divendres, 9 de febrer de 2018

Una cançó de gel i foc

"El Joc de Trons es juga o es mor". Consell de Cersei Lannyster a Ned Stark, veient que no acaba d'entendre a on s'ha ficat...

Ja fa uns quants anyets, gairebé deu, un company de feina em va dir: "si t'agraden els llibres de medieval-fantàstic, has de llegir 'Una cançó de gel i foc'. Són una pila de llibres, set, i de moment només n'han escrit tres, però són una passada". Hem va fer un resumet del que anava, a grans trets, vigilant de no fer cap spoiler, i va acabar reblant: "Ah, si... no agafis carinyu a cap personatge". Aquí va començar el meu peregrinatge cap a Hivernàlia i els Set Regnes.

Per tant, sí: parlem dels llibres, no de la sèrie de TV. Millor? Pitjor? #tòpic No ho sé, no he vist la sèrie i no en puc opinar... #bitxoraro  Al principi vaig pensar: no miris la sèrie que amb lo bons que son els llibres et decebrà #fail perquè tothom parla del ben feta que està i ben fidel que és als llibres. Després vaig dir: no, que prefereixo saber com continuen els llibres i m'avanço a la sèrie #refail perquè els guionistes ja van per davant de l'escriptor. O sigui, que passo d'excuses: he llegit els llibres i no he vist la sèrie #ésaixí #punto.

Val, i ara què? De què parlaré? Vaig de crític literari resabiat? Millor que no...  El que si puc fer és explicar perquè em van captivar aquest llibres i perquè ja no em queden ungles esperant el desenllaç de les dues entregues pendents. Comencem explicant què és i què no és... 'Una Cançó de gel i foc', escrita per George R.R. Martin, com a gènere medieval-fantàstic, descriu amb profusió de detalls tot el mon conegut de Westeros i compleix amb tots els requisits: cavallers, armadures, espases, cavalls, màgia... bé, no molta, i més vinculada a clèrics que no pas a mags, però sí decisiva, que és el que compta... Baralles, combats singulars, batalles èpiques, traïcions, venjances, amors, odis... De tot i força, i en totes les seves variacions i intensitats. En aquest sentit té tant o més detall i riquesa que d'altres grans obres mestres de la literatura fantàstica, posem per exemple "El Senyor dels Anells" per dir-ne només una.

Si mires l'entrada de la wikipedia o altres reviews semblants et diuen que 'CdGIF' és una novel·la riu. No és una èpica, ja que no ens explica les aventures d'un heroi, ni és una saga, ja que no ens glosa la importància d'una nissaga al llarg de la história. CdGIF és com un riu, una història que flueix com l'aigua, amb un curs principal, uns afluents, un anar i un venir, personatges que van i venen... que van... que se'n van... Però, spoilers apart, el que importa és que tots els personatges estan al mateix pla, no n'hi ha de més importants ni de menys importants. Tots estan allí, compartint la història, la seva vida... La seva mort #noelsagafeucarinyu

I aquí enllaço amb el segon ganxo. Que, senzillament, és com la vida mateixa. El bé i el mal no son blanc o negre, estan barrejats; tots els personatges son complexes, complerts, tenen de tot, de bo i de dolent. El cabronàs més cabronàs té els seus moments tendres, d'humanitat i compassió; a l'igual que el més bo, pastelero de tan bo que és, pot arribar a perdre la paciència o tenir un mal moment i reaccionar com un fill de la gran d'aixonses. És una altra diferència dels grans clàssics, com les “Cróniques dela Dragonlance” per dir-ne només una, on està clar que el be lluita contra el mal, i està clar qui és el bé i qui és el mal. A CdGiF no; les coses passen, i passen com passen, sense arquetipus, sense tòpics, a vegades sense lògica. A vegades amb una gran èpica, a vegades com una merda. Quants personatges dolentíssims desitges que morin amb un patiment terrible a  mans de la venjança implacable del bo ... i pillen una infecció amb una ferida de merda i es moren de la forma més patètica #sujuru .

A tall de curiositat: el llibre es divideix en capítols que es titulen, tots ells, amb el nom del personatge sobre el qual es focalitza l'acció; no us estranyi doncs que llegiu dues accions semblants en moments diferents ja que, en cada cas, ho fa des d'un punt de vista diferent, i la narració acaba sent distinta, radicalment en ocasions, senzillament per dos punts de vista oposats. La qual diferència referma la riquesa de la trama, que sembla ocultar detalls i secrets inclús al propi narrador!

Per recopilar, els llibres ja publicats son: "Joc de Trons", el més conegut i que ha donat nom a la sèrie de TV; "Xoc de Reis"; "Tormenta d'espases"; "Festí de corbs"; i "Dansa de Dracs". Queden pendent encara dos llibres que està previst que es titulin 'The winds of winter' i  'A dream of spring'. Al ritme que va d'escriptura, i amb la distracció de la sèrie, crec que ens haurem de carregar de paciència tot i les reiterades peticions populars d'accelerar la redacció...



Però tampoc el pressioneu; diuen les males llengües que, cada vegada que li pregunten quan escriurà la propera novel·la, l'autor mata un Stark #pocabromaambeliaio. Ja  veig que haurem de seguir atents a la pantalla, i en el meu cas, posar-me les piles amb tots els episodis des de la primera temporada #se'mgirafeina.

Podeu troba els llibres de 'Cançó de Gel i Foc' de George R.R. Martin a la xarxa de biblioteques

@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 03/04/2017.

divendres, 19 de gener de 2018

Ètica robòtica al volant

"La velocitat no és qüestió de cavalls al motor, sinó de burros al volant". El Perich, Autopista.


