Frankenstein

“Frankenstein o el modern Prometeu” és el llibre que va néixer del repte que Lord Byron va plantejar als seus convidats al seu Château suís, una nit freda d’estiu, d’aquí poc farà dos-cents anys... L’anècdota és prou coneguda, però això no m’impedirà tornar-la a explicar. 

Per passar la nit, després d’una amena vetllada literària, tot repassant les històries clàssiques  de fantasmes alemanys, Lord Byron proposa als seus il·lustres convidats -el seu amic, i també escriptor, Percy Shelley acompanyat de la seva adorable esposa, Mary; i el seu metge personal John Polidori- que relatessin una història igual de fantasmagòrica que les llegides aquella nit. D’aquest repte va néixer un llibre i una idea. John Polidori va escriure “El Vampir”, primera història literària sobre el vampirisme; Mary Shelley va escriure l’esborrany del que seria la seva  primera obra, “Frankenstein o el Modern Prometeu”. Ves per on, el mite del vampir gòtic i el del monstre van néixer la mateixa nit...

Com passa amb tantes obres força conegudes, el primer que cal vèncer al començar la lectura son els antecedents o inclús els prejudicis previs. En el meu cas, les pel·lícules; concretament la mítica versió de Boris Karloff. Sento recórrer al tòpic, ...  però em va agradar més el llibre, perquè l’enfoc d’aquest em va colpir molt més que no l’altre.

Tot i que s’emmarca dins del gènere de terror gòtic, personalment em va captivar el seu caràcter romàntic, en el sentit estricte de la paraula. El nom de ”El Modern Prometeu” ja ens situa en l’acció del llibre: un científic a la recerca de la creació de la vida (i el debat de l’ètica científica que se’n deriva) tal i com el Tità va aconseguir fer segons la mitologia grega. I ho va aconseguir. I se’n va penedir. Perquè el ser que va crear era LLEIG; era un monstre.

A partir d’aquí es desenllacen els esdeveniments. El monstre és rebutjat; imagineu-vos deambulant lliurement un cos gegantí però amb un cervell de nadó, buit. El monstre no és, ni de bon tros el que hem après de la gran pantalla; no és un esser brutal i ignorant. Ans al contrari, és un ser sensible i intel·ligent que, per observació, aprèn el que és l’amor, la família, la protecció;aprèn a parlar, a sentir i a expressar-se. És humil i conscient de la seva lletjor, entén el rebuig que provoca. I davant d’aquest fet només demana una gràcia, i la demana al seu pare i creador, al seu responsable davant la vida: vol algú que l’estimi, encara que sigui lleig com ell. Vol un monstre com ell (de fet, una monstra, no pequem d’innocents ara), amb qui poder pal·liar la seva solitud. Què menys pot atorgar-li el seu pare? Quan se li nega aquesta gràcia l’amor pel seu creador troca en odi. El sofriment i la solitud que el seu Prometeu li provoca serà la moneda amb que el monstre pagarà aquesta negativa. I aquí comença el drama i el terror que patirà el Doctor de les mans de la seva creació venjativa....

El debat moral dels límits de la ciència; l’ideal romàntic de la bellesa com a origen i causa de l’amor; la necessitat de ser estimats; la responsabilitat del creador envers la creació; la venjança cruel i premeditada. Tot això es desprèn de les pàgines que van néixer una freda nit d’estiu a la vora del llac Leman... I encara ara no em queda clar qui és realment el monstre de Frankenstein...

Podeu trobar “Frankenstein” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 13/06/2014

Las Nieblas de Avalon

 “Las Nieblas de Avalon” és una tetralogia, escrita per Marion Zimmer Bradley, que ens explica la versió que l’autora en fa del Cicle Artúric complert. Els llibres que la composen son: “”Experta en Magia”, “La Reina Suprema”, “El Rey Ciervo” i “El prisionero en el roble”.

Tot i que la història que narra té un rerafons, potser no històric, però sí llegendari o mitològic, podríem emmarcar el relat en el gènere de Medieval-Fantàstic. Certament té força elements fantàstics, màgics, místics... La Dama del Llac, El mag Merlí, La fada Morgana, Stonehenge, l’Illa d’Avalon, Excàlibur,el Graal, formen part de la narració i la component màgica que aporten no decep al lector. Com tampoc decep la imatge arquetípica d’heroi medieval del rei Artús o dels seus principals cavallers de la taula rodona, Gwayne, Lancelot, Percival, Mordred, o les damisel·les indefenses, Ygrainne, Ginebra (no us agrada molt més el nom cèltic, Guinevere?) o Heleine, ...

Aquesta versió moderna del Cicle sobre el rei Artús i els seus cavallers de la Taula Rodona, què aporta respecte als clàssics de Chrétien de Troyes o de Sir Thomas Mallory? És una versió bastant fidel als fets i molt fidel als personatges coneguts. Però els tracta des d’una visió molt original que fa molt atractiva aquesta saga. L’ha escrit una dona i una dona que en reivindica el seu protagonisme. Per a ser honestos, tot i que em contradigui, no és la història del rei Artús, si no de la Fada Morgana, la seva germana. És la visió femenina del Cicle.

