dijous, 24 de novembre del 2016

El bueno de Cuttlas, de Calpurnio

Recordeu de petits les llargues hores de classe? Seguint al llibre les explicacions, més afortunades, o no, dels profes? Vale que tots hem estat bons estudiants... (sí, no?)... Però segur que en algun moment a tots també se'ns va anar la flapa i vam començar a badar... a divagar... a fer dibuixets... ninots, vaja. Tots teníem la nostra traça al fer de gargotaires als marges dels llibres. Els més dotats feien inclús animacions (avui en dia en direm stop
motion) fent passar els marges del llibre ràpidament i veure les figuretes evolucionar...


Doncs, passat el temps, qui em diria a mi que un dels dibuixants de còmic que més em farien riure seria el Calpurnio amb el seu gargot  Cuttlas. Doncs sí, "El bueno de Cuttlas", el cowboy més intrèpid i valent de l'oest, és un gargot. Un putu gargot! M'encanta!!


Les primeres aventures es van publicar a "El japo", a la Saragossa natal de Calpurnio. D'allà va saltar a la fama a revistes de més abast com "Makoki" o "El Víbora" fins a arribar a "El País", poca broma doncs, ja veiem que no és un 'còmic menor'! Al tantut! Actualment se'l pot llegir periódicament al diari gratuit 20 minutos. Se n'han fet inclús curt metratges, molt fidel a l'esperit original, i molt ocurrent el recurs per no haver de posar veu a personatges del paper: rotllo cine mut, amb cartells narratius!


Qui és, doncs, Cutlass? Un Cowboy bo, un heroi... bé, de fet un antiheroi, capaç de les accions més altruistes com de les trampes més mesquines; amic dels seus amics i nèmesis dels seus enemics; capaç de simplificar els seus pensaments per no haver de patir traumes mentals com de fer-se palles mentals i disquisicions filosòfiques que ja les voldrien alguns erudits per a ells... I tot això amb un traç simple, naif que en diuen a la wikipedia, que pot sorprendre pel seu minimalisme però que et deixa glaçat per què supura més profunditat de la que t'imaginaves.

I com sempre al mon del còmic, el prota no és res sense la seva corrua d'amics: la nòvia Mabel, que sempre porta el seu vestit/triangle sense ni una arruga i el monyo perfecte al cap; Rosario, el cavall... l'euga, que l'acompanya a totes les seves aventures; Jack el negro (sí, sí, el seu nom és Jack el negro, sense embuts), l'amic inseparable; Juan Bala, el típic tòpic mexicà recolzat impassible i inamobible a la seva tàpia, però que no us confongui tanta passivitat, el seu cervell és una olla a pressió. I com no, de fet millor encara, els seus enemics: Jack el malvado (de nou, no és un eufemisme, és el nom, Jack el malvado); los indios, normalment cherokis; el kukusklán, (son malísimos, textuatlment), però un enemic pràctic a la fi, ja que encaixen com les cadires del bar i se'ls pot detenir per grup fàcilment. 

 

Cap al final de la sèrie, el personatge i les històries es tornen cada vegada més surrealista, si cap, arribant a ser psicotròpica. Apareixen noves idees fixes de l'autor, com la seva predilecció per la música electrònica, i per tant no és rar trobar-se a les vinyetes als mateixos Kraftwerk; també apareix un personatge entranyable, 37, l'extraterrestre, que parla amb números (m'encanta quan riu, j4j4j4).

Ja veieu que a vegades les coses més senzilles atresoren les veritats més profundes... i divertides!

@jignasib

dilluns, 14 de novembre del 2016

Bee movie, una pel·lícula d’abelles



“Toma, prueba”    “Esto es lo que comen? Es aguijonante?”    “No, no es lo que comen, es lo que les cae de la comida! Le llaman miga!!”   Barry Benson convencent el seu amic Adam que hi ha vida més enllà del rusc...

És més o menys conegut que a principis del segle XX els científics van demostrar que degut a la relació entre el pes de l’abella i la forma i configuració de les seves ales era impossible que aquestes volessin; però com que ningú els ho ha dit mai, doncs... volen. Aquesta premissa va servir al popular humorista nord-americà Jerry Seinfield per a escriure, produir i protagonitzar una pel·lícula sobre abelles. Com que la tasca no prometia ser senzilla, Dream Works (sí, sí, els d’Shrek) van decidir donar-li un cop de mà per a fer-la més verossímil. I aquí teniu Bee Movie, una pel·lícula d’abelles.






Imagineu-vos un noiet-abella que ha acabat la carrera; s’ha pres un dia sabàtic; i ha d’afrontar la seva etapa adulta. Quina feina escollirà per a la resta de la seva vida? On serà més útil al rusc durant toooots els seus dies? A quina part del procés de fer mel li agradaria més col·laborar? La gran pregunta que s’han fet totes les abelles des de fa milions d’anys. Però Barry Benson té més preguntes i vol respostes. No vol enterrar-se en vida sense saber-ho tot. I decideix sortir del rusc a veure que hi troba. I hi troba gent, humans... humanes... una florista concretament, que valora les abelles i la seva tasca de pol·linització... S’enamoren? És igual, ara no ve al cas...

