Un duet és quan canten
dos... Després d’aquest impressionant desplegament de saviesa ja podríem
plegar. Però, no sé per què, em ve de gust aprofundir a la matèria.
#digue’mpesat. I no... no parlaré del Fredy i la Montse...
El duet potser més famós,
i segur el que més m’agrada, és el de British
Airways, també conegut
entre alguns tiquismiquis com el Duetde les Flors, de l’òpera
Lakmé, de Leo Delibes. És d’una bellesa extraordinària; exòtic, tendre, amb una
barreja de malenconia i alegria, tot màgicament barrejat que el fa inoblidable.
Per això el deuen haver escollit per a anuncis, com BA, o pel·lícules, com “El ansia”, de Tony
Scott, de qui ja n’hem parlat abans, en una suggerent escena entre Catherine Deneve i
Susan Sarandon... i no em feu dir més que ho pot llegir la canalla...Deixem-ho
en que la Miriam li explica a la Sarah de què va l’òpèra, ... de si és una
cançó d’amor, ... que si tu que si jo, que si jo que si tu...
Un altre duet, en un
registre semblant, potser no tant polèmic, però igualment tendre i emotiu. La
barcarola de “Els Contes de Hoffmann”, d’Offenbach. Un altre regal per a les oïdes...
Però no tots els duets han de ser tan suggerents. N’hi pot haver de divertits. Si, si... Si no hem creieu, escolteu el Duetto Buffo per a due gatti, de Gioacino Rossini. El del Barber de Sevilla, La Cenerentola, Guillem Tell... el dels canalons... Se n’han fet varies versions. La darrera la de la Monserrat Caballé cantant a duo amb la seva filla, Montserrat Martí, en un intent de llançar la carrera artística de la segona; però sempre ens quedarà el dubte de si va ser víctima de “l’efecte Mateu”. Per a mi és molt millor la versió que van gravar l’any 1969 al Royal Albert Hall la Victòria dels Àngels i Elisabeth Schawarzkopf, al concert homenatge al seu pianista preferit, Gerald Moore. No sé què m’agrada més, si les dues dives fent de gat, o el públic empolainat de l’Albert Hall partint-se el pit de riure.
Què passa, però, quan a un duet se’n suma un altre? Doncs un quartet! Per a mi, el que més m’agrada és “Dunque e’ proprio finita”, de La Bohème, de Puccini. Els protas, Mimi i Rodolfo, canten a duo un comiat... que tendre. Se separen, ell enunciant les coses bones que es perden... ella les dolentes de les que s’alliberen, però és postureo, ella el vol deixar perquè està malalta i no vol que ell pateixi... Ja ho tenen això de les òperes de fer patir al personal. Mentre assistim a aquest moment emotiu apareix l’altra parella, Musetta i Marcello, discutint-se com sempre, però enamorats sense remei. Al final, els protas se separen sense realment voler-ho, i els secundaris es reconcilien entre abraçades,tot esperant la propera discussió.
I si a un duet, que se n’hi ha afegit un altre fent un quartet, se n’hi afegeix un altre? Tenim un sextet. Per a mi, el millor, “l’escenade la follia” de Lucia de Lammermoor, de Donizetti. Us en podria explicar moltes coses... però no les sé. Qui sí en sap un munt és Ramon Gener, que li va dedicar un dels seus programes de l’ ”Òpera en texans”. Molt recomenable. Molt més que qualsevol cosa que us en pogués dir jo...
I ja no hi posem més gent a l’escenari, perquè ja seria un cor, i aquí ho deixem per un altre dia...
@jignasib
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada