dimarts, 18 d’abril de 2017

Elric de Melniboné

"Elric knew that everything that existed had its opposite. In danger he might find peace. And yet, of course, in peace there was danger. Being an imperfect creature in an imperfect world he would always know paradox. And that was why in paradox there was always a kind of truth".


Melniboné és un regne fantàstic nascut de la imaginació de l'escriptor britànic Michael Moorcock, i el seu emperador és Elric, l'albí. La saga d'Elric es desenvolupa al llarg de quasi 25 novel·les, publicades a les dècades dels '60, '70 i '80, del gènere de fantasia, concretament del subgènere d'espasa i bruixeria... I sí, hi ha un joc de rol basat en aquest mon, es clar. Però com és aquest mon?

L'imperi de Melniboné, amb capital a Imrryr, va néixer fa més de 10.000 anys i està en clar declivi, governat per Elric, l'emperador albí, físicament molt dèbil i malalt, que governa d'acord amb el seu físic, de forma dèbil. El seu cos se sosté dempeus per les drogues que li donen una mínima energia per no defallir; el seu coneixement de les herbes es complementat amb el coneixement i la pràctica de la màgia, concretament la invocació de sers poderosos que atenen les seves peticions per respecte a la seva sang real. Val a dir que, en aquest mon, la màgia no és un gran poder, o si més no, no tan espectacular i flashy com en els mons de Tolkien, sinó un complement a la noblesa del protagonista, que justificaria la seva connexió amb mons del més enllà o d'altres dimensions.

El seu principal aliat eteri és Arioch, senyor del Caos i Duc de l'infern... Caga-t'hi!.. Ai, perdó, se m'ha escapat! Sigui com sigui, veiem que a l'emperador amics no n'hi falten, ni entre els Déus. I veiem també que l'eix del bé i del mal no son rellevants pels personatges d'aquest mon. A Melniboné, el Ying i el Yang no enfronten les bones obres amb les dolentes, ni la llum amb l'obscuritat. Per als melnibonniens, la lluita eterna rau entre la llei i el caos; entre l'ordre o l'habitació dels adolescents! Per això no li deixo llegir a la meva filla!!!

L'enemic d'Elric (anava a dir el dolent, però ja em vist que això no té gaire sentit en aquest mon) és el seu cosí Yyrkoon que cobeja el tron, ja que no considera la feblesa d'Elric digna d'un emperador. Albi, drogat, enclenque... Una vergonya!  Ah si, me n'oblidava... Cherchez la femme... Cymoril, germana d'Yyrkoon, cosina d'Elric, ... Estan enamorats #jal'hemliatdeltot. Les lluites i amorius entre els cosins (lluites amb Yyrkoon i amorius amb Cymoril... en aquest sentit la trama és molt clàssica...) es desenvolupen al llarg dels tres primers llibres de la saga. Aquí es fa palesa la moral de l'emperador, com anteposa el caos a la bondat, com la seva paraula als aliats no val tant com amb el seu compromís amb Arioch, guia i benefactor, protector i conseller, ... Rei del caos... De la traïció... Em seguiu, no?

I aquí també apareix l'autèntica protagonista de la saga: l'infame espasa rúnica negra, Stormbringer (no, em nego dir-li Tormentosa!). Aquesta espasa li dona a Elric tota l'energia i el poder que la salut li nega. Aquesta espasa canalitza tot el poder del caos a les mans d'Elric. Aquesta espasa permet a l'albí prescindir de les drogues que el mantenen viu. I com ho fa? Res... un petit detall... Xucla l'ànima de les seves víctimes i les condemna per a tota l'eternitat... Ja veieu... Foteses. Però no ho té tot guanyat Elric; Yyrkon ha trobat l'espasa bessona, Mournblade (si abans em negava a dir Tormentosa, entendreu que ara no li digui Lamentosa, oi?). Ah, si, i ha segrestat a la germana, provocant l'emprenyamenta i set de venjança d'Elric. Ja veieu que la primera trilogia promet acció per estona.

Sobre la resta de llibres, son un recull d'aventures del prota (l'espasa, es clar) i de qui l'acompanya, que sense negar la seva qualitat literària, no tenen per  a mi, el ganxo de les primeres; divaguen més per altres plans d'existència, son més psicotròpics i manquen de l'ambient medieval/fantàstic dels primers. Agosarat, però no necessàriament tant digestiu. Si més no, per a mi...

Podeu trobar la saga d'Elric a la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 05/04/2016. 

divendres, 31 de març de 2017

Only lovers left alive

"What choice do we have?"

Avui parlem d'una peli de vampirs. Anem de cine de terror?... Hmmm... No, que a la peli hi surten vampirs. El que deia, de por, no? ... Ahhh, eteeeee... No! Aquesta peli de Jim Jarmoush és més una road movie que una peli de por; una psicodèlia romàntica que un clàssic de terror.... #esaixí #algúhohaviadedir

L'any 2013, el director es va presentar a Cannes amb aquesta proposta, “Only Lovers left Alive”, arribant a ser finalista de la palma d'or, poca broma. Després inclús guanyaria el premi del festival de Sitges. A mi em recorda aquelles pelis d' "arte y ensayo" del Wim Wenders, de Werner Herzog o de Fassbender; una recreació en la narració que la pot fer pecar de certa lentitud, però que en aquest cas, el clima i el tema ja ho demanen, per tant no es tracta d'un defecte.


La peli té certs elements fantàstics, no deixa de ser una peli de vampirs -personatges amb molta experiència a les esquenes, moltes vivències i records, ratllant la nostàlgia; superpoders, com força sobrehumana o reflexos deslumbrants; fotofòbia, ullals aterridors i afiladíssims- però no son l'eix principal, no son més que part de l'escenari, del decorat.

La història se centra en dos vells vampirs. Ella, Eva, des de fa milers d'anys passejant-se per la Terra; de pell de porcelana, (excel·lent caracterització i millor interpretació de Tilda Swinton) retirada a Tànger entre vampirs amics i humans còmplices i admiradors, sinó temorosos, del seu gran poder. Ell, Adam, a Detroit (també gran actuació de Tom Hiddleston), antiga capital de l’automòbil, ara abandonada, que l'acull i l'amaga; més jovenet, només uns centenars d'anys, vivint de la música que cultiva des de jove i que col·lecciona en un refugi autènticament vintage... Estan enamorats. Va en serio, estan enamorats; son una parella adorable i envejable.

En el mon actual ser vampir no es tan guai; la gent va molt passada de voltes. Ells en diuen zombies, i la qualitat de la seva sang no es bona, no dona per viure. Necessiten material del bo, tret de laboratori, sang pura. Aquesta degradació del ser humà, que ja ni serveix per alimentar, deprimeix tant a Adam que fa patir a Eva (quina casualitat no, els noms?), qui decideix traslladar-se a Detroit per retrobar-se amb els seu amant i donar-li suport en els mals moments. Tot i que els vampirs s'alimenten de sang pura per evitar la sang contaminada dels zombies, el seu consum sembla més pròpia de psicotròpics, paradoxalment; sembla que es droguin. L'èxtasi que produeix genera escena dignes de la més pura psicodèlia...

Tot i així no us imagineu ara els vampirs com éssers desubicats o perduts; son la cosa més culta i refinada que us podeu imaginar. Sorprèn la barreja bizarra de superpoders amb la fragilitat, gairebé debilitat, que recorda a l’empollón de classe acoquinat davant del matón. Les referències culturals son sobrades: els llibres que llegeixen, la música que escolten les fotos i quadres que els envolten son constants reptes pels amants de les referències... com m’agradaria pillar-les totes...

En resum, un regalet molt recomanable pels amants de les pelis romàntiques i amb missatge elaborat més enllà de l’evident. Amants del gore i el terror, absteniu-vos.

Podeu trobar "Only lovers left alive" a la xarxa de biblioteques, i la banda sonora a spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 30/06/2016.


dilluns, 20 de març de 2017

Mazinger Z

"La maldad, el terror, Koji puede controlar! Y con él, su robot, Mazinger!!"
  
A principis d’aquest mes de març es va celebrar un aniversari... el 39è. Poca broma #viejunismo #batallitas. 39 anys que es va emetre per Televisió Espanyola, la millor televisió que hi havia en aquells moments al país, una sèrie, què dic una sèrie, un mite de la graella: Mazinger Z!!



Què va fer tan especial aquesta sèrie? Jo no us puc donar la visió de crític televisiu ni d’erudit en cultura popular de finals del segle XX; no se si és un predecessor del Manga o el seu primer gran exponent; si primer va ser el còmic i després la sèrie o quin ordre va seguir. Però sí us puc dir que com a chavalín de 10 anys vaig flipar molt fort amb el megarobot bo que lluitava contra els brutos mecánicos del Dr. Infierno! Me’ls sabia de memòria, el nom , els poders, a l’episodi que sortien! Uaaahh! Quina passada!... i no... ara no els recordo... El que si m’ha quedat és l’admiració per la imaginació que tenien aquella penya per inventar-se bèsties enormes, amb poders sorprenents i, normalment, vinculada a algun ser mitològic, sovint de la mitologia clàssica, el que, en el meu cas, fervent aficionat a aquests temes, em motivava encara més que als meus col·legues (#jomés!)

Imatges que si que queden i dubto que s’oblidin és la trobada de col·legues, a l’estiu del 78, a casa del Valen, el que tenia tele en color, els dissabtes al migdia. Veure sortir el robot de la piscina i sentir el “Planeador abajo” ja ens feia salivar a tots! Què dolent el Dr. Infierno, i què malvat el seu sicari, el Baron Ashler, mig home i mig dona. Com derrotaria al proper bruto mecánico? (com mola el nom de bruto mecánico) Amb el “Fuego de Pecho!”, amb els “Puños Fuera!”, els “Rayos làser!”? Ja ho tenen això els dibuixos animats... et repeteixen mil vegades el mateix efecte però sempre et mola igual...

I al voltant d’aquest eix immutable, apareixien els extres. Si el Koji Kabuto pilotava el Mazinger Z, la seva amiga, Sayaka va aconseguir tenir sota les seves ordres a la inefable Afrodita A (A, Z, ... els guionistes uns fletxes). I encara menys inoblidable la seva arma fonamental: “Pechos fuera!” #aquihihatensiósexual. Suma-li a això les hormones a la sang d’un preadolescent i extranya’t ara que la sèrie no arrasés en aquells temps entre els de la meva edat! ... (#momentwikipedia de fet no deia “Pechos Fuera”, deia “Fuego de pecho”... però què vols que et digui, la ment d’un preadolescent té aquestes coses...) Que el dolent Baron Ashler no guanya ni un combat? El Dr. Infierno ens envia el Conde Broken, que sempre porta el seu cap sot ael braç... Desaventatges d’estar decapitat.

Ja veieu, tota una fauna que nodreix aquest mon de fantasia obrint els ulls de tota una generació que encara la ‘Transición’ amb il·lusió que deia aquell.

Per als nostàlgics amb temps, al You tube podeu trobar uan pila de vídeos i episodis. Apali, Good Remembering!

@jignasib


dijous, 9 de març de 2017

Cyrando de Bergerac

"...que al darrer vers, sereu tocat!”

“No, mercès!”

Aquest post fa de mal classificar. De què parlem? Del llibre, el clàssic d'Edmond Rostand? O del retrobament del gran Josep Mª Flotats amb l'escena teatral catalana després del seu rutilant èxit a la Comedie Française? (llegiu Comediiií Fransèèèèsee, amb aquell accent tant entranyable d'Ancient Elève de le Licée Française). O de la peli que va posar a l'alçada d'actoràs al ja gran (en tots els sentits) Gerard Depardieu? Llibre? Teatre? Peli? Em va agradar més el llibre? ... Ja t'ho dic jo, està pelut...

Per a mi hi ha tres versions de l'obra que caldria veure en algun moment, superat l'etern dilema llibre/peli. La primera, un clàssic, que va protagonitzar José Ferrer l'any 1950, en anglès. Com és un clàssic d'un clàssic, no ens importarà que sigui en blanc i negre, oi?



 L'interpretació és excel·lent, i les dots marcials del prota son inqüestionables. Memorable l'escena del "discurs del nas" amb el conseqüent duel.

Digne competidor d'un altre duel clàssic que té l'honor d'ostentar el rècord de més llarg del cinema, a càrrec de Mel Ferrer (que no és ni parent ni res del José) i d'Steward Granger, a “Scaramouche”, tot just dos anyets després.

El segon, el més nostrat Cyrano de Josep Mª Flotats, que va demostrar el seu talent i excel·lents maneres d'actor de clàssics després de deixar un molt bon gust de boca 
amb la seva "Jornada particular" d'Ettore Scola, que res té a envejar a la versió de Marcello Mastroiani i Sofia Loren...


L'any 84, doncs, Flotats es planta al Poliorama amb la seva versió del Cyrano, amb una escenografia simple... negra de fet, on els elements sobre la tarima son mínims per ressaltar l'actuació, i sense tantes floritures ni esgrima, val a dir que amb tot èxit. Vegeu si no, de nou, l'escena del nas i del duel, en llengua vernàcula, això sí, que fa de més ben entendre... Compareu.
I com a mostra de la grandesa de Flotats en aquest gènere, mireu l'escena del balcó... commovedora... No calen més paraules. Potser el terme "friendzoned" se'l van inventar a Friends, però el concepte... el concepte ningú com Rostand el va saber expressar...

I el darrer, el de Depardieu. La versió que l'any '90 va fer per al cine. Una altra gran versió, aquesta en francès. No us queixareu, hem pentinat totes les llengües. Aquesta versió ja hem dit que va consagrar a Depardieu com un gran actoràs que és capaç de repassar tots els gèneres, de l’Obèlix còmic al dramàtic inclús brodant un clàssic. No es que en tinguéssim dubtes però ens agrada comprobar-ho. Per a que pugueu comparar tots tres en igualtat de condicions, mireu aquesta versió del nas i del duel. Podeu comprovar que aquí l'escenografia torna a ser impressionant, digne d'una gran producció, però sense minvar ni un bri la qualitat interpretativa dels actors, de tots ells.



Un regalet, l'escena on Cyrano declama els seus principis bàsics i fonament del seu honor... Non, merci. Digne d'un gran!

Un altre avantatge d'aquesta superproducció que no trobem a les anteriors és la banda sonora, composada ad hoc per a la peli, però de forma magistral recreant l'ambient de l’època tant o més que amb les imatges.

Podeu trobar el Cyrano de José Ferrer i de Flotats a Youtube. El Depardieu el podeu trobar a la Xarxa de biblioteques. També a youtube trobareu la banda sonora original d'aquesta versió.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/03/16.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Les animacions de Tim Burton...

"La gente se muere por venir aqui" Habitant de la terra dels morts sorpès de la mala fama que tenen. La novia Cadaver

"El Rey de la tierra de la Navidad se llama 'Sandy claws'! ", Jack Skeleton convencent als seus compatriotes del regne de Halloween que el Nadal mola. Pesadilla antes de Navidad.


No seré jo ara qui es posi a analitzar ni criticar la feina del Tim Burton; abans ja ho han fet d'altres i ho han fet molt be...  Però sí que m'agradaria comentar una faceta molt... molt... la que a mi més m'agrada, vaja, #acabemosconestafarsa, que és l'animació, les incursions que Tim Barton ha fet en el mon de l'animació.



Anem a barraca... Son acollonants, en tots els sentits. En el sentit figurat, per què estan molt ben fetes, grans guions, originals, ben realitzats, impactants, fidel a la marca de la casa. I en el sentit literal, perquè si algun nen la veu, s'acollona. Entre nosaltres, no son animacions per a la canalla. Miércoles, de la Família Addams, a part... Es clar...

Començo per un curt que es va fer públic per youtube. Potser seria millor començar per ordre cronològic però aquest curt, a més de que és ràpid de consumir, em va be per glosar el que vull dir. Em refereixo al que va dedicar a un personatge que Tim Burton sempre ha admirat, Vincent Price, i que va titular... “Vincent”. Resumeix moltes de les característiques que jo crec que impregnen les seves pelis, en general, i les animacions en particular. Primer, les referències al seu mon particular, les seves filies i admiracions i les seves fòbies i pors; mons foscos, gòtics si no tenebres, a vegades inclús gore; però amb una visió gens amargada, sino amb molt sentit de l'humor. Amb antiherois, gent mediocre que acapara sense voler el protagonisme, la frontera ambigua i difusa entre el be i el mal, la vida i la mort; que mai et queda clar quin costat és el bo i quin el dolent... Si es que hi ha bons i dolents... No se si m'explico.


En el cas de “Pesadilla antes de Navidad”,   Jack Skeleton, el Rei de la terra de Halloween està mig depre... Avorrit... Està cansat d'espantar a la gent. Al principi mola, però ara necessita un canvi. Un dia es perd i acaba petant al mon del Nadal. Uau, quin canvi, quins colors, tothom content, i què simpàtic el seu Rei, Sandy Claws, sempre fent regals. Per què no fer el mateix des de la terra de Halloween? per què no celebren també el Nadal? Imagineu quin Nadal pot sortir pensat des dels esquemes mentals de la gent de Halloween... #mamapo. I d'això va la peli. Per cert, un musical. Però no us imagineu un musical de Disney, o una cosa nyonya i edulcorada. Penseu en Broadway, en Els Miserales, en Sweeny Todd (que també  va versionar Tim Burton), en A Chorus Line. Brutal! Gens per nens.. Es clar...


En el cas de “La Novia Cadàver” veiem un mon fosc, el nostre mon, on un jovenet enamorat, fill d'una famillia burgesa (d’origen plebeu però amb pasta), es casarà amb una noieta adorable (d’origen noble però arruïnada), ei! I que no és un casament forçat! Que el problema no son els jovenets, que semblen ben enamorats, sinó les ambicions dels pares, que ho poden enviar tot en orris! El drama rau quan ell, acomplexat, assaja al mig del bosc els vots nupcials, davant d'una tomba; la noia allí enterrada retorna al mon dels vius reclamant el seu nou maridet! Ja l'hem liada, el pas del mon dels vius al dels morts és una constant, i si som observadors, el primer és un mon fosc i avorrit mentre que el segon és ple de llum, color i alegria! "La gente se muere por venir aqui!". L'enfoc torna a ser agosarat!


Aquesta és la meva visió de les animacions de Tim Burton. M'encanta!! Per original, per disruptor, per atrevit. Per que descriu temes clàssics des d'òptiques originals, novedoses, innovadores. Per brillant. La meva opinió, es clar.

