divendres, 31 de març de 2017

Only lovers left alive

"What choice do we have?"

Avui parlem d'una peli de vampirs. Anem de cine de terror?... Hmmm... No, que a la peli hi surten vampirs. El que deia, de por, no? ... Ahhh, eteeeee... No! Aquesta peli de Jim Jarmoush és més una road movie que una peli de por; una psicodèlia romàntica que un clàssic de terror.... #esaixí #algúhohaviadedir

L'any 2013, el director es va presentar a Cannes amb aquesta proposta, “Only Lovers left Alive”, arribant a ser finalista de la palma d'or, poca broma. Després inclús guanyaria el premi del festival de Sitges. A mi em recorda aquelles pelis d' "arte y ensayo" del Wim Wenders, de Werner Herzog o de Fassbender; una recreació en la narració que la pot fer pecar de certa lentitud, però que en aquest cas, el clima i el tema ja ho demanen, per tant no es tracta d'un defecte.


La peli té certs elements fantàstics, no deixa de ser una peli de vampirs -personatges amb molta experiència a les esquenes, moltes vivències i records, ratllant la nostàlgia; superpoders, com força sobrehumana o reflexos deslumbrants; fotofòbia, ullals aterridors i afiladíssims- però no son l'eix principal, no son més que part de l'escenari, del decorat.

La història se centra en dos vells vampirs. Ella, Eva, des de fa milers d'anys passejant-se per la Terra; de pell de porcelana, (excel·lent caracterització i millor interpretació de Tilda Swinton) retirada a Tànger entre vampirs amics i humans còmplices i admiradors, sinó temorosos, del seu gran poder. Ell, Adam, a Detroit (també gran actuació de Tom Hiddleston), antiga capital de l’automòbil, ara abandonada, que l'acull i l'amaga; més jovenet, només uns centenars d'anys, vivint de la música que cultiva des de jove i que col·lecciona en un refugi autènticament vintage... Estan enamorats. Va en serio, estan enamorats; son una parella adorable i envejable.

En el mon actual ser vampir no es tan guai; la gent va molt passada de voltes. Ells en diuen zombies, i la qualitat de la seva sang no es bona, no dona per viure. Necessiten material del bo, tret de laboratori, sang pura. Aquesta degradació del ser humà, que ja ni serveix per alimentar, deprimeix tant a Adam que fa patir a Eva (quina casualitat no, els noms?), qui decideix traslladar-se a Detroit per retrobar-se amb els seu amant i donar-li suport en els mals moments. Tot i que els vampirs s'alimenten de sang pura per evitar la sang contaminada dels zombies, el seu consum sembla més pròpia de psicotròpics, paradoxalment; sembla que es droguin. L'èxtasi que produeix genera escena dignes de la més pura psicodèlia...

Tot i així no us imagineu ara els vampirs com éssers desubicats o perduts; son la cosa més culta i refinada que us podeu imaginar. Sorprèn la barreja bizarra de superpoders amb la fragilitat, gairebé debilitat, que recorda a l’empollón de classe acoquinat davant del matón. Les referències culturals son sobrades: els llibres que llegeixen, la música que escolten les fotos i quadres que els envolten son constants reptes pels amants de les referències... com m’agradaria pillar-les totes...

En resum, un regalet molt recomanable pels amants de les pelis romàntiques i amb missatge elaborat més enllà de l’evident. Amants del gore i el terror, absteniu-vos.

Podeu trobar "Only lovers left alive" a la xarxa de biblioteques, i la banda sonora a spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 30/06/2016.


dilluns, 20 de març de 2017

Mazinger Z

"La maldad, el terror, Koji puede controlar! Y con él, su robot, Mazinger!!"
  
A principis d’aquest mes de març es va celebrar un aniversari... el 39è. Poca broma #viejunismo #batallitas. 39 anys que es va emetre per Televisió Espanyola, la millor televisió que hi havia en aquells moments al país, una sèrie, què dic una sèrie, un mite de la graella: Mazinger Z!!



Què va fer tan especial aquesta sèrie? Jo no us puc donar la visió de crític televisiu ni d’erudit en cultura popular de finals del segle XX; no se si és un predecessor del Manga o el seu primer gran exponent; si primer va ser el còmic i després la sèrie o quin ordre va seguir. Però sí us puc dir que com a chavalín de 10 anys vaig flipar molt fort amb el megarobot bo que lluitava contra els brutos mecánicos del Dr. Infierno! Me’ls sabia de memòria, el nom , els poders, a l’episodi que sortien! Uaaahh! Quina passada!... i no... ara no els recordo... El que si m’ha quedat és l’admiració per la imaginació que tenien aquella penya per inventar-se bèsties enormes, amb poders sorprenents i, normalment, vinculada a algun ser mitològic, sovint de la mitologia clàssica, el que, en el meu cas, fervent aficionat a aquests temes, em motivava encara més que als meus col·legues (#jomés!)

Imatges que si que queden i dubto que s’oblidin és la trobada de col·legues, a l’estiu del 78, a casa del Valen, el que tenia tele en color, els dissabtes al migdia. Veure sortir el robot de la piscina i sentir el “Planeador abajo” ja ens feia salivar a tots! Què dolent el Dr. Infierno, i què malvat el seu sicari, el Baron Ashler, mig home i mig dona. Com derrotaria al proper bruto mecánico? (com mola el nom de bruto mecánico) Amb el “Fuego de Pecho!”, amb els “Puños Fuera!”, els “Rayos làser!”? Ja ho tenen això els dibuixos animats... et repeteixen mil vegades el mateix efecte però sempre et mola igual...

