dimecres, 21 de desembre del 2016

Música encreuada


La veritat és que aquest post es fa difícil d’encasillar. Parla de llibres? O parla de música? Parla d’un llibre de música, o sigui, que respectaré el format original i ens mantindrem en aquest apartat... tot i que parlarem de música, d’un llibre de música...#eldiadelamarmota...

El David Puertas és, tant per formació com per vocació, músic (toca la flauta travessera, segur que és bona persona, =8-D   ) i periodista. L’edició d’aquest llibre és una excusa per recopilar les col·laboracions de l’autor amb la revista Catalunya Música/ Revista Musical Catalana i que son, ni més ni menys, els 25 primers mots encreuats de temàtica musical que va dissenyar i publicar-hi fins l’any 2004. Tela!! A veure que s’atreveix a dir que aquest llibre és avorrit.

Però no ens avancem; la part dels mots encreuats és la segona part del llibre. La primera perla d’aquest comença ja al pròleg, que corre a càrrec de l’enigmista de capçalera de casa nostra, l’inigualable Màrius Serra. No podia ser menys, que un llibre de mots encreuats estés prologat per l’enigmista més rellevant. A partir d’aquí se succeeixen un seguit de relats curts, que cada un d’ells conté una anècdota, un misteri, un enigma relacionat directament amb el mon de la música. Trobem des de l’origen del nom de les notes musicals, fins a sardanes enigmàtiques; des de la relació entre música i matemàtica fins al misteri de la qualitat dels Stradivarius; des dels mecenes anònims de Txaikovsky fins a l’acrònim que s’amaga rera el nom de VERDI. Diversió i intriga assegurada per estona.

Especialment entranyable per a mi, i al qual voldria dedicar un apart del post, és el primer relat. Ens descriu una hipotètica correspondència entre Johan Sebastian Bach i el seu fill Karl Phillipe Emmanuel, on s’explica el pique entre el vell cantor de Leipzig i l’emperador Frederic II de Prússia. Cóm aquest darrer repta al compositor genial per a que, a partir d’una melodia senzilla, creï una sèrie de fugues a dues, tres, quatre o fins i tot a sis veus! El “vell” no només accepta el repte si no que el resol excel·lentment, i aquest és l’origen de l’ “Ofrena musical”, dard enverinat que J.S. Bach retorna a l’emperador.

Aquesta narració, amb l’excusa de narrar el duel creatiu, ens ensenya l’art de la fuga i les diferents formes de composar-la. Ja no parlem de les diferents veus que es poden repetir, sinó també de la forma en que es repeteix: cànon cranc, tocat a l’inrevés; per augmentació, on cada repetició és fa en una octava augmentada; motuo perpetuo, que comença com acaba i per tant es pot repetir ad nauseam; ... Però a més, entronca fantàsticament amb l’esperit del llibre, ja que el vell compositor va gastar una broma a l’emperador, ja que en comptes de dir quin tipus de cànon calia tocar  a cada moment, només li va deixar endevinalles per a que ho hagués de RICERCAR i descobrir per ell mateix. Brillant! Per a mi, amb diferència, és el meu favorit de tot el llibre.

Una bona estona de lectura que reconcilia la música clàssica amb la diversió, amb el misteri i amb els enigmes. Què més es pot demanar d’un llibre? D’un llibre de música... #tornem-hi. Ah, si... me n’oblidava. Per acabar el post igual que acaba el llibre: sabíeu que J.S. Bach signava moltes de les seves obres amb les notes B-A-C-H? SiBemoll-La-Do-Si?

Podeu trobar el llibre “Música encreuada” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

 PD. A you tube podem trobar dues versions de l’ofrena musical que m’agradaria remarcar. La primera és de Jordi Savall, amb instruments d’època, fidelíssima a l’esperit de l’època. Personalment no em considero tant forofo com per exigir interpretacions fidelíssimes a les limitacions tecnològiques de l’època, però al ser un intèrpret tant nostrat i de tanta vàlua, què carai, vinga!!
 L’altra... us he enganyat, no és la interpretació si no una master class sobre l’obra. Mira... m’ha fet gràcia...

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 226/01/2016.

dilluns, 12 de desembre del 2016

Mundo Anillo

Cap allà l’any 1970, Larry Niven va publicar una novel·la de Ciencia Ficció. Parlem de “Mundo Anillo”, que per a l’època del boom del gènere va tenir un èxit considerable que va fer famós a l’autor. Per què diem que és una obra de ciència ficció? A veure: passa a l’espai, a d’altres planetes; hi ha extraterrestres; estem al futur, cap al segle XXIX; hi ha tecnologia, molta i molt avançada. Es ciència ficció, no?

Tot i que, com ja hem dit, hi ha molta tecnologia i molt espai, al meu entendre l’obra no va d’això, o no només d’això. De fet, l’autor no es molesta en justificar la viabilitat de l’avanç tecnològic. Hi ha tecnologia, és més avançada i punt. De fet, la pròpia existència d’un planeta com Mundo Anillo ha estat sempre qüestionada pels científics, ja que un mon així no seria estable (ara tampoc m’ho feu demostrar a mi... ni idea, tu...).

Però, de què va el llibre i què ens aporta? Estem a la Terra, un humà es reuneix amb un ser extraterrestre, un titerote. Els titerotes (pupeteers en la versió original en anglès) son sers peculiars, amb dos caps com serps, amb tres potes... guapos no son. Però son molt intel·ligents, van centenars... milers d’anys avançats a d’altres civilitzacions que poblen l’espai. Son molt gregaris, sempre van en grup. Els titerotes són, doncs, intel·ligents i gregaris. Alguna cosa més? Sí, covards! Ells ho matisen, diuen que son previnguts, planificadors, controllers, Però no, son covards, paranoics i manipuladors (d’aquí l’encert del nom pupeteer que titerote no crec que sigui capaç de transmetre, val a dir). Les coses com son. A l’expedició se sumaran dos integrants més: un kzin, un tigre antropomorf; i una altra humana, una noia. Els kzints son lluitadors, nobles, guerrers... uns bèsties vaja., Primer pega i després pregunta. I la humana, ... la humana... d’humà ja n’hi ha un. Què hi pinta aquesta noia? Per que si els titerotes son manipuladors, i aquí hi ha una noia, segur que és per algun motiu....

Anem a pams. L’expedició consisteix en anar a un planeta especial, un mon anular, en forma d’anell, que envolta una estrella. Un mon que existeix i alberga un elevadíssim nivell tecnològic que ningun dels seus habitants entén ni sap usar. La relació entre els habitants i la tecnologia és mística. Literalment, hi ha una religió que venera aquesta tecnologia. O sigui que ningú l’entén ni sap d’on ha sortit. Els creadors han desaparegut; i els titerotes volen saber què ha passat #controllers. Envien al seu membre més boig... quasi valent, és capaç de viatjar sol; però tampoc cal exagerar. Per garantir l’èxit de la missió reuneix quatre tripulants amb característiques distintives. Un titerote, intel·ligent, és clar; un kzint, violent, expeditiu, orientat a l’acció; un humà, un ser ambiciós, capaç de fer el que calgui per aconseguir l’èxit; i... la noia. Ai la noia... per què està allà? Doncs per què té sort.

En un planeta superpoblat com la Terra, ella és la setena generació consecutiva de nadons nascuts per sorteig! Quina sort! I la sort s’hereta (si més no això pensen els titerotes) i si ella té sort ens la portarà a nosaltres com a missió, no? Doncs no, la missió va com el cul. Per què ha fallat tot? En un moment de depressió, quan està tot a punt de petar definitivament, l’humà i el kzint conversen sobre el tema. Tot ha anat malament per a ells, per a la noia no! Li està anant tot be: està creixent en experiències, en fortuna, ha trobat nòvio, és feliç... Per tant, la sort ni s’hereta ni s’encomana. De fet, si ella té sort és gràcies a la mala sort dels que l’envolten per què d’alguna forma el destí equilibra les coses, no? Quina broma macabra, oi?

I d’una altra banda, la sort és una benedicció o un handicap? Només cal mirar la noia, segons ens descriuen els protas: És patosa, camina malgirbada, té poques habilitats socials. Per què? Doncs per què de petita tenia sort, i li sortia tot be a la primera. No entropessava, no queia, no es donava cops, no fotia la pota... i així no s’aprèn.... Ja ho diu la dita, “Buena suerte, mala suerte. Quien sabe?”. No està mal per un innocent llibre de ciència ficció, eh?

Podeu trobar el llibre “Mundo anillo” i les seves seqüeles a la Xarxa de Biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/01/16.

dijous, 24 de novembre del 2016

El bueno de Cuttlas, de Calpurnio

Recordeu de petits les llargues hores de classe? Seguint al llibre les explicacions, més afortunades, o no, dels profes? Vale que tots hem estat bons estudiants... (sí, no?)... Però segur que en algun moment a tots també se'ns va anar la flapa i vam començar a badar... a divagar... a fer dibuixets... ninots, vaja. Tots teníem la nostra traça al fer de gargotaires als marges dels llibres. Els més dotats feien inclús animacions (avui en dia en direm stop
motion) fent passar els marges del llibre ràpidament i veure les figuretes evolucionar...


Doncs, passat el temps, qui em diria a mi que un dels dibuixants de còmic que més em farien riure seria el Calpurnio amb el seu gargot  Cuttlas. Doncs sí, "El bueno de Cuttlas", el cowboy més intrèpid i valent de l'oest, és un gargot. Un putu gargot! M'encanta!!


Les primeres aventures es van publicar a "El japo", a la Saragossa natal de Calpurnio. D'allà va saltar a la fama a revistes de més abast com "Makoki" o "El Víbora" fins a arribar a "El País", poca broma doncs, ja veiem que no és un 'còmic menor'! Al tantut! Actualment se'l pot llegir periódicament al diari gratuit 20 minutos. Se n'han fet inclús curt metratges, molt fidel a l'esperit original, i molt ocurrent el recurs per no haver de posar veu a personatges del paper: rotllo cine mut, amb cartells narratius!


Qui és, doncs, Cutlass? Un Cowboy bo, un heroi... bé, de fet un antiheroi, capaç de les accions més altruistes com de les trampes més mesquines; amic dels seus amics i nèmesis dels seus enemics; capaç de simplificar els seus pensaments per no haver de patir traumes mentals com de fer-se palles mentals i disquisicions filosòfiques que ja les voldrien alguns erudits per a ells... I tot això amb un traç simple, naif que en diuen a la wikipedia, que pot sorprendre pel seu minimalisme però que et deixa glaçat per què supura més profunditat de la que t'imaginaves.

I com sempre al mon del còmic, el prota no és res sense la seva corrua d'amics: la nòvia Mabel, que sempre porta el seu vestit/triangle sense ni una arruga i el monyo perfecte al cap; Rosario, el cavall... l'euga, que l'acompanya a totes les seves aventures; Jack el negro (sí, sí, el seu nom és Jack el negro, sense embuts), l'amic inseparable; Juan Bala, el típic tòpic mexicà recolzat impassible i inamobible a la seva tàpia, però que no us confongui tanta passivitat, el seu cervell és una olla a pressió. I com no, de fet millor encara, els seus enemics: Jack el malvado (de nou, no és un eufemisme, és el nom, Jack el malvado); los indios, normalment cherokis; el kukusklán, (son malísimos, textuatlment), però un enemic pràctic a la fi, ja que encaixen com les cadires del bar i se'ls pot detenir per grup fàcilment. 

 

Cap al final de la sèrie, el personatge i les històries es tornen cada vegada més surrealista, si cap, arribant a ser psicotròpica. Apareixen noves idees fixes de l'autor, com la seva predilecció per la música electrònica, i per tant no és rar trobar-se a les vinyetes als mateixos Kraftwerk; també apareix un personatge entranyable, 37, l'extraterrestre, que parla amb números (m'encanta quan riu, j4j4j4).

Ja veieu que a vegades les coses més senzilles atresoren les veritats més profundes... i divertides!

@jignasib

dilluns, 14 de novembre del 2016

Bee movie, una pel·lícula d’abelles



“Toma, prueba”    “Esto es lo que comen? Es aguijonante?”    “No, no es lo que comen, es lo que les cae de la comida! Le llaman miga!!”   Barry Benson convencent el seu amic Adam que hi ha vida més enllà del rusc...

És més o menys conegut que a principis del segle XX els científics van demostrar que degut a la relació entre el pes de l’abella i la forma i configuració de les seves ales era impossible que aquestes volessin; però com que ningú els ho ha dit mai, doncs... volen. Aquesta premissa va servir al popular humorista nord-americà Jerry Seinfield per a escriure, produir i protagonitzar una pel·lícula sobre abelles. Com que la tasca no prometia ser senzilla, Dream Works (sí, sí, els d’Shrek) van decidir donar-li un cop de mà per a fer-la més verossímil. I aquí teniu Bee Movie, una pel·lícula d’abelles.






Imagineu-vos un noiet-abella que ha acabat la carrera; s’ha pres un dia sabàtic; i ha d’afrontar la seva etapa adulta. Quina feina escollirà per a la resta de la seva vida? On serà més útil al rusc durant toooots els seus dies? A quina part del procés de fer mel li agradaria més col·laborar? La gran pregunta que s’han fet totes les abelles des de fa milions d’anys. Però Barry Benson té més preguntes i vol respostes. No vol enterrar-se en vida sense saber-ho tot. I decideix sortir del rusc a veure que hi troba. I hi troba gent, humans... humanes... una florista concretament, que valora les abelles i la seva tasca de pol·linització... S’enamoren? És igual, ara no ve al cas...

I també hi troba lladres de mel que la revenen il·legítimament als súpers dels humans! Ja està!! Ja sap com col·laborar amb el rusc. Demandarà als humans per robar-los la mel. A partir d’aquí la part encara més surrealista es va desenvolupant sense solució de discontinuïtat. Tot amb molt sentit de l’humor característic de les pelis d’animació dels darrers anys: pallassades per a que la canalla es diverteixi; i bromes amb doble sentit i més elaborades per a que els pares no vulguin marxar del cine deixant sols als nenes... #lleig. En aquesta peli, però, la segona part està més cuidada que la primera; vaja, que no és ben be una peli pensada pels nens, que el Senfield pensava més en els papis...

Escenes increïbles, divertides, memorables... El judici abelles contra home és senzillament brillant, amb testimonis i oratòries dignes de qualsevol episodi de Perry Mason, cameos de famosos: Sting, Ray Liota, Larry King, ... Ni Whinnie the Pooh se’n salva! Una molt bona estona #deveritat.




Per què no és la primera vegada que la metàfora dels insectes s’ha fet servir en el cine d’animació. Des de diferents perspectives, però amb trets comuns: com per exemple, Antz, la pionera de la Fox, més woodyalleniana, més psicoanalítica; o Bichos de Pixar/Disney, més infantiloide, clarament orientada als nens. Bee movie seria una versió més adulta de l’anàlisi del mon dels insectes, dels insectes socials concretament. Sempre explicant la història des de l’òptica de l’ovella negra #blacksheep, el que trenca esquemes, el que pensa fora del pla #thinkoutofthebox, l’innovador. Per què fer pensar no fa mal i si és divertit entra més fàcil, no? 

Podeu trobar la pel·lícula “Bee Movie” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el  16/12/2015.

divendres, 4 de novembre del 2016

La família Bélier



“...” Qualsevol dels membres de la família Bélier, en qualsevol moment de la pel·li.

Una peli que se sincera des del principi... des del títol, de fet. “La Família Bélier”.va d’una família; una família que es diu Bélier. Comencem bé, no? Però què té de peculiar aquesta família? Què la fa especial com per dedicar-li tota una pel·lícula? Aparentment no promet gaire: l’acció volta al voltant d’una adolescent, amb problemes d’adaptació a l’entorn, als amics, al cole; que li costa encaixar en el nou estatus, en transició de la infantesa a l’adultesa; buscant un lloc a la família... Estarem una hora i mitja parlant d’una adolescent? Espera...




Hi ha un altre tema que sí que la fa especial. La seva família, tota, pare, mare i germà petit, son sord-muts! Ahhh, veieu com valia la pena esperar? A tot el problema hormonal comú a l’espècie cal sumar-li aquest factor especial que dona coherència a la peli i a tot el que passa. I sí. És especial i val la pena veure-ho: perquè està molt ben explicat; perquè ho fa de forma molt amena; perquè hi ha trossos realment divertits; perquè ho explica d’una forma molt personal i que cala en l’espectador. Perquè està molt ben feta. #deveritat.

Centrem-nos una mica en l’argument: Paula, de 16 anyets, és el vincle real entre la família i el mon que l’envolta. Sobre ella recau el pes de la gestió de la granja familiar, on el seu pare, donada la seva minusvàlua, no se’n surt. Per tant, a més de les dificultats pròpies de l’adolescència s’hi suma una maduresa poc comú degut a les circumstàncies familiars. En paral·lel, a l’escola, el profe de música descobreix que la noia té un talent i un do especial per a la música; si assaja i treballa podria aconseguir una beca per estudiar cant a París. Un somni, no? Anar a viure a la capital, i potser convertir-se en cantant, inclús famosa, eh? Deixar el poble... la granja.. la família... que és sorda... que sense ella no pot viure... ai, ai, ai...I com li expliques a la família que cantes be? Què vol dir cantar be? Que és SORDA!!! Veieu per on surt el drama, no?

Ah si, me n’oblidava... El pare es vol presentar per alcalde del poble. El seu lema: “Jo escolto al poble” #cagate #noesconya. Veieu per on surt la comèdia, no?

I com és una peli d’aprenentatge, i és francesa, prepareu-vos a sentir una munió de cançons franceses; però eh! Molt bones i molt ben interpretades. A més, molt ben encaixades dins de la trama, res de musical-excusa pel lluïment de divos. Per exemple, la cançó més significativa, “Je vais t’aimer”, tal i com l’assagen els protes. Aquesta cançó és la que representen a l’escola davant dels pares. #AtencióSpoiler: un dels moments més brillants quan els pares “senten” la cançó per primera vegada, o sigui, no senten res, però veuen tot de gent al seu voltant amb cara embadalida i més d’una llagrimeta rodolant. Us imagineu el moment que deurien viure?





O quan el pare “l’escolta” per primera vegada a través de les vibracionsdel pit de la seva filla al cantar; enteneu el seu sentiment al comprendre realment què pot arribar a motivar una cançó. O la cançó del final, l’exàmen d’accés al conservatori:“Je vole”, on la noia canta i “subtitula” la lletra amb llenguatge de signes... #ohBrutal Pares de família sentimentalistes en edat de deixar anar als seus petits... absteniu-vos... #conselld’amic #lagrimons.






Ja veieu com d’una família se’n pot fer una molt bona peli, que et fa sentir sentiments a través de la música, a través d’una família sorda. No us ho creieu? Res.. us deixo una perla... tracteu-la be.

Podeu trobar la Pel·lícula “La família Bélier” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 09/12/20015.