divendres, 30 de juny de 2017

Supercomputacio i Big Data, son el mateix?

Marenostrum, BSC, Barcelona
"Perhaps is not the most powerful supercomputer, but is, by far, the most beautiful"


Deia Andy Warhol que “al futur, tot el mon serà famós durant quinze minuts; tot el mon hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. El corol·lari d'aquest teorema vindria a dir que cada dos per tres hi ha una nova etiqueta que es posa de moda. I avui en dia l'etiqueta de moda, el trending tòpic, és “Big Data”. També és usual il·lustrar qualsevol menció al tema amb referències a la supercomputació; però, és realment el mateix? I si no ho és, què les vincula i què les diferencia?

Hi ha problemes fàcils i problemes difícils; això ja ho hem anat aprenent des de primària. Però hi ha problemes que, tot i ser conceptualment fàcils, són inabastables pel volum de dades que cal manipular per resoldre'ls. Calcular el moviment parabòlic d'un projectil, d’un cos sòlid i rígid és fàcil, té una formulació senzilla i coneguda; però calcular el moviment de totes i cada una de les seves molècules, encara que les regeix la mateixa fórmula, ja no ho és. O el moviment de tots els àtoms d'una molècula orgànica súper llarga, com l'ADN; o de tots els estels d'una galàxia; o el flux a través dels carrers de
Barcelona del pol·len de soja que descarregaven fa unes hores al port i que s'escampa deixant un rastre de gent esternudant... això ja no és fàcil. Molts càlculs, i massa llargs.

I ara què fem? Doncs a grans càlculs, supercomputadors. Sabíeu que la predicció metereològica va ser un dels primers reptes de la supercomputació? #spoiler   Les equacions que regeixen el temps atmosfèric son prou conegudes, però la solució no és fàcil d’obtenir, i estar calculant durant 6 hores quin temps farà d'aquí a tres hores... #fail   Per poder abordar aquests problemes, doncs, es van construir els primers ordinadors capaços de fer molts càlculs amb moltes dades en molt poc temps.

A grans trets i sense necessitat d'aprofundir gaire, hi ha dues maneres de fer un supercomputador: un de gran i molt ràpid; o molts de petits treballant col·laborativament en paral·lel. Darrerament aquesta és la tendència en disseny de supercomputadors, ja que assoleix resultats molt millors amb esforços aparentment menors. Afegim-hi les capacitats de les xarxes de telecomunicacions de darrera generació i resulta que avui en dia no cal confinar un superodinador en cap cambra blanca, sinó que el podem tenir distribuït en un edifici... o un campus... o inclús un continent. Però això ja son figues d’una altra panera.

Només per tenir unes quantes dades. El concepte de supercomputació canvia cada pocs anys; si tenim en compte la llei de Moore, segons la qual, cada dos anys som capaços de duplicar el volum de transistors en un xip, és fàcil de suposar que cada dos anys hem de ‘duplicar’ la definició. Diguem que avui en dia un superordinador té capacitat de fer més d’1PF (1 PetaFlop, 1.000 TeraFlop, 1 milió de GigaFlop... digues-li com vulguis... una passada de flops o de càlculs per segon)... i creixent.

Anem pel Big Data. Què volem dir amb Big Data que no ho inclogui el que ja hem dit? El concepte, tot i que també és conegut des de fa temps, ha eclosionat darrerament amb la consolidació de la Internet, en general, i de les smart cities, en particular.

Gartner va definir (2012) Big Data com un “conjunt d’actius d’informació de gran Volum, gran Varietat i que canvien a gran Velocitat que requereix eines innovadores i eficients en temps i cost capaces de processar la informació per millorar-ne la comprensió i la presa de decisions.” 

Segons IBM (2014) el 90% de les dades que hi ha avui en dia al mon s’han generat en els darrers 2 anys... i d’això probablement en té la ‘culpa’ internet. El repte és, d’una banda, saber quantes i quines d’aquestes dades ens son útils, les podem convertir en informació i, de l’altra, com ens poden ajudar a prendre decisions. Decisions per a què? Doncs per a gestionar de forma smart una ciutat, per exemple.

La supercomputació doncs, és una solució, mentre que el Big Data és un problema, però no per això l'un i l'altre tenen un vincle causal. La supercomputació no és la solució, o si més no, no és tota la solució al problema del Big Data, sinó només un dels capítols.


@jignasib

dilluns, 19 de juny de 2017

El principi de Dilbert

"Els empleats ascendeixen dins les companyies fins assolir el seu grau òptim d'incompetència." Principi de Peter.

"Las compañías tienden a ascender sistemáticamente a sus empleados menos competentes a cargos directivos para limitar así la cantidad de daño que son capaces de provocar." Principi de Dilbert.

"En el último informe anual de la compañía digimos que los recursos humanos son nuestro principal activo; en realidad ocupan el cuarto lugar, detras de las gomas de borrar." Pointy haired boss aixecant la moral dels empleats.


Des de l'any 1989, Scott Adams ha estat publicant tires còmiques sobre les aventures (desventures) de Dilbert, un enginyer típic d'una empresa tecnològica tòpica. Amb l'excusa de retratar els hàbits de conducta de personatges amb poques habilitats socials i elevada orientació tecnològica com serien, reconeixem-ho, els enginyers (i ho dic amb pesar que aquí un no pot negar la seva condició d'enginyer...) Adams aprofita per descriure'ns tota la fauna de companys, amics i col·legues del protagonista alhora que li serveix d'excusa per pentinar també els hàbits de les empreses tecnològiques i dels directius que les manen.

I precisament en aquesta segona derivada, amb l'experiència que l'autor ha anat acumulant sobre la gestió d'empreses, Scott Adams va publicar a principis dels 90 el seu primer llibre "El principio de Dilbert" que, tot i que certament recopila bona part de les vinyetes publicades, va molt més enllà contrastant l'humor gràfic amb anècdotes que altres lectors han aportat i que ens demostren, tristament tot i que amb molt humor, que la realitat supera amb escreix els acudits de Dilbert i la penya que l'envolta.

Però quina penya l'envolta? A mes de Dilbert, enginyer amb poques habilitats socials, inversament proporcionals als seus coneixements tècnics i a la tendència de la seva corbata a apuntar misteriosament cap amunt, trobem, d'entrada a Dogbert, el seu gos. No m'atreveixo a dir que és la seva mascota per què seria indigne d'una criatura tant ambiciosa i talentosa, que es capaç de fer de consultor de luxe (i car), de servei tècnic online (també caríssim) i que apunta maneres per a arribar a ser emperador del mon.

Aquesta mania d'atorgar qualitats humanes a animals s’estén a més personatges: Catbert, el maligne director de recursos humans (purrr purrr); Ratbert, el consultor adjunt o chico para todo, sempre disposat a recolzar el seu amic Dogbert; o Bob el dinosaure, el darrer programador de Cobol...


En l'àmbit professional trobem els seus companys: Wally, l'aprofitat, capaç de començar a fumar per poder gaudir dels deu minutets del piti sense treballar a càrrec de l'empresa; l'Alice,la millor de la oficina, la més treballadora, la més incompresa; Asok el becari, tot il·lusió... de moment; i el boss... the pointy haired Boss, l'exemple vivent (ejem, ja m'enteneu) del principi de Dilbert. Com algú tant inútil pot haver arribat a jefe? Doncs per que sent el més inútil, la resta, els bons, poden treballar. Lògic no?


Podeu trobar "El principo de Dilbert" d'Scott Adams a la xarxa de biblioteques, i les tires còmiques a la web.

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 4/10/2016.


dijous, 8 de juny de 2017

Qui va enganyar Roger Rabbit?

"Yo no soy mala, me han dibujado asi?" Jessica Rabbit excusant la seva exhuberància.

"Palmas, palmitas..." Eddie Valiant descobrint quant de dur pot ser detectiu privat a la caça d'infidelitats.

- En serio, ¿qué ve usted en él? (Eddie soprès davant d'una parella tant... heterodoxa?) 
- Me hace reir (Jessica, fent-se entendre...)

- Un dibu mató a su hermano... Le tiró un piano a la cabeza" (Dolores, fent evident que els Toons seran sempre Toons)


Aquesta peli és de mal classificar. D'una banda és una comèdia, els dibuixos animats, els toons, sempre fan riure. D'una altra banda és una peli negra, negríssima... té tots els ingredients: un detectiu, l'alcohol, l'oblit, el crim, la xicota bona, la femme fatal, el passerell, el dolent, ... tot. I també podríem parlar de fantasia. Sí, sí, fantasia, per què no? Partim d'una premissa, d'una hipòtesi, un "what if" i, si som coherents, on ens porta? D'això és tracta la fantasia, no? En aquest cas la premissa és: suposem que els toons existeixen, que son personatges reals, o sigui, no que estiguin vius com els humans, sinó que, tot i seguir sent dibuixos, interactuessin en realitat amb els humans, rotllo realitat augmentada en 3D que diríem avui en dia. Què passaria? Doncs el que explica aquesta peli.



Recordem que la peli, realitzada per Robert Zemekis, es va filmar l'any '88. Estem parlant de l'època analògica de l'animació; res de 3D o de suport informàtic. Potser no va ser el primer intent de combinar imatge real amb toons, però si que va ser el més 'complert' i, de ben segur, el darrer intent analògic, fet a ma. Penseu que si les pel·lícules, per a que els personatges es "belluguin", necessiten fins a 24 imatges per segon, una animació normal amb 12 ja va fent. Doncs per a aquesta peli, per donar més verisimilitud a la interacció humà/toon es van fer 24 imatges per cada segon de seqüència. S'entén que, per a la seva època, tingués un cost de rècord! Però no patiu, es van forrar amb la recaptació...

Però, de què va la peli? Eddy Valiant era un poli que, amb el seu germà, va muntar una agència de detectius per ajudar als toons, veïns de Hollywood. Però un toon va matar al germà... Li va tirar un piano al cap. Típic. Des d'aleshores viu alcoholitzat, fracassat. Fins que el contracta un productor per seguir a un toon, no el toon assassí, un altre toon. Merda, el passat, els records... Però la pasta és la pasta. Fa la feina... Apareix un cadàver, un conill graciós (un toon, es clar) pot haver estat l'assassí; la seva dona està boníssima, no és una conilleta precisament... Apareix una jutge dolent; el conill s'escapa, demana ajuda a l'Eddy... Ai.. No sé, crec que la cosa s'està embolicant... Millor mireu la peli...

Com a curiositat, a part dels toons protagonistes de la peli, sabeu que apareix un cameo de gairebé tots els toons famosos, haguts i per haver? Des de Micky i Minnie Mouse, l'ànec Donald i els seus nebots, Bambi, Dumbo, les escombres, hipopòtams i estruços de Fantasia, Pinochio i Gepetto, Blancaneus, Whinnie Pooh i família, Peter Pan i coneguts, Bugs Bunny, Ànec Lucas, Porky, Tweety i Silvestre, Betty Boop, el pájaro loco, ... Només en falta un de sonat. Apostes?.... Vinga, els he vistos més ràpids... Speedy Gonzàlez? No... Coyote? No... Gallo Claudio? Que nooo! Popeye! Exacte, Popeye! Es veu que no es van posar d'acord amb la productora...

Per a mi, però, cameos apart, la millor escena és la de la primera aparició de la Jessica Rabit. Aquí Eddy Valiant enten què signifca "Cherchez la femme".


    
Tot és sublim: l'entrada en escena; la sorpresa del detectiu; les arts de seducció de la diva; l'admiració de la Betty Boop (en blanc i negre); l'ambient del tuguri; la cançó (Why don’t you do right?), la interpretació magistral del trio de corbs... Tot, és que tot... Ah, sí, i l'anècdota. La veu de la Jessica al film en V.O. és de la Kathleen Turner, SexSymbol de l'època on n'hi hagi; però qui canta aquesta cançó és l’Amy Irving, en aquell moment la dona d'un tal Spielberg, que es veu que va produir alguna que altra pel·lícula... Com aquesta... Res... Un detall....

Que gaudiu d'aquesta petita gran obra mestra del cinema negre... de la fantasia... de l'animació... És igual, que us ho passeu be!

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 15/09/2016.