I al voltant d’aquest eix immutable, apareixien els extres. Si el Koji Kabuto pilotava el Mazinger Z, la seva amiga, Sayaka va aconseguir tenir sota les seves ordres a la inefable Afrodita A (A, Z, ... els guionistes uns fletxes). I encara menys inoblidable la seva arma fonamental: “Pechos fuera!” #aquihihatensiósexual. Suma-li a això les hormones a la sang d’un preadolescent i extranya’t ara que la sèrie no arrasés en aquells temps entre els de la meva edat! ... (#momentwikipedia de fet no deia “Pechos Fuera”, deia “Fuego de pecho”... però què vols que et digui, la ment d’un preadolescent té aquestes coses...) Que el dolent Baron Ashler no guanya ni un combat? El Dr. Infierno ens envia el Conde Broken, que sempre porta el seu cap sot ael braç... Desaventatges d’estar decapitat.

Ja veieu, tota una fauna que nodreix aquest mon de fantasia obrint els ulls de tota una generació que encara la ‘Transición’ amb il·lusió que deia aquell.

Per als nostàlgics amb temps, al You tube podeu trobar uan pila de vídeos i episodis. Apali, Good Remembering!

@jignasib


dijous, 9 de març de 2017

Cyrando de Bergerac

"...que al darrer vers, sereu tocat!”

“No, mercès!”

Aquest post fa de mal classificar. De què parlem? Del llibre, el clàssic d'Edmond Rostand? O del retrobament del gran Josep Mª Flotats amb l'escena teatral catalana després del seu rutilant èxit a la Comedie Française? (llegiu Comediiií Fransèèèèsee, amb aquell accent tant entranyable d'Ancient Elève de le Licée Française). O de la peli que va posar a l'alçada d'actoràs al ja gran (en tots els sentits) Gerard Depardieu? Llibre? Teatre? Peli? Em va agradar més el llibre? ... Ja t'ho dic jo, està pelut...

Per a mi hi ha tres versions de l'obra que caldria veure en algun moment, superat l'etern dilema llibre/peli. La primera, un clàssic, que va protagonitzar José Ferrer l'any 1950, en anglès. Com és un clàssic d'un clàssic, no ens importarà que sigui en blanc i negre, oi?



 L'interpretació és excel·lent, i les dots marcials del prota son inqüestionables. Memorable l'escena del "discurs del nas" amb el conseqüent duel.

Digne competidor d'un altre duel clàssic que té l'honor d'ostentar el rècord de més llarg del cinema, a càrrec de Mel Ferrer (que no és ni parent ni res del José) i d'Steward Granger, a “Scaramouche”, tot just dos anyets després.

El segon, el més nostrat Cyrano de Josep Mª Flotats, que va demostrar el seu talent i excel·lents maneres d'actor de clàssics després de deixar un molt bon gust de boca 
amb la seva "Jornada particular" d'Ettore Scola, que res té a envejar a la versió de Marcello Mastroiani i Sofia Loren...


L'any 84, doncs, Flotats es planta al Poliorama amb la seva versió del Cyrano, amb una escenografia simple... negra de fet, on els elements sobre la tarima son mínims per ressaltar l'actuació, i sense tantes floritures ni esgrima, val a dir que amb tot èxit. Vegeu si no, de nou, l'escena del nas i del duel, en llengua vernàcula, això sí, que fa de més ben entendre... Compareu.
I com a mostra de la grandesa de Flotats en aquest gènere, mireu l'escena del balcó... commovedora... No calen més paraules. Potser el terme "friendzoned" se'l van inventar a Friends, però el concepte... el concepte ningú com Rostand el va saber expressar...

I el darrer, el de Depardieu. La versió que l'any '90 va fer per al cine. Una altra gran versió, aquesta en francès. No us queixareu, hem pentinat totes les llengües. Aquesta versió ja hem dit que va consagrar a Depardieu com un gran actoràs que és capaç de repassar tots els gèneres, de l’Obèlix còmic al dramàtic inclús brodant un clàssic. No es que en tinguéssim dubtes però ens agrada comprobar-ho. Per a que pugueu comparar tots tres en igualtat de condicions, mireu aquesta versió del nas i del duel. Podeu comprovar que aquí l'escenografia torna a ser impressionant, digne d'una gran producció, però sense minvar ni un bri la qualitat interpretativa dels actors, de tots ells.



Un regalet, l'escena on Cyrano declama els seus principis bàsics i fonament del seu honor... Non, merci. Digne d'un gran!

Un altre avantatge d'aquesta superproducció que no trobem a les anteriors és la banda sonora, composada ad hoc per a la peli, però de forma magistral recreant l'ambient de l’època tant o més que amb les imatges.

Podeu trobar el Cyrano de José Ferrer i de Flotats a Youtube. El Depardieu el podeu trobar a la Xarxa de biblioteques. També a youtube trobareu la banda sonora original d'aquesta versió.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/03/16.