La invención de Hugo

He de reconèixer que m'intimida parlar d'una pel·lícula d'Scorsese. Sembla que a un gran director se li ha de fer una gran critica i demostrar un gran domini de la seva obra. I no es el cas... So sorry. Però tampoc és la intenció... Us ho juro. Quan vaig veure la peli no sabia que era d'ell. Em va agradar i impressionar, i volia parlar-vos-en d'ella, sense cap més intenció.

La història en principi és senzilla. Un nen viu sol a l'estació del tren cuidant els rellotges. Té traça pels enginys mecànics. De fet, la seva afició, quasi obsessió, és reparar un autòmat que va trobar son pare. El pare va morir en un tràgic accident i aquest autòmat és l'únic record ferm i vincle que li queda amb ell. Les peces que necessita les 'demana prestades' a una botiga de joguines de l'estació, fins que l'amo el pesca i comença amb el minyó una estranya relació de respecte, curiositat, enfrontament... on s'involucren la seva família més propera: la dona i la neta, ... El policia de l'estació sempre vigilant i amb la mosca al nas amb aquest xicot entremaliat que passeja sol per l’estació... Tot molt tendre, amorós, a vegades divertit. Entendridor seria potser la paraula que millor ho descriu.

Em va cridar molt l'atenció la imatge. Saturada de color. Semblava una pel·lícula de cine mut, en blanc i negre, però acolorida... Tot té el seu sentit, no es casual... Però ja ho veureu, no és moment d'spoilers...

Excel·lent Ben Kinsley com a, ... com a... com a amo de la botiga de joguines. Deixem-ho aquí... Impagable Sacha Baron Cohen com a policia de l’estació, en el paper molt més centrat que el d'un irreconeixible Borat. I els nens, Asa Butherfield i Chloë Grace Moretz, amb la nota més tendra i commovedora.

Un immillorable i merescudíssim homenatge als pioners del cinema fet amb mestria... Digne del cines Méliers... Potser per que és de l'Scorsese...

Podeu troba “La invención de Hugo” a la xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 01/12/2014.

Gabriela Montero, quan fem de la improvisació un art

L'altre dia va venir a dinar a casa un amic meu. Veneçolà per mes pistes... (hola Raúl!). Ara no em posaré a explicar el menú, ja en parlarem un altre dia de cuina, sinó d'una anècdota que va ens explicar. Feia poc que havia anat a L'Auditori amb la família a escoltar a una pianista renombrada ... veneçolana també: Gabriela Montero. Val a dir que, fins que ell me la va anomenar, jo mai n'havia sentit a parlar. Una llàstima; el que m'havia perdut...

A més de ser una excel·lent intèrpret al piano,  la Gabriela té un do especial. Quan acaba el programa del concert i comencen el que el públic espera amb ànsia, els bisos, resulta que mai en porta cap de preparat. Quan comença el que ella mateixa en diu la seva part predilecta, es dirigeix al públic i demana que algú taral·legi una melodia, i sobre aquesta comença a improvisar. Fàcil no? Qui es complica és per que vol...

El Raúl, el meu amic, va decidir posar-la a prova. Si taral·lejava un tema conegut, la improvisació podria ser fàcil... Podria dur-la treballada. Si optava per un tema inventat o desconegut, per molt brillant que fos la improvisació, el públic no s'hi identificaria, no la gaudiria... Ja està, proposaria una cançó que el públic de L'Auditori identifiqués però que no fos coneguda al mon de la música clàssica: “La lluna i la pruna”. Malauradament ningú no va immortalitzar aquell moment, però l'emoció amb el que ens ho explicava era suficient per sembrar en nosaltres la més gran de les enveges pel moment viscut i la més gran admiració per una intèrpret tant brillant i agosarada. I vam fer el que tothom fa en  aquests casos... Buscar-la a youtube!

Quines coses podem destacar de les seves actuacions gravades? D'entrada, la seva qualitat interpretativa. Per exemple, podem  escoltar el primer moviment del  concert per a piano de Mendelssohn... Cap queixa; al contrari. 

I comencem amb les improvisacions, que és el que ens ha dut fins aquí. La primera, un regalet, en el sentit estricte d ela paraula. La primera flauta de l'orquestra fa anys, i la pianista li regala una improvisació sobre Happy Birthday. Un detall. QUIN DETALL. Com li cauen els llagrimots a l’homenatjada! Però, vaja, sent francs, s'ho podia haver preparat a casa.



La segona, una petició del públic: afegir una variació més a les variacions Goldberg, de Bach (ei, ja sabeu, la quota Bach no pot faltar...).



La tercera, anem complicant la cosa: dues noies del públic taral·legen una melodia, provocant el riure de l'audiència. La melodia de Harry Potter es veu que fa gracia...

I així podríem seguir una bona estona. Però no cal. Només una última perla; si teniu temps, i voleu barrejar música i cinema, tot demostrant que no només pot ser capaç de petites improvisacions sinó de tasques més titàniques, gaudiu de Nosferatu, de Morneau, amb la banda sonora improvisada de Gabriela Montero davant dels espectadors... Au, supera-ho!!!!

Gracias Raúl,

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 28/11/2014.

Twitter, quan dona de si un missatge curt?

Que twitter es un fenomen de les xarxes socials crec que ja no és sorpresa per ningú, no? I que a twitter hi pots trobar de tot, siguin quins siguin els teus interessos ja ho sabem tots, oi? El que avui volia constatar és quan dona de si 140 caràcters per expressar alguna idea, i a poder ser, centrant-me en transmetre alguna idea divertida. Perquè estem parlant d'això, explicar alguna cosa en 140 caràcters... i no em valen els espabilats que encasqueten un vincle entre aquests caràcters i t'enxufen una plana web sencera davant dels ulls! No, en sèrio, Twitter és una eina molt potent per difondre continguts, de qualsevol llargada, però ara volia veure aquells que s'autoimposen la disciplina de ser ocurrents i creatius amb la limitació d'espai.

Comencem amb dues de surrealistes. La primera, El Big Ben (@big_ben_clock), que cada hora twiteja una nova campanada... BONG, BONG, BONG...; la segona, el camion de la basura (@losbasureros), que cada nit, cap a les dotze, passa a recollir les escombraries pel nostre compte. A mi personalment m'encanta el twit d'ahir: VROOOOM! PSCHHHH! GLOPITAGLOPITA! PSCHHHH! VROOOM!... A veure, fan gràcia... una vegada...ens entenem, oi?

Ara en venen de més ocurrents; totes elles divertides a la seva manera. El filosoraptor (@filosoraptor), està especialitzat en plantejar dubtes metafísics: Decir "sin comentarios" ¿es un comentario?; Un terapeuta ¿son 1024 gigapeutas?.... ja veieu per on va, no? Un altre, Petete Potemkin (@Petetekin), va deixant anar comentaris, com el que no vol la cosa, aixi sense sentit, per`ò que quan els llegeixes seguits veus la història bizarra que va hilvanant... tot plegat hilarant. Per exemple: Estoy aprendiendo a no tuitear cuando no tengo nada que decir; Vaya, estaba. 
El Capitan Sarcasmo (@Supersarcasmo), un altre peligru a la xarxa; El 99% de los calcetines tampoco tiene pareja y no van por ahi llorando; el suicidio no es la respuesta, a no ser que la pregunta sea "como se llama matarse a uno mismo" que entonces si que lo es. I un de nostrat, el Grassonet Bord (@Grassonet_Bord), un autèntic troll, impertinent, maleducat, falton... bord. No dubta en ficar el dit a l'ull dels que van de tuitstars i, la veritat, amb molta gràcia: Si dius més de 100 imbecilitats al mes, et surt més a compte fer-te un Bono; Pos en este juzgado se habla castellano y si no te gusta ahi tienes laporta.

Si us agrada el mundillu Hipster, n'hi ha dos que us encantaran; i si no, riureu igualment. El primer, el Modernet de Merda (@modernetdemerda), que seria el Quijote del mundillo Hipster: volia ser una paròdia, i ha acabat sent l'epítome, l'exemple a seguir. El problema és que ja comença  a ser tant famós que ja és mainstream... #dish! L'altre és el clipster (@clipsterBCN), un click hipster, amb la seva barba i tot. Divertidíssimes les fotos que es va fent per tot arreu.

Ara anem de paròdies. Per a mi, les més divertides son: les de Bernat Desclot (@BernatDesclot), l'historiador del s.XIII que amb un català de la seva època glosa los feits que socceeixen a los nostres dies: E al tercer jorn, decidí que li diria lo nom d' "Internet de les coses", llavors segué a reposar, puix que n'era exhaust; Senyor Torres Dulce, me acuso de haber occido un sarraceno con hun coltell esmolado #autoinculpacionsSXIII. I què me'n dieu de Nostresinyó (@NOSTRESINYO): ACI AVETS LA VERA PARAULA DE DÉU E NON CELLA QUE ESCHRIU LLUCIWERT; VEJATS QUE FULL DE RUTA SIA BEN ESCHRIT ANS DE SEGUIR-LO. 
I si creuem les fronteres podem trobar al mateix Darth Vader (@DepressedDarth), clamant les virtuds de la força i advertint-nos, a tort i a dret, que aquests no son els droids que estem buscant...

I per acabar dos de seriosos, dels meus favorits, per cert #digue'msnob. Aquests tenen la peculiaritat que dels 140 caràcters els en solen sobrar forces per què ens impactren amb imatges, la majoria d'elles colpidores, totes provocadores, si més no, d'idees brillants. La primera, la del graffitero bansky (@therealbansky), que be amb les seves creacions, be amb les d'artistes comparables a ell o a gent anònima

però igualment ocurrent ens provoquen pensaments més que interessants. I la darrera per avui, This is Deep  (@ThisIsDeep)... doncs això, caricatures o infografies que ens agradaran o no, però que de ben segur que no ens deixen igual.

Que navegueu de gust... amb 140 caràcters.

@jignasib

Història del temps

"E=mc²", Albert Einstein

Explica Stephen Hawking que a l'escriure aquest llibre va rebre un consell de l'editor: "no hi posis cap fórmula; cada fórmula que posis reduirà les vendes del llibre a la meitat". Va pillar el missatge, però tot i així, va renunciar a la meitat de vendes a canvi de posar una única fórmula, la que va fer famós a Albert Einstein, i que postula que l’Energia continguda dins de la matèria és igual a la seva massa per la velocitat de la llum al quadrat.

Aquest és un llibre de física, dels límits de la física. I és un llibre divulgatiu. Sembla mentida, però Hawking, físic tanc conegut pel seu cervell excel·lent com famós per les limitacions del seu cos, del seu físic (#haha #graciosillo #xistefàcil), aconsegueix fer termes com relativitat o física quàntica gairebé tan comprensibles com un llibre de receptes... Be, potser exagero, però ho fa amè i assequible. Conceptes com la fletxa del temps, l'entropia, els forats negres, la forma i la mida de l'univers poden ser temes d'una conversa entre amics... Si, d'acord, torno a exagerar, però realment deixen d'estar dalt d'un altar misteriós i incomprensible i se'ns fan molt més entenedors... Ara sí, no?

De tot el llibre jo em quedo amb el Principi Antròpic. Després d'intrigar al lector amb quanta massa hi ha a l'univers i si aquesta massa és suficient per aturar el big bang i provocar un big crush (i la fi de l’univers, és clar), o és insuficient per aturar-lo i condemnar-nos a una expansió infinita sense límits i esgotant tota l’energia (i la fi de l’univers també, és clar), ens arriba a convèncer que la quantitat de massa a l'univers és precisament la justa i necessària per garantir una expansió 'equilibrada’, sense fi de l’univers (ai que bé, m’ha tret un pes de sobre; això de tenir uns quans milers de milions d’anys disponibles, .. no sé, ... com que m’alleugereix).

Molta casualitat, no? Si necessitàvem que l'univers tingués una massa concreta per garantir una estabilitat concreta que facilités l'existència d'una espècie intel·ligent concreta, resulta que la tenim... Hummm, això olora a Déu, no?

Doncs aquí entra el Principi Antròpic: les coses són com són, per què si no fossin així, no estaríem aquí per fer-nos aquesta pregunta! #seemslegit. Per a mi és tant concloent com "Darth Vader amb una espasa de llum; el teu argument és invàlid".

Doncs com aquesta, al llibre n'hi ha més... Si us tenen encuriosits temes apassionants com el big bang, els forats negres, la unificació de forces, la teoria de cordes, la fletxa del temps, o el gat zombi d'Schröedinger, no us el podeu perdre...

Podeu trobar “Història del temps” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 26/11/2014.

Dogma

“Si tuviera polla me iría a una orgía” Loki, àngel caigut del Paradís.

Si us va agradar l’estil de narració que Kevin Smith utilitza a “Clerks” o “Mall Rats”, amb  Dogma xalareu encara més. Igual de gamberra que la segona però encara més irreverent. I amb els inefables Jay i Bob el silenciós (el propi Kevin Smith) campant com a profetes… com si no s’entendria la pel·lícula...

El plantejament és absolutament surrealista. L’església catòlica vol modernitzar-se, i per això canvien de logo: presenten el Jesucrist guay (excel·lent nova imatge corporativa, hilarant); per a celebrar-ho prometen indulgència plenària a tots aquells que passin sota l’arc de la Catedral de Nova Jersey en dia tan assenyalat... Dos àngels caiguts, Barthleby i Loky (molt convincents en el seu paper Matt Damon i Ben Affleck, respectivament), volen aprofitar aquest perdó universal per a poder tornar al paradís, contravenint les ordres de Déu Nostrusinyó i, per tant, desafiant la seva infalibilitat i posant en perill la mateixa existència de l’Univers!!! Aquí, la cosa ja comença a desvariejar...

Per evitar-ho, el mateix Déu envia a l’Àngel Metatron (Alan Rickman, el profe de Harry Potter) a anunciar a Bethany (Linda Fiorentino) que és l’escollida per evitar la fi del mon. Evidentment comptarà amb ajuts divins: com Serendipity (guapíssima, com sempre, Salma Hayek, tot i que va ser nominada als Razzy... ouch); o el tretzè apòstol, Rufus (Chris Rock), l’apòstol negre (“com?... que al final Pere em va esborrar del nou testament? Ja et deia jo que era un racista! I suposo que tampoc va dir que el mestre era un “broda” com jo, no?” ... més surrealisme!) I per si no és suficient, ajuts humans: els deixebles Jay i Bob el silenciós (Jason Mewes i Kevin Smith respectivament).  #nocomment...

Per embolicar més la troca, aquest caos és aprofitat per Azrael (Jason Lee) i les seves hosts malèfiques (que recorden sospitosament a “la naranja mecànica”)fotent pallisses a tort i dret  per intentar ampliar la seva quota de caos i poder infernal... Quin sidral!! Es que al final haurà d’intervenir el propi Déu per arreglar-ho? I és que no se’ns pot deixar sols...!!! Però, qui és Déu? ... no sigueu impacients, espereu-vos al final... val la pena!!!

Ja veieu que la peli està plagada d’estrelles. Que menys amb un contingut tan bíblic... En definitiva, i tal com deia al principi, una gamberrada hilarant, no apta per devots i respectuosos creients en el Dogma. Imprescindible per als fans de Kevin Smith, del seu sentit de l’humor i de les seves constants al·lusions al seu univers de preferències i fetitxes.

Podeu trobar la pel·lícula “Dogma” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/11/2014.

De quin signe del zodíac ets?

Creieu en l’astrologia? L’horòscop, els signes del zodíac, la pàgina d’entreteniments... A mi, per la meva formació d’enginyer, gairebé 100% escèptica, em costa creure en que la posició dels astres a l’espai pugui influir en el nostre destí. I encara menys que la posició en un moment determinat de la nostra vida (encara que sigui tan singular com el naixement) ens marqui de per vida... I dic gairebé 100% per què, precisament com a enginyer, sempre s’ha de deixar una porta oberta al dubte metòdic. De fet, els astres sí que ens influeixen: la gravetat ens manté enganxats a terra; el sol ens dona energia, i ens manté en òrbita al seu voltant; la lluna mou les marees; ... si inclús les dones sincronitzen el seu període amb les fases lunars!!! Un cop has vist això tot hauria de ser possible! però no ens posem eufòrics.

Tot i aquest principi racional, reconec que no puc negar la meva atracció per aquest mon. L’hermetisme, el misticisme, el misteri que l’envolta em subjuga... no hi puc fer més. Certament té una base científica; no oblidem que l’origen de l’astrologia és l’astronomia, el coneixement profund i detallat de la posició dels astres a la bòveda celeste, les progressions, les relacions entre els astres... D’aquí a endevinar el futur però, hi ha un pas agosarat.