Cap als anys 50's Isaac Asimov va començar a escriure una sèrie de novel·les que tenien per protagonistes els robots i la seva relació amb els humans. Estem parlant de "Jo, robot"i de la Trilogia dels Robots (formada per "Les bòvedes d'acer", "El sol nu" i de "Els robots de l'Alba") essencialment.

Ja se sap que les màquines les carrega el diable; aleshores, per assegurar el benestar dels humans i, desenganyem-nos, per garantir-ne la seva acceptació, caldria estar ben segurs que nosaltres controlem en el fons les accions dels robots i que aquests no maquinarien, mai més ben dit, en contra de nosaltres. Va ser aleshores que Asimov es va treure de la màniga les famoses Tres Lleis de la Robòtica que qualsevol robot duu implantades al més pregon del seu cervell positrònic alimentat per energia atòmica. Què diuen aquestes lleis?



1.            Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2.            Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3.            Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.


Amb això podem estar ben segurs que aquestes maquinotes treballaran sempre per i només per al nostre benefici. Estem salvats. Sobre aquestes tres premisses hi ha força relats curts i novel·les que s'hi recreen per al gaudi del lector àvid de reptes lògics (si no ja ètics) i de paradoxes...

En aquesta línia de raonament, un dels debats d'un llibre concret rau al voltant de què passa si un ser humà comença a maquinar i treballar en benefici propi, i en detriment de la humanitat? Què passa si un robot és capaç d'entendre aquesta amenaça, no a un ésser humà, si no al conjunt de la humanitat. En aquest cas, Asimov fa que un robot, privilegiat entre els seus semblants, capaç d'entendre la diferència entre humà i humanitat i conscient de la tragèdia que se'ns cau al damunt (literàriament), s'inventi i s'autoimplanti, per damunt de les Tres Lleis de la Robòtica, la Llei Zero:

0. Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap mal.

La qual li permet by-passar les tres lleis menys precedents... I carregar-se un humà per salvar la humanitat. Pim pam #spoiler.

Deixem la literatura i tornem al mon real, a l'actualitat. Estem en vies d'inventar la "conducció autònoma". O sigui, que un robot condueixi el nostre cotxe, que prengui decisions sobre la ruta, el trajecte, els cops de volant... Que s'anticipi als accidents. I si son inevitables que minimitzi danys. I si també son inevitables, que minimitzi pèrdues de vides... I, es clar, ha sortit el senyor "què fem amb la llei zero?" i ens planteja el dubte existencial: i si per minimitzar pèrdues de vida, el robot al volant decideix que és millor sacrificar la nostra, amos del cotxe, que la de més d'un vianant? O d'un sol vianant però millor persona que nosaltres? O més jove i amb més oportunitats? O més gran i amb més experiència... O el més ric, que ja ha sortit avui un twit catxondo que explica que Mercedes programarà els seus cotxes amb la prioritat de salvar la vida del conductor davant de qualsevol alternativa...

Arribats a aquest punt, jo crec que com a mínim hauríem de debatre dues o tres cosetes... La primera: si Asimov va inventar-se les Tres Lleis per als seus robots, per què no les podem aplicar al cervellet dels nostres assistents de conducció? Així garantim que les màquines treballaran en igualtat de criteris i sempre per al nostre benefici. I ja que parlem de benefici... Com evitem que el benefici primi a la resta de vides humanes? Com garantir que tots els cotxes vetllen per els mateixos valors i no prioritzin a uns o altres en funció del preu del cotxe? Home... Jo crec que tot el sistema de lleis va encaminat a aquest fet. Podràs fiar-te o no del sistema legal/judicial, però aquí el cotxe autònom no afegeix ni treu res a un debat que ja existeix amb les petrolieres, la obsolescència programada o les farmacèutiques de la nostra monja més mediàtica, per citar només un exemple.

La segona: què fem amb la llei Zero? Què passa si el cervell del cotxe, en cas d'incident o accident avalua riscos i escenaris i arriba a la conclusió que el mal menor és la nostra mort?... Ooopss... Sobe el paper és encomiable, pero a nivell més pragmàtic què vol dir, o qui pot decidir que una vida val més que una altra? Dos delinqüents valen mes que un filàntrop? Quants adults val un nen? O a l'inreves? Crec que hi ha molta llana per cardar encara abans de debatre si una màquina pot decidir o no qüestions de tant calat... Dubto que nosaltres mateixos puguem decidir... Imagina't una màquina!

I tercera: crec que seguim pensant com humans. Estem fent prendre decisions a les màquines pensant com humans. Què vol dir que una màquina ha d'avaluar els danys davant un imminent accident? No es més raonable dedicar tots els recursos computacionals a preveure l'accident i a evitar-lo? Segur que és més fàcil que recalentar el cervell positrònic amb debats ètics!

Avaluem les estadístiques (poques) que tenim ara per ara. En tots els accidents  entre cotxes 'humans' i cotxes 'autònoms' el 100% eren deguts a "errors humans" (menteixo, un era degut a un error d'apreciació del robot d'un TESLA  que no va veure un cotxe en un encreuament perquè un llum brillant va provocar errors als càlculs i calibratges del sistema, per tant és un problema de perfeccionament de la tecnologia no de debat ètic). No és més fàcil imaginar un futur on el 100% dels cotxes autònoms circulen sense accidents que en uns robots que perden el temps minimitzant les victimes del proper pinyo?

No se... Aqui ho deixo... #digueu-meingenu pero realment crec que estem més davant d'una oportunitat que d'una amenaça. Me'n refiaria d'un cotxe autònom? Ara crec que és prematur, però un mon on tots els cotxes condueixin sols em sembla més segur que el mon actual amb humans al volant. Recordeu El Perich...

@jignasibonet


Aquest post es va publicar al "Blog de Cultura Digital" el passat 9/11/2016

dilluns, 11 de desembre de 2017

L’Harúspex

. .Fa pocs dies, el nostre enigmista de referència, l'encomiable @mariuserra escrivia un twit fent-nos notar l'impacte que un dels seus enigmes havia causat en la seva vasta audiència: el gran nombre de visites que al darrer dia havia rebut a la wikipedia l'entrada "harúspex".
Què diu la wiki sobre el tema? Un Harúspex o arúspex (Aruspices o Haruspices) és el nom dels endevins que interpretaven la voluntat dels déus. El nom llatí “harúspex” fou aplicat també pels romans a alguns profetes o endevins estrangers. Harúspex derivaria de haruga ('víctima'). #wikipediadixit, tot i que trobo a faltar una referència a que el mot només aplicava originalment als que endevinen el futur observant el vol dels ocells #digue'mrepelent...

Molt be, tenim un twit. Val... i? Doncs que a mi em va recordar  un simpàtic llibre que em va caure a les mans. I de que va el llibret? D'un harúspex! #spoiler #unfletxaposanttitols. Espera... Oh, no, que endevina el futur mirant les entranyes d'animals #listillo... Sort de la introducció del llibre... Es que com hi apareix una cadernera que li chiva coses al prota... Ja, ja... #excuses

No ens distraguem. En aquest llibre de Carles Zafon, que no confonguem amb Carlos Ruiz Zafon, que després la liem, se'ns explica la historia de com Testòrides Calcant passa de ser l'home més mediocre al mes gran Harúspex; de con supera la pèrdua de la seva amiga, la fotocopiadora Paca, #sujuro de la ma d'una altra amiga, la cadernera Apol·lo #enserio, i dels seus amics encara més mediocres, Mofos, i els bessons Cassandra i Hèlen; de com canvien el curs de la guerra amb els seus nous poders premonitoris... Una història estranya? Com hi ha mon!

Què te de peculiar doncs? Què captiva? Us heu fixat en els noms dels personatges? No us recorden res? Què us evoca la divisió del llibre en 'cants'. Bingo! La història no sabria dir-te si és una transposició o senzillament una metàfora però, de cap a peus olora a mitologia grega i a èpica clàssica, a Homer, a la Il·líada!

Els protagonistes apareixen a ambdós llibres i amb rols idèntics. Calcant, fill de Tèstor (per tant, Testòrides), va ser un dels endevins més coneguts de Micenes i llargament referenciat a la Il·líada. Amb el seu do, regal del mateix Apol·lo, va vaticinar que Tròia, la indomable, només cauria si l’heroi Aquil·les participava de la gesta. I Cassandra? No us sona? Certament, bessona d'Helen, i que va profetitzar la perdició de Tròia per culpa dels amorius de Paris amb Hèlena... Els altres dos potser no son tan coneguts, però Deu n'hi do... Hèlen va predir la mort de Calcant, en el moment que conegués algun endeví millor que ell... Títol que recauria en Mofos! #quadrantelcercle. Un excel·lent exercici de transposició

Un best seller? No, certament no. Apte per a tota els públics? Home... per a amants de la mitologia clàssica, de les obres d'Homer, pot ser un exercici interessant; per a amants de les històries bizarres i surrealistes, pot captivar. D'altres públics, podrien ressentir-se'n #esteuavisats.

Podeu trobar l' "Harúspex" de Carles Zafon a la xarxa de biblioteques.

@jignasib
jignasi.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 29/03/2017.


divendres, 17 de novembre de 2017

D'on venen les paraules?

Ja fa un temps, vam veure com l'Alícia passava una mala estona intentant entendre el que deia el poema Jawerwocky (Gallimatazo en espanyol, ... no em pregunteu per què), poema que va trobar només començar el segon llibre de les seves aventures, "a través del mirall i el que allí hi va trobar".

Per sort de l'Alícia, a mig llibre es troba amb un personatge peculiar: Humpty Dumpty; sí, sí, el mateix de les rimes infantils, el que seu dalt del mur. És un reconegut referent interpretant paraules, inclús aquelles que no tenen cap sentit. Com ho fa? “He arribat a un acord amb les paraules: per una mòdica quantitat elles permeten que signifiqui el que a mi m’interessa.... surt car! Però és molt pràctic!”. És una manera...

Bromes a part, el poema, d'una banda, es l'exemple majúscul del que es coneix com non-sense poetry (poemes amb mètriques correctes però en clau de paròdia o usant paraules inventades, sempre en clau d'humor); però de l'altra pot representar una nova font de generació de paraules. Per exemple, el terme "vorpal sword" que el mateix Humpty Dumpty no s'atreveix a interpretar, avui en dia és el tresor més preuat per un aventurer que juga a jocs de rol (D&D per ser més precisos)... Una meravellosa i singular espasa màgica +5 que escapça a l'enemic si treus un crítical! Poca broma!!

Sigui com sigui, els que no podem pactar el significat de les paraules, ens haurem d’espavilar per descobrir-lo i, a vegades, saber d'on venen ajuda una mica. Sí, l'etimologia (que ve del grec, etimos-veritable i logos-paraula, referint-se al significat veritable de les paraules #metareferencia) pot ser útil... Per exemple, quan els romans parlaven del govern de l'imperi, parlaven del govern de la cosa pública; de la res pública, d'on després derivaria la paraula república. Ei, escollint una paraula a l'atzar, eh?

Sabíeu que, abans, l'educació a les elitistes universitats de Camabridge i Oxford estava reservada als nobles? Quan els xavals s'hi apuntaven, al costat del nom constava el títol nobiliari: baró de tal, vescomte de qual, lord d’aquí, senyor d’allà... Però amb el pas del temps, la cosa es va popularitzar i van permetre l'entrada als fills de burgesos que, encara que no tenien noblesa, sí tenien diners, que si fa o no fa, és igual d'important. A aquests, a la casella 'Títol' hi posaven "sine nobilis", sense noblesa; però com era llarg, van passar a posar "sine nob"... I van acabar sent "s nob". I com va resultar que aquest plebeus eren els més vanitosos i engreïts se'ls va acabr coneixent com snobs. Mola, eh?

Tornant a temes més mundans. També va de latinismes. Com se solien pagar les feines que realitzaves per al teu cap en aquells temps de l'antiga Roma? Doncs amb sal, imprescindible per salar i conservar el menjar molt de temps. Tenir sal et permetia conservar els aliments i et garantia menjar en temporades difícils. Que et paguessin amb sal era molt valorat. Tenir un salari era molt preuat... Què, com us quedeu?

Ara farem el camí al revés, inventarem una cosa, i per posar-li nom buscarem paraules gregues molones que l'expliquin. Com li diem a un pal que dona missatges de “passar” o “no passar”? Si porta missatges, podem dir-li sema (del grec, missatge) phoros (del grec portar): semàfor. I parlant de portadors famosos, el portador de Crist, que el va ajudar a creuar el riu sobre les seves espatlles, el Cristophoros, Cristòfor, patró dels taxistes! #enserio. O un altre de ben famós, el portador de la llum, l'àngel bell que per soberbia Déu Nostrusinyó va fer caure a l'infern, l'àngel caigut,... Luce Foros, Lucifer... #acordstètricsd'acompanyamentsiusplau #mamapó...

Ara una paraula bizarra. Serendib és el nom persa d'un país fabulós que surt a les aventures de Simbad; també és l'antic nom de l'illa de Ceilan (avui Sri Lanka), tot i que no queda clar si és el mateix. Una llegenda diu que allí hi vivien tres prínceps que resolien tots els seus problemes de forma casual... I, per això, quan algú descobreix una cosa quan no la buscava, diguem-ne que per casualitat, se li diu serendipia o serendipity. Curiós, no? 

Però, totes les paraules tenen un origen? No ho se... D'algunes no ho sap ningú... Per exemple, quan l'alquimista van Helmint, cap al segle XVI va descobrir l'estat de la matèria 'gasós' no sabia com dir-li, i li va dir gas. Per què? No se sap; s'especula que es podria haver inspirat del grec "kaos", l'estat de desordre abans de l'univers, el "kosmos", l'ordre... Però son això, especulacions.

O per què el senyor Eastman li va dir a la seva empresa "Kodak" en comptes del tant nostrat costum de posar el cognom? Sembla que se la va inventar: volia un nom curt, contundent, amb k's... I pensant, pensant, es va quedar amb Kodak... I ja està...

I si tenen dos orígens poden tenir dos significats? Doncs pot passar. La paraula control, pels anglesos i pels francesos no significa el mateix. Mentre que pels anglesos, controlar vol dir influir en el comportament d'algú o alguna cosa, pels francesos vol dir verificar-ne el seu estat. Si per a un anglès controlar un cotxe vol dir conduir-lo, per a un francès vol dir saber on és... Nomes petita la subtil diferència, eh?

Ja veieu, de paraules n'hi ha un munt, i totes tenen significat... O, si no, ens l'inventem. Se'ns gira feina...

@jignasib


divendres, 27 d’octubre de 2017

Com es diu aquest llibre?

"L'enigma de Dràcula i d'altres passatemps lògics"


Fa poc s'ha fet públic que l'ínclit Raymond Smullyan va traspassar a Nova York a la no gens menyspreable i molt envejable edat de 98 anys... Però, qui és... qui era Raymond Smullyan? I per què cal parlar-ne ara?

Anem a pams. Què va fer aquest il·lustre personatge? #momentWikipedia Segons la seva biografia va ser mag. Mag i filòsof. Mag, filòsof i pianista. I matemàtic. I expert en lògica. Res més?... Taoista, afegeix taoista. No tarotista, no. Taoista...No, tampoc sé que vol dir, però ho era... #WikipediaDixit.

Val, i aleshores? Doncs que des de la seva faceta de matemàtic i expert en lògica va escriure diversos llibres que versaven sobre aquest tema, normalment des de la seva vessant més lúdica, recreativa i, val a dir, també educativa. El més famós d'ells es titula "What is the name of this book?". Com es titula aquest llibre? És un llibre o una endevinalla? Hmmm... Potser les dues coses, un llibre d'endevinalles. Ahhhh... #jacomencem #postsquenos'aclaren. Bufff!

Sota la innocent aparença d'un llibre lúdic, d'un joc, l'autor ens convida a resoldre tot un seguit de 'puzzles' mentals, de trencaclosques i, perquè no, d'enganys lògics que no només ens entretinguin, sinó que ens arribin a plantejar vertaders reptes per al nostre cervell #foodforthought

Al llarg del llibre, i amb complexitat creixent, anem avançant tot resolent problemes de lògica; d'aquells amb els que ens agradava reptar als companys de classe, si parlem dels primers, i aquells que ni sospitàvem com afrontar ja de més grandets. Recordeu aquell del poli sincer i el poli mentider? La porta que et duu a la vida i la que et duu a la mort? Quina pregunta fem als polis per escapar amb vida?... Bah! Aquest seria dels primers, dels facilets! D'aqui cap a amunt! Veieu per on van els trets?

Prepareu-vos a conèixer l'illa dels cavallers i els escuders; allà on els cavallers sempre diuen la veritat, i els escuders sempre menteixen; allà on no pots saber si parles amb un cavaller o un escuder; allà on haureu de fer preguntes per arribar a llocs o per aconseguir fites, sense saber si et son sincers o t'estan mentint. Prepareu-vos a conèixer les diversions de Porcia, que turmentava els seus pretendents amb endevinalles i enganyifes dins de cofrets ben tancats i ben misteriosos. I quan us penseu que ja sou mestres de la lògica i immunes a les paradoxes més enrevessades, prepareu-vos a coneixer l'illa on conviuen els humans (que sempre diuen la veritat) i els vampirs (que sempre menteixen)... Eing? Com els cavallers i els escuders? No us precipiteu, per que també hi ha entenimentats (saben veritats) i bojos (es pensen que saben veritats quan, de fet, estan errats). Podreu enfrontar-vos a humans entenimentats amb vampirs bojos? Qui menteix? Qui va errat? Veieu el drama?

Paradoxes, meta referències, autoalusions, teorema de Gödel... tot al mateix llibre. I us pensàveu que era un llibre d'endevinalles innocents? #whahahaha #RiureMalèfic. Aqui rau el valor de Raymond Smullyan, mestre i precursor d'articulistes del Scientific American com Martin Gardner (Juegos matemáticos, Aha!), i Douglas R. Hofstaedler (Juegos metamágicos, Gödel Escher Bach...), de qui ja en vam parlar anteriorment. Aneu copsant el valor del personatge?

Valgui aquest petit i humil homenatge per a mantenir viva la flama de la seva memòria, ni que sigui per un instant... Descansi en pau.

Podeu trobar "Como se llama este libro?" de Raymond Smullyan a la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/02/2017.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Connexions, de James Burke

“Vista Alternativa del Canvi". Subtítol de la sèrie.

Als principis de les emissions de tv3, anys 80's i 90's, es va emetre per 'La Nostra' (tot i que ara no em feu dir quan exactament, la memòria té un límit) una sèrie de divulgació científica que va produir uns anys abans la BBC. La sèrie era conduïda per James Burke, i tenia per títol el suggerent nom de "Connexions".

Per què va destacar aquesta sèrie? ... Acabem amb aquesta farsa: per què m'agradava aquesta sèrie? Doncs tampoc cal ser molt original, pel mateix perquè agradava a tothom. Pel seu dinamisme, per les recreacions teatrals del que es descrivia, per l'humor subtil del presentador i pel seu plantejament agosarat de l'evolució del pensament i dels descobriments tecnològics i científics que paulatinament ens han anat, literalment, canviant la vida.

Tots els episodis seguien una trama semblant. Partim d'un esdeveniment o una innovació del passat; però passat, passat eh? de l'antiguitat clàssica o medieval. A partir d'aquí es van desencadenant una sèrie de connexions, aparentment no relacionades directament, que acaben petant en un aspecte quotidià del nostre mon modern (be, modern dels anys 80). Per exemple, en un episodi partim de l'ús que els grecs feien de la Pedra de Toc per identificar metalls (valuosos); com, gràcies a aquesta facilitat de verificar el valor de les pedres, es va fomentar el comerç entre grecs i perses; com aquest comerç va estimular la creació d'un centre cultural a Egipte, Alexandria; com Alexandria va albergar les taules de les estrelles de Ptolomeu; com aquest coneixement dels astres va permetre viatges entre continents; com els viatges van millorar amb la "Agulla Magnètica", que va desenvolupar en la invenció de la brúixola; que va fomentar l'estudi del magnetisme, que va dur irremeiablement a l'estudi de l'electricitat; de com ens vam interessar per els fenòmens atmosfèrics elèctrics; que van permetre desenvolupar la primera estació meteorològica; que va inspirar la invenció de la càmera de boira; que va permetre d'una banda fer recerca sobre el radar, mentre que de l'altra va facilitar els estudis de partícules atòmiques, que van ajudar tots dos al desenvolupament de les armes nuclears. #comotequedas?

En mitja hora passem de la pedra de toc grega a la bomba atòmic d'Hiroshima sense despentinar-nos (bé, el James sí, que tenia força grenyes...). I així amb tots els episodis. Què perseguia, però aquesta cadena de connexions? Què ens volien demostrar amb aquest desplegament d'imaginació? #momentwikipedia. El que ens intenta demostrar aquesta sèrie és que l'evolució del pensament, i per tant, dels descobriments, no segueix un objectiu lineal al llarg de la història, sinó que és fruit de múltiples factors entre els quals s'inclouen els coneixements a l'abast en cada temps i en cada lloc, les motivacions personals i les relacions interpersonals, l'oportunitat #buff #m'hequedatdescansat. Per tant, predir el curs del progrés tecnològic és gairebé impossible, perquè depèn de molts factors interrelacionats i de components altament casuals. Si James Burke ens ha transportat des del passat al present amb connexions inverosimils, quines connexions encara més inversemblants ens duran del present al futur?

I, com a conseqüència d'aquest raonament: si l'evolució del coneixement i de la tecnologia depèn altament d'aquestes interconnexions, a mesura que avancem i la història progressa, el nombre d'esdeveniments que es poden interconnectar augmenta, augmenta la innovació que se'n deriva i així ad infinitum, de forma accelerada. Aquest creixement exponencial és inmanejable per a un únic ser humà, i per tant l'enciclopedisme és un somni del passat, no ho podem conèixer tot! I això és bo o dolent? Be, la sèrie tampoc era tant ambiciosa... Deixem aquest exercici per a l'espectador.

La sèrie original és de l'any 1979, i a youtube en podeu trobar força episodis. Entre els anys 1991 i 1994 se'n va fer una segona part, Connections 2, i al 97 una tercera part, Connections 3; el format exitós de la primera es va replicar, com el titol de les seqüeles demostra.

Si us interessa el tema, el mateix Burke, l'any 1985, va fer una sèrie, en la línia de Connexions, però que analitzava el funcionament de l'Univers en comptes del progrés tecnològic humà titolat "The day the Universe Changed". Apali, a gaudir de bona tele!

@jignasib


divendres, 15 de setembre de 2017

Dune

«Una bona causa no fa que la guerra sigui justa.» Duc Leto Atreides, pare de Muad’Dib
“La finta dins la finta” estratègia per sobreviure als duels a ganivet...

Benvinguts a Arraquis, el planeta desèrtic conegut com a Dune, llar dels Fremen, els dels ulls blaus, domadors dels cucs que ens donen la melange, l'espècie geriàtrica, imprescindible per a la confraria de comerciants, sense la qual no podrien doblegar l'espai/temps i impossibilitaria els viatges interestelars... Què, com us heu quedat? Com si haguéssiu vist la peli del David Lynch, eh? Doncs sí, el debat de si "és millor el llibre que la peli" en aquest cas no té la resposta habitual; si no llegeixes el llibre no pilles la peli... Però aquest no és el tema del post. Centrem-nos en el llibre, si us plau...

Frank Herbert comença la narració deixant al Comte Leto Atreides a Dune. Premi o càstig? Un planeta desèrtic, sense aigua, sense recursos... Però amb la melange, una droga imprescindible per als viatges espacials i que només es troba a aquest planeta habitat pels Fremen, indòmits habitants dels deserts, cultivadors de l'espècie. Una merda de planeta però imprescindible. Insisteixo: premi o càstig?

L'acció se situa a l'espai exterior, i un futur llunyà, on els viatges interestelars son possibles. No fàcils, però possibles gràcies a la Confraria (una espècie de gremi monopolista de transportistes, amb molt poder però que en volen més) que són els únics capaços d'alterar l'espai-temps, gràcies a l'ús i abús de la melange, i fer possibles els viatges entre estrelles. Futur, espai, tecnologia... Sí, és ciència ficció. Però no és la ciència ficció clàssica; el pes de la tecnologia s'ha minimitzat mentre que s'ha potenciat la interacció humana, la política, la religió, l'ecologia, .. Tot barrejat i tot enfrontat.

Tota aquesta barreja (és casualitat que l'espècie es digui melange?) es troba a Arrakis, ara governada per la família Atreides: Leto, el patriarca, hereu d'una família respectada que podria fer ombra a l'Emperador; Dama Jèssica, la concubina de Leto i membre de la Germandat Bene Geserit (sacerdotesses, entrenades per adquirir superpoders, en benefici de la germandat... amb molt poder, però en volen més); Paul, l'hereu Atreides, entrenat com una sacerdotessa, destinat a grans gestes. Però també hi ha malotes: L'Emperador, molt poderòs, amb por de perdre-ho tot; la família Harkonen, enemics dels Atreides, molt poderosos, però que volen més poder; els Fremen, nòmades del desert, domadors de cucs de sorra, que no tenen cap poder.... excepte la melange, que cultiven dels cucs de sorra. Que curiós, els cucs gegantins mengen minerals que només es troben a Dune i com a resultat defequen l'espècie... La melange és una merda #talcomsona!

I que passa quan ho barreges tot? Doncs que explota! Guerres i traïcions, porten a Paul i la seva mare a fugir al desert, on els acullen els Fremen. Els poders de les sacerdotesses converteixes Paul de convidat a lider i de lider a Muad'Dib... Molt del lideratge de Paul sobre els homes del desert és messiànic, té un evidentíssim flaire a desert saudí i a islamisme. Però aquest és un altre debat; ara parlem de com el petit Paul i els humils Fremen posen en escac a tot l'imperi, David contra Goliat! ...Ostres, més referències religioses. Sigui com sigui, la melange justifica la trama del llibre; cóm una merda és fonamental per dominar l'univers, perquè justifica una guerra, perquè pilla catxo el comte Leto i perquè Paul és capaç, amb els seus Fremen convertits en un exèrcit temible, d'enfrontar-se i plantar cara  als Sardaukar, les tropes d'elit de l'Emperador; de posar en un cul de sac al mateix Emperador...

I el llibre esdevé saga, tan o més complexa que la trilogia de Tolkien, El senyor dels Anells; però si en aquest darrer la complexitat rau en el detall en que l'autor recrea un mon amb les seves races, llengües, cultures, creences i ambicions, en el primer cas és senzillament un embolic. Les faccions, les famílies, les sectes... cada una amb els seus objectius, regles, tradicions, poders, ... Un embolic #deveritat. Per això no es pot veure la peli sense llegir el llibre...

Però així com al primer llibre es pot seguir i inclús t'atrapa, els següents ("El Mesies de Dune",  "Fills de Dune", que completen la trilogia original; ) aprofundeixen en la visió messiànica del Muad-Dib, i acaben sent més ferragosos, més pesats... No enganxen. Si el primer llibre és una obra mestra, els restants, tot i conformar la saga de ciència ficció més venuda, sonen a relleno... #noespedanteria #sujuru.

En resum, el primer llibre mereix una lectura detinguda que gaudireu de ben segur. I si teniu temps, completeu-la amb la peli... Un Lynch sempre mola, però ja en parlarem un altre dia...

Podeu trobar la saga i la peli de Dune a la Xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/01/2017.



divendres, 21 de juliol de 2017

Remi Gaillard, rei de la càmera oculta

“C’est en faisant n’importe quoi qu’on devient n’importe qui”

Qui més qui menys tots recordem els programes de la càmera oculta: posem un actor ‘ganxo’ a fer bajanades pel carrer i mirem com reacciona la gent. A la tele hi ha molts programes que en van plens.

A les Espanyes va tenir molt d’èxit la pel·lícula del malograt Manuel Summers, “To er mundo e gúeno” (sense oblidar la seva seqüela, “To er mundo e mejó”) que posava al límit els espanyolets de la transició, cap allà el ’82, l’any del mundial de furgo, amb les seves bromes (moltes d’elles, val a dir, molt enginyoses) i genialment dinamitzades pel germà del director, Guillermo Summers. Encara em cauen llagrimons recordant l’sketch del lleó al lavabo públic!    =8_-D    =8_-D     =8_-D  “...ahí hay un león que te va a comer la coliiitaaa!”

En general, no és que sigui un gènere que m’apassioni; el meu síndrome de la vergonya aliena m’impedeix gaudir-ne a tope. I és que normalment aquestes bromes acaben sent una burla d’una víctima innocent i aleatòria, i a mi em sap greu riure d’algú a qui li fan fer el ridícul, i moltes bromes de la càmera oculta acaben sent això. Una honrosa excepció són les bromes del show canadenc “Just pour rire”, on les bromes no recauen sobre la víctima innocent sinó sobre l’actor que es dirigeix a aquesta, de manera que l’únic que hauria de patir ho fa expressament. El divertit és la reacció del públic davant aquest ‘ridícul controlat’. El plantejament em sembla molt meritós i amb resultats hilarants, que és el que toca en un programa d’humor.

Però tornem al rei de la càmera oculta, Remi Gaillard. Ha portat el gènere al seu màxim exponent, publicant periòdicament els seus vídeos a youtube, on se’n poden trobar infinitud, recopilacions i “best of” fins a la sacietat. Què el fa tan especial? Doncs, d’una banda, la imaginació per inventar-se situacions surrealistes que deixen perplex als espectadors ocasionals. Com per exemple, el pollastre gegant que ret un homenatge pòstum als seus companys a l’ast; o el xai a un kebab; o el porc que ataca enfurismat una carnisseria; o les baralles de sumo al mig d’una rotonda; o la mort passejant pels carrers, amb rellotge d’arena a una ma  i dalla afiladfíssima a l’altra...

D’altres vegades, aquestes situacions estan al límit de la legalitat o de la seguretat. Com el flaix del radar que va fent fotos als conductors; o el rat penat gegant que va pul·lulant per la ciutat; o el cec que condueix; o el cargol avançant per la carretera.

I a vegades arriba a ser realment intrusiu, ratllant el perill públic, com la carrera urbana de Mario Karts; o el Pac Man dins del súper; o el cangur que va donant saltirons... i empentes... Aquí, potser es passa una mica i ja em dispara l’alerta de vergonya...

Ja veieu però que la descripció promet; amb entradetes així és impossible no estar temptat de fer un click a l’enllaç... Sigui com sigui, si és qüestió de riure, en teniu per una bona estona per a fer-vos-en un tip!! Ja em direu...

@jignasib


dilluns, 10 de juliol de 2017

Interpretant les Sonates de flauta de Bach


“SiBemoll-La-Do-Si” signatura musical de J.S.Bach.


Ja us havia dit que m'agrada Bach? I que, fa molt temps, vaig estudiar flauta travessera? (rookie, tampoc exagerem) I que m'apassionen les sonates que Bach va escriure per flauta? Puc fer mes preguntes?... Si, suposo que si... Però tampoc es plan...

Per on anava? Ah, si, les preguntes... Be, anem a pams. Sobre la música de Bach, tot i que era repertori per cursos avançats, m'agradava tant ... (ja us havia dit que m'apassionaven les sonates? I que és típic que als enginyers els agradi Bach? I que soc enginyer?...  Ja hi tornem... les preguntes... ) ... d'això... si... eeehh... M'agradava tant que vaig intentar que des de ben al principi anéssim incloent cosetes del vell Maister de Leipzig. El profe, tot paciència, m'encoratjava: "Bach no composava música per a instruments concrets... Qualsevol peça de Bach es pot tocar amb qualsevol  instrument!". I tornava a tocar de peus a terra: "sí, amb qualsevol instrument... és igual de difícil!".

Per tant, ja veiem que per tocar be a Bach cal tenir una gran tècnica, cal ser bo. Però, honestament, n'hi ha prou amb ser bo? Què vol dir ser bo? T'asseus davant la partitura, vas llegint i vas interpretant? Tot està a la partitura? Aquesta es la feina de l'intèrpret, llegir la partitura i tocar el que hi posa? Res mes? ... Alguna pregunta mes...? Bromes a part, crec que estem tocant el moll de l'os. Què fa l'intèrpret? Què aporta? Tècnica? Jo crec que no... L’intèrpret sí, llegeix la partitura... i l'entén! Copsa QUÈ volia dir, expressar, transmetre l'autor. I aleshores s'asseu al seu instrument (que vol dir això, instrument, el mitjà) i ens EXPLICA el que l'autor volia. No és només tècnica, també hi ha sentiment, expressivitat... Interpretació! Com dèiem!

Teniu temps? Teniu paciència? Vaja, el tema de les preguntes sembla que va en sèrio... De veritat, per a mi hi ha tres grans intèrprets clàssics de flauta: James Galway, Jean Pierre Rampal i Aurèle Nicolet. Els dos primers han estat tocats per la ma de Déu, son autèntics genis, especialment el primer. Té una facilitat natural per tocar l'instrument; pot fer, sense esforç aparent, el que es proposi; i així es guanya la vida, tocant des del repertori clàssic més virtuós fins als darrers èxits pop o les bandes sonores més guais. El segon, també un privilegiat, ha posat el seu talent al servei de la recerca musical, a estudiar els clàssics, sobretot els oblidats i recuperar tota la bellesa que des del renaixement el talent humà ha creat. I el tercer... s'ho va currar tot solet; el que Deu nostrusinyó no li ha donat s'ho ha currat ell a base de pràctica, pràctica i pràctica... en aquest ordre. Si els dos primers fan meravelles sense saber com, el tercer ho sap, redéu si ho sap i sap perquè. Ara, podríem parlar de Cristiano Ronaldo, de Messi, però tampoc cal fer sang...


En resum, si voleu gaudir del geni de veritat, escolteu els dos primers. Galway més virtuós, Rampal més autèntic; però, qualsevol dels dos, grans intèrprets. Si voleu aprendre tècnica, el tercer és el millor mestre... Per què per ensenyar no n'hi ha prou amb fer-ho bé, cal saber per què es fa bé. I recordeu que a la interpretació no només hi ha tècnica... Si escolteu a tots tres mestres veureu... Be, vull dir escoltareu això que us dic. No calen més paraules; ni preguntes.

Podeu escoltar les sonates de Bach interpretades per Galway, en dos volums, per Rampal i per Nicolet a Spotify.





@jignasib
jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/10/2016.



divendres, 30 de juny de 2017

Supercomputacio i Big Data, son el mateix?

Marenostrum, BSC, Barcelona
"Perhaps is not the most powerful supercomputer, but is, by far, the most beautiful"


Deia Andy Warhol que “al futur, tot el mon serà famós durant quinze minuts; tot el mon hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. El corol·lari d'aquest teorema vindria a dir que cada dos per tres hi ha una nova etiqueta que es posa de moda. I avui en dia l'etiqueta de moda, el trending tòpic, és “Big Data”. També és usual il·lustrar qualsevol menció al tema amb referències a la supercomputació; però, és realment el mateix? I si no ho és, què les vincula i què les diferencia?

Hi ha problemes fàcils i problemes difícils; això ja ho hem anat aprenent des de primària. Però hi ha problemes que, tot i ser conceptualment fàcils, són inabastables pel volum de dades que cal manipular per resoldre'ls. Calcular el moviment parabòlic d'un projectil, d’un cos sòlid i rígid és fàcil, té una formulació senzilla i coneguda; però calcular el moviment de totes i cada una de les seves molècules, encara que les regeix la mateixa fórmula, ja no ho és. O el moviment de tots els àtoms d'una molècula orgànica súper llarga, com l'ADN; o de tots els estels d'una galàxia; o el flux a través dels carrers de
Barcelona del pol·len de soja que descarregaven fa unes hores al port i que s'escampa deixant un rastre de gent esternudant... això ja no és fàcil. Molts càlculs, i massa llargs.

I ara què fem? Doncs a grans càlculs, supercomputadors. Sabíeu que la predicció metereològica va ser un dels primers reptes de la supercomputació? #spoiler   Les equacions que regeixen el temps atmosfèric son prou conegudes, però la solució no és fàcil d’obtenir, i estar calculant durant 6 hores quin temps farà d'aquí a tres hores... #fail   Per poder abordar aquests problemes, doncs, es van construir els primers ordinadors capaços de fer molts càlculs amb moltes dades en molt poc temps.

A grans trets i sense necessitat d'aprofundir gaire, hi ha dues maneres de fer un supercomputador: un de gran i molt ràpid; o molts de petits treballant col·laborativament en paral·lel. Darrerament aquesta és la tendència en disseny de supercomputadors, ja que assoleix resultats molt millors amb esforços aparentment menors. Afegim-hi les capacitats de les xarxes de telecomunicacions de darrera generació i resulta que avui en dia no cal confinar un superodinador en cap cambra blanca, sinó que el podem tenir distribuït en un edifici... o un campus... o inclús un continent. Però això ja son figues d’una altra panera.

Només per tenir unes quantes dades. El concepte de supercomputació canvia cada pocs anys; si tenim en compte la llei de Moore, segons la qual, cada dos anys som capaços de duplicar el volum de transistors en un xip, és fàcil de suposar que cada dos anys hem de ‘duplicar’ la definició. Diguem que avui en dia un superordinador té capacitat de fer més d’1PF (1 PetaFlop, 1.000 TeraFlop, 1 milió de GigaFlop... digues-li com vulguis... una passada de flops o de càlculs per segon)... i creixent.

Anem pel Big Data. Què volem dir amb Big Data que no ho inclogui el que ja hem dit? El concepte, tot i que també és conegut des de fa temps, ha eclosionat darrerament amb la consolidació de la Internet, en general, i de les smart cities, en particular.

Gartner va definir (2012) Big Data com un “conjunt d’actius d’informació de gran Volum, gran Varietat i que canvien a gran Velocitat que requereix eines innovadores i eficients en temps i cost capaces de processar la informació per millorar-ne la comprensió i la presa de decisions.” 

Segons IBM (2014) el 90% de les dades que hi ha avui en dia al mon s’han generat en els darrers 2 anys... i d’això probablement en té la ‘culpa’ internet. El repte és, d’una banda, saber quantes i quines d’aquestes dades ens son útils, les podem convertir en informació i, de l’altra, com ens poden ajudar a prendre decisions. Decisions per a què? Doncs per a gestionar de forma smart una ciutat, per exemple.

La supercomputació doncs, és una solució, mentre que el Big Data és un problema, però no per això l'un i l'altre tenen un vincle causal. La supercomputació no és la solució, o si més no, no és tota la solució al problema del Big Data, sinó només un dels capítols.


@jignasib