dimecres, 27 d’abril del 2016

El cartero y Pablo Neruda

Tu sonrisa se expande como una mariposa  Mario aprenent de Pablo Neruda a impressionar a les xicotes.

“Il Postino”, aquí traduïda com a “El Cartero y Pablo Neruda” és una pel·lícula romàntica (però romàntica com poques he vist) de l’any 94, dirigida per Michael Radford. Si teniu el dia tontorrón, aquesta peli us l’acabarà d’arrodonir. Dolça, molt dolça, si voleu resumir-ho en dues paraules...

L’argument és senzill. Mario és un xavalet d’un poble perdut a una petita illa de pescadors davant la costa d’Itàlia, cap allà els anys 50. Com que pateix marejos no es pot guanyar la vida com a pescador; li proposen fer de carter per un nouvingut a l’illa, un tal Pablo Neruda, exiliat de Xile per ser un tros de comunista. I, no se sap per què, però es un paio que té prou correspondència com per ocupar tot un dia d’un carter dedicat; aquesta és la feina que ofereixen a Mario.



En paral·lel, Mario coneix a Beatriz, la guapíssima i exuberant cambrera de la taberna del poble. Però Mario és tímid... mooolt tímid. I aquí comença a aflorar l’amistat del poeta i el carter, quan el primer ajuda al segon a expressar-se amb paraules maques; i vas veient com el personatget aconsegueix captar l’atenció de la dona; com va vencent la seva baixa autoestima; com aconsegueix atraure l’interès de la seva enamorada; com aconsegueix enamorar-la! Potser si que la poesia pot fer miracles...

El final és trist... Quan Neruda torna a l’illa per retrobar-se amb el seu amic, la dona, Beatriz, li explica que Mario ha caigut víctima de la repressió policial, just quan volia llegir els seus primers poemes inspirats per Neruda, durant la trobada de camarades... Però la història d’amor, aquesta, no ens la treu ningú...

No us podeu perdre tampoc la banda sonora, de Luís Enrique Bakalov, complement perfecte pel metratge, que l’acompanya, l’acarona, igual de dolçament, durant totes les escenes...

Podeu trobar la pel·lícula “El cartero y Pablo Neruda” a la xarxa de biblioteques i la banda sonora a Spotify.



@jignasib

Aquest post es va oublicar originalment a "La cultura no val res"  el 03/06/2015.


dijous, 21 d’abril del 2016

Blade Runner

“I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Doors. All those moments will be lost in time, like tears in rain. It's time to die  Darreres paraules del replicant Roy Batty (Rutger Hauer), abans de desconnectar-se… abans de morir.

Posem-nos dempeus... parlem de “Blade Runner”: una peli de culte, un mite. La veritat és que recomanar una peli que molts han vist i de la que gaire bé tothom en té ja una opinió formada és posar-se en terreny pantanós; però no per això l’hem d’obviar sinó que ho podem aprofitar per contrastar impressions. No deixa de ser divertit constatar com les mateixes imatges poden despertar registres completament diferents als espectadors...



Blade Runner és una pel·lícula de ciència ficció, SCI-Fi pels amics, que es va estrenar l’any 82, de la mà del ja superfamós i reconegut director britànic Ridley Scott. En aquesta aventura el van acompanyar Harrison Ford, com a prota, el bade runner perseguidor de replicants; Sean Young, la femme fatale complement del prota (cherchez la femme); Rutger Haur, el replicant més replicant i reboton de tots, i maldecap del blade runner; o Daryl Hannah, com la xicota/replicantota del dolent. I per si encara no us ha intimidat prou aquest desplegament d’estrelles, la guinda la posa la banda sonora; tot ha de ser perfecte en aquest rodatge... En aquest cas corre a mans de Vangelis, que ja va demostrar la seva qualitat posant música a les imatges de “Chariots of fire”... dir això i recordar l’escena dels atletes corrent per  la platja és tot un.



Dintre del SCI-FI, la peli s’emmarca en el subgènere del Ciber-Punk; alguns diuen que de fet, n’és la precursora. Però, què vol dir exactament ciber-punk? Si estem atents a la sinopsi de la peli crec que ho entendrem fàcilment. Ens situem a un futur proper postapocaliptic: excessiva contaminació, bé industrial bé herència d’algun conflicte passat, no està clar ni importa. Sigui com sigui l’ambient és fosc, gòtic, apagat, tant visualment com anímicament; violència al carrer, control dels governants, decadència de valors, coexistència de vida natural i artificial. Aquest és un dels aspectes futuristes més rellevants, l’existència de robots, d’indubtables qualitats físiques i intel·lectuals, però inestables anímicament. Per això és programen per a que “visquin” només quatre anys. Però alguns es rebel·len; son conscients de que son vius i de que és injust “retirar-los” d’aquesta manera. I generen problemes. I cal eliminar-los per la via ràpida. Aquesta és la feina dels Blade Runners, i aquesta és la lluita dels replicants.

La idea no és original de Ridley Scott si no que està “lliurement” inspirada en un llibre, en un conte curt de fet, de Philip K. Dick: “Somnien els androides amb xais elèctrics?” Es va publicar a finals dels 60 i no va tenir molta nomenada. De fet, probablement no seria recordada si el realitzador no l’hagués utilitzat d’inspiració. És un d’aquells casos singulars en que diries “em va agradar més la peli que el llibre” i et quedaries tan ample sabent que és veritat...

Tot i que, com ja hem dit, la peli es ciència ficció, no respon exactament als arquetipus del gènere; sí que hi ha un desplegament tecnològic de flaire futurista, però forma part del decorat, com la ciutat. Estrictament parlant, podríem dir que és més una peli de cine negre, amb els seus detectius (Harrison Ford) les femmes fatales (Sean Young i Daryl Hannah), el villano (Rutger Haur), les persecucions, els tirotejos per la ciutat, ... Però això només és una part del que ha convertit aquesta peli en un mite. L’estètica gòtica, fosca, la trama de cine negre i la intriga son una part que es completa amb el debat ètic, moral, quasi religiós de quins son els límits de la humanitat, fins a on la tecnologia, la intel·ligència artificial, la pot o l’ha de substituir... què és la vida i qui la crea. Quins drets té l’home sobre la vida. No està mal per una peli de SCI FI, eh?

Per acabar, l’escena potser més famosa de la peli, gens SCI-Fi. Rutger Hauer ens fa palesa la injustícia dels replicants; per què han de desaparèixer en un temps tant curt, tan fugaç, perquè s’ha de perdre tot el que han viscut com llàgrimes a la pluja; no tenen ells el mateix dret a viure que els humans? Només perquè son robots?... Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui...


Podeu trobar la pel·lícula “Blade Runner” i el llibre “Somnien els androides amb xais elèctrics?” a la xarxa de biblioteques i la banda sonora a Spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res"  el 29/05/2015.

dimecres, 13 d’abril del 2016

El 30 d’Abril


“What if...”

“Però Majestat.... si inclús els socialistes son monàrquics!!!” Consellers animant al Rei Jaume VIII, un puntet depressiu...

“Que si menchem paella, la mencharem covà”, Conseller Ferràndis, Ministre de Marina, més be pessimista...

Què hagués passat si l’11 de setembre de 1714 Catalunya no hagués sucumbit a la guerra amb els Borbons i seguís sent independent? Seguís amb les seves lleis ancestrals? Seguís amb el seu llinatge Reial? Aquesta pregunta se la va fer també Joan Oliver poc abans de l’any 1936, i es veu que se li van acudir un munt d’idees, moltes d’elles divertides, i va decidir agrupar-les i guionitzar-les amb el que després va publicar, tot i que no va poder estrenar, com la seva coneguda obra de teatre i "peripècia històrico-burlesca” (segons ell mateix defnia) “El 30 d’abril” sota la signatura de Pere Quart.

