divendres, 30 de gener de 2015

El juego de Ender

“El Juego de Ender” és el primer d’una sèrie de llibres que Orson Scott Card va escriure sobre Andrew “Ender” Wiggin, i que es recullen al voltant del que es coneix com a “La Saga d’Ender”. Tot i que estem parlant d’una quinzena de llibres, per a mi, els que aporten més valor i interès son els tres primers, i d’aquests m’agradaria parlar-vos-en.

Per ubicar-nos: la Terra, al futur, es veu greument amenaçada per una invasió d’una civilització alienígena no humana. Una civilització d’insectes, els insectors. Què fa peculiar aquesta civilització? Què els fa tant difícils de vèncer? Pel que descobrim, els sers invasors no son intel·ligents, obeeixen ordres d’un comandament central, d’una reina, la reina insectora. I aquestes ordres arriben instantàniament arreu de l’Univers, més enllà de l’espai. Aquesta idea serà central al llarg de la narració: un mon on la matèria no pot viatjar més ràpida que la llum (serà freqüent als llibres la paradoxa dels bessons relativistes) mentre que la informació sí que pot fer-ho. Aquest és el secret dels insectors, que els humans copien, i els permet descobrir la connexió filòtica, base de l’ansible, l’ordinador que tot ho sap i ho comunica instantàniament.

Més enllà de les hipòtesis científiques, que no son més que l’escenari del relat, l’autor, al llarg d’aquests tres primers llibres, ens planteja diferents debats, que per a mi, són l’autèntic rovell de l’ou. Al primer llibre, Ender rep un entrenament militar que moltes vegades ratlla l’aprenentatge de l’ultra violència i ens posa en la tessitura de si la fi justifica els mitjans (aquest concepte d’aprenentatge, de creixement personal, de viatge interior, és recurrent a més llibres d’Scott Card, com El Maestro Cantor, o Traición). Val tot per salvar la raça humana? Es pot pervertir l’esperit innocent d’un noi, portar-lo al límit ètic de la violència extrema? a l’engany sistemàtic? què és l’ètica quan la supervivència està en joc?... i a la fi, la vertadera pregunta: es justifica eliminar una civilització, una intel·ligència, per preservar-ne una altra? Aquesta és la lectura del primer llibre...

Al segon, “El portavoz de los Muertos”, el clima, tot i que hereu del primer, canvia radicalment. Ja no estem a la terra, sinó a un altre planeta, Lusitania, llar dels pequeninos, una nova forma d’intel·ligència, desconeguda pels humans. L’obsesió d’Ender és comprendre’ls, i parlar en nom d’ells, lluitar per a que qualsevol diferència no es consideri una amenaça, i sobretot, que qualsevol amenaça sigui susceptible de ser eliminada. La lluita d’Ender es protegir totes les civilitzacions, totes les formes de vida, per damunt de qualsevol diferència, comprensible o no. Se sent culpable del destí dels insectors i no permetrà que qualsevol forma de vida pugui patir la mateixa intolerància i, encara menys, el mateix destí.

Finalment, al tercer, “Ender el Xenocida”, el debat encara va més enllà. Ja no només és imprescindible protegir qualsevol forma de vida... cal saber, què és la vida. Jane pren consciència de qui és, i al ser conscient, està convençuda que està viva. Però només confia en Ender per donar-se a conèixer; no s’atreveix a fer-ho públic més enllà del que ja considera el seu amic i protector. No creu que ningú més la consideri un esser viu, i ningú millor que ell que defensi la seva condició davant  la resta de formes de vida... Però, qui és doncs Jane?... Llegiu-lo.. de veritat... #sensespoilers...

Una saga, tres llibres, tres debats, que en el fons n’és només un, de molt nivell.

Podeu trobar “El Juego de Ender” a la la xarxa de biblioteques.

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 21/10/2014