dilluns, 29 de maig del 2017

Tapes Cuquis, Pulpo Bravo

A qui no li mola anar a fer un vermutillu qualsevol matí assolellat?... Ein? Va, qui s'atreveix a dir que no? El solet... la terrasseta... el Dolce fare niente... La Birra! Les braves!! El pop a la gallega!!! I ja està? Home, no està mal... ara no seré jo qui ho critiqui. Però, de tant en tant, provar una tapa diferent -digue'm agosarat- està be, no?

Hem parlat de braves; tots tenim al cap un ranking de les millors braves i dels millors bars on les fan, o les millors terrassetes per prendre-les. Hem parlat de pop a la gallega; qui no té la seva pròpia opinió i la llista de gallegos a on anar per quedar ben fart de pop... Per què no fem una barreja? Un tapa/fusion? Us presento el pulpo bravo. Què? Ve de gust?

La terraseta on jo la prenia ha canviat d'amos i de carta, o sigui, que qui en vulgui una ració, se l'haurà de fer a caseta. Però no patiu; és super fàcil i resultona!

Necessitem primer, unes bones patates fregides; ja que les fem nosaltres, escollim-ne de bones, tipus charras, amb pell i tot. Un cop fregides (noteu, fregides, no bullides), que quedin cruixents, no té més secret; per tant, la qualitat del producte serà la que determini la bondat de la tapa.

L’altre ingredient estrella serà el pop. No us espanteu, si agafeu un parell de potes de pop congelades, de les que tenen a La Sirena (oops, publicitat directa!) va de sobres. Es descongelen i ja son aptes per a consumir. Tallem-les a rodanxes, comme il faut, que una cosa és innovar i l’altra transgredir. Ja veieu que, fins ara, creativitat no gaire; el secret rau en la qualitat dels ingredients.
 
Ara anem per la salsa. Aquí és on podem aportar més gust i per tant més creativitat. Però jo soc molt clàssic, i em decanto per una bona maionesa. Això si, feta a casa, com em va ensenyar la mami. Com fer una maionesa casolana? Tirat!

Necessitem:
  • Oli, un got. Oli suau, aquí no cal ser gaire tiquismiquis. Com millor i verge sigui l’oli, paradoxalment, més forta sortirà la maionesa. L’oli és la base, però no ha d’aportar tot el caràcter. Amb un oli suau d’oliva serà més que suficient.
  • Un punt d’acidesa. El podem aportar amb unes gotes de suc de llimona (en sèrio, unes gotes), o unes gotes de vinagre de vi (de veritat, unes gotes). A mi m’agrada més amb vinagre... digue’m capritxós... Ah, a l’igual que amb l’Oli, escolliu un vinagre de vi senzill, res de mòdenes i reduccions o cremes, que aportarien massa caràcter a la salsa. No ens passem.
  •  All. Quant? Aquí comencem a proposar variants depenent dels gustos i necessitats. Amb un terç o un quart de dent ja aportem prou sabor. Amb una dent sencera queda picantet. Amb tres dents s’assembla a l’all i oli.Vosaltres direu...
  •  Un ou. Doncs això... un ou... de gallina... de tota la vida... el trenqueu, i a la barrecha.
  • Una mica de sal; i a mi m’agrada afegir-hi una mica també de pebre negre. Va a gustos...


Ja ho heu ficat tot al pot? Doncs sense més preàmbuls, amb una estona de minipimer veureu com es va lligant la salsa. Fàcil i bona, exquisida. I no patiu amb els mites de si la maionesa es talla si la fa una dona en sus dias malos, o si canvieu el sentit de batre-la, ni res de res...

I ara, finalment, la presentació. Simple. Jo prefereixo una taça de consomé, grandeta, però no tant com un plat. Al fons unes patates fregides, les que càpiguen al cul de la tassa, quatre o cinc. Al damunt, el pop, fent una muntanyeta fins a arribar quasi a dalt de la tassa. Aquí podem afegir el pebre vermell, jo aconsello dolç, per no passar-se de picant, però allà els machos i les seves agalles... I de toping, la salsa maionesa (i més pebre vermell si ho veieu oportú, va a gustos).

Una tapa/fusion que no sé si és original o no, però que està bona amb ganes! Escolliu la birra que més us agradi, poseu una cadireta al solet i bon profit!!!

@jignasib

divendres, 19 de maig del 2017

Casant estils: pop, swing... sardana

D'un temps ençà, si sou observadors, haureu vist que de tant en tant s'aplega per algunes places de Barcelona i rodalies un grapat de gent amb pinta vintage i es posen a ballar cançons antigues amb coreografies que només solíem veure a les pelis de gangsters de fa un bon temps; bon ritme, bona música i molt bon rotllo. La música té ritme de swing, i el ball és el Lindy Hop; el bon rotllo no queda clar si el porta cadascú de casa o és que l'ambient i la música l'encomanen... Però és igual.

