"-Esto es una ofensa!", tinent Feraud començant una bella amistat amb el tinent D'Hubert
"Tendré mucho gusto de batirme con usted a la primera oportunidad", tinent D'Hubert marcant l'estil de la bella amistat amb el tinent Ferraud
Si ens atenem només als excel·lents protas d'aquesta peli, Keith Carradine (com a noble , en el sentit romàntic de la paraula, tinent d’Hússars francesos, Armand D'Hubert) i Harvey Keitel (com a tossut i engreit tinent, també dels Hússars, Gabriel Feraud) podríem pensar que estem davant d'una producció independent americana. O d'una de les pelis bizarres i violentes del Quentin Tarantino.
O si ens atenem a la fotografia cuidadosíssima i preciosista dels paisatges diríem que es una peli bucòlica sobre la campinya francesa. Clar que si fem cas a la perfecta ambientació de la França Napoleònica, amb detalls cuidadíssims dels usos i costums de l'època o dels vistosos uniformes dels Hússars, Dragons i fauna de l'època ens atreviríem a dir que és un dels magnífics documentals històrics de la BBC...
Però no... Ni una... "Els duelistes" es una peli, una gran peli, dirigida l'any 1977 per Ridley Scott. De fet, la seva primera peli. I com estem parlant d'un gran director que a la primera ja despuntava, va guanyar el premi a millor "opera prima" a Cannes. Apuntant maneres...
La resta sí que és cert. Uns paisatges preciosos. Una ambientació cuidadíssima i fidelíssima a la història. Però de què va la història? Doncs res, adaptant un conte curt de Joseph Conrad, trobem un tinent d'Húsasr, Feraud, més chulo que un vuit i amb tendència a retar-se a duel amb tothom, acaba malferint... matant de fet, al parent d'un VIP. Aquest, com a venjança, el fa detenir i envia al també tinent D'Hubert en aquesta santa missió. I ja l'hem liada... El primer s'ofen, i el tepta a duel. Sorpresos? A partir d'aquí, els duels se succeeixen per que mai acaben a satisfacció de les dues parts... De la part de Ferraud es clar... #pesao! #troll.
Per a mi el millor, però, és la manera que a la peli es tracta l'ideal romàntic del duel com a defensa a ultrança, fins a la mort si cal, d'uns ideals, creences o simplement un orgull ferit; és molt més crua del que estem acostumats. Més que tenacitat es veu la tossuderia d'un ofès hipocondríac i la rendició de l'altre a uns usos i costums dels que no pot fugir encara que a totes llums son una bajanada. Al llarg de dècades assistim com a testimonis a tot l'inventari de combats marcials: des de l'espasa al sable; de l'heroica càrrega a cavall, al patètic gat i la rata pistoles en ma. Però no amb les bandes sonores triomfalistes i apoteòsiques, si no amb la suor del cansament, la sang de les ferides i els crits de dolor. Veraç. Cru. Impactant.
Un gran exercici d'història moderna, amb una boníssima ambientació i unes excel·lents interpretacions. Una gran peli de Ridley Scott... I ojut! Que era la primera!! #uncrack
Podeu trobar "Els duelistes" a la xarxa de biblioteques.
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/10/2015.
