divendres, 15 de juny de 2018

Los caballeros de la mesa cuadrada


-“Herida? Esto es solo un rasguño!”

-“Somos los caballeros que dicen Ni” “Deberéis traernos una almáciga”

-“Rey? Yo no te he votado”

-“Y hubo gran regocijo! UEEEhhhhhHH”

-“Paloma europea o africana?”

Alguns dels tants diàlegs surrealistes que anirem trobant...


Ens trobem davant d’un altre producte surrealista de la factoria Monty Python. Plagat d’anècdotes, diàlegs divertits, escenes inconnexes i incoherents que és precisament el que la fa tan divertida. Si t’agrada el sentit de l’humor tan... tan... tan Monty Python #esquenosecomdir-ho.

Tot i que hi ha un cert nexe comú al llarg del metratge, un protoguió que dona sentit a l’obra, dir que explicaràs de que va “Los caballeros de la mesa cuadrada” és certament agosarat. De veritat, son una successió d’sketchs ... d’esquetxs, ... #comcois’escriu?... d’escenes al voltant de la idea principal, però dir-ne guió crec que és exagerat. I per això és única.


Coneixeu el cicle artúric? La recerca del Graal per encàrrec del Rei Artús, duta a terme pels cavallers de la taula rodona? Doncs oblideu-ho! És una excusa per fer el que els dona la gana amb uns noms i uns llocs comuns que ni respecten ni falta que els fa donades les rialles que aconsegueixen provocar.

El caos ja comença amb els crèdits. Com si fos una peli d’art i assaig del Bergman, subtitulada en una espècie de suec, amb més f’s, ö’s i ë’s que un catàleg d’IKEA, que poc a poc va degenerant en una explicació bizarra sobre rens rabiosos i paisatges amb mosquits per acabar com una festa de Mariachis... i tot just hem començat...

A partir d’aquí se succeeixen les escenes amb actors i alguna que altra escena feta amb dibuixos, tan patètics com divertits. Molt en la línia del seu programa de TV, “Monty Python’s Flying Circus”. I les escenes que, al llarg de la pel·lícula, el Rei Artús i el seu escuder Percy van trobant ens relaten la cerca del Graal, amb l’ajut de la colla de cavallers, les aventures i desventures dels protagonistes o inclús s’hi van intercalant, a forma de documental seriós, entrevistes a erudits actuals que opinen sobre els fets i els personatges, però de forma que, no ens ha de sorprendre, es barreja realitat, ficció, actors i dibuixos, present i passat sumergint-nos en el caos habitual i hil·larant de la factoria Monty Pyton. Ells son així i és el que ens agrada.

A mi em subjuga especialment com els detalls s’interconnecten, com històries desencaixades acaben reenllaçant-se més endavant; com es van fent bromes recurrents que aconsegueixen que dos anècdotes inexplicables per separat, conjuntament adquireixin sentit. Una broma global, de principi a fi...

Algunes de les escenes mítiques de la peli inclouen:


Si coneixeu algun fan de la peli segur que us les ha escenificat i, molt probablement, fins a la sacietat. Ho dic per experiència. A més d’un l’he taladrat explicant-li per mil·lèsima vegada alguna d’aquestes escenes... #sorry

Ja veieu, tot plegat, no saps per què però has acabat rient de valent! Per gaudir, però difícil d’explicar per què heu gaudit. Proveu-ho si no ho heu fet ja...

Podeu trobar la pel·lícula “Los caballeros de la mesa cuadrada” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib
jignasib.blogspot.com



Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/03/2018.

divendres, 25 de maig de 2018

STEAM, no només és vapor










Molt be, doncs si STEAM no és només vapor en anglès, què significa més?

STEAM és un acrònim de les paraules Science, Technology, Engineering, Art i Mathematics, que en anglès vol dir... va, que ja ho sabeu, ... anem al gra!

Per què ens cal posar en un acrònim coses tan rares? La iniciativa que hi ha darrera aquestes sigles se la va inventar una professora de tecnologia de High School als Estats Units, la Georgette Yakman. Estableix un marc que fomenta la educació en les matèries identificades, Ciència, Tecnologia, Enginyeria, Art i Matemàtiques (... al final m’ho heu fet traduir #ganàpies) amb la sana intenció de fomentar vocacions en aquestes matèries entre la gent jove, especialment les noies. Es pretén dotar a la canalla amb prou eines per a prendre decisions amb criteri, amb base científica i també creativa, alhora que es ven l’estudi de les dites ‘ciències’ com a humanísticament rellevants, no confrontades amb les ‘lletres’ sinó complementàries. Les lletres son guais, però les ciències poden ser-ho també #geekisthenewsexy.
 
Originament l’acrònim era més curt, STEM, sense art, però a mesura que avancen els temps es fa més pal·lesa la idea que les ciències sense creativitat perden una component fonamental. STEM no és per ‘capscuadrats’! Cal molta imaginació, talent i creativitat per ser un gran científic, i sense ART no et pots dotar d’aquesta qualitat.

Per què, no us heu preguntat mai per a què serveix l’art? Per què hi ha artistes? Jo estic convençut que l’art, és l’essència de la creativitat i del talent: imaginació, curiositat i iniciativa en estat pur. Abans que un científic tingui una idea, és molt probable que a un artista se li hagi anat la flapa prèviament; abans de la ciència hi ha la creativitat; abans del geni científic, hi ha el geni creatiu de l’artista. L’art commou i senzillament mou. Ens mou de la zona de comfort; quan pensàvem que ho teníem tot arreglat ve un artista i ens diu: “i si ara ho féssim axà en comptes d’així?” “i si ara pensem d’aquesta altra manera?” “i si ho mirem des d’aquest altre costat? o cap per avall?" #thinkoutofthebox. Si l’artista no es capaç de moure’ns ni commoure’ns no està fent bé la seva feina; però un cop l’ha feta bé, un científic es posarà a fer càlculs per a que sigui realitat, per a que funcioni, per a canviar les nostres vides... per a innovar.Sense art res no canvia; sense art no innovem.

Un dels exemples més esbojarrats i creatius d’això crec que és Salvador Dalí. Darrera de cada una de les seves excentricitats hi havia una provocació que ens feia canviar el nostre punt de vista i ens feia replantejar coses. Què son si no els rellotges tous? El temps passa pla? Si desfàs un rellotge el temps passa desfet?

Sabeu que Dalí va ser el primer que va veure i verbalitzar que la corba que descrivia una banya de rinoceront era una exponencial? Potser d’altres ho van veure, però no ho van dir ni pintar per tot arreu. I de què serveix? No sé, però és cert, i pot provocar algun tipus de pensament. 

En el mateix sentit, el dodecaedre; el pentadodecaedre té dotze pentàgons regulars, on poden inscriure’s la resta de figueres perfectes, seguint una proporció àurea! El súmmum de la perfecció matemàtica!! I com la idea és guais, començo a pintar quadres a veure què en surt. Creem.

I posats a jugar, si desenvolupem un cub (cos tridimensional) sobre un pla (bidimensional), que surt? Una creu formada per la concatenació de quadrats. La creu és el símbol cristià, on van torturar i executar a Nostrusinyó... Doncs va l’artista i diu:”fem el mateix però no ens limitem en només tres dimensions, home! Introduïm-ne una de nova, no?” I que va fer? Desenvolupar un hipercub (un cub de quatre dimensios) i projectar-lo a tres dimensions; lògicament el resultat ha de ser una hipercreu,  formada per la concatenació de cubs tridimensionals. I ha una hipercreu s’hi deuen executar els hipercrists, no? D’aquí neix la versió del Christus hipercubicus...

Ara, abans de pesar què té a veure STEM amb STEAM, podrem pensar en Dalí i crec que ho veurem més clar, no? I si més no, passarem una bona estona, oi?

@jignasib


divendres, 4 de maig de 2018

To be or not to be


To be or not to be, that is the question...” la peli que gira al voltant d’uns actors shakespeareans.

“Josef Tura: [disfressat de Professor Siletsky – tot parlant de Maria Tura] Her husband is that great, great Polish actor, Josef Tura. You've probably heard of him.
Colonel Ehrhardt: Oh, yes. As a matter of fact I saw him on the stage when I was in Warsaw once before the war.
Josef Tura: Really?
Colonel Ehrhardt: What he did to Shakespeare we are now doing to Poland.” Josef Tura descobrint que els seus fans no ho son tant...

“Maria Tura: It's becoming ridiculous the way you grab attention. Whenever I start to tell a story, you finish it. If I go on a diet, you lose the weight. If I have a cold, you cough. And if we should ever have a baby, I'm not so sure I'd be the mother.” Josep Tura descobrint que té més ego del recomanable...

Ja fa uns anys, ... molts... una pila ... #compassaeltemps #viejunismo ma germana gran, en plena febre de “he d’aprendre anglès”, em va proposar anar als Cines Maldà (sí, sí els de les Galeries Maldà), on feien una sessió doble, un minicicle “Ernst Lubitsch” en versió original. Concretament passaven“El bazar de las sorpresas” (“The shop around the corner” en versió original) i la ja mentada “To be or not to be”. Un regal per a cinèfils, que jo, xaiet com era, no n’era conscient. En aquells moments només em sonava el títol i el director per ser aquell que va fer la versió orignal del “Ser o no ser” de Mel Brooks que acabaven d’estrenar feia poc temps.



La primera és una petita perla, no tan coneguda com la segona, però que mereix una menció especial. Recordeu “Tienes un email”? Tens dues persones que no se suporten en persona, de les que treuen xispes -de les dolentes- quan es veuen. Però que en el fons son de bona pasta, que volen companyia, i com son maldestres en persona, busquen la seva mitja taronja per correu. I la troben, i surten xispes -de les bones- quan s’escriuen. I de les paraules per escrit, decideixen passar a les paraules cara a cara, desvirtualitzar-se que diríem avui en dia. Quines escenes més divertides poden sorgir quan la mitja taronja per escrit resulta ser la mitja llimona en persona. Quin vodevil, quins malentesos i quines confusions, quines risses... recordeu? Doncs el Bazar de las sorpreses és l’original. No us conformeu amb còpies!

Ep, però no ens distraiem, avui hem vingut a parlar de l’altra obra mestra del gran Ernst Lubitsch. “To be or not to be”. Ara ja ho puc dir: si us plau, obvieu la còpia de Mel Brooks, feu-vos aquest favor... 


La pel·lícula es va estrenar l’any 42, durant la II Guerra Mundial, i és una sàtira dels nazis. Si, a primer cop d’ull, podeu pensar que es tracta d’una mera sàtira propagandística en temps de guerra errareu. És una Comèdia, en majúscules, una de les millor s obres tant del director com dels protagonistes. I encara que per si sol ja és un honor, en aquells temps, el públic potser demanava o senzillament es trobava més còmode amb una burda sàtira del nazisme; no van acabar d’entendre una comèdia tant bona sobre un tema tant seriós com preocupant. Diguem-ne que hi va haver un desencaix...

La perspectiva històrica però ens permet recol·locar-la on mereix. A través de l’humor reivindica la llibertat dels homes i els pobles i clama contra la injustícia alhora que desborda sentit de l’humor fi i intel·ligent a cada un dels seus diàlegs. Mereix, sens dubte, el Megattítol de Clàssic de les Comèdies.

I de què va, a grans trets? Varsòvia, any 39. Una petita companyia capitanejada pel gran.. gran.. actor Josep Tura (o així ho creu ell) estrena Hamlet. Un aviador de la resistència polonesa és un fan, admirador, i enamorat de la Maria Tura, dona del primer i amb ganes de jugar al flirteix amb el segon. Acorden que durant els monòlegs de “To be or not to be” l’aviador i l’actriu podrien gaudir d’una estona de tranquil·litat... posant dels nervis al protagonista! Com algú gosa deixar la butaca durant EL MONÒLEG!!???


Però son temps de guerra i la felicitat és curta. L’aviador descobreix un espia nazi i demana ajut als actors de la companyia, que usen les seves dots histriòniques per enganyar a l’invasor i malbaratar els seus plans contra la resistència. Tot plegat un emboliu que, tot i la seriositat que desprèn, ho fa amb el millor gust i sentit de l’humor possible. Brillantment, val a dir.

Una darrera anècdota, aquesta luctuosa. És la darrera peli de la malograda Carole Lombard, que va morir tràgicament en accident d’aviació un mes abans d’estrenar-se la peli...

Podeu trobar la Pel·lícula “To be or not to be” i la filmografia de Lubitsch en general a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest pot es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/03/2018.

divendres, 13 d’abril de 2018

Rollplaying vs Roleplaying




Seguim amb els jocs de rol... donen molt a parlar. Una mica ja hem anat introduint com jugar-hi, quina és la mecànica bàsica, les regles, sobre què es fonamenta i com es fa evolucionar la partida... molt mecànic tot plegat. Però tornem un pas enrere... quina és la motivació del joc? Primera i essencial, passar una bona estona amb la penyita, bé sigui la família, els amics o els socis del club de torn. Però si no ens ho passem be, per què seguim jugant?

Però superat aquest estadi, quin tipus de diversió esperem? Com juguem la partida? Aquí anem entrant al rovell de l’ou. Essencialment, en el rol hi ha dos grans tipus de partides que emmarquen als dos grans tipus de jugadors... (exagero, és clar): el roll Player, i el role Player. M’explico.

D’entrada... Quin és el millor, roll o role? Doncs ni ho se, ni crec que s’hagi de saber. Son dues formes de jugar. A vegades depèn de l’humor del moment: et ve de gust una mica de gore, de hack & slash, d’actuar en comptes de pensar; a vegades vas més del rotllo intimista, del misteri, de la novel·la gòtica i el terror, dels enigmes; a vegades tens el dia social, de taverna, d’ “escancia posadera”, d’ “aquesta ronda la pago jo”, una mica de suborn al vigilant, una mica de seducció a la maga èlfica, negociem amb el comerciant... Tot s’hi val, però també és cert que l’estil et marca a quin joc vols jugar, o de quin personatge has de tenir entre mans.

Entenem per Roll playing aquelles partides o aquells jugadors que es focalitzen en la part de més acció, en l’ús d’habilitats especials, en tot allò que el personatge sap fer però que el jugador no sap ben be com es fa i es decideix l’èxit o el fracàs en una tirada de daus. L’epítome d’aquest tipus de joc seria el combat, i les partides focalitzades en combat solen anomenar-se dungeon crawl (arrossegar-se per les masmorres, literalment), amb multitud de passadissos, trampes, monstres i enemics... i tresor, es clar. Els jugadors solen dissenyar els seus personatges per a tenir una performance òptima davant d’aquestes situacions. La customització del personatge, l’optimització de les seves habiltats et pot marcar si ets un triomfador i un heroi, o ets carn de canó pels monstres... Podem diferenciar tres grans tipus de roll players:
·         Optimizer: és aquell que, partint d’una idea de personatge, busca aquelles regles que permeten maximitzar el seu potencial com a jugador sent fidel al concepte ideat. Per exemple, si vull dur un lluitador amb dues espases, buscaré aquell personatge i aquelles regles que em permetin que amb dues espases a les mans sigui una canya!
·         Powergamer: és aquell que prioritzarà la potència del seu personatge a cap concepte previ; al revés, buscarà justificar la font del seu poder a través d’alguna personalitat o història...
·         Munchkin: és el cas extrem; busca el poder incús a base de trobar contradiccions o errors a les regles. El poder ho justifica. I ni es preocupa de si el personatge creat és creïble o justificable ni respon a cap arquetipus! La gran diferència amb l’anterior és que solen no respectar si el seu poder malmet la diversió de la resta de jugadors i això és el que els fa més perillosos...

