Les Croades vistes per els àrabs

“En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira” Ramon de Campoamor

Qui, des de petit, no ha sentit històries de les Creuades? De la reconquesta de Terra Santa en mans dels infidels; dels Franks a Outremer; de les botigues d’Ultramarins; Ricard Cor de Lleó; els Templers i els Hospitalers; Sant Joan d’Acre; la Vera Croce; el Temple de Salomó,... Però, aquesta és la visió cristiana... què hi ha a l’altre costat? Què en sabem? Saladí, el Vell de la Muntanya i la secta dels Assassins, ... alguna cosa més?

Tot i que la cita inicial no pinta res amb la història, si que en reflecteix l’esperit que la inspira. Amin Maalouf, periodista libanès i coneixedor alhora que difusor del mon i la cultura àrabs, ens explica com van viure el fet de les croades els altres, els àrabs. Així doncs, estrictament parlant, les croades, des del punt de vista dels àrabs... com que no van existir! M’explico. El mon àrab, en aquell temps, era una autèntica olla de grills, una font de conflictes i interessos confrontats. A més de les eternes lluites entre diferents faccions islàmiques com els  xiites i sunnites, cal afegir els confrontaments entre els sultanats aràbigs en  front de l’intent de domini del turcs, dels kurds i dels mogols.  I per que no hi havia més pobles per allà... fins que van arribar els francesos, els francs; els frannys, vaja . Per als àrabs, totes les croades es resumien en la interferència -a vegades molesta, a vegades útil- d’uns nous vinguts d’Occident: els francs, vinguessin d’on vinguessin.

Pel que per els occidentals era una lluita de fe contra l’infidel, per als orientals no era més que un destorb, una distracció del vertader objectiu que era el control del mon islàmic. I aquesta distracció podia ser tant un contratemps com un aliat. Més d’un cabdill va demanar i obtenir l’ajut dels francs per aconseguir un avantatge puntual sobre la facció islàmica rival... Molt poc de santa té aqueta part de la guerra...

Només ressaltar dos personatges que em van captar fortament l’atenció. L’un, el Sultà Saladí, el principal defensor i heroi del mon islàmic a les principals croades (essencialment la segona, on va haver d’enfrontar-se al no menys famós Ricard Cor de Lleó). Saladí és, de ben segur, el kurd més famós i poderós. Va acabar dominant un imperi que abastava des d’Egipte a Síria i fins al sud d’Irak . Però la imatge que més ha perdurat d’ell és la de la noblesa, cultura i cavallerositat.

L’altre és Hasan ibn Sabbath, o Alauddin. El Vell de la Muntanya, el cap dels hashashshín, paraula que dona nom als assassins. Tenien la seva fortalesa la muntanya del Alamut i des d’allà enviaven els seus sicaris a eliminar els rivals. Eren temuts arreu del mon islàmic per la seva gosadia, valentia i eficiència en les seves accions intimidatòries. Diu la llegenda que actuaven sota la influència del Haixix, d’aquí el nom, però està per demostrar. Diuen també que van ser el terror i l’azot dels invasors cristians durant les croades però, la veritat, és que els seus enemics no venien de més enllà del mar, sinó que eren altres faccions islamistes; si algun franny va patir algun atac, que no s’ho prengués com a res personal, seria algun encàrrec a canvi de diners... Per cert, la moda de posar caps de cavall al llit dels enemics no la va inventar Vito Corleone...

En definitiva, per al mon Occidental (tret de la derrota militar i el no acomplir l’objectiu principal de recuperar la Terra Santa de les mans infidels, petit detall) el mestissatge amb el mon àrab va suposar un revulsiu, una finestra oberta a noves corrents d’aire que ens van permetre aprendre d’una altra cultura: el curtit de la pell, l’elaboració del paper, les conserves amb espècies, noves teles, nou comerç... Aquesta visió, però, no va quallar a l ‘altra banda. Els francs eren un destorb, una interferència, una preocupació. No va haver-hi obertura sinó recel, tret que crec podem dir que avui en dia, segueix sent vigent tot i que ja han passat més de vuit segles...

Podeu trobar “Les Croades vistes per els àrabs” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 13/11/2014