divendres, 23 de gener de 2015

La princesa prometida

“Me llamo Íñigo Montoya; tú mataste a mi padre, prepárate a morir” Íñigo Montoya, venjador.

Esgrima, combats, tortures, venjances, gegants, miracles, persecucions, fugues, amor vertader… Ja ho explica bé el personatge de l’avi, excel·lent Peter Falk, en una curta però meravellosa interpretació, a l’astorat net, també excel·lent Fred Savage, que tots recordem com el noiet de la entranyable sèrie “Aquellos maravilosos años”. Aquest és exactament  el resum de la pel·lícula; ni més ni menys. Conté tots els elements i arquetipus  d’una pel·lícula de capa i espasa, d’una pel·lícula romàntica, d’una pel·lícula d’aventures, d’una pel·lícula fantàstica. Jo crec que, a l’igual que Cervantes volia que el Don Quixot fos una sàtira de les novel·les de cavalleria per acabant convertint-se en la millor d’elles, tant el director, Rob Reiner, com el guionista, William Goldman, volien fer una sàtira de tots aquests gèneres, del fantàstic al romàntic, per acabant convertint-se en el buc insígnia.



El guió és una adaptació del llibre homònim “escrit” per S.Morgenstern. Segons Goldman, un llibre que el seu pare li explicava de petit... Tot plegat un invent del propi Goldman, autor real del llibre.

Els actors principals, Carey Elwes, en el paper del perfecte Wesley, i la preciosa Robin Wright, encarnant a la encara més perfecta princesa Buttercup (més coneguda com a model i intèrpret esporàdica de culebrons), tots dos, molt adequats i a l’alçada del rol que se’ls adjudica, estan acompanyats per actors més reconeguts i que encara eleven més la qualitat de l’escena: Mandy Patinkin, com a Iñigo Montoya com a espadatxí espanyol a la cerca de la venjança, Billy Crystal com a Miraculós Max, o els ja anomenats Peter Falk i Fred Savage com a avi i nen.

Tota la pel·lícula està plagada de diàlegs ocurrents, divertits i de tant fantàstics esdevenen entranyables. Una petita joia. Però a mi, el que més em captiva és el duel entre el Pirata Robers i Iñigo Montoya, potser el millor duel d’espasa; de ben segur que el que conté més conversa, amb permís d’Edmond Rostand i el seu Cyrano de Bergerac ; o el més llarg, amb la vènia de Mel Ferrer i Steward Granger a Scaramouche.

Per finalitzar, la guinda del pastís; la banda sonora és del mateix Mark Knofler, i està  al’alçada de la resta d’aparicions estel·lars i del resultat final de la pel·lícula. Tot plegat, un regalet de luxe per a un producte globalment brillant.

Podeu trobar el llibre, banda sonora i la pel·lícula “La princesa prometida” a la la xarxa de biblioteques. També podeu trobar la banda sonora a spotify.



@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 17/10/2014.