dijous, 25 de febrer del 2016

Desafio total


“Hola amigo, soy Hauser, si todo ha salido mal estoy hablando conmigo mismo y tú tienes la cabeza envuelta en una toalla mojada. Sea cual sea tu nombre, prepárate para una sorpresa. Tú no eres tú, eres yo.” L’espia Hauser convencent Doug Quaid que no és el Doug sinó el Hauser que... és igual... és molt complicat...


Paul Verhoeven ha estat sempre un director controvertit. Nascut a Holanda, allí va començar a rodar les seves pelis. La més coneguda d’aquesta etapa, “Delicies Turques” (1973), la història d’un amor impossible entre un bohemi i una burgeseta, i protagonitzada per Rutger Hauer (després superconegut a partir de la superconeguda Blade Runner de Ridley Scott) va ser escollida com la millor pel·lícula holandesa del segle; poca broma. Però va ser amb “Els senyors de l’acer”, peli de l’any 1985 que narra les peripècies d’un grup de soldats de fortuna... caiguts en desgràcia, que intenten recuperar el botí que el seu senyor els ha robat, i també protagonitzada per Rutger Hauer (que ja veiem que s’erigeix com a artista fetitxe del director, si més no en la seva etapa europea), on culmina el seu estil peculiar que cridaria l’atenció de les majors americanes que el temptarien amb una exitosa carrera al nou mon.





El sexe, la violència o l’obsessió religiosa sempre han estat presents, l’un o altre si no ho han estat conjuntament, en totes les produccions del director; d’una forma més o menys explicita... més més que menys, val a dir... I amb aquest estil aterra a Amèrica on li demanen explotar-ne la vena. D’aquesta època serien les famosíssimes “Robocop” (1987), sobre un policia cibernètic en un mon futur ultracapitalista i darwinià; “Desafío Total” (1990), que narra la paranoia d’un obrer de la construcció reconvertit en espia espacial; “Instint bàsic” (1992), sobre la tòrrida aventura entre un policia i una presumpta assassina; “Showgirls” (1995), sobre el mon de les strippers, i que va causar la fama i alhora la desgràcia d’Elisabeth Berkley, qui va aconseguir alliberar—se de la seva casella de nena Disney... i crec que ho va lamentar; o “Starship troopers” (1997), remake cinematogràfic del llibre que ja hem pentinat en una altra ocasió... En resum... sexe, violència i taquilla. Un èxit.









Precisament de “Desafío Total” volia comentar-ne alguna cosa, ja que, al meu entendre, a més dels arquetipus que caracteritzen Verhoeven, afegeix també algun “abans i després” del cinema fantàstic. La història se situa al futur, ben entrat el s.XXI, amb una societat molt tecnificada, i on Mart està colonitzat per extraure’n minerals molt valuosos; les condicions inhòspites del planeta han generat noves formes de vida mutants que son tractats com a pàries d’aquesta societat futura. En aquest futur hi ha un treballador de la construcció, Doug Quaid, ultracatxes (Arnold Schwarzenegeer, es clar), casat amb una guapíssima i sexy Sharon Stone (que després repetiria a Instinto Básico, recordeu, oi? ... si, es clar...), que està avorrit de la seva vida monòtona ;i decideix provar un nou invent, l’implant de memòria. Es vol implantar una aventura, d’espies, a Mart, amb una churri ben maca, sexy però amb un punt d’innocència.... un somni, vaja...



I aquí comença el pollastre. Alguna cosa va malament i ha causat un Total Recall (record total, títol original de la peli): sembla que no està somiant si no despertant d’un somni anterior. El que volia haver viscut està passant de veritat! És un espia! I està liat, no amb una si no amb dues paies sexis! I se’n va a Mart! i... i...i... vaja, igualet al somni contractat. Sospitós no? És realitat o és un somni? Es paranoia? I aquesta és la gràcia.. penseu el que vulgueu...


Cal dir que aquesta peli, tècnicament impecable, va ser de les darreres en filmar els efectes especials amb maquetes, sense simulacions digitals, que encara no estaven prou desenvolupades. Però el resultat final és realment espectacular. Ah si... Una última anècdota, #Digue’mDolent. El prota acaba coneixent al líder dels mutants, un tal Quato, que viu encastat a la panxa d’un humà, i que.. i que ... ho he de dir.. el mutant és igualet al Pujol!!!!...ja està, ja ho he dit! No m’ho negueu! Tots hi heu pensat!!!


Podeu trobar la pel·lícula “Desafio total” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 13/05/2015.


dimecres, 17 de febrer del 2016

La matemàtica de la història



Ja fa cosa d’uns quants anys, uns quinze potser #viejunismo, vaig sentir per la ràdio que parlaven d’una teoria històrica, desenvolupada per ara-no-recordo-qui, que afirmava que el romànic català no va ser una còpia d’un nou corrent arquitectònic que es desplegava per l’Europa medieval del segles XI-XIII, si no que en va ser el bressol. Afirmava que a Catalunya va néixer el romànic i que des d’allà s’escamparia per tot el mon occidental. Agosarat... mola, però agosarat. I encara deia més; si l’arquitectura és l’expressió artística més grandiosa i per tant la més visible i accessible als ulls dels ciutadans, és probable que la resta del moviment cultural iniciat durant aquell període també veiés la llum a casa nostra. Vaja, que l’origen de tot el que avui entenem per l’Europa Occidental va néixer a Catalunya. Molt agosarat i mola molt!! Però la cosa va quedar així, i no hi vaig pensar més...

Passat el temps, #tambéViejunismoPeròNoTant, vaig sentir una altra programa a la ràdio (que llarg es fa al matí anar a la feina quan no hi ha ràdio) que parlaven d’un erudit català que, a mitjans del s.XX, va desenvolupar una teoria històrica segons la qual tots els imperis tenen un comportament cíclic, repetitiu, i amb un període calculable matemàticament, concretament d’uns 1.700 anys -any amunt, any avall- dividits en tres cicles de 550, més o menys... La Matemàtica de la Història en deia. I si és cíclica i mesurable, se suposa que pot servir per predir l’evolució dels fets històrics, no? Home, doncs dir, cap allà 1950, que la URSS desapareixeria abans de l’any 2000 i es dissoldria en molts estats independents, sembla una bona predicció, no? Que les dues Alemànies es tornarien a unir provocant la caiguda de l'URSS i iniciant un nou període de domini germànic (aquest cop pacífic), què? O que les democràcies occidentals patirien un procés de regressió i limitació dels drets individuals, també no? O que l’imperi espanyol assolirà el seu declivi definitiu iniciat amb les pèrdues de les colònies a finals del s.XIX i consumat amb la independència de Catalunya abans d’acabar el primer quart del s.XXI què me’n dieu? Eh, any 1950, us recordo... Això ja comença a ser intrigant.

I resulta que l’erudit del primer programa i l’historiador del segon, son la mateixa persona! #spoiler. Com deien a Django Unchained: “Gentleman, you had my curiosity; now you have my attention”. I aquest erudit no era historiador; era l’Alexandre Deulofeu, de professió farmacèutic, a Figueres (per herència del negoci familiar i per vocació) però apassionat de la història i de la recerca històrica. L’obra de Deulofeu sobre la Matemàtica de la Història és vastíssima i s’estén al llarg de VII volums, que cal afegir-hi d’altres llibres com el que parla dels orígens del Romànic al Rosselló i a l’Empordà o assajos sobre la pau al mon... Hi ha però resums de la seva obra que, a mode d’introducció, son prou assequibles i alhora divulgatius de tot l’esforç del farmacèutic de Figueres. Els més coneguts son els de Jordi Casassas i el del net de Deulofeu, Juli Gutiérrez, que fan esforços titànics per donar a conèixer aquestes teories històriques que han estat sempre ignorades pel mon acadèmic i per l’opinió pública, tot i que els fets semblen que li donen paulatinament i tossuda la raó...

Si el que us comento, ja per si sol, crec que pot captar l’atenció de qualsevol, a mi personalment em sembla més impressionant quan recordo els llibres d’Asimov, concretament la trilogia de la Fundació i un dels seus personatges clau, Hari Seldon, inventor de la psicohistòria, de qui ja n’he fet menció abans. Hari Seldon deia que el comportament social es podia predir si la mostra de gent considerada era prou elevada; essencialment, el curs de la història es podria predir matemàticament... és del que estem parlant, no? Podria ser Hari Seldon l’alter ego d’Alexandre Deulofeu? Si el romànic va néixer a l’Empordà, podria Hari Seldon haver nascut a Figueres? Va empassar-se Asimov els VII volums de la Matemàtica de la Història? O és casualitat?... Hi ha casualitats? Qui hi creu?

Podeu trobar "La matemàtica de la història” de Juli Gutiérrez i de Jordi Casassas, així com l’obra més significativa d’Alexandre Deulofeu a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/05/2015.

dimecres, 10 de febrer del 2016

Pasta italiana



Fa un temps, un amic, italià per més senyes (hola Stefano!), ens va convidar a sopar a casa seva. Com a bon italià ens volia fer un plat típic de pasta, pasta fresca feta a casa. La veritat és que per falta de temps, la va comprar feta. Fresca, això si, eh? Tagliattele, per a ser més concrets.

La recepta que ens va preparar va ser segons una vella recepta italiana, d’origen molt humil, un plat típic de gent pobra, feta amb els ingredients més senzills i a l’abast d’economies reduïdes: pasta, essencial (fresca millor, però no imprescindible), tan se val si tagliattele, spagetti, gnocchi o penne (macarrons! mal pensats!); cansalada o bacon (depèn de la necessitat de donar glamour a la recepta); i ou. La pasta més barata, l’única que podien pagar els més pobres, els carboners. La pasta a la carbonara. I si non é vero é ben trobatto. Així m’ho van explicar i així us ho explico.

La base, com sempre, és una bona pasta, ben cuita, al dente. Si és fresca amb un parell de minutets d’ebullició n’hi haurà prou; si és seca, una mica més, uns 10 depenent del tamany. Per a quatre persones amb uns 350g n’hi haurà prou. En paral·lel, fregiu el bacon (uns 150g) en oli (més sa) o mantega (més autèntic), sense passar-vos, no cal fer chicharrones. Un cop cuita i eixuta la pasta barregeu-ho tot i mantingueu-ho en calent (calentet però sense continuar cap cocció!).

La salsa es fa amb 4 ous o 6 rovells d’ou, depenent de la consistència que volgueu donar a la salsa (si no poseu la clara, substituiu-la per una mica de nata líquida per cuinar, dues cullerades, no cal més), una mica de pebre i parmesà ratllat per donar-li més gustet (si no poseu nata, la quota de greix substituiu-la per més formatge). Es bat tot plegat i s’afegeix a la pasta calenteta. L’objectiu és que la salsa qualli, que no quedi líquida; no patiu, no semblarà un revoltillo. I ja es pot servir. Bocato di cardinale! Si això menjaven els carboners, per un bon plat jo baixaria a la mina.


Però la carbonara no és l’únic plat típic de pasta. Ni el més senzill. Fa poc, una amiga, italiana per més senyes (hola Laura!!), ens va convidar a sopar a casa seva. Com a bona italiana ens volia fer un plat típic de pasta (... deja vu?). I com era un sopar improvisat, pim pam, aquí ta pillu aquí ta matu, la va fer amb els ingredients que va trobar per la cuina. Pasta seca, macarrons, ben grans i ratllats, els rigattone; tomàquets petitons, cherry; alfàbrega fresca; i parmesà, es clar. I bacon... #diguemgordo.

La recepta, per a 4 persones és ben fàcil. Es fregeix el bacon (entre 150 i 200g, depenent de lo gorrina que vulgueu la recepta) en oli, no massa, com a la recepta anterior, tot i que aquí podeu ser més generosos, en l’oli i la cocció. Tot seguit afegiu-hi els tomàquets i l’alfàbrega... a volonté, depenent de com vulgueu compensar els remordiments de posar greix... Els tomàquets tallats o sencers? Depèn. Tallats us sortirà una salsa més lligada, tomàquets més desfets; sencers quedarà més rotllo amanida calenta. Va a gustos. Jo els tallo. Un cop ho veieu ben barrejadet, podeu afegir-ho a la pasta eixuta i al dente. Servir i adornar amb tant parmesà com vulgueu.

No us faci por innovar. Si substituiu el tomàquet cherry i l'alfàbrega per un sofregidet de ceba (1/2 ceba és suficient) i  melanzana (que, entre nosaltres, és albergínia, però no us agrada molt més en italià?) pelada i trocejada, queda d'autèntic pecat.

Ja veieu, per visitar Itàlia no cal sortir de casa. Bon profit! ... no, espera... Buon apetito! Ara si.

@jignasib