I, d’altra banda, per acabar-ho d’adobar, la manera que aquells primers astròlegs van relacionar els estels amb les seves divinitats ja em supera. Què va ser primer, l’estudi dels astres o la mitologia? Van fer mites que responguessin als moviments dels astres o van interpretar els moviments i les agrupacions en constel·lacions per a que justifiquessin els mites. No ho se, de veritat que no ho se, però m’agrada... Només per posar un exemple: coneixeu el mite d’Orió, el caçador? Era fill de Posidó i Gea, un excel·lent caçador que més d’una vegada va alliberar els homes de bèsties perilloses. Un dia de fúria, que ara no ve al cas, li va donar per matar indiscriminadament tot bitxo que se li creuava; Gea, sa mare, va demanar que parés de maltractar la resta de les seves criatures, sense èxitperò. Aleshores va enviar un escorpí per aturar-lo; Orió va riure de la possibilitat que una bitxet tant petit el poses en perill... fins que el va picar i enverinar. Zeus va decidir aleshores posar el gran

caçador al firmament, i atorgar-li el poder de provocar, des del cel, tempestes i ventades. Per això, a l’hivern, que és quan surt per l’horitzó Orió, és l’època en que comencen els vents i els freds. Zeus, que era un catxondo, va decidir posar també l’Escorpí al firmament, però allunyat del caçador; Escorpí es pot veure al cel a l’estiu, època que Orió decideix amagar-se per por de tornar a trobar-sel... mola o no?

Tornant al tema que ens ocupa: com tot, podem quedar-nos amb la superfície, l’anècdota, la pàgina dels mots encreuats i les revistes del cor i fer risses de l’absurd que representa; o podem aprofundir una mica i intentar entendre que hi ha al darrera de tot plegat. Això no vol dir creure, només conèixer i entendre... I jo vaig començar a conèixer-lo amb un llibre que va aparèixer per casa: “El gran libro de la astrologia”, de Derek i Julia Parker. Allà vaig aprendre què és una Carta Astral, com calcular l’ascendent, com posar tots els planetes als signes del Zodíac i a les cases, com relacionar els planetes entre ells...i com tot això s’interpreta.

No és qüestió només de veure en quin signe està el sol; la posició de tots els planetes, als signes i a les cases, compta; els aspectes o distància entre ells compta; i quan dic compta no vol dir que ens marca el destí de forma irreversible de per vida. L’astrologia només ens indica quina és la nostra tendència, el més probable que ens pot passar si deixem passar el temps. Per damunt de tot, si coneixem com som, podem modificar la nostra actitud i per tant el nostre destí. Això per a mi és el més important com a missatge... Independentment que sigui cert o una gran mentida. El saber ens farà forts, i usar el saber mai és dolent...

L’astrologia, feta en sèrio és més un art que una mància. No cal que sigui certa per a que sigui interessant i divertida. De veritat. Reunir un grup de gent, calcular sengles cartes astrals i començar a interpretar-les pot ser una forma molt divertida de xerrar amb la gent i generar un debat que en el fons acaba servint per saber més qui som i com ens pensem que som; una excusa per a un bon exercici d’introspecció.

Per cert... soc escorpí.

@jignasib

Eragon

Quan Christopher Paolini va començar a escriure “Eragon”, el primer dels quatre llibres de la tetralogia “El llegat”, amb prou feines tenia 15 anys. D’una banda, aquesta joventut i innocència es palpa a la redacció d’aquest primer llibre. D’altra banda, ja m’agradaria a mi escriure a la meva edat com aquest noi als quinze... però, frustracions particulars a banda, el llibre va tenir el seu merescut èxit, que va garantir la continuació de la saga.

Inicialment va ser concebut com una trilogia, “Eragon”, “Eldest” i Brisingr” però el mateix autor va veure que no en tenia prou... que necessitava un quart llibre, “El llegat”, per desenvolupar la història... els personatges... la facturació. Tot plegat, tothom hi va sortir guanyant.

L’obra s’emmarca dins del gènere del medieval/fantàstic. No en falta cap dels ingredients típics i imprescindibles: un noiet, Eragon, pel que no en donaries ni un duro, perdut en un poblet a l’extrem més recòndit de l’imperi; troba una relíquia, un objecte que oculta un poder meravellós; però la troballa sembla que no és casual, podria ser-ne el legítim hereu?; l’imperi i les forces del mal que el sustenten el persegueixen; els tiets, que el cuidaven com si fos el seu fill, pillen catxo; apareix un ser misteriós, un altre mindundi que tampoc és el que aparenta; també té poders i els vol ensenyar al noiet; el poder d’una germandat caiguda en desgràcia fa anys i amagada en les prenombres per què l’emperador, antic membre de la germandat però corromput, no el trobi; elfs savis, perfectes, destres, guapos i ... i... i... vaja, elfs...