Si teniu la sort de recuperar alguna gravació o d’assistir a alguna representació de l’obra no us penseu que és obra d’un escriptor mediàtic modern que aprofita el moment històric que vivim. Recordeu que la va escriure Joan Oliver poc abans de la guerra civil espanyola, quan Espanya era una República. No us deixeu impressionar per bromes i doble sentits que semblen escrits actualment i lloeu el geni de l’escriptor que va ser capaç de preveure tot allò que avui en dia tenim entre mans... Per què es tracta d’això.

Però centrem-nos... de què va exactament el 30 d’abril? Posem-nos en situació i dibuixem l’escenari. Catalunya Monarquia independent dins de la Península Ibèrica, rodejada per les repúbliques veïnes de França i Espanya. El Rei català, Jaume VIII, que regna feliçment des del seu Palau de Pedralbes, sobre els territoris del Principat, València i Ses Illes. Feliçment?...

Anem a pams. Primer, el rei s’està separant. La Reina, Duquessa de les Dues Sicílies, ens ha sortit un pendó, ha marxat de Palau i es guanya  la vida com a cupletista al Paral·lel. El Rei es fa el càrrec del regne i del seu estimat fill, el príncep de Girona tot solet i endeutat... bé, tot solet no... Està enamorat i es correspost. La seva amant és la Ministra de la Guerra MªAntònia Maura, nascuda a Menorca... que segueix en poder dels anglesos des del tractat dels Pirineus!!!! Quina afronta. És un assumpte d’estat declarar la guerra als anglesos i reunificar els Països Catalans!!! Que ho demana la futura Reina, redeu! Això sí, el tema d’endeutat no té remei...

No? Segur? Estem a 30 d’abril, el dia de la loteria de la Creu Roja. I el Rei ha gastat tots els seus estalvis en una sèrie complerta. Al Rei li toca la Loteria!! 30 milions de pessetes!!! A la merda els deutes, a la merda el regne, ja es pot casar i ser feliç! Però la Maura vol conquerir Menorca.

Ja veieu... per una vegada que algú escriu una obra sobre la independència de Catalunya acaba sent un vodevil... però, això si, dels bons eh? Amorios, enganys, consells de govern, presidents de la Generalitat xarucs (entranyable president Proubasta, en el seu 80è aniversari), mossos d'esquadra, sàtirs escapats del manicomi de sant Boi, espies anglesos, malentesos entre enamorats, enamorats per interesoss, ... per haver-hi hi ha inclús intervencions d’espontanis del públic i tot, tu!! Ai senyor... ni la independència ens podem prendre en serio...

La versió que jo vaig veure va ser la que l’any 1987 van fer al Teatre Lliure de Gràcia... La vaig veure per TV3, la nostra... A dia d’avui encara no n’he pogut robar cap enregistrament, o si més no, cap que s’hagi penjat a les xarxes #TenimUnRepte. Si l’obra en si ja es bona, sense mencionar cap altre referent, aquesta versió per a mi és entranyable; no nmés pel meu record, sinó també pel morbo de veure grans estrelles del teatre ben jovenets: Pep Munné com l’esbogerrat i enamorat Rei Jaume; Anna Lizarran com a Consellera de Guerra Mª Antònia Maura, entestada de recuperar Menorca, sa terra natal, de ses urpes dets anglesos; Jordi Borsch com a Conseller de Marina, també enamoradíssim i tronera Ferrandis, o l’Emma Vilarassau com a espia internacional al servei de la Pèrfida Albión, Xamuca Xepé... Una joia que caldria recuperar! #deveritat


@jignasib

dimecres, 6 d’abril del 2016

La importància de ser Frank

“Perdre al pare o a la mare és una desgràcia, però perdre als dos a un mateix temps pot semblar un descuit”, Lady Bracknell escoltant atentament els orígens confusos de Gresford

“¡Ai, Sussana, és terrible per a un home veure de sobte que s’ha passat tota la vida no dient res més que la pura veritat! Em perdones?”  Gresford descobrint que no es diu Gresford, si no Ernest...  “Ho faré. Perquè sé que estàs convençut que canviaràs”  amorosa resposta de Gwendolen que... ho sento ja no em queden paraules...


