dijous, 23 de juliol del 2020

Chaconne de J.S.Bach... sei solo


“Sei solo”, sis sols per a violí. “Sei solo”, estas sol.


 L’any 1720, J.S.Bach va acabar de compondre les sis sonates i partites per a violí. L’autor, al manuscrit, les va titular “Sei solo”, sis sols... normal, les has de tocar tot sol.

Tres de les peces, les sonates, son concretament el que es coneix com a Sonatas da Chiesae, peces de forma sacra; i tres partites, en forma de suite, de conjunt de dances (minuet, giga, bouree, chaconne...). Fins aqui les dades #wikipwediadixit.

Com sempre que Bach escribia peces per a un instrument sol, posava un llistó molt alt per a l’intèrpret, i les sonates i partites no només no en son l’excepció, si no que potser, en son l’exemple. D’entre elles destaca un moviment, la Chaconne, cinquè moviment de la partita num. 2; la més difícil i més coneguda del pack complert. Ella soleta, una peça que dura 17 minuts ben llargs, més que algunes de les sonates complertes, es considera una de les 10 peces TOP en dificultat que qualsevol violinista pot aspirar.

Més wikipwdia. La chaconne o chacona es una dança, probablement d’orígen hispà, del segle XV. De compàs binari o ternari, solia fer variacions al voltant d’una línia de baix que es repetia constantment.

Anem al gra. Escoltem la Chaconne interpretada per Hilary Hahn.


Aquesta gravació és de quan la violinista només tenia 18 anys, però crec que transmet tot el que l’autor tenia a dir... Be, alguns musicòlegs i fans diuen que tenia a dir... m’explico. La peça té més d’un quart d'hora d’harmonies, d'acompanyaments tocats per un sol instrumentalista. Una peça per a un instrument sol, ple d’harmonies. Amb una emotivitat brutal, desgarrada. Més que trista és desoladora, abrumadora. Pensem-hi. "Sei solo"... sis sols, ... estàs sol.

Bach va titular el conjunt de peces com a ”Sei solo”, en italià, per què al barroc es donava molt això de fer servir l’italià per parlar de música. Però, en italià, el plural de solo és soli. Potser Bach no ens volia dir que eren sis sols. Potser Bach ens volia dir “sei solo”, que estava sol, en imperatiu.

Potser aquesta peça és un homenatge a la recent mort de la seva primera dona, Maria Barbara. Potser el compositor intenta superar aquesta pèrdua rememorant la joia de viure plegats però estant sol, interpretant sol. Per això les harmonies d'un instrument sol. No vull estar sol, però estic sol... sei solo. Com Orfeu anant a buscar al mateix Hades a la seva estimada Euridice, Bach ens fa tenir la sensació de sentir dues veus, però interpretades per un mateix violi. I la nota final... l'harmonia final, dues notes a l’uníson... Sei solo. Estas sol...

A partir d'aqui la legenda. E si non e vero, e ben trovatto... Per això cada cop que la sento no puc parar de plorar.... #ésaixí #nohopucevitar #esdiuijaestà. Benvinguts a la llegenda.

Podeu escoltar el primer àlbum que va gravar Hilary Hahn amb les sonates i partites. Publicades al 1997, quan la violinista tenia només 18 anys... jo tot just començava a estudiar la carrera #sindromed’Sthendal. Aquesta gravació només conte les partites 1 i 2, i la sonata 3.

Recentment, al 2018, ha acabat publicant les que li faltaven per la cole. 

Que les gaudiu.

@jignasib


dilluns, 3 de juny del 2019

Els duelistes



"-Esto es una ofensa!", tinent Feraud començant una bella amistat amb el tinent D'Hubert
"Tendré mucho gusto de batirme con usted a la primera oportunidad", tinent D'Hubert marcant l'estil de la bella amistat amb el tinent Ferraud

Si ens atenem només als excel·lents protas d'aquesta peli, Keith Carradine (com a noble , en el sentit romàntic de la paraula, tinent d’Hússars francesos, Armand D'Hubert) i Harvey Keitel (com a tossut i engreit tinent, també dels Hússars, Gabriel Feraud) podríem pensar que estem davant d'una producció independent americana. O d'una de les pelis bizarres i violentes del Quentin Tarantino.

