Segur que tots
hem sentit alguna vegada la cita de la Bíblia “abans entrarà un camell per
l’ull d’una agulla que un ric al regne dels cels”… o alguna cosa semblant. La veritat
és que com a paràbola és un pel bizarra. Crec que tots pillem la idea, però…
calia fer passar un camell per l’ull d’una agulla? Hi ha algunes veus que diuen
que tot això és fruit d’una mala traducció: l’evangeli original estava escrit
en grec i feia referència a un “Kamelos”,
corda gruixuda feta amb pels de camell, que servia per amarrar es vaixells. Algú
ho va traduir a la brava per camell i la va liar. No sé si és cert o no, però
com a explicació lògica jo la compro, de dalt a baix; la trobo molt millor que
seguir imaginant-me un camell, gepes incloses, passat per l’agulla. I no fa
perdre ni un bri de significat a la paràbola…
No em considero
una persona creient; la meva formació d’enginyer em pesa molt. I no crec gens
en la institució de l’església; per a mi s’allunya molt de l’esperit inicial de
la figura de Jesús, personatge pel qual, tot i la meva falta de fe, m’inspira
molt respecte. La seva personalitat i carisma, i el seu missatge en semblen
vàlids i aplicables, inclús eliminant la seva vessant mística i miraculosa.
Potser inclús la prefereixo.
Un altre exemple:
en una missa per a infants, el mossèn els va explicar el “miracle dels pans i els peixos”. El coneixeu, oi? A l’acabar, va
preguntar a la canalla: “Què en penseu d’aquest miracle? Us penseu que Jesús
era un mag que va fer aparèixer pans i peixos per a tothom?” Els crios no
sabien què respondre… es miraven els uns
als altres… era una pregunta trampa? A la fi, un d’ells s’atreví a dir “no, no
era un mag”. “Aleshores, d’on sortia tot aquell menjar?” insistia el mossèn. “Ja
el tenia la gent... ?” preguntava un altre nen. “Mooolt be!” seguia el mossèn, “i aleshores, què va fer realment Jesús?”.
“Convèncer-los a tots que no amaguessin menjar i el compartissin?”. La cara de
satisfacció del mossèn al sentir aquesta explicació que entre tots van deduir
va valer tota la missa. I jo, finalment, vaig entendre què significava i què suposava realment aquest miracle. Rés de màgic, res de místic, molt hippie.
Absolutament lògic. I, per a mi, el valor del missatge, precisament per aquest
motiu, havia crescut en validesa!!
Si aquestes
anècdotes han despertat el vostre interès, segur que us agradarà el documental
“Riddle
of the Dead Sea Scrolls”, que l’any 1990 va fer Discovery Channel i va ser
emès per l’Australian Broadcasting Corporation (cap a l’any 1993 o 1994 el van
passar per TVE, que és quan jo el vaig veure #ladada, #batallitas). Estava
signat per la historiadora i escriptora Barbara Thiering, i es basa en el seu llibre “Jesus
the Man: a new interpretation from the Dead Sea Scrolls”. Ambdós documents
recullen les conclusions de l’autora sobre els papirs que l’any 1946 es van
descobrir a Qumran, a la vora del Mar Mort.
D’entre aquests
papirs, que encara avui s’estan desxifrant, n’hi ha de dos tipus: els que
descriuen costums de la societat hebrea dels principis del cristianisme; i la
descripció de la vida d’un personatge, el Sacerdot
Impiu, que alguns volen identificar amb Jesús, com és el cas de l’autora
del documental. Si això fos cert, ens donaria una imatge molt més humana de Crist
i molt menys mística. Per a mi, com ja he dit, això no resta sinó que afegeix més valor al
personatge... però és la meva opinió.
Per exemple (i
n’hi ha molts). La Bíblia diu que Jesús era fill d’una verge. Recordem que és una traducció del grec. Però segons els
papirs, l’autèntic original, en hebreu, parla d’una dona jove. El concepte de verge, en hebreu, es veu que no
existia... El pollo que s’ha armat amb això de la virginitat i resulta que
només parlàvem d’una joveneta...
I d’on surt això
del Sacerdot Impiu (wicked priest)? Segons la seva interpretació, els jueus
esperaven dos messies: un de religiós, Sant Joan Baptista; i un del llinatge de
David, Jesús, líder militar que alliberaria Palestina dels romans. Però Jesús els va sortir rana; no parlava de violència, sinó
de pau. No parlava del regne dels jueus, sinó del regne de Deu. Actuava com el Messies
religiós, paper que corresponia a Joan. Segons aquesta interpretació, el fet
que Joan bategés a Jesús era una acceptació tàcita d’aquest canvi de rols. I,
d’aquest fet, s’interpreten, per efecte dominó, d’altres miracles del que
anomenen el “sacerdot impiu”. Per exemple Jesús
camina sobre les aigües per predicar. La tradició recollida als papirs diu
que els sacerdots es posaven sobre una tarima ubicada a sobre del llac per
predicar. Jesús, del llinatge militar, s’atreveix a pujar a la tarima, a caminar sobre la tarima sobre les aigües per predicar. Un miracle! O la traïció de Judes. De tots els
deixebles, Judes era el que creia en el rol rebel de Jesús, no en el religiós,
i d’aquí van sorgir les desavinences. Judes es pensava que si lliurava Jesús
als romans, aquest reaccionaria, abandonaria el camí de la no violència i
lluitaria ni que fos per salvar el pelleju. El que no es va imaginar és que
acceptés el seu sacrifici per refermar el missatge. Ves per on, Judes era un
instrument per consolidar el missatge.
Doncs, com
aquests, més d’una hora de documental per refermar el missatge: les noces de
Canaan, la sanació de malalts, el possible matrimoni amb Maria Magdalena (ei,
abans del Dan Brown i el seu codi da Vinci, eh?), o la mateixa resurrecció de
Jesús... per donar i per vendre. Una
visió de la figura de Crist i una reinterpretació de les escriptures més que
interessant i recomanable, i realment controvertida; molta gent no només n’accepta
aquesta visió sinó que lluita aferrissadament per a que no es doni a conèixer; però això ja es tema d’un altre documental.
Hi creguis o no,
el debat que genera és molt aconsellable i enriquidor. Si mes no, la propera vegada que, cafè o
vinet sobre la taula, us vingui de gust debatre sobre religió amb col·legues o
parents de closca mes dura, teniu material de sobres per provocar-los... whahahahha!!!
@jignasib
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada