosi insinuar que Angelina Jolie, amb ales de drac o sense, pugui ser titllada, ni per un moment, de monstre. No... Jo, no.

Centrem-nos... Dèiem que Malèfica és bona, però va ser traïda per un humà, que la va enganyar; li va oferir amor vertader però a l’hora de la veritat li va tallar les ales; literalment. Amb aquestes ales ell va aconseguir el regne; i per culpa de les mateixes ales Malèfica va maleir la seva filla a dormir mentre no rebés el primer petó d’amor vertader... que ella ja sabia que no existia, es clar... Què! Com canvia el cuento, no? A partir d’aquí, encara s’embolica més la troca: la fada malèfica i la nena es troben per casualitat al bosc i d’allí neix una forta amistat, un amor materno-filial  difícil de superar i que perdurarà fins l’adolescència de la noia, que ja sabem que està maleïda... per Malèfica... #prouspoilers! Espereu al petó!

El que dèiem, una excel·lent versió, fidel a l’original en la mateixa mesura que transgressor en la reinterpretació, però amb respecte. Un remake excel·lent, 100% recomanable. Per a nens i per a no tant nens!

Podeu trobar la pel·lícula “Maléfica” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 19/06/2015.