O si ens atenem a la fotografia cuidadosíssima i preciosista dels paisatges diríem que es una peli bucòlica sobre la campinya francesa. Clar que si fem cas a la perfecta ambientació de la França Napoleònica, amb detalls cuidadíssims dels usos i costums de l'època o dels vistosos uniformes dels Hússars, Dragons i fauna de l'època ens atreviríem a dir que és un dels magnífics documentals històrics de la BBC...

Però no... Ni una... "Els duelistes" es una peli, una gran peli, dirigida l'any 1977 per Ridley Scott. De fet, la seva primera peli. I com estem parlant d'un gran director que a la primera ja despuntava, va guanyar el premi a millor "opera prima" a Cannes. Apuntant maneres...

La resta sí que és cert. Uns paisatges preciosos. Una ambientació cuidadíssima i fidelíssima a la història. Però de què va la història? Doncs res, adaptant un conte curt de Joseph Conrad, trobem un tinent d'Húsasr, Feraud, més chulo que un vuit i amb tendència a retar-se a duel amb tothom, acaba malferint... matant de fet, al parent d'un VIP. Aquest, com a venjança, el fa detenir i envia al també tinent D'Hubert en aquesta santa missió. I ja l'hem liada... El primer s'ofen, i el tepta a duel. Sorpresos? A partir d'aquí, els duels se succeeixen per que mai acaben a satisfacció de les dues parts... De la part de Ferraud es clar... #pesao! #troll.

Per a mi el millor, però, és la manera que a la peli es tracta l'ideal romàntic del duel com a defensa a ultrança, fins a la mort si cal, d'uns ideals, creences o simplement un orgull ferit; és molt més crua del que estem acostumats. Més que tenacitat es veu la tossuderia d'un ofès hipocondríac i la rendició de l'altre a uns usos i costums dels que no pot fugir encara que a totes llums son una bajanada. Al llarg de dècades assistim com a testimonis a tot l'inventari de combats marcials: des de l'espasa al sable; de l'heroica càrrega a cavall, al patètic gat i la rata pistoles en ma. Però no amb les bandes sonores triomfalistes i apoteòsiques, si no amb la suor del cansament, la sang de les ferides i els crits de dolor. Veraç. Cru. Impactant.

Un gran exercici d'història moderna, amb una boníssima ambientació i unes excel·lents interpretacions. Una gran peli de Ridley Scott... I ojut! Que era la primera!! #uncrack

Podeu trobar "Els duelistes" a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/10/2015.


divendres, 31 de maig del 2019

Història del temps


"E=mc2", Albert Einstein

Explica Stephen Hawking que a l'escriure aquest llibre va rebre un consell de l'editor: "no hi posis cap fórmula; cada fórmula que posis reduirà les vendes del llibre a la meitat". Va pillar el missatge, però tot i així, va renunciar a la meitat de vendes a canvi de posar una única fórmula, la que va fer famós a Albert Einstein, i que postula que l’Energia continguda dins de la matèria és igual a la seva massa per la velocitat de la llum al quadrat.

Aquest és un llibre de física, dels límits de la física. I és un llibre divulgatiu. Sembla mentida, però Hawking, físic tanc conegut pel seu cervell excel·lent com famós per les limitacions del seu cos, del seu físic (#haha #graciosillo #xistefàcil), aconsegueix fer termes com relativitat o física quàntica gairebé tan comprensibles com un llibre de receptes... Be, potser exagero, però ho fa amè i assequible. Conceptes com la fletxa del temps, l'entropia, els forats negres, la forma i la mida de l'univers poden ser temes d'una conversa entre amics... Si, d'acord, torno a exagerar, però realment deixen d'estar dalt d'un altar misteriós i incomprensible i se'ns fan molt més entenedors... Ara sí, no?

De tot el llibre jo em quedo amb el Principi Antròpic. Després d'intrigar al lector amb quanta massa hi ha a l'univers i si aquesta massa és suficient per aturar el big bang i provocar un big crush (i la fi de l’univers, és clar), o és insuficient per aturar-lo i condemnar-nos a una expansió infinita sense límits i esgotant tota l’energia (i la fi de l’univers també, és clar), ens arriba a convèncer que la quantitat de massa a l'univers és precisament la justa i necessària per garantir una expansió 'equilibrada’, sense fi de l’univers (ai que bé, m’ha tret un pes de sobre; això de tenir uns quans milers de milions d’anys disponibles, .. no sé, ... com que m’alleugereix).

Molta casualitat, no? Si necessitàvem que l'univers tingués una massa concreta per garantir una estabilitat concreta que facilités l'existència d'una espècie intel·ligent concreta, resulta que la tenim... Hummm, això olora a Déu, no?

Doncs aquí entra el Principi Antròpic: les coses són com són, per què si no fossin així, no estaríem aquí per fer-nos aquesta pregunta! #seemslegit. Per a mi és tant concloent com "Darth Vader amb una espasa de llum; el teu argument és invàlid".

Doncs com aquesta, al llibre n'hi ha més... Si us tenen encuriosits temes apassionants com el big bang, els forats negres, la unificació de forces, la teoria de cordes, la fletxa del temps, o el gat zombi d'Schröedinger, no us el podeu perdre...

Podeu trobar “Història del temps” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 26/11/2014.

dimecres, 29 de maig del 2019

Excalibur


"Anál nathrach,
orth’ bháis’s bethad,
do chél dénmha", Invocació de l'alè del Drac, en gaèlic.
“You and the Land are One” Merlí justificant a Artús per què és l’hereu legítim del tron de Britannia i portador d’Excàlibur.

L'any 1981, John Boorman va fer una superproducció basada en el cicle artúric. Excalibur, com a superproduccció, tenia uns trets peculiars: alguns trivials com l'elevat pressupost i l'extensa durada; i d'altres més singulars, com el fet de que a l'obra no va participar cap superestrella, o que el gènere de la capa i espasa, per aquells anys no era, ni de bon tros un #TrendingTopic. Si mirem el casting, veiem noms poc coneguts al moment com Nigel Therry com a Artús, Nicol Williamson com a Merlí, ... bla, bla, bla, ...Patrick Steward com a Leondegranz (que més tard se’l coneixeria com a Professor Xavier o com a Capità Picard), i Liam Nesson com a Gwayne (i que més tard seria conegut com a Schindler, Rob Roy, mentor de Batman, Jedi, ...). Mira, aquests dos si que es van fer famosos!

L'aposta va tenir cert èxit; no el que s'esperaria d'una gran superproducció però suficient per no picar-se'n els dits. En quant a la crítica, com en tot en aquesta vinya del senyor: essencialment, per la part bona, una historia ben relatada amb una fotografia preciosista i efectista. Rodada per sencer a Irlanda, i amb actors locals, val a dir que en fa un bon publireportatge. La música, ben escollida; no passarà a la història de la composició (de fet no es va compondre originalment si no que és un recull de fragments d'òpera de Wagner i del Carmina Burana) però si que cal destacar que va ser molt ben escollida, insisteixo, per a les escenes que acompanya i que les fa créixer, que és del que es tracta, no? Per la part dolenta, sense fer-ne sanya, es va criticar que la falta de superestrelles fa que les interpretacions a vegades perdin força... Home...

La peli està basada en el clàssic del s.XV de Sir Thomas Mallory, “La morte d'Artur”, i es manté molt fidel a l'original, tot i que introdueix elements aliens (com, per exemple, el campió del graal, que segons Mallory era Galahad, fill il·legítim de Lancelot i Elaine, però que a la peli acaba sent Percival (el Parsifal wagnerià) seguint la versió de Chretiens de Troyes). Tot i aquesta fidelitat, l'ambientació no ho és tant; pensem que el cicle artúric transcorre a principis del segle VI, la taula rodona es va constituir a l'any 530; i les armadures complertes de cap a peus son molt posteriors, ben bé del XV. Però, siguem honestos, fer una peli de cavallers sense armadura... com que no... acceptem aquesta llicència de l'attrezzo, no?