Aquestes trobades les organitza la gent de swingmaniacs.com  i en fa una cada diumenge: al merendero de la Ciutadella, a la Virreina, a la Sedeta i a l'Apolo. A d'altres llocs d'arreu de Catalunya es fan trobades que, al no ser les oficials, se'ls diu clandestines, molt del rotllo gangster de Chicago, que ja encaixa, no? Una clàssica és la que la gent de fem l'Indy de Sant Cugat fan el tercer diumenge de cada mes a Can Quitèria... Ei, per dir-ne una... Aleatòriament, eh... =8-)

Què? Us animeu a ballar? No? Ho trobeu massa anticuadillu? Preferirieu alguna cosa més actual? Doncs ja no cal que patiu! Ja no! Des de l'any 2013, un tal Scott Bradlee, un pianista de New York, va crear el Postmodern Jukebox, i es va dedicar amb el seu grup a recrear temes actuals a ritme de swing. Mola o no? S'atreveixen amb tot: des de hits nadalencs com  "Last christmas" a temazos com
"Oops I did it again", de Britney Spears, o "I kissed a girl" de Kate Perry, o
"Call me maybe" de la Carly Rae Jepsen; des de mites del rock com "Welcome to the jungle" dels Guns'n roses, o "Living on a prayer" de Bon Jovi a revelacions actuals com "Radioactive", d'Imagine Dragons; ni les dives se'n salven! Mireu si no aquestes versions de "Like a prayer", de Madonna, o "Bad romance", de LadyGgaga, amb coreografia tap dance inclosa. No se us en van els peus?

Va, i posats a que se'ns en vagi la flapa, posats a barrejar, quins altres ritmes poden fusionar tradició i marxa? Va... Que si heu arribat fins aquí vol dir que el títol l'heu llegit també... Exacte! Fotem-li sardana també. Ballem swing a ritme de sardana? O preferiu sardanes a ritme de swing?

Ei que el tema pot donar molt de si... Si no pregunteu als de la Cobla Contemporània, que s'atreveixen a sardanitzar des de temazos d'estiu com aquell que diu Ai si eu te pegu o superèxits de la Shakira, i sense oblidar-nos de fites de la nostra infància com  els temes de Bola de Drac

Apali, a ballar, que ja veieu que podeu tenir de tot sense renunciar a res. No us queden excuses...

Podeu subscriure-us al canal youtube de Postmodern Jukebox o escoltar-los per spotify.

@jignasib
jignasib.blogspot.com


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 22/04/2016.

dilluns, 8 de maig del 2017

La increible pero cierta historia de Caperucita Roja

Darrerament el mon de l'animació està molt animat, valgui la redundància. Jo crec que des de que la Fox va treure "Antz, o des del "Toy story" de Pixar, i de ben segur des de l' "Shrek" de Dreamworks, que les pelis per a la canalla amaguen bromes i acudits dirigits als pares; desenganyem-nos, son els que acompanyen els nens... i els que paguen. Val la pena que hi vagin de gust. Una altra guerra és quan gaudeixen més que la quitxalla! #jon'hevist  #joensocun  #acabemambaquestafarsa.

Dintre d'aquesta nova tendència hi ha un corrent de revisió dels contes i tòpics clàssics: prínceps dolents i monstres bons, com és el cas de "Érase una vez... un cuento al revés"; guapos odiosos i lletjos entranyables, no cal reincidir amb Shrek; i caputxetes gens innocents, iaies super marxoses, llops despistats i llenyadors enfilats a la parra... I sí,  aquest és el cas de "La verdadera pero increible historia de Caperucita Roja"      .



Partint del conte clàssic, nena amb caputxa vermella porta pastissets a la iaia, i a partir d'aquí la liem del tot; se'ns explica aquesta història no una, sinó varies vegades. Cada vegada l'explica un personatge diferent, des del seu punt de vista i cada cop de forma més extravagant i allunyada del conte de Perrault.

El conte comença, a mode flash-back, des de casa de la iaia. Han coincidit la desaparició d’aquesta amb la paulatina desaparició dels diferents llibres de receptes de galetetes i pastissos al bosc; com la iaia es una gran cuinera, potser està relacionada amb el cas... La granota/inspector Grizzly i la cigonya/detectiu Bill es posen a investigar, i comencen interrogant als presents al presumpte escenari del crim: Caperu, que ha pillat al llop transvestit al llit de la iaia; el llop, periodista que vol descobrir el misteri per poder gaudir d'una exclusiva, amb la inestimable col·laboració d'un esquirol amb TDAH; el llenyataire disfressat de nen cantor tirolès en possessió d'una destral afilada sense el pertinent permís d’armes; el conill de Pasqua... El conill de Pasqua? ... Però, mentrestant, on coi és la iaia? L'últim cop se la va veure fent parapente... #se'nsenvadelesmans!

De ben segur no té el virtuosisme tècnic de les primeres referències, ni parlem d'una pel·lícula que opti a cap Oscar, d'acord. Però el plantejament és divertit, la trama es desenvolupa de forma amena i en alguns punts, per a mí, inclús hilarant. Especialment ... com ho diria jo... bizarra? Si, especialment bizarra és l'escena en que Caperu demana ajut a la cabra Japeto, cabra embruixada que només pot expressar-se cantant... Precaución és el seu savi consell...




Vaja, que si heu de posar una peli a la canalla, amb aquesta us divertireu també vosaltres.

Podeu trobar "La increible pero cierta ..." a la xarxa de biblioteques.

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 15/04/2016.