I també hi troba lladres de mel que la revenen il·legítimament als súpers dels humans! Ja està!! Ja sap com col·laborar amb el rusc. Demandarà als humans per robar-los la mel. A partir d’aquí la part encara més surrealista es va desenvolupant sense solució de discontinuïtat. Tot amb molt sentit de l’humor característic de les pelis d’animació dels darrers anys: pallassades per a que la canalla es diverteixi; i bromes amb doble sentit i més elaborades per a que els pares no vulguin marxar del cine deixant sols als nenes... #lleig. En aquesta peli, però, la segona part està més cuidada que la primera; vaja, que no és ben be una peli pensada pels nens, que el Senfield pensava més en els papis...

Escenes increïbles, divertides, memorables... El judici abelles contra home és senzillament brillant, amb testimonis i oratòries dignes de qualsevol episodi de Perry Mason, cameos de famosos: Sting, Ray Liota, Larry King, ... Ni Whinnie the Pooh se’n salva! Una molt bona estona #deveritat.




Per què no és la primera vegada que la metàfora dels insectes s’ha fet servir en el cine d’animació. Des de diferents perspectives, però amb trets comuns: com per exemple, Antz, la pionera de la Fox, més woodyalleniana, més psicoanalítica; o Bichos de Pixar/Disney, més infantiloide, clarament orientada als nens. Bee movie seria una versió més adulta de l’anàlisi del mon dels insectes, dels insectes socials concretament. Sempre explicant la història des de l’òptica de l’ovella negra #blacksheep, el que trenca esquemes, el que pensa fora del pla #thinkoutofthebox, l’innovador. Per què fer pensar no fa mal i si és divertit entra més fàcil, no? 

Podeu trobar la pel·lícula “Bee Movie” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el  16/12/2015.

divendres, 4 de novembre del 2016

La família Bélier



“...” Qualsevol dels membres de la família Bélier, en qualsevol moment de la pel·li.

Una peli que se sincera des del principi... des del títol, de fet. “La Família Bélier”.va d’una família; una família que es diu Bélier. Comencem bé, no? Però què té de peculiar aquesta família? Què la fa especial com per dedicar-li tota una pel·lícula? Aparentment no promet gaire: l’acció volta al voltant d’una adolescent, amb problemes d’adaptació a l’entorn, als amics, al cole; que li costa encaixar en el nou estatus, en transició de la infantesa a l’adultesa; buscant un lloc a la família... Estarem una hora i mitja parlant d’una adolescent? Espera...




Hi ha un altre tema que sí que la fa especial. La seva família, tota, pare, mare i germà petit, son sord-muts! Ahhh, veieu com valia la pena esperar? A tot el problema hormonal comú a l’espècie cal sumar-li aquest factor especial que dona coherència a la peli i a tot el que passa. I sí. És especial i val la pena veure-ho: perquè està molt ben explicat; perquè ho fa de forma molt amena; perquè hi ha trossos realment divertits; perquè ho explica d’una forma molt personal i que cala en l’espectador. Perquè està molt ben feta. #deveritat.

Centrem-nos una mica en l’argument: Paula, de 16 anyets, és el vincle real entre la família i el mon que l’envolta. Sobre ella recau el pes de la gestió de la granja familiar, on el seu pare, donada la seva minusvàlua, no se’n surt. Per tant, a més de les dificultats pròpies de l’adolescència s’hi suma una maduresa poc comú degut a les circumstàncies familiars. En paral·lel, a l’escola, el profe de música descobreix que la noia té un talent i un do especial per a la música; si assaja i treballa podria aconseguir una beca per estudiar cant a París. Un somni, no? Anar a viure a la capital, i potser convertir-se en cantant, inclús famosa, eh? Deixar el poble... la granja.. la família... que és sorda... que sense ella no pot viure... ai, ai, ai...I com li expliques a la família que cantes be? Què vol dir cantar be? Que és SORDA!!! Veieu per on surt el drama, no?

Ah si, me n’oblidava... El pare es vol presentar per alcalde del poble. El seu lema: “Jo escolto al poble” #cagate #noesconya. Veieu per on surt la comèdia, no?

I com és una peli d’aprenentatge, i és francesa, prepareu-vos a sentir una munió de cançons franceses; però eh! Molt bones i molt ben interpretades. A més, molt ben encaixades dins de la trama, res de musical-excusa pel lluïment de divos. Per exemple, la cançó més significativa, “Je vais t’aimer”, tal i com l’assagen els protes. Aquesta cançó és la que representen a l’escola davant dels pares. #AtencióSpoiler: un dels moments més brillants quan els pares “senten” la cançó per primera vegada, o sigui, no senten res, però veuen tot de gent al seu voltant amb cara embadalida i més d’una llagrimeta rodolant. Us imagineu el moment que deurien viure?





O quan el pare “l’escolta” per primera vegada a través de les vibracionsdel pit de la seva filla al cantar; enteneu el seu sentiment al comprendre realment què pot arribar a motivar una cançó. O la cançó del final, l’exàmen d’accés al conservatori:“Je vole”, on la noia canta i “subtitula” la lletra amb llenguatge de signes... #ohBrutal Pares de família sentimentalistes en edat de deixar anar als seus petits... absteniu-vos... #conselld’amic #lagrimons.






Ja veieu com d’una família se’n pot fer una molt bona peli, que et fa sentir sentiments a través de la música, a través d’una família sorda. No us ho creieu? Res.. us deixo una perla... tracteu-la be.

Podeu trobar la Pel·lícula “La família Bélier” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 09/12/20015.