dijous, 28 de gener del 2016

La Fusa

Us sona la bossanova? I no vull dir la botiga de bosses i complements... #graciosillo. Pels que no, diríem (vikipedia dixit) que és un moviment musical popular del Brasil, una barreja entre la Samba i el Jazz. I si ho diu la vikipèdia, no seré jo qui li porti la contrària.

Va néixer a finals dels ’50, i la va popularitzar cantants com Joao Gilberto, Jobim o Vinicius de Moraes. I precisament sobre aquest darrer volia xerrar una estona; no tant d’ell com d’un disc que va gravar en directe a Buenos Aires l’estiu del ‘71, acompanyat de dos col·legues, també coneguts a la moguda carioca: el guitarrista Toquinho i la cantant Maria Creuza. És el conegudíssim “En La Fusa”, nom del cafè-concert on es va gravar. Una joia! Les cançons que formen part del disc son de les més conegudes del repertori de la bossa nova. I l’ambient bohemi de la gravació al cafè les fan encara més entranyables.

Comença a mb una broma, un homenatge a la selecció brasilera de futbol que recentment havia guanyat el Mundia, “Copa do Mundo”, així com escalfant l’ambient. A partir d’aquí es van succeint un seguit d’èxits del cantant que oscil·la des de la marxeta típica de la samba, a les balades més melancòliques que puguis imaginar. Peces com les ballables “A felicidade”, “Tomara”; o les més lentetes“Que maravilha”, “Lamento no morro”; “Berimbau”, que té nom de bar del Born... per què serà;  Irene”o “Canto en Ossanha”. Inviten totes elles a asseure’s a una terrasseta, amb els ulls clucs i gaudint de la calma... o d’una birra...

I en volíeu de vertaderament famoses? L’estrella del disc i de la música popular brasilera en general, la conegudíssima “Garota de Ipanema”, en una de les seves millor interpretacions; sense paraules, no calen. Seguim amb la introspecció, per a mi amb la millor cançó del disc, “Samba en preludio”, una autèntica declaració d’amor, de “saudade”, a ritme de samba lentíssima, intimíssima... que pari el mon.

I entomem la recta final, amb peces igualment boníssimes i relaxadíssimes: “Catendé”, un divertimento per a guitarra sola, a mans de Toquinho, “Valsa de Tunísia”, “Eu sei que vou te amar”; i la tarca final, “Si todos fossem iguais a você”.

Si voleu un oasi de relax, poseu aquest disc, tanqueu els ulls i deixeu passar el temps... La birra en ma us ho deixo per a vosaltres i la vostra sed.

Podeu trobar “En la Fusa” a la xarxa de biblioteques, a youtube i a spotify.



@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/04/2015.

dimecres, 20 de gener del 2016

Un tipo corriente




“El gato? El GATO?!Sabés qué?  Por mi os podés meter el gato en el horto!” Presumpte acudit argentí.

D’un temps ençà ha aparegut amb força, procedent d’Argentina, un actor que ha quallat molt be a aquesta banda de l’atlàntic. Les pel·lícules del Ricardo Darín han triomfat: des de “Nueve Reinas”, o “El hijo de la novia”, les primeres que el van fer saltar a la fama, fins a “Kamchatka”, “La Luna de Avellaneda” o “El secreto de sus ojos”.
 


A mi però n’hi ha una que, tot i no ser tan coneguda, em té captivat. El títol és “Un tipo corriente”, tot i que a vegades se l’anomena, depèn del país, “Sam y yo”. És una comèdia, sens dubte, i filmada a l’any 2002; i si no us deixeu entabanar per l’accent clarament argentí i pel fet què els personatges son o gallegos o criollos, la podria signar de dalt a baix el mateix Woody Allen. No en tinc cap dubte que n’és un clar homenatge. Aleshores, si barreges el geni interpretatiu del Ricardo amb el clar toc d’humor Woody Allen, què en pot sortir’ Una passada, no?...Si, i la Angie Cepeda, guapíssima... està bé. Tot plegat no em negareu que també és molt marca Woody Allen, no?  =8-)


Però de què va la peli? Samuel Goldstein, és el guionista d’un humorista de fama a l’Argentina; un dèspota, ja es veu a les primeres imatges. I com que el Sam és un maníac depressiu, hipocondríac, amb baixa autoestima, en plena crisi dels 40, ... alguna cosa més? Ah, si, jueu amb un gran sentiment de culpa...oh, me n’oblidava, i agobiat per la mare que sempre li està al damunt... i criticant-lo... Ara si, ja tenim el quadre complert. Autèntic retrat anti-heroi de Woody Allen. Inconfundible.

Bé, doncs, amb aquests antecedents, apareix la Mary, tota energia, joventut, passió... i en Sam li cau be. I hi veu un filó de talent, i de talent humorístic per adobar-ho. De manera que, afrontant tots els seus traumes, i amb el coaching de la joveneta i esbojarrada Mary, en Sam refà la seva vida, no com a guionista, sinó com a estrella del seu propi programa d’humor, on es magnifiquen i en públic, les seves fòbies i manies... i la mare (#hilarant). Un exitasso!!! A partir d’aquí la trama es diversifica: que si em deprimeixo més... que si ‘animo... que si ens enamorem... típic...de Wooody Allen, ja ho deia...

Diuen les males llengües que aquesta peli queda molt lluny de la resta de produccions de l’actor argentí. No ho nego, però no perquè aquesta sigui dolenta, si no per que les altres son boníssimes; tant, que ni m’atreveixo a ressenyar-les #Digue’mModest. Potser si que és un producte molt, massa inclús, orientat al lluïment del Ricardo. Però, al cap i a la fi, és llueix no? I nosaltres passem una bona estona, oi? Doncs, vaja, per a mi, ja la justifica. Que us ho passeu be!