Al metratge trobem escenes èpiques com el nomenament d'Artús com a cavaller a mans de Uriens, a qui acaba de derrotar en combat singular; la decepció d'Artús al trobar als amants Lancelot i Gwenevere (ho sento, no suporto el nom de Ginebra) i com renuncia a Excalibur depositant-la entre ells dos; la lluita final d'Artús i Mordred el seu fill bastard, i com posa fi a l'amenaça amb el seu propi sacrifici; el retorn d’Excalibur a la Dama del Llac i el viatge del rei mort a l'Illa d'Avalon; son escenes que reforcen el clima total de la pel·lícula.

Absolutament recomanable per als amants del cinema i la literatura medieval fantàstics, els jocs de rol, i realment imprescindible pels seguidors del Rei Artús i els seus cavallerss de la Taula Rodona. Aprofiteu que s'acosta la Pasqua de Pentecostés...  =;-)

Podeu trobar "Excalibur" a la xarxa de biblioteques”.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/12/2014.

dimecres, 21 de novembre del 2018

Jesus Christ Superstar


“I don’t know how to Love him...” Maria Magdalena feta un embolic

“Iwant to know, I want to know, my god! Why I should die?” Jesús, que tampoc ho té clar..

“Lisen Jesus to the warning I give...” Judes que comença a veure-ho clar...


Aquest post és especial... de fet, no és el meu post, sinó de la Raquel... ja la coneixeu. Que us puc dir que no sabeu ja...

Ara ens trobem en moment “deures”: “el profe ens ha demanat que mirem Jesucrist Superstar i que expliquem en què s’assembla a la Biblia i en que no”. #tenimunrepte.

Ja ens veus a tota la família, divendres a la nit, pizza en ma, mirant el musical rock-hippie per antonomàsia amb l’ànim de destripar-lo i analitzar-lo...

Fem una prèvia #momentwikipèdia. Estem parlant de la peli que es va fer l’any 1973 basant-se en el disc original de l’any 1971 (obrim parèntesi: Jesus era interpretat per Ian Gillan, vocalista de Deep Purple, i Judes per Murray Head, també de sobres conegut... ep! Poca broma. Tanquem parèntesi) i que va ser abastament representada a Broadway o al West End londinenc. Lletres de Tim Rice; música d’Andrew Lloyd Webber; dirigida per Norman Jewison.

Però anem al panyo. Quin treball va presentar la Raquel?

El musical comença amb l’arribada d’un autobús a un lloc remot del desert. D’aquest hi baixen un seguit de joves artistes vestits amb robes informals, pròpies de la dècada dels 70. Allà és on serà representada la passió de Crist, és a dir, els últims  set dies de la seva vida, des de l’arribada a Jerusalem fins a la seva crucifixió. Tota la pel·lícula es desenvoluparà en un escenari únic: un espai obert amb un paisatge desèrtic.
El musical és ple d’anacronismes. Es barregen elements moderns amb motius antics. Potser, amb això, el que volen transmetre els autors és que tot i ser una història que va ocórrer fa dos mil anys enrere segueix influint a dia d’avui d’una manera molt present. Tot i que, més que una representació literal de la història que explica la Bíblia, és una interpretació d’aquesta, per part dels guionistes.
Pel que fa als personatges, començaré parlant de Jesús. Primer de tot, una de les característiques principals d’aquesta pel·lícula és el tractament del seu paper. Es dona una visió completament humanitzada d’ell. De fet, perd totes aquelles qualitats pròpies del fill de Déu. Presenten a una persona amb sentiments i passions terrenals i amb dubtes.

A mesura que avança la pel·lícula Jesús es va acomodant en el seu rol de líder. Descobreix les avantatges que comporten la seva posició de superstar, i comença a gaudir d’aquestes. Poc a poc va deixant de banda la seva missió principal: divulgar la doctrina i els valors cristians. A canvi es dedica a promoure principalment la seva figura com a fill de Déu i Rei dels jueus. De fet, sembla que ell mateix oblida els valors de la seva pròpia doctrina. Cada cop més es converteix en un personatge que arriba a ser fins i tot egoista, que no es preocupa pels demés. Això queda molt ben retratat en la escena en que totes aquelles persones desgraciades li supliquen ajuda i ell només mostra una expressió de por i inclús de fàstic cap a elles.

Quan s’apropa el moment de la crucifixió, la nit de l’últim sopar es mostra confós. Entén el què li està passant però cada cop té menys clar per què li està passant i si li hauria de passar. És a dir, en un principi, en comptes d’acceptar el seu destí té dubtes i qüestiona la voluntat de Déu, en ves de confiar cegament en ell, que és una de les bases del cristianisme. Tot i que finalment sí acaba per acceptar-ho. A més, no es representa l’acte de resurrecció, per lo qual el caràcter diví, sobrenatural, quedarà completament esvaït. 



En contraposició amb el personatge de Jesús, apareix Judes Iscariot, que es mostra en complet desacord amb el camí que està prenent Jesús. Al llarg del musical, Judes arriba a tenir més protagonisme que el propi Jesús. De fet, la història sembla estar representada a través del seu punt de vista. El que és mes, no es presenta a Judes com el deixeble malvat, pervers i traïdor, que mostra la Bíblia, sinó que potser el que es pretén és justificar els seus actes i la seva traïció.



Des del principi de la pel·lícula queda molt clara l’opinió de Judes amb la cançó “Too much heaven in their minds”. Veu que Jesús està abandonant el que hauria de ser el seu objectiu principal per acomodar-se en la seva posició de súper estrella, i passar a donar-li més importància a divulgar el seu personatge que no pas els valors cristians, i això Judes ho condemna. De fet, no acaba de creure’s que Jesús sigui veritablement fill de Déu, tant a la pel·lícula com a la Bíblia. És per això que n’és conscient des del principi que si Jesús se segueix proclamant Rei dels jueus li portarà problemes. Per tant el seu rol, serà fer tot el possible per tornar a encaminar a Jesús cap el que ell creu que és el bon camí. Per aquest motiu, finalment, desesperat, ven Jesús als sacerdots jueus, creient que ho fa pel seu bé, amb la finalitat de encaminar-lo. En cap moment pretén fer-li cap mal. Quan se n’adona del que ha fet, ja és massa tard i Jesús és crucificat. És per això que el petó que Judes li dona a Jesús abans de ser detingut pels soldats romans en la pel·lícula sembla una disculpa pel que ha fet, a diferència de la Bíblia, on només representa una senyal per delatar Jesús als soldats.

Un altre punt interessant, és que en contraposició a la Bíblia, en aquesta obra, quan Judes se n’adona de les conseqüències dels seus actes se’n penedeix profundament, però a més, entén que ha complert el seu rol dintre del pla diví. És a dir, entén que Déu era conscient de que per a que la paraula de Jesús tingués valor i marqués per sempre la història havia de ser assassinat. És aquí quan n’és conscient de que ha estat manipulat per a complir el seu paper en el pla diví, però no és capaç d’acceptar-ho i s’acaba suïcidant penjant-se de la branca d’una figuera, un arbre considerat traïdor, degut a la fragilitat de les seves branques. Molt diferent a la Bíblia, que justifica els actes de Judes dient que ha estat posseït per Satanàs.

Un altre personatge important és Maria Magdalena, qui, a la pel·lícula, a més de sentir un amor espiritual cap a Jesús, com a la Bíblia, també sent un amor terrenal, està bojament enamorada d’ell i això la confon. Aquests sentiments els expressa en la cançó “I don’t know how to love him”, que curiosament també interpreta Judes quan se’n penedeix d’haver traït a Jesús, per expressar un sentiment semblant. És a dir, Judes no veu a Jesús com a un fill de Déu, per això l’estima d’una manera terrenal. Però a més, com precisament creu que Jesús tan sols és un home, tenia dret a equivocar-se i es mereixia un perdó, no pas el que li acaba succeint.


I l’últim dels amics de Jesús és Simó, que tan sols surt a una escena en la que intenta persuadir a Jesús per a que utilitzi la seva influència i el seu poder com a súper estrella, per a convertir-se en un líder polític i liderar una revolta en contra dels romans, però Jesús s’hi nega.

Pel que fa als enemics de Jesús, hi són presents Caifàs i els sacerdots, Ponç Pilat i per últim Herodes, qui, comparat amb la Bíblia té una importància molt menor. De fet només surt en unes poques escenes del final representat d’una manera molt ridícula, molt contràriament a la Bíblia on realment és un enemic potent de Jesús ja que se sent amenaçat per ell perquè es proclama Rei dels Jueus, quan Herodes és el legítim rei dels jueus. El conflicte, en aquest cas, és que Herodes no entén que, segons Jesús, el seu regne no pertany a aquest món, per tant, no hauria de ser cap enemic del rei dels jueus terrenal.

Els enemics principals de Jesús seran Caifàs i els sacerdots. Aquests, veuen que hi ha un home que altera tots els seus missatges i que té molta influència sobre les masses i els fa por fins a on pot arribar tot això. Finalment arriben a la conclusió de que el millor que poden fer és desfer-se de Jesús matant-lo i aquesta és la seva intenció al llarg del musical fins que el crucifiquen.
D’altra banda, i per últim, està Ponç Pilat, que no és realment un enemic de Jesús. De fet, quan l’arresten i el porten davant seu per a que el jutgi, Pilat és conscient de que Jesús no és cap persona dolenta i no vol fer cap mal, és per això que en un principi no vol que el matin, però degut a la pressió dels sacerdots i principalment del poble, que no està d’acord amb el missatge de Jesús es renta les mans, volent dir així que no vol tenir res més a veure i deixant carta blanca al poble, exactament igual que a la Bíblia.


Molt bé, no? Ja tenim successor!

@jignasib
En nom de la Raquel.

dilluns, 17 de setembre del 2018

L’amor i la lectura


"Una faula de Sant Jordi”
Avui, més que d’un llibre, vull parlar-vos d’un llibret; una faula, com molt bé descriu al sots títol la mateixa autora, Sílvia Tarragó. Com a bon llibret, es pot llegir d’una tacada, un plis plas, digestiu, però no per això ni superficial ni intranscendent. És un bombonet. Dels de licor, que deixen un regustet agradable una estona després d’haver-te’ls empassat...

I és una faula de Sant Jordi, #deveritat. Per què tot comença un dia de Sant Jordi, i per què a mi me’l van aconsellar un dia de Sant Jordi. És un petit detall, com un bombó #jaushodeiajo, que et permet complementar qualsevol ofrena digna de Sant Jordi, be sigui rosa, be sigui un gran llibre. Oi que queda molt be acompanyar un cafè amb un bombonet?

I és un detall que et fa quedar bé amb tothom. A qui li agrada la lectura, agrairà un bomb... #valejano? Tens entre mans una faula entretinguda i que entra directa a la vena, i per què no, al cor. I a qui no li agradi la lectura... a ningú li amarga un ... #prou!.

Bromes a part, de què va el llibre? Ja veureu que la resposta enllaça de nou amb el tema... Dues persones, en Jordi i l’Anna; ell funcionari, en procés de refer la seva vida personal; ella llibretera, i des de fa poc, en procés de refer la seva vida professional. Ell no llegeix mai; ella viu pels llibres, pels que ven i , sobretot, pels que ha llegit.

I tot comença un dia de Sant Jordi. A l’Anna li demanen un llibre per a algú a qui no li agrada llegir #tenimunrepte. Què li podem oferir per a que canviï de parer? Ho aconseguirem? Al Jordi, pel dia del seu sant, li regalen un llibre per a que aprengui a apreciar aquest passatemps. Què en traurem d’aquí? Els liarem?

Doncs si, l’Anna i el Jordi parlen de llibres. Ella en recomana, ell els llegeix, els dos els comenten. I d’aquí, el Jordi canvia la forma de veure la vida! Aprèn a tenir criteri, a opinar, a estimar... i tot gràcies als llibres que li recomana l’Anna, sense pretensions, sense sentar càtedra, compartint el que estima, i qui sap si també aprenent a estimar alguna cosa més...

Ara us toca seguir llegint vosaltres. Quantes de les recomanacions de l’Anna heu seguit? Ja els havíeu llegit? Us han trastocat tant com al Jordi? A mi se m’ha girat feina...

Si us agrada llegir, és un bon llibret per recordar per què us agrada llegir. Si no us agrada llegir, pot ser el vostre primer llibre que us convencerà que us pot agradar llegir. I si no... doncs recomaneu-lo!

Podeu troba 'L’amor i la lectura’ de Sílvia Tarragó a la xarxa de biblioteques. 

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "la cultura no val res" el 30/05/2018. 

divendres, 15 de juny del 2018

Los caballeros de la mesa cuadrada


-“Herida? Esto es solo un rasguño!”

-“Somos los caballeros que dicen Ni” “Deberéis traernos una almáciga”

-“Rey? Yo no te he votado”

-“Y hubo gran regocijo! UEEEhhhhhHH”

-“Paloma europea o africana?”

Alguns dels tants diàlegs surrealistes que anirem trobant...


Ens trobem davant d’un altre producte surrealista de la factoria Monty Python. Plagat d’anècdotes, diàlegs divertits, escenes inconnexes i incoherents que és precisament el que la fa tan divertida. Si t’agrada el sentit de l’humor tan... tan... tan Monty Python #esquenosecomdir-ho.

Tot i que hi ha un cert nexe comú al llarg del metratge, un protoguió que dona sentit a l’obra, dir que explicaràs de que va “Los caballeros de la mesa cuadrada” és certament agosarat. De veritat, son una successió d’sketchs ... d’esquetxs, ... #comcois’escriu?... d’escenes al voltant de la idea principal, però dir-ne guió crec que és exagerat. I per això és única.


Coneixeu el cicle artúric? La recerca del Graal per encàrrec del Rei Artús, duta a terme pels cavallers de la taula rodona? Doncs oblideu-ho! És una excusa per fer el que els dona la gana amb uns noms i uns llocs comuns que ni respecten ni falta que els fa donades les rialles que aconsegueixen provocar.

El caos ja comença amb els crèdits. Com si fos una peli d’art i assaig del Bergman, subtitulada en una espècie de suec, amb més f’s, ö’s i ë’s que un catàleg d’IKEA, que poc a poc va degenerant en una explicació bizarra sobre rens rabiosos i paisatges amb mosquits per acabar com una festa de Mariachis... i tot just hem començat...

A partir d’aquí se succeeixen les escenes amb actors i alguna que altra escena feta amb dibuixos, tan patètics com divertits. Molt en la línia del seu programa de TV, “Monty Python’s Flying Circus”. I les escenes que, al llarg de la pel·lícula, el Rei Artús i el seu escuder Percy van trobant ens relaten la cerca del Graal, amb l’ajut de la colla de cavallers, les aventures i desventures dels protagonistes o inclús s’hi van intercalant, a forma de documental seriós, entrevistes a erudits actuals que opinen sobre els fets i els personatges, però de forma que, no ens ha de sorprendre, es barreja realitat, ficció, actors i dibuixos, present i passat sumergint-nos en el caos habitual i hil·larant de la factoria Monty Pyton. Ells son així i és el que ens agrada.

A mi em subjuga especialment com els detalls s’interconnecten, com històries desencaixades acaben reenllaçant-se més endavant; com es van fent bromes recurrents que aconsegueixen que dos anècdotes inexplicables per separat, conjuntament adquireixin sentit. Una broma global, de principi a fi...

Algunes de les escenes mítiques de la peli inclouen:


Si coneixeu algun fan de la peli segur que us les ha escenificat i, molt probablement, fins a la sacietat. Ho dic per experiència. A més d’un l’he taladrat explicant-li per mil·lèsima vegada alguna d’aquestes escenes... #sorry

Ja veieu, tot plegat, no saps per què però has acabat rient de valent! Per gaudir, però difícil d’explicar per què heu gaudit. Proveu-ho si no ho heu fet ja...

Podeu trobar la pel·lícula “Los caballeros de la mesa cuadrada” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib
jignasib.blogspot.com



Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/03/2018.