divendres, 17 de febrer de 2017

Sèries imperdibles: House

Avui en dia es fa difícil ser fidel a una sèrie. La tele ja no és el que era. Tot i així, dels darrers temps, una sèrie que a mi em va captivar ha estat House, les peripècies del magnífic i excèntric doctor en medicina Gregory House.

Què té de peculiar aquesta sèrie? Què la fa diferent i interessant? Les diverses històries al llarg de ben be 8 temporades, des del 2004 al 2012, expliquen els casos mèdics bizarros... molt bizarros que el metge és capaç de resoldre. I només ell és capaç de resoldre. Be, ell i el seu equip: el buenorro/buenazo doctor Chase, la idealista doctora Cameron, i el Dr. Foreman, el negre, que inspirava a House les més fines ironies i comentaris racistes... Si un perla, ja us ho dic.... Dèiem doncs, que equip d’elit és capaç d'afrontar els casos més rocambolescos mitjançant el mateix mètode deductiu que Sherlock Holmes aplicava als seus casos; personatge, val a dir, en qui clarament s'inspira... Gregory House,... Sherlock Holmes... House... Holmes... Homes... House... Pilleu? #SaynomoreNugNugSaynoMore 

Les semblances amb el detectiu de Baker Street no s'acaben amb el mètode deductiu. Tots dos son misògins, costa trobar una dona que els impressioni, si més no intel·lectualment; son bordes, molt bordes, conscients de la seva superioritat intel·lectual, que no amaguen, ans al contrari, la llueixen amb sarcasme; no defuig una bona discussió, especialment si pot humiliar a l'adversari; asperger? Podria semblar-ho , però son massa Drama Queen per que els puguem titllar així; drogoaddictes, cocaïna per el primer, vicodina pel segon... Ja veieu, casualitats? No ho crec. L'única diferència era el domini de la boxa, exemplar en l'original i desaparegut en la còpia; de fet és un lisiat, va coix, (i li fa mal la cama, que justificaria la seva addició als analgèsics) o sigui que el tema esport va a ser que no...

Aquestes agries discussions, comentaris racistes, aquest sarcasme ... aquesta mala baba! Parlem realment d'una sèrie d'èxit? Que agrada? Que captiva? De veritat? No venen ganes d'enviar-lo a la merda i canviar de canal? Doncs aquí potser està la clau de l'èxit! La manera en que es fa antipàtic, captiva. Ep, no oblidem que va tenir un mestre excel·lent, ni més ni menys que del mateix Escurçó negre! A la tercera temporada Hugh Laurie era el Rei George, que havia de patir-les ires i ironies de Rowan Atckinson; i si no en va tenir prou, a la quarta temporada el pobre Tinent George que ha de patir el sarcasme del Capità Blackadder. Això és una escola!

Ja que parlem de l'actor, Hugh Laurie, i rememorem el seu passat, deixeu-me fer un parell d'anotacions al marge. Abans d'embarcar-se a l'aventura americana ja era  molt conegut a Anglaterra; des dels anys 80 va tenir molt d'èxit en una sèrie d'humor que feia a duo a mb el també ara famós Stephen Fry. Des d'aleshores no ha estat estrany veure'ls junts a d'altres produccions com la també famosa "The Young Ones", o pelis com "Los amigos de Peter" o a la segona i a la quarta temporades de l'Escurçó Negre. Vaja tot un personatge amb tables. Ep, i sense oblidar la seva faceta transmèdia: és un músic excel·lent!! Pianista,, cantant, compositor; a hores mortes, a Hollywood encara va trobar temps per muntar un grup rockero amb els col·legues de plató, The TV Band.

Però no ens despistem, tornem a House. A més de resoldre casos impossibles, hi havia una trama comú que empapava tota la sèrie: la relació amb el seu amic, l'oncòleg Dr. Wilson, que Deu Nostrusinyó deu saber perquè l'aguantava; la buenorra Dra. Cuddy, la seva jefa, que tampoc entenem què li veia... tensió sexual garantida...; problemes per culpa de la seva mala llet; problemes per què no accepta l'autoritat jeràrquica per damunt del seu coneixement de la medicina; ... Ja veieu dona per molts anys de sèrie... D'aquests 8 anys jo destacaria tres moments: l'episodi titulat "Tres historias" on el Dr explica, al final de la primera temporada, i en una classe magistral tres casos en paral·lel que evidencien el seu talent alhora que ens posen en antecedents de l'orígen de tots els seu mals; el segon, a la quarta temporada, Frozen, on el Dr ajuda a una excel·lent Mira Sorevino a resoldre un cas via VideoConferència... amb l'Antàrtida. I el tercer, el darerr episodi de tots. De llagrimeta #nospoilers


@jignasib

dilluns, 6 de febrer de 2017

Ella va a tenir un bebè...