“La importància de ser Frank” és una comèdia teatral escrita l’any 1895 per Oscar Wilde. El títol de l’obra original és “The importance of being earnest”, que es traduiria literalment per la importància de ser honest; part de la trama, que transcorre a l’Anglaterra Victoriana, navega per la necessitat que certes dames tenen de que els seus futurs marits es diguin Ernest, que com podeu veure, es pronuncia en anglès igualet a earnest/honest; i no se’n diuen... ja veieu per on va el pollo, no? L’elecció de traduir el títol al català com “la importància de ser Frank”, tot i que  fonèticament no és fidel a l’original, conserva el joc de paraules, i per tant el justifica. De fet, crec que és encertadíssim el canvi.

De què va però l’obra? En resum, tenim dos nens pijos de l’alta societat victoriana, companys de farra i de vida relaxada, que ves per on, poden acabant ser parents: Ernest Worthing vol casar-se amb la cosina d’Algernon Moncrief, Mss Gwendolen Bracknell. Una cosa és un company de festa, però l’altra ben diferent és un parent polític... a més, l’Algernon vol aclarir per què l’Ernest té una capsa de cigarretes amb la dedicatòria “De la petita Cecily amb l’amor més profund pel seu estimat oncle Jack”. Ja l’hem liada. Ho confessa tot: es diu Jack i viu al camp tutelant la seva neboda, però de tant en tant s’escapa a la ciutat per cuidar el seu germà tronera Ernest, que és ell mateix però en #ModeFarraON. Una estratègia perfecta per combinar vida contemplativa amb farra dissoluta. Algernon ho reconeix també, és un autèntic cas de Bunburytzació, que tan útil li resulta a ell: inventar-se un alter ego per poder escapar de la rutina diària. Si en el fons son amics per això, per què la lien de la mateixa manera!
 
A partir d’aquí comença el Bodevil. Ernest confessa el seu amor a Gwendolen, que li correspon per què es diu Ernest, només per això... oh, oh... La futura sogra, la estricta Lady Bracknell, s’oposa al matrimoni: l’alta societat és l’alta societat i hi ha alguna cosa que no quadra en tota a questa història. Mentrestant, Algernon se’n va al camp i es fa passar per Ernest, el germà tronera de Jack, tot per conèixer la dolça Cecily...i s’enamora. I l’amor es correspost, perquè es diu Ernest! Ai, ai, ai...

En el fons, usual en Oscar Wilde, és una excusa perfecta per pentinar els temes típics i tòpics que també podem trobar (tot i que en registres menys còmics) a d’altres obres de l’autor com “El retrat de Dorian Gray” (que, ments mal pensants descanseu, tot i ser un personatge obscur, no es dedicava a projectar ombres, ni molt menys en nombre de cinquanta...). Essencialment una mordaç crítica a la fèrria societat Victoriana del s.XIX, que tan el va maltractar per la seva condició d’homosexual; una burla de la trivialitat de l’alta societat anglesa, que enalteix valors absolutament superficials, mentre que alhora banalitza temes certament transcendents; el diàleg ocurrent, ambigu i hilarant per la constant contraposició del trivial i del seriós i que acaben provocant-nos un constant somriure, si no ja una sonora riallada... Val a dir, per acabar, que entre “La importància...” i “El retrat ...” podem recopilar la majoria de cites cèlebres d’Oscar Wilde que podeu trobar per Internet o per twitter...  i que no son poques.

Podeu trobar "La importància de ser Frank” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 27/05/2015.