Aquí faria un parèntesi. Normes, daus, regles, ... interpretacions. Un dilema clàssic durant el joc és contraposar el concepte llei estricta vs intenció de la llei (Rules as Writen / Rules as Intended) Escriure normes és dur, i fer-les perfectes és impossible. Sempre hi ha algun buit o alguna excepció que no s’ha tingut en compte; i son precisament aquests gaps que els Munchkins busquen per al seu benefici, i que curiosament sol redundar en malestar per a la resta. Com ho podria posar entenedor? Un exemple: Salvació per ofegament (Healing by drowning), què és això? les normes diuen que a mesura que reps pinyos vas baixant els Hit Points, els punts de vida. També diuen que quan arribes a zero, estàs inconscient, i vas perdent un puntet a cada minut que passa, fins que el teu cos ja no pot més i mores. Per tant, a (per exemple) -6 punts de vida, estàs a punt de morir. I les normes també diuen que si t’ofegues, posant el cap sota l’aigua, al fallar una tirada de salvació passes automàticament a zero punts de vida. Per tant, sempre segons les regles, si un personatge a -6 punts, li posem el cap sota l’aigua passa atenir 0 punts, no? El curem, oi? ... Sobretot: sentit comú.

I què és, doncs, un Role Player? Doncs, al revés del cas anterior, seria aquell que actua el seu personatge, que no li cal tirar daus, que li agrada interpretar les situacions que es troba el seu personatge. Que ets un bard? Li recites un poema a la damisel·la que alleuja la teva set amb l’ambrosia dels Déus! Que ets un timador, doncs regateges amb el venedor del mercat el preu d’aquesta espasa mentre l’intentes convèncer que la pedra entre les teves mans és un autèntic diamant transformat per l’alè d’un drac i per tant molt més valuós que les vulgars pedres precioses. Que cal que el sheriff del comtat ens ajudi en la causa noble? Organitzem una jornada participativa amb tots els vilatans... Parlem de partides corals, socials, que solen passar a cohorts o a poblets, on sigui on pots trobar molta gent. I que donen pas a partides més enllà de la taula de joc... Ara recordo... #batallitas... una partida en que entre el mag i jo ens vam picar i jo vaig falsificar tota la comptabilitat de la seva mansió de manera que li desviava el 10% dels seus beneficis cap al meu tresor... ventatges de ser lladre... Evidentment, tots aquests tejemaneges els feia entre setmana per telèfon amb el Master de la partida...

Aleshores, quins tipus de roleplayer hi ha?
·         Actor de mètode: és aquell jugador que posa totes les habilitats del seu personatge en dotar-lo de sentit, de contingut, de coherència; total implicació amb la immersió dins del personatge, a vegades per triomfar, a vegades per enfonsar-lo en el seu destí fatal...
·         Limelighter: és aquell que tendeix a acaparar el protagonisme. Pot acabar desviant el focus d’atenció de la partida si això li permet, en un moment donat, ser el protagonista de l’acció.
·         Prima Donna: és aquell que vol ser el focus de la partida. Tot ha de girar al seu voltant. És igual que siguis conseqüent o coherent amb el teu personatge, has de ser el protagonista; al igual que el Munchkin, pot acabar arruïnant la diversió de la resta de personatges.

Jo, com a bon enginyer, tinc tendència a ser una pelin optimizer... #joconfesso. I a vosaltres, quin estil us agrada més?

@jignasib


divendres, 23 de març de 2018

Dr. Strangelove

“...or how I stop worring and love the bomb” head line de la pel·lícula.

“Gentleman, you can’t fight in here! This is the war room!” War Room Scene


Un cop acabat l’escàndol ‘Lolita’, el realitzador Stanley Kubrick es va desfogar amb una pel·lícula que volia denunciar, a traç gruixut, la guerra freda i el que podia significar per a la humanitat. Si al principi volia adaptar la novel·la “Red Alert” de Peter George, de forma fidedigna, al final en va fer una versió que va resultar en “Dr. Strangelove”, una brutal comèdia política satírica; segons paraules del New York Times, “la broma macabra més xocant que mai hem trobat”.

Amb l’excusa de la crisi nuclear, el realitzador aprofita per pentinar els tòpics catastròfics amb deliri: la incompetència, tenyida d’egocentrisme, dels polítics per a gestionar crisis; el domini que tenim de les màquines i l’amenaça que suposa que les seves decisions no es vegin condicionades per la voluntat dels homes; l’amenaça nuclear; l’amenaça de la guerra freda... quatre temes que vindrien a ser les quatre cares d’una moneda... les quatre cares d’un dau...#ésigual, algo amb quatre cares!


Diem que la peli és d’Stanley Kubrick per què fa molt de cinèfil dir el nom del dire... però si algú mereix la propietat de la peli és el protagonista... el protagonistes... vejam, com diríeu a algú que fa tres dels principals papers de l’obra? #curiositatscuquis Doncs be, el que dèiem, Peter Sellers es guanya el sou interpretant al president dels Estats Units, Merkin Muffey, gestionant com bonament pot la imminent crisi nuclear; l’Oficial anglès Lionel Mandrake, encaparrat en convèncer al General americà Jack D. Reaper (#noesbroma, es diu literalment Jack L.Esbudellador) que retorni de la seva conspiranoia i anul·li l’atac nuclear; i i l’inefable Dr. Strangeloveex científic nazi, ara a les ordres del mon lliure, amb un tic irrefrenable d’estendre el braç dret cap endavant, l’autèntic savi boig. Per què un actor per tres papers? Tant malament anaven de pressupost? Sembla ser que l’Stanley només confiava en el Peter per representar tres papers tant ‘seriosos’ amb una aurèola còmica que deixa en aquest Limbo ambigu entre el drama i la comèdia tota la pel·lícula. Un paperàs... tres paperassos #bingo



Però anem al panyo... de què va la peli? El General americà Jack D. Reaper està convençut que els russos estan envenenant l’aigua dels americans; ho sap per que la seva virilitat es veu afectada... #deveritat. I decideix llançar un atac nuclear als russos. Tot normal fins aquí... Quan el president americà, Merkin Muffey, reuneix a la Sala de Guerra, el millor dels assessors; aquí es fa palesa les misèries del poder. Tenim opinions per a tot: ja era hora; ostres, es que morirà molta gent; total son russos; es que ens pot caure un contra-atac.... tot segueix normal... Res, que millor li expliquem als russos el pollastre. Èpica l’escena de la conversa per telèfonentre el president i el mandatari rus, a altes hores de la nit... sembla que no del tot sobri... intentant entendre el que, literalment, li està a punt de caure a sobre...


Doncs, res, que els russos si tenien un pla de contra-atac. Merda. Que si detecten avions americans, la maquina del judici final s’activarà automàticament... #ohoh... Aqui pillem tots; autèntic exemple de dilema del presoner, col·laborem o ho enviem a pastar fang tot? Cal consultar al Dr. Strangelove com sortir-se’n si no en sen podem sortir. Sembla que la proposta més convincent és tancar a tots els prohoms, els de la Sala de Guerra es clar, amb 10 dones cada un per repoblar la terra després de l’Holocaust... I ja no us explico més, que seria #spoiler...

Val a dir, com ja crec que haureu intuït és que gran part de la sàtira passa per una ingent quantitat de bromes i comentaris de tò sexual #dosrombes algunes dignes de pati d’escola, d’altres sofisticades, totes hilarants. Des dels noms dels personatges a les sigles dels codis secrets o contrasenyes... cal estar atents.

Valgui com a anècdota: arriba a la una, grande y libre España una pel·lícula sobre el cataclisme nuclear provocat per la guerra freda. Comèdia o drama? Qui és l’heroi i qui el Villanu? Ara no ens posarem tontos en intentar interpretar la peli, quan podem fer que expliqui el que podem, no? Què no pot fer un doblatge magistral, no? Si més no, això van pensar els ínclits mestres de la censura d’aquesta pell de toro. I d’aquí va néixer “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú”, un intent de convertir una sàtira en una peli seriosa al servei de la propaganda, eliminant al·lusions compromeses i moltíssimes d eles bromes, i que va resultar infumable i un fracàs fins que es va recuperar, cap els anys 80, la versió original en anglès i, val a dir, en satíric #justíciapoètica.

I valgui com una altra a anècdota: la peli s’havia d’estrenar el 22 de novembre del 63... dia de l’assassinat de Kennedy a Dallas... #malrotllo i, evidentment, es va ajornar. Comencem amb mal peu...


Un últim apunt, abans d’acabar, sobre la darrera escena, icona gràfica del segle XX: el Comandant T.J. “King” Kong aconsegueix alliberar la bomba de l’avió, in extremis, i se’ls veu a tots dos caient cap a la pèrfida URSS, qual genet i cavall desbocat... o com un home amb un d’aixonses impressionant... cadascú el que li faci més gràcia, tu...


Apali, que gaudiu de l’hivern nuclear... winter is coming que deia aquell altre...

Podeu trobar la Pel·lícula “Dr. Strangelove, ... or how I stop worring and Love the bomb”, i la seva versió doblada a l’espanyol “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú” a la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 29/11/2017.

dijous, 1 de març de 2018

Ètica als jocs de rol

Representació esquemàtica de què són i com interpretar els alignements segons el joc “Dungeons & Dragons” 1st Ed.


“In the Dungeons & Dragons (D&D) fantasy role-playing game, alignment is a categorization of the ethical and moral perspective of player characters, non-player characters, and creatures”. Wikipedia dixit...



Ja he dit més d’un cop, i crec que no ho he pogut dissimular que m’agraden els jocs de rol... molt. I per molts motius: per la diversió de passar un bon moment amb la colla; per l’evasió de poder ser, de forma controlada, algú completament diferent de mi en tots els aspectes i formes; per la complexitat (en el bon sentit de la paraula) d’afrontar reptes desconeguts usant totes les meves habilitats; per el treball d’equip que suposa superar aquests reptes; per la complexitat dels personatges, podent fer impressionants habilitats físiques i dots de combat com per la seva visió i per tant la condició a la seva reacció per un determinat caràcter personal o per la seva visió de l’ètica...

I aquí volia anar a petar aquesta vegada... La visió ètica i moral del joc. I no, no parlaré si els roleros som enviats del diable. Un altre dia ja farem risses d’això... Parlarem de quina moralitat regeix o hauria de regir les reaccions dels personatges, tant jugadors com adversaris. Abans de seguir, recordar-vos que vaig començar a jugar amb els llibres originals, en anglès, i molta terminologia se m’escapa com la vaig aprendre... no és snobisme... no és només snobisme... #comvolgueu

Comencem pel principi, què és l’alignement? Com és juga? Essencialment hi ha dos eixos: el Bé contra el Mal; i la Llei contra el Caos. A partir d’aqui anem combinant...

Sembla fàcil, oi? #HalaCampeón, ara ves tu i digues què és el bé i què és el mal; segles de filosofia mundial desbordada per una sessió de jocs de rol a la matinada. Tampoc ens posem tant transcendents. Simplifiquem, que el joc també va d’això. Entenem el Bé pel respecte a la vida com a valor fonamental; per l’altruisme, pel sacrifici personal davant del benefici col·lectiu, o inclús d’altres individus . El Mal suposa que la vida d’altres no té valor davant d’objectius individuals, i que el sacrifici personal no és necessari pel benefici d’altri. En canvi, Llei i Caos ho tenim més clar, no? Ep, però no ens passem amb el concepte llei; qualsevol codi de conducta, escrit o no podria ser llei. Una comunitat de Dominics o de Benedictins viu sota una estricta llei; les organitzacions criminals tenen les seves pròpies lleis, i ai de les que se la salti! No se si em seguiu...

A partir d’aquí, anem combinant. Un Lawful Good, serà aquell personatge super bonachon i super obedient a les lleis. A vegades se’l coneix com a “tonto gut”, per què els dolents més dolents solen apel·lar a la seva bondat i el seu acompliment estricte de la llei per obtenir un clar benefici. Aquí veuríem un caballer medieval en armadura, apel·lant sempre al joc net en el combat i la caballerositat educadíssima davant les damisel·les. Per internet en va ple d’exemples dels alignements segons les series o les pelis; desde Game of Thrones a Star Wars, passant per Harry Potter o la saga de SuperHerois de la Marvel o de DC Còmcs... Jo crec que sense dubtar, Ned Stark d’Hivernàlia s’enduu la palma dels Lawful Good! I per això pringa el primer! #spoiler

El caòtic good, tot i que respectuós amb la vida, entén que les lleis estan per complir-les sempre que
siguin justes... o sigui, que si cal, podem fer una lectura laxa, o no tant laxa, o no tant lectura, ... o sigui, que faig el que calgui, no? Sol ser el Bueno de la peli però contra les cordes, a l’altre costat de la llei... Recordeu ‘El fugitivo’? O el Dr. Banner, part bona de Hulk? Robin Hood...O el Han Solo... que potser té un punt més malote, potser seria més Chaòtic Neutral... El Chewakka és més buenote...

Els neutrals es belluguen per allí el mig, fan i desfan com els va, ara cap aquí, ara cap allà. Solen ser de dos tipus: supervivents, com el Tyrion Lannister; o venjadors amargats per un passat obscur, com el John MacCall, l’equalitzador. En els donjons, el cas típic seria el Druida, buscant l’equilibri de totes les forces.

En quant als dolents... ai els dolents... Algú a qui matar no l'importa, però segons un codi de conducta estricte, molt estricte? Què us sembla la Inquisició? A la ficció, l’exemple epidèmic seria el Darth Vader! General dels Siths! I si anem a l’altra banda, tenim el maníac homicida amb una destral, el boig perillós... el Joker encaixa, no? Sabeu en que es diferencia un diable d’un dimoi? El Diable té clara la gerarquia del mal, l’objecte que persegueix i el mètode a seguir; el dimoni, escuat o no, és un esbojarrat que va fen mal... pa joder... El Diable és Lawful Evil; el Dimoni és Chaotic Evil. Fàcil, no?
Ja veiem que catalogar personatges reals o de ficció és relativament fàcil... Pels seus actes els coneixereu... Això vol dir que el joc de rol és determinístic? Esculls un rol i t’ajustes sense més, sense opció? Pinta a avorrit... Doncs evidentment, no. Certament l’alignement et condiciona, però com un repte. Has de ser coherent amb una forma de vida i has d’intentar ajustar-t’hi. Si ets un paladí, no pots escapar d’una lluita per què et fa por l’enemic, o si per fugir moren innocents, o companys. Si veus un drac o un vampir no pots deixar-lo escapar encara que s’hagi trencat la teva armadura brillant. Però tampoc ets un suïcida abnegat. Si ets un lladregot egoista, no diràs al grup “fugiu, que jo aguanto la porta per què escapeu mentre les hordes de trolls em devoren per esmorzar”... a nos ser que els trolls siguin ratetes i darrera hi hagi un tresor impressionant que no et ve de gust compartir.. es clar... No sé si s’enten...
 
Què? Aneu veient que el joc de rol és més complexe que el monopoly, eh? Mola o no?

N’hi ha inclús per fer broma: podeu catalogar les barbes del personatge segons el seu ethos... d’imaginació ja veieu que no en falta.

Què, us animeu? Tireu tres daus de 6 i sumeu els punts... feu-ho sis vegades. Escolliu un alignement...

@jignasib


divendres, 9 de febrer de 2018

Una cançó de gel i foc

"El Joc de Trons es juga o es mor". Consell de Cersei Lannyster a Ned Stark, veient que no acaba d'entendre a on s'ha ficat...

Ja fa uns quants anyets, gairebé deu, un company de feina em va dir: "si t'agraden els llibres de medieval-fantàstic, has de llegir 'Una cançó de gel i foc'. Són una pila de llibres, set, i de moment només n'han escrit tres, però són una passada". Hem va fer un resumet del que anava, a grans trets, vigilant de no fer cap spoiler, i va acabar reblant: "Ah, si... no agafis carinyu a cap personatge". Aquí va començar el meu peregrinatge cap a Hivernàlia i els Set Regnes.