Podeu trobar la pel·lícula “Un tipo corriente” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el  20/04/2015.

dimecres, 13 de gener del 2016

Star Dudes

“Hey, dude!”...
Dude: passarell (font Google translator)

Acaben d’estrenar la setena part de la saga Star Wars, “The Force awakens”. Només en queden dues per completar-les totes... Ah, que ja ho sabíeu? Vaja, com sempre arribo tard... Ara tampoc em dedicaré jo a analitzar el rànking de les millor pelis de la sèrie, si la marca Disney afavoreix o perjudica a la saga, ni faré cap spoiler del que s’hi pot veure... Però sí que m’agradaria ajudar a aquells que no coneixen del tot la saga; més enllà del trivial “mira les pelis”. Que això és la solució fàcil, que no té mèrit... Ostres, i que per posar-se al dia cal mirar sis pelis, eh? Que no és una tasca banal, eh? No podem accelerar una mica el procés?

Doncs si, es pot anar a barraca i mirar algun resum de les pelis anteriors, i passar-s’ho igualment be, sense invertir molt temps. No és de la mateixa qualitat, però dins del seu gènere, l’animació té molt mèrit! Parlem de la saga Star Dudes. I què és exactament això?



Entre els anys 1999 i 2000 van aparèixer per internet una sèrie d’animacions en format Flash que resumien la primera trilogia de Star Wars. Tres episodis d’entre tres i quatre minuts cada un que contenien tota la trama i moments més destacats de cada una de les pelis. Anaven signats per Rich Cando, sota la signatura de DudeStudios.



Sembla ser que era un intent de l’autor de donar-se a conèixer i posicionar-se com a comunicador i desenvolupador canyero d’animacions. I aquests filmes anaven destinats a atraure l’atenció del públic en aquest sentit. No sé si va aconseguir el que esperava o no, però la web StarDudes ja no està operativa i tot i que a l’any 2002 va aparèixer un nou film resumint la primera peli de la segona trilogia, amb la promesa de donar continuïtat a tota la saga, la cosa va quedar allà parada...



L’estil dels episodis està a mig camí entre l’animació i el còmic. Si bé és cert que els personatges es mouen per pantalla, i recorden molt als de Càlico Electrónico, de qui ja en vam parlar, amb un grafisme molt senzill, línia clara, sense complicacions, ni ombres ni perspectives, els diàlegs no es parlen sinó que apareixen escrits en globus com en un còmic, que em recorda més al The Order of the Stick, de qui també en vam parlar... Ah, per cert... tots els diàlegs inclouen la paraula Dude.. passarell en català. D’aquí el nom de la sèrie.



Que gaudiu de la sèrie i pogueu posar-vos al dia per afrontar un nou despertar. Que la força us acompanyi, dudes!

@jignasib

dijous, 7 de gener del 2016

How to be an alien



“Capità; hi ha boira al canal. El continent està incomunicat” Informe d’a bord del Ferry entre Dover i Calais... llegenda urbana.
«Continental people have Sex Life; English people have hot water bottles” George Mikes sobre els costums al llit dels britànics


George Mikes és un escriptor nascut a Hongria però que va passar gran parta de la seva vida vivint i treballant a Londres. Ell es considerava un anglès, però els seus compatriotes el feien sentir molt sovint un estrany... i va decidir escriure’n un llibre, a l’any 1947, per explicar com se sentia. D’aquí va néixer “How to be an Alien”.  Aquí es va traduir com a “Los Extranjeros en la isla : el arte de ser extranjero en Inglaterra : manual para principiantes y alumnos más adelantados”, però què voleu que us digui... #topicazo... millor el llibre que la peli i millor en versió original que doblada, no? A més, és curtet i de lectura molt digestiva, propi d’un llibre escrit en clau d’humor.

L’autor, molt subtilment, ens explica, amb una visió particular d’aquell “qui s’ho mira des de fora”, aquells costums que fan dels anglesos una gent tan peculiar. L’hora del te, el costum de parlar del temps, la boira londinenca, la pluja de la campinya, la flema, les carreres de cavalls... Topics? Oh i tant!! Per això és divertit el llibre, perquè està ple de tòpics i se’n en fum, o se’n en fot... ara no sabria dir-te...

I el llibre va tenir molt d’èxit, no només a les illes sinó que també arreu del mon. Es que és conegut el sentit de l’humor dels britànics alhora de riure’s d’ells mateixos... com també és coneguda la capacitat de la resta del mon per riure’s dels britànics... Per tant, el llibre havia de ser un èxit, i com a tal van venir segones parts, i sàtires igual d’encertades i divertides d’altres parts del mon. I parla de tòpics també? Doncs si. Igualment recomanables serien seqüeles com:
  • “How to Scrape Skies” - sobre Nova York
  • “How to tango “ - on es dedica a pentinar els argentins
  • “How to unite nations” – sobre l’ONU, que no és un país, però igualment dona per fer moltes bromes...
  • “Boomerang” – sobre Austràlia
  • “The land of rising yen” – una visió hilarant sobre Japó i els seus costums ancestrals que se’ns fan tan difícils d’entendre
  • “How to be decadent” – un altre cop sobre els anglesos
  • “George Mikes introduces Switzerland” - doncs això... sobre els suïssos...

Unes molt bones guies turístiques per anar coneixent tots aquests països, amb l’avantatge de que com parla del caràcter dels natius, dels costums ancestrals i dels topicazos de cada regió, doncs no passa de moda. Sembla mentida que tots aquests llibres fossin escrits als anys 50 i 60 i segueixen sent vàlids; ni estrelles Michelin ni recomanacions de temporada...

Podeu trobar "How to be an alien” i d’altres llibres del mateix autor a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 17/04/2015.