Recordem que la història se situa als voltants de l’Any 500, la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, principi de l’Alta Edat Mitja, expansió del Cristianisme (cultura clarament patriarcal), per contraposició a la cultura Celta, originària de les Illes britàniques (clarament matriarcal). Aquest és el debat transversal a tota la narració, el conflicte cultural entre les tradicions matriarcals celtes i la nova religió cristiana emergent, patriarcal i amargada, amb complexes de culpa per tot arreu. Ah, si... i els Saxons donant la tabarra cada dos per tres...

I en aquest dilema van navegant, i algunes vegades naufragant estrepitosament, els personatges principals. Morgana, sobre la qual pivota el protagonisme, germana d’Artús i sacerdotessa, servidora de la dama de Llac, guardiana de les tradicions celtes; Talyasin, màxima personalitat entre els druides celtes, conegut com a Merlí, com a suport incondicional (i subordinat) de la Dama del Llac i les seves sacerdotesses; Gwydion, nom celta del nen que després es batejaria amb el nom cristià d’Artús, hereu del títol de Pendragon, personatge frontissa, captiu entre dues passions -la seva germana Morgana (a la qual promet defensar les tradicions celtes) i la seva dona Ginebra (a la qual promet promoure la nova i vertadera religió cristiana); Ginebra, nova conversa i fidel seguidora dels mandats cristians, entre ells el sentiment de culpa judeocristià; Lancelot, cavaller celta, educat per la seva mare, la Dama del Llac, perdudament enamorat d’una cristiana, Ginebra, esposa del seu millor amic i rei; Gwayne, arquetipus de cavaller celta, valent, fidel, aguerrit i semibàrbar; Percival, model de pal·ladi, cavaller cristià, noble, cast i pur, únic digne de trobar el Sant Graal; Mordred, el fill fidel als principis que l’ha ensenyat sa mare i disposat a venjar les afrentes de les mentides de son pare  .... Això no pot acabar bé...

La narració es desenvolupa de forma fluida i creïble des del principi al final, fent comprensibles les motivacions i reaccions de tots i cada un dels personatges i captivant l’atenció del lector, tant el que no coneix el Cicle com aquell que se’n sap de memòria tos els secrets. No és una versió transgressora ni contradictòria, sinó que aporta una visió diferent. Original i ben elaborada, ben tramada. I amb un equilibri just entre història, mitologia/llegenda i màgia fantàstica.

Podeu trobar “Las Nieblas de Avalon” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La Cultura no val res" el 04/06/14.

Les aventures de Sherlock Holmes

"Quan es descarta el que és impossible, el que queda, encara que sigui improbable, ha de ser, forçosament, la veritat". Sherlock Holmes, detectiu.

“Les aventures de Sherlock Holmes” és el primer recull dels casos que el famós detectiu del 221B de Baker Street va resoldre. El llibre, escrit per Sir Arthur Conan Doyle, fa servir les narracions de l’amic i col·lega del detectiu, el Dr. John Watson, per descobrir-nos les peripècies i la personalitat del protagonista; avui en dia diríem que les aventures de Sherlock Holmes es recullen al blog del Dr. Watson. Tot el que es pugui dir d’aquest llibre és igualment vàlid per a la resta de reculls (“El retorn de Sherlock Holmes” i “El llibre de casos de Sherlock Holmes”) o per a les seves novel·les llargues (“Estudi en escarlata”, “La vall de la Mort”, ”El signe dels quatre” o “El gos de Baskerville”).

Crec que és interessant distingir aquests dos nivells de la narració. D’una banda, els casos que es plantegen, i la manera de resoldre’ls. Sherlock és un investigador deductiu i cerebral, capaç d’arribar a conclusions sorprenents i insòlites fins a que n’escoltes el raonament, sempre brillant. Però no per això defuig de l’acció i de l’escenari: gran observador, memòria enciclopèdica per al que l’interessa, amant de les disfresses i expert boxador. La combinació és tremenda!

D’una altra, la personalitat controvertida de Sherlock. El Dr. Watson s’esmerça en transmetre’ns la genialitat del detectiu tot i que no se n’amaga dels seus defectes. Alguns estudiosos afirmen que part de la seva genialitat i personalitat turmentada podria ser deguda a l’ús i abús de substàncies psicotròpiques. Jo mateix estic inclinat a pensar que no van del tot errats. De fet, un fragment que em fa sospitar de tal addicció, apareix al principi d’un dels casos: “Si no fos per la seva addicció a la cocaïna, diria que el meu amic no té defectes” ens explica el Dr. Watson...  #ushojuro!