“Déu dota a la dona d’amnèsia selectiva, per què, si no, no s’enten que vulguin un altre fill després de passar aquest procés”


Tots els que hem passat pel procés de maternitat, directament o per simpatia, ens em vist en la necessitat de documentar-nos. No heu sentit a dir mai allò de que tot té un bon manual d’us excepte els nens? Doncs d’aquí neix un extens gènere literari: com afronten les futures mamis el procés de gestació part i primeres etapes de la vida del nadó.

Ep, i funcionen... de meravella. Què se sent durant el primer trimestre. Què pot passar al segon trimestre. Com sobreviure al tercer trimestre. La cistelleta de la mare, les contraccions, la dilatació, l’epidural, l’episotomia, el test d’Apgar, el meconi, el calostre, el moisés, camisetes de cotó... toooooot!

Potser per la mare si... però toooot, tooooot? Sabeu que durant el primer part jo em vaig plantar a la clínica amb les mans a la butxaca? La cistelleta de la dona estava niquelada, però jo... vaig haver de trucar a la cunyada per què hem portes un pijama i una muda! #sujuro! Que les mares venen preparadíssimes, però els pares, ja us ho dic, com sempre, enfilats a la parra!! (Obrim parèntesi: del saber distingir “trencar aigües” amb “tranquil·la no passa res, ho mirem demà” ja en parlarem un altre dia... jo no crec que ho pugui oblidar... que m’ho deixin oblidar...Tanquem parèntesi).

Doncs per a que no ens passi mai més res d’això en James Douglas Barron va tenir la fantàstica idea d’il·luminar als pares en aquest fosc camí: un llibre de Maternitat per a pares! “Ella va a tenir un bebé y yo un ataque de nerviós”. Ja no hi ha excuses. Podem saber que li passa al cos d’una dona durant aquestes 40 setmanes; i el més important, podem saber el que li passa AL CAP de la dona en aquest procés tan enriquidor com dolorós. Tenim les pautes per portar-nos com autèntics marits a l’alçada de les circumstàncies. Us estic ensenyant EL SANT GRAAL!!! #de veritat  #feu-mecas!!

És de lectura amena i facilona: petits consells, ordenats i numerats, no fos cas que ens distraguéssim. Directe a la vena, petits remeis per a granes problemes. Una autèntica guia de supervivència, que tu en particular i la parella en general agraireu eternament.

Ah, i no us penseu que quedareu abandonats a mig camí. Per als que volen aprofundir en el tema, donat que promet tenir continuïtat, hi ha una segona part: “Ella ha tenido un bebé, y a mi me va a dar algo”, per què a mesura que avança el tems, ja son dos contra un. Cal entendre què fa i què pensa la mare, amb el condicionant del que fa i el que pensa el monstruito que es belluga sense control per la casa. El mateix format per a nous reptes, per que la vida evoluciona i amb ella els nostres problemes.

Podeu trobar "Ella va a tenir un bebé...” i la seqüela “Ella ha tenido un bebé...”  a la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/06/2016.

dijous, 26 de gener de 2017

Musica barroca... per a ascensor

Jo crec que en algun moment de la vida, posats a descobrir quins estils de musica corren pel mon, acabes temptat de saber alguna cosa més del que en diuen música clàssica. I normalment ensopegues amb alguna recopilació de clàssics populars o dels hits dels últims 300 anys o de... música per a ascensor que deia un colega meu #nocomment.

Em refereixo a aquelles cançons imperdibles que no fallen a cap BBC (Bodes, Batejos i Comunions), aquelles que sempre et sonen i no saps per què o de quin anunci venen; que quan n'aprens el nom et sembla pertànyer a una elit cultural i hermètica, a una lògia massònica que ha de difondre la bona nova arreu del mon... No us ha passat mai? ...ah,...  no?...vaja  #bitxoraro. És igual, seguim...

El format de recopilatori de música barroca és certament guanyador. Peces curtes, hits, entren a la vena, no et sents obligat a escoltar-lo de cabo a rabo i en l'ordre que et proposen, sinó que el format, al ser recopilatori, invita a escollir els favorits, a repetir-los, a reordenar-los. Un autèntic Mega Mix Classic. Sempre hi haurà puristes i detractors però, siguem honestos, si volem difondre el gust pels clàssics, no cal encorsetar-nos. Acostem-nos-hi lliurement i per gust, no per obligació. I aquest empaquetat és l'idoni. A mesura que refinem el paladar ja ens convertirem en més puristes, buscarem peces més desconegudes, aguantarem integrals complertes de tres hores d'aquell compositor que ens ha emocionat o d'aquell instrument que ens ha captivat, amb instruments d'època si cal (... Uff... Jo encara no he arribat a aquest nivell...).

Però anem al grà: què ha d'incloure un MaxMix dels barrocs comme il faut?
            • Comencem pel principi, el number one indiscutible, l'Adagio d'Albinoni. Es pot trobar des de versions orquestrals fins a quartets o quintets més íntims, més recollits... desgarrats inclús diria. A mi m'agraden més aquestes versions...
            • Un altre que mai pot fallar és el Canon de Pachelbel. Se'n poden trobar inclús Flash Mob's. O versions satíriques... que hi ha gustos per tot...
            • Per favor, el Minuet per a quartet de corda de Bocherini o de la miel de la Granja San Francisco. Exigiu-lo!
            • Bach sol repetir amb varies peces... O soc jo que el veig per tot arreu? És igual, si trobeu peces com les següents les gaudireu:
                        ○ Aria de la Suite nº3 en re m de Bach. A mi em subjuguen les versions en petit format, amb el baix puntejat... #digue'mcapritxós
                        ○ Cantata 147, Jesús joia del desig humà
                        ○ El Largo del concert per clave en fa m o el Preludi en do, de el clave ben temperat, son peces obligades
                        ○ A vegades es cola l'Ave Maria de Gounod,  per què el fons rítmic és el preludi en do de Bach. A mi la versió que més m'agrada és la del Bobby Mcferrin... poc barroc, però brutal...
                        ○ I posats a colar Ave Maria's, et colen també el de Schubert. Cap publema.
            • No posar a Mozart seria pecat... Normalment cau l'Eine kleine nacht Music, o algun minuet... Alguna cosa esbogerrada #topicazo
            • Vivaldi és un altre asidu, no cal enxufar les Quatre Estacions, que no desestimo, però peces com el largo del concert per  a dues mandolines o per a dos cellos (torna Bobby Mcferrin amb unes excel·lents versions) son un bon substitut.
            • També se solen trobar peces de Haendel com el Largo de Xerxes, o l'igualment recomenable Arribada de la reina de Saba, o fragments de la Música Aquàtica o dels Reials Focs d'Artifici, molt més solemnes tot plegat...

Ja veieu, el catàleg és extens i variat: balades com les d'Scorpions, marxeta com Lady Gaga, ballables com la Gloria Stefan, temazos com l'Adele, i exitazos com el Gangam Style. Vale, m'he passat! Pero enteneu el que vull dir, no?



@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a “La cultura no val res” el 09/02/2016.

dilluns, 16 de gener de 2017

Joldi Lius, redeu quin home!

"Quin home, redeu quin home"

"- chao chochin!" Joldi Lius acomiadant-se de la seva amant
"- caldes de melavella" amant de Joldi Lius agraïnt la feina be feta

" Ostres, ostres, ostres... Aqui hi ha marro, tu!


A finals dels anys '80, la gent de la Trinca (l'alt, el ros i el de la barba, per més senyes) van començar a fer els seus pinitus en el mon audiovisual, més enllà de les seves cançons tan divertides, que es van popularitzar entre els anys 70's i 80's, i es van ficar a fer un programa d'humor a TV3, la nostra; parlem del "No passa res".  I els va anar be... D'alla van passar a Gestmusic... Endemoll... Tariro, tariro... Gran hermano... Crónicas marcianas... Be, però això ja és una altra història.

El tema és que "No passa res" era un programa d'humor que combinava les cançons del trio de Canet amb entrevistes a famosos i esquetxos d'humor molt català (xavacà i directe a la vena, molt resolutiu i efectiu). Alguns d'aquests esquetxos eren recurrents i van acabar acostumant-nos a personatges que es van acabant fent familiars.

D'entre aquests hi havia en Joldi Lius i la seva nòvia Maliona Libull. D'on sortien aquests personatges? Si la majoria d'squetxos es basaven en actuacions dels tres cantants acompanyats d'actors per completar l'escena, en aquest cas no era així. La base d'aquest sketx era una sèrie ... dramàtica?... No sabria dir-vos. El que segur podem dir és que era una sèrie d'arts marcials de Hong Kong a la que se li havia tret la banda sonora i (ara sí) els nostres amics havien muntat i doblat de la forma més bizarra.



D'aquesta forma, el lluitador barbut protagonista acaba sent Joldi Lius, prohom de la societat catalana noucentista; un alt lluitador, més primet, amb trena, per art del doblatge es concerteix en Maliona Libull, la seva enamorada; els nobles xinesos de qualsevol escola de kung fu poden ser la junta directiva del Barça discutint la dimissió de Joan Gamper; qualsevol lluita pels carrers de Hong Kong  pot ser una ballada de sardanes o trobada de bastoners al Passeig de Gràcia...

Tot plegat, per bizarro, acaba sent hil·larant. I no parlo d'un record d'infantesa, parlo d'haver trobat els videos a you tube i els he passats als meus fills i s'han fet un fart de riure!!!

Val a dir que aquest exercici no és estrictament original. Ja ho va fer Woody Allen doblant una peli japonesa d'espies, "International Secret Police: key of keys", que per art del doblatge i el muntatge del geni de Nova York es converteix en "What's up Tiger Lilly?", una comèdia bodevilesca sobre la recerca de la millor recepta d'amanida d'ou... #sujuro!



Si teniu temps mireu tots dos exercicis. Per comparar-los? No... Per passar dues bones estones, que també està be... No?

@jignasib


dimecres, 21 de desembre de 2016

Música encreuada


La veritat és que aquest post es fa difícil d’encasillar. Parla de llibres? O parla de música? Parla d’un llibre de música, o sigui, que respectaré el format original i ens mantindrem en aquest apartat... tot i que parlarem de música, d’un llibre de música...#eldiadelamarmota...

El David Puertas és, tant per formació com per vocació, músic (toca la flauta travessera, segur que és bona persona, =8-D   ) i periodista. L’edició d’aquest llibre és una excusa per recopilar les col·laboracions de l’autor amb la revista Catalunya Música/ Revista Musical Catalana i que son, ni més ni menys, els 25 primers mots encreuats de temàtica musical que va dissenyar i publicar-hi fins l’any 2004. Tela!! A veure que s’atreveix a dir que aquest llibre és avorrit.

Però no ens avancem; la part dels mots encreuats és la segona part del llibre. La primera perla d’aquest comença ja al pròleg, que corre a càrrec de l’enigmista de capçalera de casa nostra, l’inigualable Màrius Serra. No podia ser menys, que un llibre de mots encreuats estés prologat per l’enigmista més rellevant. A partir d’aquí se succeeixen un seguit de relats curts, que cada un d’ells conté una anècdota, un misteri, un enigma relacionat directament amb el mon de la música. Trobem des de l’origen del nom de les notes musicals, fins a sardanes enigmàtiques; des de la relació entre música i matemàtica fins al misteri de la qualitat dels Stradivarius; des dels mecenes anònims de Txaikovsky fins a l’acrònim que s’amaga rera el nom de VERDI. Diversió i intriga assegurada per estona.

Especialment entranyable per a mi, i al qual voldria dedicar un apart del post, és el primer relat. Ens descriu una hipotètica correspondència entre Johan Sebastian Bach i el seu fill Karl Phillipe Emmanuel, on s’explica el pique entre el vell cantor de Leipzig i l’emperador Frederic II de Prússia. Cóm aquest darrer repta al compositor genial per a que, a partir d’una melodia senzilla, creï una sèrie de fugues a dues, tres, quatre o fins i tot a sis veus! El “vell” no només accepta el repte si no que el resol excel·lentment, i aquest és l’origen de l’ “Ofrena musical”, dard enverinat que J.S. Bach retorna a l’emperador.

Aquesta narració, amb l’excusa de narrar el duel creatiu, ens ensenya l’art de la fuga i les diferents formes de composar-la. Ja no parlem de les diferents veus que es poden repetir, sinó també de la forma en que es repeteix: cànon cranc, tocat a l’inrevés; per augmentació, on cada repetició és fa en una octava augmentada; motuo perpetuo, que comença com acaba i per tant es pot repetir ad nauseam; ... Però a més, entronca fantàsticament amb l’esperit del llibre, ja que el vell compositor va gastar una broma a l’emperador, ja que en comptes de dir quin tipus de cànon calia tocar  a cada moment, només li va deixar endevinalles per a que ho hagués de RICERCAR i descobrir per ell mateix. Brillant! Per a mi, amb diferència, és el meu favorit de tot el llibre.

Una bona estona de lectura que reconcilia la música clàssica amb la diversió, amb el misteri i amb els enigmes. Què més es pot demanar d’un llibre? D’un llibre de música... #tornem-hi. Ah, si... me n’oblidava. Per acabar el post igual que acaba el llibre: sabíeu que J.S. Bach signava moltes de les seves obres amb les notes B-A-C-H? SiBemoll-La-Do-Si?

Podeu trobar el llibre “Música encreuada” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

 PD. A you tube podem trobar dues versions de l’ofrena musical que m’agradaria remarcar. La primera és de Jordi Savall, amb instruments d’època, fidelíssima a l’esperit de l’època. Personalment no em considero tant forofo com per exigir interpretacions fidelíssimes a les limitacions tecnològiques de l’època, però al ser un intèrpret tant nostrat i de tanta vàlua, què carai, vinga!!
 L’altra... us he enganyat, no és la interpretació si no una master class sobre l’obra. Mira... m’ha fet gràcia...

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 226/01/2016.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Mundo Anillo

Cap allà l’any 1970, Larry Niven va publicar una novel·la de Ciencia Ficció. Parlem de “Mundo Anillo”, que per a l’època del boom del gènere va tenir un èxit considerable que va fer famós a l’autor. Per què diem que és una obra de ciència ficció? A veure: passa a l’espai, a d’altres planetes; hi ha extraterrestres; estem al futur, cap al segle XXIX; hi ha tecnologia, molta i molt avançada. Es ciència ficció, no?

Tot i que, com ja hem dit, hi ha molta tecnologia i molt espai, al meu entendre l’obra no va d’això, o no només d’això. De fet, l’autor no es molesta en justificar la viabilitat de l’avanç tecnològic. Hi ha tecnologia, és més avançada i punt. De fet, la pròpia existència d’un planeta com Mundo Anillo ha estat sempre qüestionada pels científics, ja que un mon així no seria estable (ara tampoc m’ho feu demostrar a mi... ni idea, tu...).

Però, de què va el llibre i què ens aporta? Estem a la Terra, un humà es reuneix amb un ser extraterrestre, un titerote. Els titerotes (pupeteers en la versió original en anglès) son sers peculiars, amb dos caps com serps, amb tres potes... guapos no son. Però son molt intel·ligents, van centenars... milers d’anys avançats a d’altres civilitzacions que poblen l’espai. Son molt gregaris, sempre van en grup. Els titerotes són, doncs, intel·ligents i gregaris. Alguna cosa més? Sí, covards! Ells ho matisen, diuen que son previnguts, planificadors, controllers, Però no, son covards, paranoics i manipuladors (d’aquí l’encert del nom pupeteer que titerote no crec que sigui capaç de transmetre, val a dir). Les coses com son. A l’expedició se sumaran dos integrants més: un kzin, un tigre antropomorf; i una altra humana, una noia. Els kzints son lluitadors, nobles, guerrers... uns bèsties vaja., Primer pega i després pregunta. I la humana, ... la humana... d’humà ja n’hi ha un. Què hi pinta aquesta noia? Per que si els titerotes son manipuladors, i aquí hi ha una noia, segur que és per algun motiu....

