dijous, 26 de novembre de 2015

Concerts en viu – Rock Alive!

El concert en viu és el motiu pel qual un músic es vol dedicar a tocar Rock!. El contacte amb el públic, la improvisació, la creació en viu. Això i la pasta, es clar... i la fama, la fama també mola. La fama i les grupies, si... la fama, la pasta i les grupies... Vaja, sigui com sigui, cadascú té la seva motivació, no? El que importa és que els grups de rock VOLEN tocar en directe, i del millor concert en fan un disc que passarà a la història del Rock! Això segur! El doble en directe és el doctorat d’una banda de rock: els doble LP en directe, que diríem fa uns anys, quan el vinil era el suport rei.


Si no, que ho preguntin als Deep Purple, i el seu “Made in Japan, del qual ja en vam parlar fa un temps. I com no van escarmentar, quan van canviar de cantant, de l’inoblidable Ian Gillan al més comercial David Coverdale, van repetir experiència; però no van a anar tant lluny i es van conformar amb un “Made in Europe” que, salvant les distàncies, també té el seu raconet a la història...






No podem seguir sense fer un tribut a uns precursors, els grans Led Zeppelin, que van entrar per la porta gran dels  dobles en directe gràcies al doble àlbum “The song remains the same. Els avis del Heavy Metal marcant la línia a seguir!!




Ah, i no ens oblidem dels també pioners del rock dur; Black Sabbath tenen també el seu directe mític, tot i que no el va cantar el seu cantant original, Ozzy Osborne, si no el que el va substituir al cap d’uns anys, Ronnie James Dio. Tot i que vam perdre teatralitat i alguna que altra invocació al diable en escena, musicalment en Dio va suplir amb escreix la qualitat que requereix el directe. I si no, escolteu atentament el seu “live evil”.



Si ja ens centrem en rockers més modernets, sense exagerar, no podem oblidar dues fites: els neozelandesos AC/DC, amb els germans Young al capdavant, i el seu mític “If you want blood, you’ve got it”, o els alemanys Scorpions, que també van escollir fer gira per els països orientals alhora de gravar els eu directe, Tokio Tapes. Un abans i un després, tu...





Però no només des del rock dur saben marcar paquet en el tema dels concerts. Des del rock més clàssic saben donar-li la mateixa canya o, si s’escau, més i tot! Que ho preguntin sinó als Queen, si tenen cabuda a la galeria de glòries dels concerts. Què me’n dieu del “Live Killers”?, històric o no? O els Dire Straits,i el seu Alchemy, amb un Mark Knofler pletòric puntejant la guitarra... avui en dia encara no entenc com no acabava amb els dits sagnants...





Avui en dia, les velles glòries del rock han trobat un nou filó que permet demostrar que segueixen sent algú i algú important al mon del rock de la ma dels famosos “unplugged” que va popularitzar la MTV. Mireu i compareu si no els dos estils gairebé oposats, tot i que igualment atractius que algú com Bruce Springsteen és capaç d’oferir-nos: des del elèctric i potent “Live in New York Cityfins al igualment captivador tot i que molt més intimista unplugged. I el mateix podríem dir d’Eric Clapton, que ens pot oferir al menú des d’un “24 nights fins a la seva versió particular d’unplugged.

Ja veieu que d’aquest costum se n’ha fet tendència de la qual no poden escapar ni els clàssics del Pop reconvertits en músics més ‘ajazzats” si se’m permet inventar paraules. Mireu si no del que ha estat capaç Sting des de que va deixar els Police: ens ofereixen un directe més Pop/Jazz com “Bring on the night; o ens acotxen amb una versió més suau i unplugged com “All this time”.

Que gaudiu de les vetllades rockeres en directe!


@jignasib

Aquest post es va publicxar originalment a "La cultura no val res" el 26/03/2015.