Hmmm... si, s’assembla a Star Wars però a l’edat medieval: en comptes de la Fuerza hi ha màgia, i en comptes d’X-Wings hi ha dracs; els jedi són genets de dracs; Darth Vader es diu Galbatòrix; i els robots...aquests no son els robots que esteu buscant; de robots no n’hi ha...

Semblances a part, l’obra és coherent, ben treballada i, fins a cert punt, original; més tenint en compte la joventut de l’autor, que com he dit, es nota en la redacció del primer llibre. De la mateixa manera que es nota l’evolució i maduresa en creixement a mesura que avancen els llibres, guanyant en profunditat i complexitat de la trama i del perfil dels personatges. La formació del personatge, primer a mans del seu mentor, i després dels propis elfs, com adquireix els seus poders màgics, com domina la màgia a través del coneixement de la llengua vertadera dels dracs (seguint la tradició dels “True Namers”, un dels corrents màgics que apareix a certs llibres de fantasia medieval, sent el màxim exponent Ursula K. Legin i els seu Mag de Terramar... ja en parlarem...); com empatitza amb el seu drac, Saphira; com milloren com a equip; com lideren tota la rebelió contra l’imperi (si, això també...).  Buff, no ens podem queixar!

Una lectura recomanable per als amants del fantàstic, amb un bon equilibri entre la comoditat d’un gènere conegut i la originalitat d’un enfoc i tractament poc ortodox que s’agraeix.

Podeu trobar “Eragon” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 21/11/2014

Motuo Perpetuo

“Motuo perpetuo” vol dir, literalment, moviment perpetu, sense principi ni final. Quan una peça musical s’anomena així vol dir que acaba exactament com comença, de manera que, si el músic vol, la pot repetir sense solució de continuïtat ad infinitum... ó ad nauseam, depèn de l’estona...

En aquest cas, volia fer menció del Motuo Perpetu que Niccoló Paganini va escriure a principis del s. XIX. Paganini era un violinista virtuós, sembla que el més gran de la història. Potser és exagerat, ves i demostra-ho ara, però de ben segur que va ser grandíssim. De fet, es va guanyar la vida tocant l’instrument, sense l’ampara d’un mecenes, amb el que guanyava  de les actuacions, i sembla que molt bé que se la guanyava... El primer divo de l’Star System? Potser si...  I com a tot geni tocat de la ma de Déu, no van faltar detractors que afirmaven que el do venia donat per un pacte amb el diable... Envejosos n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. Però segur que el diable estava darrera...    >8-(

Sigui com sigui, un talent com aquell no es podia malbaratar tocant peces de compositors menys dotats que ell. Per tant, es composava les peces a la seva imatge i semblança, pel seu lluïment únic i personal. Els seus concerts i romances son el malson de qualsevol aprenent a violinista i el doctorat de tot intèrpret que vulgui tenir un mínim de fama.

A You Tube podem trovar la interpretació del Motuo Perpetu al violí pel gran Itzhak Perlman. Ja us podeu imaginar l’esforç que suposa per al músic tocar tanta estona a un ritme certament endemoniat, sense pauses. Més d’una corda deu haver saltat dalt d’un escenari…

Hi ha adaptacions d’aquesta peça a altres instruments. També al You Tube podeu trovar dues versions, per a mi especialmente espectaculars. La de trompeta interpretada per Wynton Marsalis i la de flauta travessera, per James Galway, per a mi, la favorita. Què passa quan una peça tan veloç com aquesta es toca amb un instrument de vent? Moure l’arquet del violí a tanta velocitat és esgotador, però no parar de bufar sense agafar aire… és mortal!

Escolteu, ambdues versions, trompeta i flauta, i compteu quantes vegades se sent respirar als músics… No us hi canseu, no se sent cap vegada #spoiler. Això no vol dir que no respirin, si no que son Mestres d’una técnica reservada als més privilegiats. La respiració continuada. El truc està en no respirar per la boca, com manen els cànons dels liceus més importants, si no pel nas: una part de l’aire va als pulmons per un tema, més que res, de supervivencia; i l’altra part infla les galtes, de manera que pots respirar mentre expulses l’aire, com ho fariem tocant una gaita o sac de gemecs… fácil oi?

Si us avorriu, podeu probar de fer-ho a casa, amb un got d’aigua i una canyeta, a veure si podeu respirar mentre feu bombolles. I graveu-ho amb video, que també volem riure     =8-D    =8-D   =8-D    #graciosillo…

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/11/2014

Primos o algunos dislates sobre números

"A mis sobrinos, que se llaman primos entre si" - Dedicatòria.

"Imaginemos que estamos en el centro del universo (y digo estar porqué, de ser, todos estamos convencidos que lo somos..." - introducció a un problema de combinatòria.

Aquest és un llibre de matemàtiques. Però de matemàtiques des d'un punt de vista divertit. Encara que sembli contradictori, m'atreveixo a dir que és objectivament cert. Si més no, a mi em va divertit molt... vaja, això és una apreciació subjectiva... no val... esborreu-la... Va ser escrit l'any 1977 per Santiago Thió de Pol. Tant de l’autor com del llibre és difícil trobar-ne referències. Jo no més puc dir que un dia va aparèixer per casa sota el braç del meu germà i des d’aleshores n’hem gaudit tots...

Com diu el propi títol, "Primos y dislates sobre números" en un "alarde" de sinceritat, va d'això, de números, de curiositats i anècdotes sobre números, especialment dels números primers. I la primera broma sorgeix ja a la dedicatòria, que he fet servir com a cita del post: "A mis sobrinos, que se llaman primos entre si". Es bo o no?       =8-D   =8-D       =8-D      #HumorD’Enginyers

El llibre no és només una experiència bàsica de difusió de coneixements, si no que introdueix un punt d'interactivitat; no us esvereu, és a l'estil dels anys 80, res multimèdia... No inclou un tweeter ni una webcam, ni un chat per comentar el llibre on line... recordeu, anys 80. Senzillament, al llarg de la narració, l'autor ens planteja petits problemes que el lector ha de resoldre... No patiu; no resoldre'ls no impedeix continuar satisfactòriament la lectura; a més, al final del llibre es revelen i justifiquen totes les solucions. Alguns d'ells son senzills, o inclús bàsics; d'altres son complicadets... però amb paciència i imaginació es poden resoldre; i alguns son autèntics trencaclosques PRO a l'alçada dels professors més avançats. L'autor és conscient d'aquests nivells i ens adverteix; ja us dic que és un llibre honest. Sigui com sigui, tant la lectura com la solució dels reptes manté la lectura constantment viva.

Comencem parlant de les sèries i progressions de la ma de "Ion el tranquilo, el lechero interestelar" (personatge de la literatura fantàstica atribuïda a Stanislav Lem) que vol descansar a un dels infinits hotels d'infinites habitacions que  hi ha per les infinites galàxies. Allà, Ion ajudarà al desgraciat gerent de l'hotel a ubicar als infinits biòlegs i infinits filatèlics a allotjar-se durant els seus congressos anuals; a compartir els infinits esmorzars... ja veieu que l'aproximació al mon de les matemàtiques és del més peculiar... Altres capítols parlen de combinatòria, de calendaris i de rellotges, i de nombres primers, els protagonistes del llibre... i sempre amb aquesta combinació de coneixements i de reptes. Una delícia.

Us deixo el meu problema favorit, a veure si el resoleu:

Dos amics, després de molts anys sense veure's es retroben al carrer per casualitat.

- Que tal, com va tot, quan de temps... que tal la família? I les nenes, eren nenes oi? Com han d'haver crescut..

- Ui, si... molt... Mira, casualitats de la vida: el producte de les seves edats és 36, com l'edat de la teva dona, i la suma és el número de la casa on vius..

- Mmmhhhh... interessant... a veure.... bsbsbssbsbs... ooops, em falta una dada...

-Ostres, tens raó! La més gran toca el piano.

Què? Ho endevineu? Jo no seré tant bo com l'autor i no us diré el resultat; penseu-hi. I si voleu, anem-ho comentat on line, que per això el blog ens permet fer comentaris als posts...

Per acabar, només dir que, per desgràcia, no he pogut trobar cap referència d'ones pot trobar aquest llibre, però si algun dia el trobeu, no dubteu a fer-ne una bona lectura i a compartir al blog com l'heu trobat i què us ha semblat...

@jignasib