Anem a pams. L’expedició consisteix en anar a un planeta especial, un mon anular, en forma d’anell, que envolta una estrella. Un mon que existeix i alberga un elevadíssim nivell tecnològic que ningun dels seus habitants entén ni sap usar. La relació entre els habitants i la tecnologia és mística. Literalment, hi ha una religió que venera aquesta tecnologia. O sigui que ningú l’entén ni sap d’on ha sortit. Els creadors han desaparegut; i els titerotes volen saber què ha passat #controllers. Envien al seu membre més boig... quasi valent, és capaç de viatjar sol; però tampoc cal exagerar. Per garantir l’èxit de la missió reuneix quatre tripulants amb característiques distintives. Un titerote, intel·ligent, és clar; un kzint, violent, expeditiu, orientat a l’acció; un humà, un ser ambiciós, capaç de fer el que calgui per aconseguir l’èxit; i... la noia. Ai la noia... per què està allà? Doncs per què té sort.

En un planeta superpoblat com la Terra, ella és la setena generació consecutiva de nadons nascuts per sorteig! Quina sort! I la sort s’hereta (si més no això pensen els titerotes) i si ella té sort ens la portarà a nosaltres com a missió, no? Doncs no, la missió va com el cul. Per què ha fallat tot? En un moment de depressió, quan està tot a punt de petar definitivament, l’humà i el kzint conversen sobre el tema. Tot ha anat malament per a ells, per a la noia no! Li està anant tot be: està creixent en experiències, en fortuna, ha trobat nòvio, és feliç... Per tant, la sort ni s’hereta ni s’encomana. De fet, si ella té sort és gràcies a la mala sort dels que l’envolten per què d’alguna forma el destí equilibra les coses, no? Quina broma macabra, oi?

I d’una altra banda, la sort és una benedicció o un handicap? Només cal mirar la noia, segons ens descriuen els protas: És patosa, camina malgirbada, té poques habilitats socials. Per què? Doncs per què de petita tenia sort, i li sortia tot be a la primera. No entropessava, no queia, no es donava cops, no fotia la pota... i així no s’aprèn.... Ja ho diu la dita, “Buena suerte, mala suerte. Quien sabe?”. No està mal per un innocent llibre de ciència ficció, eh?

Podeu trobar el llibre “Mundo anillo” i les seves seqüeles a la Xarxa de Biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/01/16.

dijous, 24 de novembre de 2016

El bueno de Cuttlas, de Calpurnio

Recordeu de petits les llargues hores de classe? Seguint al llibre les explicacions, més afortunades, o no, dels profes? Vale que tots hem estat bons estudiants... (sí, no?)... Però segur que en algun moment a tots també se'ns va anar la flapa i vam començar a badar... a divagar... a fer dibuixets... ninots, vaja. Tots teníem la nostra traça al fer de gargotaires als marges dels llibres. Els més dotats feien inclús animacions (avui en dia en direm stop
motion) fent passar els marges del llibre ràpidament i veure les figuretes evolucionar...


Doncs, passat el temps, qui em diria a mi que un dels dibuixants de còmic que més em farien riure seria el Calpurnio amb el seu gargot  Cuttlas. Doncs sí, "El bueno de Cuttlas", el cowboy més intrèpid i valent de l'oest, és un gargot. Un putu gargot! M'encanta!!


Les primeres aventures es van publicar a "El japo", a la Saragossa natal de Calpurnio. D'allà va saltar a la fama a revistes de més abast com "Makoki" o "El Víbora" fins a arribar a "El País", poca broma doncs, ja veiem que no és un 'còmic menor'! Al tantut! Actualment se'l pot llegir periódicament al diari gratuit 20 minutos. Se n'han fet inclús curt metratges, molt fidel a l'esperit original, i molt ocurrent el recurs per no haver de posar veu a personatges del paper: rotllo cine mut, amb cartells narratius!


Qui és, doncs, Cutlass? Un Cowboy bo, un heroi... bé, de fet un antiheroi, capaç de les accions més altruistes com de les trampes més mesquines; amic dels seus amics i nèmesis dels seus enemics; capaç de simplificar els seus pensaments per no haver de patir traumes mentals com de fer-se palles mentals i disquisicions filosòfiques que ja les voldrien alguns erudits per a ells... I tot això amb un traç simple, naif que en diuen a la wikipedia, que pot sorprendre pel seu minimalisme però que et deixa glaçat per què supura més profunditat de la que t'imaginaves.

I com sempre al mon del còmic, el prota no és res sense la seva corrua d'amics: la nòvia Mabel, que sempre porta el seu vestit/triangle sense ni una arruga i el monyo perfecte al cap; Rosario, el cavall... l'euga, que l'acompanya a totes les seves aventures; Jack el negro (sí, sí, el seu nom és Jack el negro, sense embuts), l'amic inseparable; Juan Bala, el típic tòpic mexicà recolzat impassible i inamobible a la seva tàpia, però que no us confongui tanta passivitat, el seu cervell és una olla a pressió. I com no, de fet millor encara, els seus enemics: Jack el malvado (de nou, no és un eufemisme, és el nom, Jack el malvado); los indios, normalment cherokis; el kukusklán, (son malísimos, textuatlment), però un enemic pràctic a la fi, ja que encaixen com les cadires del bar i se'ls pot detenir per grup fàcilment. 

 

Cap al final de la sèrie, el personatge i les històries es tornen cada vegada més surrealista, si cap, arribant a ser psicotròpica. Apareixen noves idees fixes de l'autor, com la seva predilecció per la música electrònica, i per tant no és rar trobar-se a les vinyetes als mateixos Kraftwerk; també apareix un personatge entranyable, 37, l'extraterrestre, que parla amb números (m'encanta quan riu, j4j4j4).

Ja veieu que a vegades les coses més senzilles atresoren les veritats més profundes... i divertides!

@jignasib

dilluns, 14 de novembre de 2016

Bee movie, una pel·lícula d’abelles



“Toma, prueba”    “Esto es lo que comen? Es aguijonante?”    “No, no es lo que comen, es lo que les cae de la comida! Le llaman miga!!”   Barry Benson convencent el seu amic Adam que hi ha vida més enllà del rusc...

És més o menys conegut que a principis del segle XX els científics van demostrar que degut a la relació entre el pes de l’abella i la forma i configuració de les seves ales era impossible que aquestes volessin; però com que ningú els ho ha dit mai, doncs... volen. Aquesta premissa va servir al popular humorista nord-americà Jerry Seinfield per a escriure, produir i protagonitzar una pel·lícula sobre abelles. Com que la tasca no prometia ser senzilla, Dream Works (sí, sí, els d’Shrek) van decidir donar-li un cop de mà per a fer-la més verossímil. I aquí teniu Bee Movie, una pel·lícula d’abelles.






Imagineu-vos un noiet-abella que ha acabat la carrera; s’ha pres un dia sabàtic; i ha d’afrontar la seva etapa adulta. Quina feina escollirà per a la resta de la seva vida? On serà més útil al rusc durant toooots els seus dies? A quina part del procés de fer mel li agradaria més col·laborar? La gran pregunta que s’han fet totes les abelles des de fa milions d’anys. Però Barry Benson té més preguntes i vol respostes. No vol enterrar-se en vida sense saber-ho tot. I decideix sortir del rusc a veure que hi troba. I hi troba gent, humans... humanes... una florista concretament, que valora les abelles i la seva tasca de pol·linització... S’enamoren? És igual, ara no ve al cas...

I també hi troba lladres de mel que la revenen il·legítimament als súpers dels humans! Ja està!! Ja sap com col·laborar amb el rusc. Demandarà als humans per robar-los la mel. A partir d’aquí la part encara més surrealista es va desenvolupant sense solució de discontinuïtat. Tot amb molt sentit de l’humor característic de les pelis d’animació dels darrers anys: pallassades per a que la canalla es diverteixi; i bromes amb doble sentit i més elaborades per a que els pares no vulguin marxar del cine deixant sols als nenes... #lleig. En aquesta peli, però, la segona part està més cuidada que la primera; vaja, que no és ben be una peli pensada pels nens, que el Senfield pensava més en els papis...

Escenes increïbles, divertides, memorables... El judici abelles contra home és senzillament brillant, amb testimonis i oratòries dignes de qualsevol episodi de Perry Mason, cameos de famosos: Sting, Ray Liota, Larry King, ... Ni Whinnie the Pooh se’n salva! Una molt bona estona #deveritat.




Per què no és la primera vegada que la metàfora dels insectes s’ha fet servir en el cine d’animació. Des de diferents perspectives, però amb trets comuns: com per exemple, Antz, la pionera de la Fox, més woodyalleniana, més psicoanalítica; o Bichos de Pixar/Disney, més infantiloide, clarament orientada als nens. Bee movie seria una versió més adulta de l’anàlisi del mon dels insectes, dels insectes socials concretament. Sempre explicant la història des de l’òptica de l’ovella negra #blacksheep, el que trenca esquemes, el que pensa fora del pla #thinkoutofthebox, l’innovador. Per què fer pensar no fa mal i si és divertit entra més fàcil, no? 

Podeu trobar la pel·lícula “Bee Movie” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el  16/12/2015.

divendres, 4 de novembre de 2016

La família Bélier



“...” Qualsevol dels membres de la família Bélier, en qualsevol moment de la pel·li.

Una peli que se sincera des del principi... des del títol, de fet. “La Família Bélier”.va d’una família; una família que es diu Bélier. Comencem bé, no? Però què té de peculiar aquesta família? Què la fa especial com per dedicar-li tota una pel·lícula? Aparentment no promet gaire: l’acció volta al voltant d’una adolescent, amb problemes d’adaptació a l’entorn, als amics, al cole; que li costa encaixar en el nou estatus, en transició de la infantesa a l’adultesa; buscant un lloc a la família... Estarem una hora i mitja parlant d’una adolescent? Espera...




Hi ha un altre tema que sí que la fa especial. La seva família, tota, pare, mare i germà petit, son sord-muts! Ahhh, veieu com valia la pena esperar? A tot el problema hormonal comú a l’espècie cal sumar-li aquest factor especial que dona coherència a la peli i a tot el que passa. I sí. És especial i val la pena veure-ho: perquè està molt ben explicat; perquè ho fa de forma molt amena; perquè hi ha trossos realment divertits; perquè ho explica d’una forma molt personal i que cala en l’espectador. Perquè està molt ben feta. #deveritat.

Centrem-nos una mica en l’argument: Paula, de 16 anyets, és el vincle real entre la família i el mon que l’envolta. Sobre ella recau el pes de la gestió de la granja familiar, on el seu pare, donada la seva minusvàlua, no se’n surt. Per tant, a més de les dificultats pròpies de l’adolescència s’hi suma una maduresa poc comú degut a les circumstàncies familiars. En paral·lel, a l’escola, el profe de música descobreix que la noia té un talent i un do especial per a la música; si assaja i treballa podria aconseguir una beca per estudiar cant a París. Un somni, no? Anar a viure a la capital, i potser convertir-se en cantant, inclús famosa, eh? Deixar el poble... la granja.. la família... que és sorda... que sense ella no pot viure... ai, ai, ai...I com li expliques a la família que cantes be? Què vol dir cantar be? Que és SORDA!!! Veieu per on surt el drama, no?

Ah si, me n’oblidava... El pare es vol presentar per alcalde del poble. El seu lema: “Jo escolto al poble” #cagate #noesconya. Veieu per on surt la comèdia, no?

I com és una peli d’aprenentatge, i és francesa, prepareu-vos a sentir una munió de cançons franceses; però eh! Molt bones i molt ben interpretades. A més, molt ben encaixades dins de la trama, res de musical-excusa pel lluïment de divos. Per exemple, la cançó més significativa, “Je vais t’aimer”, tal i com l’assagen els protes. Aquesta cançó és la que representen a l’escola davant dels pares. #AtencióSpoiler: un dels moments més brillants quan els pares “senten” la cançó per primera vegada, o sigui, no senten res, però veuen tot de gent al seu voltant amb cara embadalida i més d’una llagrimeta rodolant. Us imagineu el moment que deurien viure?





O quan el pare “l’escolta” per primera vegada a través de les vibracionsdel pit de la seva filla al cantar; enteneu el seu sentiment al comprendre realment què pot arribar a motivar una cançó. O la cançó del final, l’exàmen d’accés al conservatori:“Je vole”, on la noia canta i “subtitula” la lletra amb llenguatge de signes... #ohBrutal Pares de família sentimentalistes en edat de deixar anar als seus petits... absteniu-vos... #conselld’amic #lagrimons.






Ja veieu com d’una família se’n pot fer una molt bona peli, que et fa sentir sentiments a través de la música, a través d’una família sorda. No us ho creieu? Res.. us deixo una perla... tracteu-la be.

Podeu trobar la Pel·lícula “La família Bélier” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 09/12/20015.