Buster Keaton va ser un actor de Hollywood que va triomfar durant l’època pionera, el cinema mut, concretament al gènere del cine mut còmic. En el seu cas, mut a tots els efectes. No només no badava boca (total, pel que se sentia al cine mut) sinó que a més conservava al larg de les pel·lícules el seu rostre impertorbable. Vaja, com que per aquests pagos se’l coneixia com “el pamplinas”.
Va començar la seva carrera fent petits curts còmics, però de seguida va participar en llargmetratges, també d’aquest gènere. Va arribar a gaudir de fama internacional, competitnt amicalment amb Harold Lloyd i amb Charles Chaplin. Els millors llargmetratges on va participar els escrivia i dirigia ell mateix; d’entre aquests destaquen dos: “Our hospitality”, filmada l’any 1923; i “El maquinista de la General”, de l’any 1926.
La primera “Our hospitality” comença amb les típiques guerres de veïns al Mid East a principis del segle XIX: els Canfield i els McKay s’odien. Quan el pare Mckay s mor tràgicament, la mare decideix enviar el fill recent nascut a New York per evadir-lo del seu destí. Vint anys després, el noiet Willie Mckain (sí, sí, Buster Keaton) rep una comunicació de que hereta una propietat en un poblet perdut... el destí amaga aquestes bromes. Impagables escenes recreant la Nova York dels anys 30... 1830!
Durant el viatge en tren per a reclamar la seva herència coneix una noia, Virginia Canfield. El viatge en tren és memorable. Divertidíssim, d e cap a peus. Diuen les males llengües que va ser un experiment on Keaton va aprendre molts dels trucs que després aplicaria a la filmació de “El maquinista...”. Però no ens despistem, estem viatjant des de New York; un noi i una noia; tímids; i s’enamoren. I tal com heu endevinat, tornem a viure la història eterna de Romeu i Julieta. La resta del metratge és la persecució vodevilesca del pare i els germans de la Victòria cap al pobre Willie, hereu de la casa i de la disputa familiar, sense voler ni l’una ni l’altra; només vol la Victòria. El nom de la peli fa referència a quesi be és cert que els enemics estan per matar-los, mentre siguin els nostres hostes, mentre estiguin a casa nostra, són intocables. A partir d’aquí, el tractament del conflicte, les persecucions i les baralles és senzillament deliciós; autèntic cinema còmic en blanc i negre... i no patiu, que us veig neguitosos.. a diferència de l’original de Shakespeare, aquesta història acaba be.
La segona, “El maquinista de la General” ens narra una aventura durant la Guerra de Secessió americana. Alguns la comparen, en versió còmica, a “Lo que el viento se llevó” pel be que descriu el conflicte i l’impacte que va tenir la Guerra a la societat americana. Ens parla del segrest per part dels federals de la locomotora “La General”, propietat dels confederats i que estava destinada a transportar subministraments a la població civil del sud. Peculiar que el bo de la pel·lícula sigui un gris que lluita contra blaus desalmats. Lo mismito que por aquí, tu... Aquella gent si que saben superar i perdonar els conflictes...
Les peripècies del maquinista per rescatar la màquina abans no la destrueixin els dolents; la salvació de l’estimada, que es trobava casualment dins del tren; el retorn del més preuat (no em feu dir si la màquina o la noia) a casa; i el perdó per no haver-se pogut allistar, però demostrar que sí que és un autèntic heroi valent van completant a poc a poc però de forma divertidíssima tot el metratge de la peli. Una fita del cinema.
Dues perles del cinema mut còmic, a càrrec del mestre pioner Buster Keaton, que sense moure un muscle de la cara és capaç de transmetre’ns imatges i emocions; difícil, però no impossible, i aquí en tenim dos molt bons exemples. Menció especial d’ambdues bandes sonores, que han viscut varies reinterpretacions i reedicions, a quina millor. Per gaudir de moments deliciosos i divertidíssims retornant als orígens del cinema.
A més de a YouTube, podeu trobar també la pel·lícula “Our hospitality” i “El Maquinista de la General”a la la xarxa de biblioteques.
@jignasibAquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/03/2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada