dijous, 24 de setembre del 2015

Crueldad intolerable

“Dejad las promesas, las lágrimas fingidas y los halagos. Cuando el corazón es duro no causan estragos.” Catherine Zeta-Jones aguantant l’embestida romàntica de George Clooney

Estem davant d’una altra de les  produccions dels germans Cohen. “Crueldad intolerable” es podria catalogar com a comèdia romàntica en la mateixa mesura que comèdia negra, o comèdia àcida i irreverent. De tot i força en cada un dels apartats! Tot i la presència d’estrelles de Hollywood al càsting, i l’ambientació a la part més guai i glamourosa de Los Angeles, la peli no deixa de tenir un claríssim segell ‘Germans Cohen’: per això és tan especial.

La Marilyn (una guapíssima Catherine Zeta-Jones) ha vist augmentar la seva fortuna divorci rera divorci. El Miles (immillorable George Clooney) és un advocat especialitzat en divorcis que no ha perdut ni un cas; de fet la “clàusula Massey” de blindatge de matrimonis és objectivament infalible. El darrer ex-marit de la Marilyn ha contractat el Miles... i aquesta serà la seva perdició i ruïna. En el sentit literal de la paraula. “This means war”... Això és guerra de sexes i no les comèdies nyonyes dels anys 50 i 60!!!



La pel·lícula es construeix al voltant de clichés i estereotips: de femme fatale, disposada a qualsevol cosa per triomfar econòmicament a la vida a base d’exprimir la fortuna d’homes tontos; i d’advocats més ambiciosos encara, sense escrúpols, amb conceptes ètics elàstics, i pels quals l’èxit a la feina és un fita que justifica destruir matrimonis. Però l’ús de tants clichés, en comptes de ser un defecte acaba convertint-se en la virtut i punt fort del metratge. Hilarant de cap a peus.

Escenes memorables com els intents de seducció mutus entre la vampiressa i el tauró dels tribunals; les sessions interminables de blanqueig dental, o les tedioses classes de tenis del Clooney, símbol d’una vida buida i sense sentit...; els detectius tontos que fan la feina bruta, tot i que útil, de fer fotos i vídeos compromesos per les incautes parelles; assassins asmàtics que no tenen clar a quina mà està la pistola i a quina el ventolin.. (#s’hojuro, no tè pèrdua, difícil de veure entre els llagrimons de riure!!).

A poques pel·lícules es pot veure  a la Catherine tant guapa i seductora com a aquesta; a poques pel·lícules es pot veure un George tan brillant en les negociacions, implacable dialèctica davant del jutge o Don Juan davant d’una dona de bandera que no saps si se’l vol menjar com a venjança o com a  primer plat; poques vegades he rigut tant en una pel·lícula de judicis o en una història d’amor tant ... tant... peculiar. Deixem-ho així.

Si voleu passar una estona molt divertida, confieu en els germans Cohen i deixeu que us l’expliquin!!

Podeu trobar la pel·lícula “Crueldad intolerable” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/03/2015.



divendres, 18 de setembre del 2015

Que bonics son els anuncis que fan per tv

Diuen les males llengües que els programes de tele es fan per enllaçar les tungades d'anuncis... Si, fa uns anys, això hagués passat com un acudit, avui en dia es ben cert... Per la qualitat dels programes i l'enginy d'alguns anuncis és realment ben cert...



I al tanto! Que si a Cannes hi ha concurs de millors anuncis de l'any, per alguna cosa deu ser. Que no us ho creieu? Mireu la següent sel·lecció. Autèntics microrelats publicitaris...




I per anuncis enginyosos els que fan els argentins; dos exemples, tots dos de CocaCola, que no es que em patrocinin, es que son  boníssims... Els anuncis!






Seguint amb les begudes, Heineken va patrocinar una serie d'spots per al Primavera Sound de l'any 2013. Es deien "Primavera Sound Foundation" i representaven un grup.... Be, mireu-los...





I parlant de Cocacoles, Heinekens i marques valorades... per marca valorada, Apple. I per anuncis chulos, els que van penjar a Internet. Una sèrie de minianuncis comparant Mac vs PC... Perites joies d'art i exemple del poder de la marca.



Si us fa mandra veure'ls en anglès, n'hi ha uns quants de doblats...

I amb la marca, la imatge. Un estudi de publicitat va fer un anunci fake d'un pernil tal i com l'anunciaria Apple. Quin fart de riure... Van fer la web i tot (ara ja l'han despenjat...)




I seguim amb la marca; que passaria si un producte estrella de Apple, l'ipod classic, el fabriques la competència? Com seria un anunci d'un ipod windows? Quina marca es reconeixeria?




Encara que no tingui a veure amb els anuncis us deixo una mini peli, una especie de "Charlie i la fabrica de chocolate" però entre l'Steve Jobs i el Bill Gates que aprofondeix, en conya es clar, sobre el tema.





Per acabar us deixo una perla. Un anunci de Levi's i els seus nous pantalons, amb reforç a l'entrecuix... El noi, la noia... La banda sonora de Boombastic.... Boníssim!!





Espereu, espereu... Suposo que els mes espvilats ja sabeu d'on ve el titol del post, oi? Si, es clar, de la cançó de la Trinca...


@jignasib

dijous, 10 de setembre del 2015

Acoplados

Si us he de ser sincer, mai he estat molt fan de la cobla espanyola. De fet... no l’aguanto. Serà dels temps del Lauren Postigo i els Cantares, que se’m va travessar. Tanta caspa pot ennuegar...  I el Jazz, quan parlem d’autèntic Jazz, d’aquell de culte, d’Arte i Ensayo... doncs la veritat... no tinc el paladar prou educat encara.

Però les barreges, la fusió, m’encanta! Bach a ritme de Jazz, brutal!; pop a ritme de swing, divertidíssim; clàssica a ritme de disco... tampoc ens passem! Tot té un límit! Aleshores, que tal barrejar cobla espanyola interpretada al piano pel renombrat Chano Dominguez, i cantada per l’elegant coplista Martírio? Arreglà pero informà, con chandal i sapatoh de tacóng. Doncs el resultat és espectacular; no se si sentir-me orgullós o avergonyit de dir que entre tots dos han aconseguit, si no dir que m’agrada la copla, sí dir que aquestes cançons m’han enganxat. Que no és lo mismo, pero és igual...

Mai m’hagués arribat a creure que una cançó com “La bien pagá”, la banda sonora i sintonia d’aquelles tardes casposes de cine de dissabte a la tarda a La1, aquell ... aquell... Cine de Barrio, aquell Parada, aquell pianista empolainat...  aquella, sí... aquella... m’arribaria a agradar, i molt, quan la canta la Martirio i l’acompanya, gairebé l’acotxa, el Chano Domínguez. Digne de qualsevol tuguri de Nova Orleans. O no... millor... de qualsevol antre de Chicago durant la llei seca. No, no.. espera, ... Com la Jessica Rabit a “Quien engañó a Rogger Rabbit?”. Que no? Compareu aquestes dues versions al YouTube: “La bien pagà” en versió anglesa!!, Paid so well!!!, son uns cracks!!!;  i la Jessica Rabit i el seu “Why don’t you do right?” escalfant el personal: “Yo no soy mala, es que me han dibujado así...” què? Poden anar de bracet o no?



Ei, però aquí no s’acaba, eh? Cançons com “Locura de mi querer”, “Torre de arena”, “Me embrujaste” o “Yo soy esa” fan abandonar estereotips Pantojils i ens refereixen mentalment a standards americans ben allunyats de la imatge anterior. Amb això no vull dir que no sigui fidel ni que, de ben lluny, traeixin al gènere, sinó que el transporten a un altre imaginari, per a mi més proper culturalment.

En un altre nivell et pots trobar “No me digas que no”, “Te lo juro yo”, “Dicen”, que només començar-les a sentir, comences a swingejar... feeling the bouncing... t’entren unes ganes de ballar!!! I, per a mi, les favorites: “El agüita del querer”, “Compuesta y sin novio”; divertidíssimes. A un ritme trepidant t’expliquen una història que entre l’acompanyament al piano, i la interpretació picarona de la cantant et fan passar una estona molt divertida.


Sorprenent però meravellós; si us agrada barrejar estils, aquí en teniu una mina!!! Podeu escoltar "Acoplados” a spotify".


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 26/02/2015.




divendres, 4 de setembre del 2015

El Hombre anumérico

"La probabilitat de que plogui dissabte és del 50%; la que plogui diumenge també és del 50%. Per tant, la probabilitat de que plogui el cap de setmana és del 100%". Periodista transmetent el parte metereològic.
"Planta aquest arbre demà mateix, no t'oblidis" "Senyor, aquest arbre tardarà 80 anys en creixer fins a ser adult..." "80 anys!!!??? Planta'l aquesta tarda mateix!!!"

John Allen Paulos és un periodista que ha centrat gran part de la seva obra, per no dir tota, en la divulgació científica. Especialment en els efectes que la ignorància científica pot tenir sobre la nostra vida. I "El hombre anumérico" n'és potser l'exemple més clar. Paulos ens descriu en aquest llibre el concepte d'home anumèric: de la mateixa manera que l'home que no sap llegir o no sap de lletres és un "analfabet", el que té un desconeixement dels números, si no absolut, sí que notori, se'l podria dir "anumèric".

Tot i que els conceptes són anàlegs, l'impacte social dels mateixos no ho és. M'explico: no hi ha ningú que digui orgullós que no sap llegir, que és analfabet; però, acceptem-ho, dir que ets un negat pels números, no és tan vergonyós... en segons quins cercles inclús pot fer gràcia. Digues que no llegeixes a Garcia Màrquez... Errooooorrrr!!! Digues que la transformada de Fourier és molt útil per simplificar la comprensió dels sistemes lineals... i resa per seguir a la conversa!

Exageracions a part, quin impacte social té realment ser un home anumèric. Segons l'autor, tenir un coneixement mínim de números és imprescindible; no cal un domini extens, com no cal ser un literat per no ser considerat un analfabet. A partir d'aquí ens dona exemples de les conseqüències de ser anumèric. Conceptes com "el destí" o "l'horòscop" adquireixen una nova visió sota el prisma de quatre números bàsics. Valguin com exemple les dues cites amb les que comença aquest escrit... Però n'hi ha més. 

Som capaços de dir l'alçada d'un edifici? No cal ull clínic: quans pisos té (1, 10, 100... un aproximació ha de ser fàcil), i quan mesura un pis (1 m? 3 m? 9 m?); una multiplicació, i pam més, pam menys, hauríem de poder fer-ho, no?

Ens trobem un desconegut al tren... quina casualitat, coneixem a una persona que coneix un parent que va estudiar amb nosaltres!!!! És el destí!!! Si és del sexe oposat, i es guapíssssima... potser estàvem destinats a trobar-nos i fer alguna cosa junts? O lo que surja...? O potser la probabilitat que dos desconeguts tinguin alguna cosa, per petita que sigui, en comú és elevadíssima? sabíeu que si en una festa hi ha 23 persones, la probabilitat que dues d'elles facin l'aniversari el mateix dia és del 50%? I que amb prou feines cinquanta arriba a més del 90%? Heu sentit a parlar dels sis graus? En un mon hiperconnectat com el nostre, tots els homes i dones del mon estem connectats per una cadena d'amics de com a màxim sis persones. I es pot demostrar...

De tot això i molt més en podreu trobar i pensar en aquest llibre. I si us agrada el tema, no descarteu "Un matemático lee la prensa" del mateix autor, i amb el mateix esperit... Com a anècdota final. L'autor fa especial èmfasi en el seu segon nom, Allen, ja que va veure que més d'una vegada se'l confonia amb sa santedat, el papa Joan Pau... aquí queda...

Podeu trobar "El hombre anumérico a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/02/2015.