Adagio per corda

Heu vist Platoon? Fins al final? Quan el prota fa un discurs motivacional i antimilitarista amb una música de fons? Aquella música? Doncs aquella música és l’Adagio per Corda, que va composar Samuel Barber cap allà l’any 1936.

Si l’escena és emotiva de per se, la càrrega emocional que afegeix aquesta obra és insuperable. Poques peces captiven més a l’oient que aquesta. Pot agradar o no, però no et deixa igual... normalment deixa més fet caldo, és veritat... per això és un adagio i no una polka... i la solen tocar cordes. La veritat és que el Samuel Barber, posant noms era una fletxa, i amb l’Adagio per cordes la va clavar!   =8-)    #momentgraciosillo...

Si voleu sentir la versió original, sense discursos pel mig, al you tube hi ha diferents versions, com per exemple la que es va tocar al Memorial 9/11; sol ser un recurs bastant usat quan cal tocar la fibra sensible fins a l’arrel. Aquesta versió, per  orquestra, tocada en un gran local, amb molta reverberació aconsegueix aquest efecte impactant. Comença suau, molt lent, piano… per anar creixent paulatinament, fins a envoltar tota l’audiència, de forma atronadora, per passar a un silenci absolut, només trencat per el ressò que la sala manté viu… En aquest vídeo passa entre el minut 7:00 i el 7:30. A partir d’aquí, torna la calma, la quietud, el recolliment. De llagrimeta. #deveritat. Si esteu a un sofà, que sigui còmode, per que hi quedareu clavats….

A mi personalment, m’agrada més la versió per quartet de corda. No té l’espectacularitat de l’orquestra, però la intimitat dels quatre músics, sols davant de la partitura, fa la interpretació més descarnada, precisament per la nuesa dels sons solistes en contraposició a l’acotxament amb que tota l’orquestra abraça la música.

Finalment, posats a donar versions, especialment emotiva la versió per Coral, l’Agnus Dei, l’Anyell de Déu, que si es toca a una església, comme il faut, recupera l’espectacularitat de l’orquestra en boca del cor que amplifica la veu dins de la grandiositat del temple…




@jignasib 

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/10/2014.