Per tant, sí: parlem dels llibres, no de la sèrie de TV. Millor? Pitjor? #tòpic No ho sé, no he vist la sèrie i no en puc opinar... #bitxoraro  Al principi vaig pensar: no miris la sèrie que amb lo bons que son els llibres et decebrà #fail perquè tothom parla del ben feta que està i ben fidel que és als llibres. Després vaig dir: no, que prefereixo saber com continuen els llibres i m'avanço a la sèrie #refail perquè els guionistes ja van per davant de l'escriptor. O sigui, que passo d'excuses: he llegit els llibres i no he vist la sèrie #ésaixí #punto.

Val, i ara què? De què parlaré? Vaig de crític literari resabiat? Millor que no...  El que si puc fer és explicar perquè em van captivar aquest llibres i perquè ja no em queden ungles esperant el desenllaç de les dues entregues pendents. Comencem explicant què és i què no és... 'Una Cançó de gel i foc', escrita per George R.R. Martin, com a gènere medieval-fantàstic, descriu amb profusió de detalls tot el mon conegut de Westeros i compleix amb tots els requisits: cavallers, armadures, espases, cavalls, màgia... bé, no molta, i més vinculada a clèrics que no pas a mags, però sí decisiva, que és el que compta... Baralles, combats singulars, batalles èpiques, traïcions, venjances, amors, odis... De tot i força, i en totes les seves variacions i intensitats. En aquest sentit té tant o més detall i riquesa que d'altres grans obres mestres de la literatura fantàstica, posem per exemple "El Senyor dels Anells" per dir-ne només una.

Si mires l'entrada de la wikipedia o altres reviews semblants et diuen que 'CdGIF' és una novel·la riu. No és una èpica, ja que no ens explica les aventures d'un heroi, ni és una saga, ja que no ens glosa la importància d'una nissaga al llarg de la história. CdGIF és com un riu, una història que flueix com l'aigua, amb un curs principal, uns afluents, un anar i un venir, personatges que van i venen... que van... que se'n van... Però, spoilers apart, el que importa és que tots els personatges estan al mateix pla, no n'hi ha de més importants ni de menys importants. Tots estan allí, compartint la història, la seva vida... La seva mort #noelsagafeucarinyu

I aquí enllaço amb el segon ganxo. Que, senzillament, és com la vida mateixa. El bé i el mal no son blanc o negre, estan barrejats; tots els personatges son complexes, complerts, tenen de tot, de bo i de dolent. El cabronàs més cabronàs té els seus moments tendres, d'humanitat i compassió; a l'igual que el més bo, pastelero de tan bo que és, pot arribar a perdre la paciència o tenir un mal moment i reaccionar com un fill de la gran d'aixonses. És una altra diferència dels grans clàssics, com les “Cróniques dela Dragonlance” per dir-ne només una, on està clar que el be lluita contra el mal, i està clar qui és el bé i qui és el mal. A CdGiF no; les coses passen, i passen com passen, sense arquetipus, sense tòpics, a vegades sense lògica. A vegades amb una gran èpica, a vegades com una merda. Quants personatges dolentíssims desitges que morin amb un patiment terrible a  mans de la venjança implacable del bo ... i pillen una infecció amb una ferida de merda i es moren de la forma més patètica #sujuru .

A tall de curiositat: el llibre es divideix en capítols que es titulen, tots ells, amb el nom del personatge sobre el qual es focalitza l'acció; no us estranyi doncs que llegiu dues accions semblants en moments diferents ja que, en cada cas, ho fa des d'un punt de vista diferent, i la narració acaba sent distinta, radicalment en ocasions, senzillament per dos punts de vista oposats. La qual diferència referma la riquesa de la trama, que sembla ocultar detalls i secrets inclús al propi narrador!

Per recopilar, els llibres ja publicats son: "Joc de Trons", el més conegut i que ha donat nom a la sèrie de TV; "Xoc de Reis"; "Tormenta d'espases"; "Festí de corbs"; i "Dansa de Dracs". Queden pendent encara dos llibres que està previst que es titulin 'The winds of winter' i  'A dream of spring'. Al ritme que va d'escriptura, i amb la distracció de la sèrie, crec que ens haurem de carregar de paciència tot i les reiterades peticions populars d'accelerar la redacció...



Però tampoc el pressioneu; diuen les males llengües que, cada vegada que li pregunten quan escriurà la propera novel·la, l'autor mata un Stark #pocabromaambeliaio. Ja  veig que haurem de seguir atents a la pantalla, i en el meu cas, posar-me les piles amb tots els episodis des de la primera temporada #se'mgirafeina.

Podeu troba els llibres de 'Cançó de Gel i Foc' de George R.R. Martin a la xarxa de biblioteques

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 03/04/2017.

divendres, 19 de gener de 2018

Ètica robòtica al volant

"La velocitat no és qüestió de cavalls al motor, sinó de burros al volant". El Perich, Autopista.


Cap als anys 50's Isaac Asimov va començar a escriure una sèrie de novel·les que tenien per protagonistes els robots i la seva relació amb els humans. Estem parlant de "Jo, robot"i de la Trilogia dels Robots (formada per "Les bòvedes d'acer", "El sol nu" i de "Els robots de l'Alba") essencialment.

Ja se sap que les màquines les carrega el diable; aleshores, per assegurar el benestar dels humans i, desenganyem-nos, per garantir-ne la seva acceptació, caldria estar ben segurs que nosaltres controlem en el fons les accions dels robots i que aquests no maquinarien, mai més ben dit, en contra de nosaltres. Va ser aleshores que Asimov es va treure de la màniga les famoses Tres Lleis de la Robòtica que qualsevol robot duu implantades al més pregon del seu cervell positrònic alimentat per energia atòmica. Què diuen aquestes lleis?



1.            Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2.            Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3.            Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.


Amb això podem estar ben segurs que aquestes maquinotes treballaran sempre per i només per al nostre benefici. Estem salvats. Sobre aquestes tres premisses hi ha força relats curts i novel·les que s'hi recreen per al gaudi del lector àvid de reptes lògics (si no ja ètics) i de paradoxes...

En aquesta línia de raonament, un dels debats d'un llibre concret rau al voltant de què passa si un ser humà comença a maquinar i treballar en benefici propi, i en detriment de la humanitat? Què passa si un robot és capaç d'entendre aquesta amenaça, no a un ésser humà, si no al conjunt de la humanitat. En aquest cas, Asimov fa que un robot, privilegiat entre els seus semblants, capaç d'entendre la diferència entre humà i humanitat i conscient de la tragèdia que se'ns cau al damunt (literàriament), s'inventi i s'autoimplanti, per damunt de les Tres Lleis de la Robòtica, la Llei Zero:

0. Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap mal.

La qual li permet by-passar les tres lleis menys precedents... I carregar-se un humà per salvar la humanitat. Pim pam #spoiler.

Deixem la literatura i tornem al mon real, a l'actualitat. Estem en vies d'inventar la "conducció autònoma". O sigui, que un robot condueixi el nostre cotxe, que prengui decisions sobre la ruta, el trajecte, els cops de volant... Que s'anticipi als accidents. I si son inevitables que minimitzi danys. I si també son inevitables, que minimitzi pèrdues de vides... I, es clar, ha sortit el senyor "què fem amb la llei zero?" i ens planteja el dubte existencial: i si per minimitzar pèrdues de vida, el robot al volant decideix que és millor sacrificar la nostra, amos del cotxe, que la de més d'un vianant? O d'un sol vianant però millor persona que nosaltres? O més jove i amb més oportunitats? O més gran i amb més experiència... O el més ric, que ja ha sortit avui un twit catxondo que explica que Mercedes programarà els seus cotxes amb la prioritat de salvar la vida del conductor davant de qualsevol alternativa...

Arribats a aquest punt, jo crec que com a mínim hauríem de debatre dues o tres cosetes... La primera: si Asimov va inventar-se les Tres Lleis per als seus robots, per què no les podem aplicar al cervellet dels nostres assistents de conducció? Així garantim que les màquines treballaran en igualtat de criteris i sempre per al nostre benefici. I ja que parlem de benefici... Com evitem que el benefici primi a la resta de vides humanes? Com garantir que tots els cotxes vetllen per els mateixos valors i no prioritzin a uns o altres en funció del preu del cotxe? Home... Jo crec que tot el sistema de lleis va encaminat a aquest fet. Podràs fiar-te o no del sistema legal/judicial, però aquí el cotxe autònom no afegeix ni treu res a un debat que ja existeix amb les petrolieres, la obsolescència programada o les farmacèutiques de la nostra monja més mediàtica, per citar només un exemple.

La segona: què fem amb la llei Zero? Què passa si el cervell del cotxe, en cas d'incident o accident avalua riscos i escenaris i arriba a la conclusió que el mal menor és la nostra mort?... Ooopss... Sobe el paper és encomiable, pero a nivell més pragmàtic què vol dir, o qui pot decidir que una vida val més que una altra? Dos delinqüents valen mes que un filàntrop? Quants adults val un nen? O a l'inreves? Crec que hi ha molta llana per cardar encara abans de debatre si una màquina pot decidir o no qüestions de tant calat... Dubto que nosaltres mateixos puguem decidir... Imagina't una màquina!

I tercera: crec que seguim pensant com humans. Estem fent prendre decisions a les màquines pensant com humans. Què vol dir que una màquina ha d'avaluar els danys davant un imminent accident? No es més raonable dedicar tots els recursos computacionals a preveure l'accident i a evitar-lo? Segur que és més fàcil que recalentar el cervell positrònic amb debats ètics!

Avaluem les estadístiques (poques) que tenim ara per ara. En tots els accidents  entre cotxes 'humans' i cotxes 'autònoms' el 100% eren deguts a "errors humans" (menteixo, un era degut a un error d'apreciació del robot d'un TESLA  que no va veure un cotxe en un encreuament perquè un llum brillant va provocar errors als càlculs i calibratges del sistema, per tant és un problema de perfeccionament de la tecnologia no de debat ètic). No és més fàcil imaginar un futur on el 100% dels cotxes autònoms circulen sense accidents que en uns robots que perden el temps minimitzant les victimes del proper pinyo?

No se... Aqui ho deixo... #digueu-meingenu pero realment crec que estem més davant d'una oportunitat que d'una amenaça. Me'n refiaria d'un cotxe autònom? Ara crec que és prematur, però un mon on tots els cotxes condueixin sols em sembla més segur que el mon actual amb humans al volant. Recordeu El Perich...

@jignasibonet


Aquest post es va publicar al "Blog de Cultura Digital" el passat 9/11/2016