Podeu trobar "Pesadilla antes de Navidad" i "La Novia cadaver" a la Xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 23/02/2016.

divendres, 17 de febrer de 2017

Sèries imperdibles: House

Avui en dia es fa difícil ser fidel a una sèrie. La tele ja no és el que era. Tot i així, dels darrers temps, una sèrie que a mi em va captivar ha estat House, les peripècies del magnífic i excèntric doctor en medicina Gregory House.

Què té de peculiar aquesta sèrie? Què la fa diferent i interessant? Les diverses històries al llarg de ben be 8 temporades, des del 2004 al 2012, expliquen els casos mèdics bizarros... molt bizarros que el metge és capaç de resoldre. I només ell és capaç de resoldre. Be, ell i el seu equip: el buenorro/buenazo doctor Chase, la idealista doctora Cameron, i el Dr. Foreman, el negre, que inspirava a House les més fines ironies i comentaris racistes... Si un perla, ja us ho dic.... Dèiem doncs, que equip d’elit és capaç d'afrontar els casos més rocambolescos mitjançant el mateix mètode deductiu que Sherlock Holmes aplicava als seus casos; personatge, val a dir, en qui clarament s'inspira... Gregory House,... Sherlock Holmes... House... Holmes... Homes... House... Pilleu? #SaynomoreNugNugSaynoMore 

Les semblances amb el detectiu de Baker Street no s'acaben amb el mètode deductiu. Tots dos son misògins, costa trobar una dona que els impressioni, si més no intel·lectualment; son bordes, molt bordes, conscients de la seva superioritat intel·lectual, que no amaguen, ans al contrari, la llueixen amb sarcasme; no defuig una bona discussió, especialment si pot humiliar a l'adversari; asperger? Podria semblar-ho , però son massa Drama Queen per que els puguem titllar així; drogoaddictes, cocaïna per el primer, vicodina pel segon... Ja veieu, casualitats? No ho crec. L'única diferència era el domini de la boxa, exemplar en l'original i desaparegut en la còpia; de fet és un lisiat, va coix, (i li fa mal la cama, que justificaria la seva addició als analgèsics) o sigui que el tema esport va a ser que no...

Aquestes agries discussions, comentaris racistes, aquest sarcasme ... aquesta mala baba! Parlem realment d'una sèrie d'èxit? Que agrada? Que captiva? De veritat? No venen ganes d'enviar-lo a la merda i canviar de canal? Doncs aquí potser està la clau de l'èxit! La manera en que es fa antipàtic, captiva. Ep, no oblidem que va tenir un mestre excel·lent, ni més ni menys que del mateix Escurçó negre! A la tercera temporada Hugh Laurie era el Rei George, que havia de patir-les ires i ironies de Rowan Atckinson; i si no en va tenir prou, a la quarta temporada el pobre Tinent George que ha de patir el sarcasme del Capità Blackadder. Això és una escola!

Ja que parlem de l'actor, Hugh Laurie, i rememorem el seu passat, deixeu-me fer un parell d'anotacions al marge. Abans d'embarcar-se a l'aventura americana ja era  molt conegut a Anglaterra; des dels anys 80 va tenir molt d'èxit en una sèrie d'humor que feia a duo a mb el també ara famós Stephen Fry. Des d'aleshores no ha estat estrany veure'ls junts a d'altres produccions com la també famosa "The Young Ones", o pelis com "Los amigos de Peter" o a la segona i a la quarta temporades de l'Escurçó Negre. Vaja tot un personatge amb tables. Ep, i sense oblidar la seva faceta transmèdia: és un músic excel·lent!! Pianista,, cantant, compositor; a hores mortes, a Hollywood encara va trobar temps per muntar un grup rockero amb els col·legues de plató, The TV Band.

Però no ens despistem, tornem a House. A més de resoldre casos impossibles, hi havia una trama comú que empapava tota la sèrie: la relació amb el seu amic, l'oncòleg Dr. Wilson, que Deu Nostrusinyó deu saber perquè l'aguantava; la buenorra Dra. Cuddy, la seva jefa, que tampoc entenem què li veia... tensió sexual garantida...; problemes per culpa de la seva mala llet; problemes per què no accepta l'autoritat jeràrquica per damunt del seu coneixement de la medicina; ... Ja veieu dona per molts anys de sèrie... D'aquests 8 anys jo destacaria tres moments: l'episodi titulat "Tres historias" on el Dr explica, al final de la primera temporada, i en una classe magistral tres casos en paral·lel que evidencien el seu talent alhora que ens posen en antecedents de l'orígen de tots els seu mals; el segon, a la quarta temporada, Frozen, on el Dr ajuda a una excel·lent Mira Sorevino a resoldre un cas via VideoConferència... amb l'Antàrtida. I el tercer, el darerr episodi de tots. De llagrimeta #nospoilers


@jignasib

dilluns, 6 de febrer de 2017

Ella va a tenir un bebè...


“Déu dota a la dona d’amnèsia selectiva, per què, si no, no s’enten que vulguin un altre fill després de passar aquest procés”


Tots els que hem passat pel procés de maternitat, directament o per simpatia, ens em vist en la necessitat de documentar-nos. No heu sentit a dir mai allò de que tot té un bon manual d’us excepte els nens? Doncs d’aquí neix un extens gènere literari: com afronten les futures mamis el procés de gestació part i primeres etapes de la vida del nadó.

Ep, i funcionen... de meravella. Què se sent durant el primer trimestre. Què pot passar al segon trimestre. Com sobreviure al tercer trimestre. La cistelleta de la mare, les contraccions, la dilatació, l’epidural, l’episotomia, el test d’Apgar, el meconi, el calostre, el moisés, camisetes de cotó... toooooot!

Potser per la mare si... però toooot, tooooot? Sabeu que durant el primer part jo em vaig plantar a la clínica amb les mans a la butxaca? La cistelleta de la dona estava niquelada, però jo... vaig haver de trucar a la cunyada per què hem portes un pijama i una muda! #sujuro! Que les mares venen preparadíssimes, però els pares, ja us ho dic, com sempre, enfilats a la parra!! (Obrim parèntesi: del saber distingir “trencar aigües” amb “tranquil·la no passa res, ho mirem demà” ja en parlarem un altre dia... jo no crec que ho pugui oblidar... que m’ho deixin oblidar...Tanquem parèntesi).

Doncs per a que no ens passi mai més res d’això en James Douglas Barron va tenir la fantàstica idea d’il·luminar als pares en aquest fosc camí: un llibre de Maternitat per a pares! “Ella va a tenir un bebé y yo un ataque de nerviós”. Ja no hi ha excuses. Podem saber que li passa al cos d’una dona durant aquestes 40 setmanes; i el més important, podem saber el que li passa AL CAP de la dona en aquest procés tan enriquidor com dolorós. Tenim les pautes per portar-nos com autèntics marits a l’alçada de les circumstàncies. Us estic ensenyant EL SANT GRAAL!!! #de veritat  #feu-mecas!!

És de lectura amena i facilona: petits consells, ordenats i numerats, no fos cas que ens distraguéssim. Directe a la vena, petits remeis per a granes problemes. Una autèntica guia de supervivència, que tu en particular i la parella en general agraireu eternament.

Ah, i no us penseu que quedareu abandonats a mig camí. Per als que volen aprofundir en el tema, donat que promet tenir continuïtat, hi ha una segona part: “Ella ha tenido un bebé, y a mi me va a dar algo”, per què a mesura que avança el tems, ja son dos contra un. Cal entendre què fa i què pensa la mare, amb el condicionant del que fa i el que pensa el monstruito que es belluga sense control per la casa. El mateix format per a nous reptes, per que la vida evoluciona i amb ella els nostres problemes.

Podeu trobar "Ella va a tenir un bebé...” i la seqüela “Ella ha tenido un bebé...”  a la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/06/2016.

dijous, 26 de gener de 2017

Musica barroca... per a ascensor

Jo crec que en algun moment de la vida, posats a descobrir quins estils de musica corren pel mon, acabes temptat de saber alguna cosa més del que en diuen música clàssica. I normalment ensopegues amb alguna recopilació de clàssics populars o dels hits dels últims 300 anys o de... música per a ascensor que deia un colega meu #nocomment.

Em refereixo a aquelles cançons imperdibles que no fallen a cap BBC (Bodes, Batejos i Comunions), aquelles que sempre et sonen i no saps per què o de quin anunci venen; que quan n'aprens el nom et sembla pertànyer a una elit cultural i hermètica, a una lògia massònica que ha de difondre la bona nova arreu del mon... No us ha passat mai? ...ah,...  no?...vaja  #bitxoraro. És igual, seguim...

El format de recopilatori de música barroca és certament guanyador. Peces curtes, hits, entren a la vena, no et sents obligat a escoltar-lo de cabo a rabo i en l'ordre que et proposen, sinó que el format, al ser recopilatori, invita a escollir els favorits, a repetir-los, a reordenar-los. Un autèntic Mega Mix Classic. Sempre hi haurà puristes i detractors però, siguem honestos, si volem difondre el gust pels clàssics, no cal encorsetar-nos. Acostem-nos-hi lliurement i per gust, no per obligació. I aquest empaquetat és l'idoni. A mesura que refinem el paladar ja ens convertirem en més puristes, buscarem peces més desconegudes, aguantarem integrals complertes de tres hores d'aquell compositor que ens ha emocionat o d'aquell instrument que ens ha captivat, amb instruments d'època si cal (... Uff... Jo encara no he arribat a aquest nivell...).

Però anem al grà: què ha d'incloure un MaxMix dels barrocs comme il faut?
            • Comencem pel principi, el number one indiscutible, l'Adagio d'Albinoni. Es pot trobar des de versions orquestrals fins a quartets o quintets més íntims, més recollits... desgarrats inclús diria. A mi m'agraden més aquestes versions...
            • Un altre que mai pot fallar és el Canon de Pachelbel. Se'n poden trobar inclús Flash Mob's. O versions satíriques... que hi ha gustos per tot...
            • Per favor, el Minuet per a quartet de corda de Bocherini o de la miel de la Granja San Francisco. Exigiu-lo!
            • Bach sol repetir amb varies peces... O soc jo que el veig per tot arreu? És igual, si trobeu peces com les següents les gaudireu:
                        ○ Aria de la Suite nº3 en re m de Bach. A mi em subjuguen les versions en petit format, amb el baix puntejat... #digue'mcapritxós
                        ○ Cantata 147, Jesús joia del desig humà
                        ○ El Largo del concert per clave en fa m o el Preludi en do, de el clave ben temperat, son peces obligades
                        ○ A vegades es cola l'Ave Maria de Gounod,  per què el fons rítmic és el preludi en do de Bach. A mi la versió que més m'agrada és la del Bobby Mcferrin... poc barroc, però brutal...
                        ○ I posats a colar Ave Maria's, et colen també el de Schubert. Cap publema.
            • No posar a Mozart seria pecat... Normalment cau l'Eine kleine nacht Music, o algun minuet... Alguna cosa esbogerrada #topicazo
            • Vivaldi és un altre asidu, no cal enxufar les Quatre Estacions, que no desestimo, però peces com el largo del concert per  a dues mandolines o per a dos cellos (torna Bobby Mcferrin amb unes excel·lents versions) son un bon substitut.
            • També se solen trobar peces de Haendel com el Largo de Xerxes, o l'igualment recomenable Arribada de la reina de Saba, o fragments de la Música Aquàtica o dels Reials Focs d'Artifici, molt més solemnes tot plegat...

Ja veieu, el catàleg és extens i variat: balades com les d'Scorpions, marxeta com Lady Gaga, ballables com la Gloria Stefan, temazos com l'Adele, i exitazos com el Gangam Style. Vale, m'he passat! Pero enteneu el que vull dir, no?



@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a “La cultura no val res” el 09/02/2016.

dilluns, 16 de gener de 2017

Joldi Lius, redeu quin home!

"Quin home, redeu quin home"

"- chao chochin!" Joldi Lius acomiadant-se de la seva amant
"- caldes de melavella" amant de Joldi Lius agraïnt la feina be feta

" Ostres, ostres, ostres... Aqui hi ha marro, tu!


A finals dels anys '80, la gent de la Trinca (l'alt, el ros i el de la barba, per més senyes) van començar a fer els seus pinitus en el mon audiovisual, més enllà de les seves cançons tan divertides, que es van popularitzar entre els anys 70's i 80's, i es van ficar a fer un programa d'humor a TV3, la nostra; parlem del "No passa res".  I els va anar be... D'alla van passar a Gestmusic... Endemoll... Tariro, tariro... Gran hermano... Crónicas marcianas... Be, però això ja és una altra història.

El tema és que "No passa res" era un programa d'humor que combinava les cançons del trio de Canet amb entrevistes a famosos i esquetxos d'humor molt català (xavacà i directe a la vena, molt resolutiu i efectiu). Alguns d'aquests esquetxos eren recurrents i van acabar acostumant-nos a personatges que es van acabant fent familiars.

D'entre aquests hi havia en Joldi Lius i la seva nòvia Maliona Libull. D'on sortien aquests personatges? Si la majoria d'squetxos es basaven en actuacions dels tres cantants acompanyats d'actors per completar l'escena, en aquest cas no era així. La base d'aquest sketx era una sèrie ... dramàtica?... No sabria dir-vos. El que segur podem dir és que era una sèrie d'arts marcials de Hong Kong a la que se li havia tret la banda sonora i (ara sí) els nostres amics havien muntat i doblat de la forma més bizarra.



D'aquesta forma, el lluitador barbut protagonista acaba sent Joldi Lius, prohom de la societat catalana noucentista; un alt lluitador, més primet, amb trena, per art del doblatge es concerteix en Maliona Libull, la seva enamorada; els nobles xinesos de qualsevol escola de kung fu poden ser la junta directiva del Barça discutint la dimissió de Joan Gamper; qualsevol lluita pels carrers de Hong Kong  pot ser una ballada de sardanes o trobada de bastoners al Passeig de Gràcia...

Tot plegat, per bizarro, acaba sent hil·larant. I no parlo d'un record d'infantesa, parlo d'haver trobat els videos a you tube i els he passats als meus fills i s'han fet un fart de riure!!!

Val a dir que aquest exercici no és estrictament original. Ja ho va fer Woody Allen doblant una peli japonesa d'espies, "International Secret Police: key of keys", que per art del doblatge i el muntatge del geni de Nova York es converteix en "What's up Tiger Lilly?", una comèdia bodevilesca sobre la recerca de la millor recepta d'amanida d'ou... #sujuro!



Si teniu temps mireu tots dos exercicis. Per comparar-los? No... Per passar dues bones estones, que també està be... No?

@jignasib


dimecres, 21 de desembre de 2016

Música encreuada


La veritat és que aquest post es fa difícil d’encasillar. Parla de llibres? O parla de música? Parla d’un llibre de música, o sigui, que respectaré el format original i ens mantindrem en aquest apartat... tot i que parlarem de música, d’un llibre de música...#eldiadelamarmota...

El David Puertas és, tant per formació com per vocació, músic (toca la flauta travessera, segur que és bona persona, =8-D   ) i periodista. L’edició d’aquest llibre és una excusa per recopilar les col·laboracions de l’autor amb la revista Catalunya Música/ Revista Musical Catalana i que son, ni més ni menys, els 25 primers mots encreuats de temàtica musical que va dissenyar i publicar-hi fins l’any 2004. Tela!! A veure que s’atreveix a dir que aquest llibre és avorrit.

Però no ens avancem; la part dels mots encreuats és la segona part del llibre. La primera perla d’aquest comença ja al pròleg, que corre a càrrec de l’enigmista de capçalera de casa nostra, l’inigualable Màrius Serra. No podia ser menys, que un llibre de mots encreuats estés prologat per l’enigmista més rellevant. A partir d’aquí se succeeixen un seguit de relats curts, que cada un d’ells conté una anècdota, un misteri, un enigma relacionat directament amb el mon de la música. Trobem des de l’origen del nom de les notes musicals, fins a sardanes enigmàtiques; des de la relació entre música i matemàtica fins al misteri de la qualitat dels Stradivarius; des dels mecenes anònims de Txaikovsky fins a l’acrònim que s’amaga rera el nom de VERDI. Diversió i intriga assegurada per estona.

Especialment entranyable per a mi, i al qual voldria dedicar un apart del post, és el primer relat. Ens descriu una hipotètica correspondència entre Johan Sebastian Bach i el seu fill Karl Phillipe Emmanuel, on s’explica el pique entre el vell cantor de Leipzig i l’emperador Frederic II de Prússia. Cóm aquest darrer repta al compositor genial per a que, a partir d’una melodia senzilla, creï una sèrie de fugues a dues, tres, quatre o fins i tot a sis veus! El “vell” no només accepta el repte si no que el resol excel·lentment, i aquest és l’origen de l’ “Ofrena musical”, dard enverinat que J.S. Bach retorna a l’emperador.

Aquesta narració, amb l’excusa de narrar el duel creatiu, ens ensenya l’art de la fuga i les diferents formes de composar-la. Ja no parlem de les diferents veus que es poden repetir, sinó també de la forma en que es repeteix: cànon cranc, tocat a l’inrevés; per augmentació, on cada repetició és fa en una octava augmentada; motuo perpetuo, que comença com acaba i per tant es pot repetir ad nauseam; ... Però a més, entronca fantàsticament amb l’esperit del llibre, ja que el vell compositor va gastar una broma a l’emperador, ja que en comptes de dir quin tipus de cànon calia tocar  a cada moment, només li va deixar endevinalles per a que ho hagués de RICERCAR i descobrir per ell mateix. Brillant! Per a mi, amb diferència, és el meu favorit de tot el llibre.

Una bona estona de lectura que reconcilia la música clàssica amb la diversió, amb el misteri i amb els enigmes. Què més es pot demanar d’un llibre? D’un llibre de música... #tornem-hi. Ah, si... me n’oblidava. Per acabar el post igual que acaba el llibre: sabíeu que J.S. Bach signava moltes de les seves obres amb les notes B-A-C-H? SiBemoll-La-Do-Si?

Podeu trobar el llibre “Música encreuada” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

 PD. A you tube podem trobar dues versions de l’ofrena musical que m’agradaria remarcar. La primera és de Jordi Savall, amb instruments d’època, fidelíssima a l’esperit de l’època. Personalment no em considero tant forofo com per exigir interpretacions fidelíssimes a les limitacions tecnològiques de l’època, però al ser un intèrpret tant nostrat i de tanta vàlua, què carai, vinga!!
 L’altra... us he enganyat, no és la interpretació si no una master class sobre l’obra. Mira... m’ha fet gràcia...

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 226/01/2016.