Bromes a part, segons el col·lega de Sherlock, ens trobem davant d’una ment privilegiada que per a la nostra sort dedica tots els seus esforços a lluitar contra el mal, tot i que a vegades amb recursos que el propi mal faria servir. Val a dir que quan diem ‘dedica tots els recursos’ vol dir això; aquells coneixements bàsics que no ajuden a resoldre casos no s’emmagatzemen al seu cap. Banalitats com que la terra no és el centre de l’univers no li importen i no els reté. Aquesta combinació bizarra de coneixement/ignorància, barrejada amb una no gens dissimulada misogínia i menyspreu per les ments poc dotades, a vegades ens pot fer pensar que Sherlock té algun punt d’Asperger. Si no fos pel seu sentit del dramatisme i de la posada en escena, més propi d’una Drama Queen que d’algú que viu aïllat del món que l’envolta, els podríem donar la raó.

La gran tasca de Conan Doyle per combinar perfectament casos detectivescos amb unes personalitats tant treballades i coherents arriba al seu clímax en un dels darrers episodis. Sherlock viu retirat a un petit poblet, lluny de Watson, per tant decideix explicar ell mateix els casos. Així el lector, segons ens explica el propi Sherlock, podrà apreciar la diferència de narració: simple i entenedora, més orientada a la divulgació dels casos tot fent-los entenedors a tothom, marca del Dr. Watson i les seves limitacions; i la narració precisa i exacta d’una ment fora del comú com la de Sherlock. Impressionant i convincent exercici narratiu, que Conan Doyle broda.

Només, com a curiositat, recordar la cèlebre frase que el famós detectiu sempre dedicava al seu entranyable amic: “Elemental, estimat Watson”, que va pronunciar, al llarg de tots els llibres, aproximadament ... cap vegada!  #ushojurotambé!

Podeu trobar “Les aventures de Sherlock Holmes” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 22/05/2014

Bases del Joc de Rol

A principis d'aquest any, una amiga em va comentar que estava promovent una iniciativa: un mercadillo d'idees. En què consistia? Textualment el descrivia:

"Tots sabem moltes coses. De vegades ni en som massa conscients. Així que, perquè no intercanviar el que sabem? Perquè no aprendre i després ensenyar? Sense nervis ni powerpoints (o sí) ni por a parlar amb públic. Només un grup de gent que intercanvia el que sap.

Qualsevol es pot apuntar i aprendre del que saben els altres. Anar a totes les sessions que vulgui. I quan pugui o vulgui o ho trobi, proposar una sessió. És així de senzill.

Perquè aquests són moments de donar valor al coneixement."

La idea, ja d'entrada, és atractiva, no? I, què sé fer jo? Bé, no exagerem.. tots sabem fer coses. El tema però és: què se fer que valgui la pena explicar?

Moltes vegades m'he trobat amb amics o coneguts que han sentit a parlar dels joc de rol, però realment no saben què és, com s'hi juga. Realment, no s'imaginen què és una partida de rol. Doncs és un tipus de joc, sovint sense més eines que un full i uns daus, i sobretot molta imaginació. Darrerament es parla molt de gamificació i de com tots aquests jocs es poden aplicar a la vida diària, a la feina, a les relacions… O sigui, que prometia tenir cert interès en el públic anònim. I, com soc enginyer, vaig preparar un powerpoint per explicar-ho... #digue'mcapquadrat.

Al final, però, van convergir dos factors que no van ajudar gaire a tirar endavant aquesta xerrada. D'una banda, en general, la iniciativa requeria més impulsos i esforços que els que una persona, per més voluntariosa que sigui, podia assumir en solitari a hores lliures. De l'altra, en particular, l'interès del joc de rol no va passar de la mera curiositat que no justificava una sessió ad-hoc.

Sigui com sigui, com a tossut no em guanya ningú, i quan puc explicar una cosa no hi ha qui em faci callar, us passo la presentació.





Vist això... Què és el què a mi m'agrada dels jocs de rol? Per a mi, els jocs de rol són, d'entrada, això. Un joc, i per tant una diversió. I un joc socialñ, una excusa per retrobar-te amb amics i passar una bona estona en companyia. Si no em diverteix, no jugo.

A continuació, els jocs de rol suposen una evasió; poder fer allò, encara que de forma imaginària, que al mon real no podríem ser. Un heroi, un ser especial, per damunt del comú mortal; un lluitador, un expert d'alt nivell. Per a ser un oficinista amb una hipoteca, ja tenim el dia a dia, no?

Finalment, un repte. Imagina un personatge que t'agradaria jugar... en el meu cas, darrerament, m'imagino un personatge habilidós, àgil, dextre; per contraposició al bruto destralaire, amb més força que enginy. Algú amb habilitats socials, que destaca d'entre la mitja i deixa un bon record... Vaja, penso mes en un Astèrix que en un Obèlix; un Cyrano, no pas un Lancelot; més en el Pirata Robers que no pas en el gegant Fezyc... I amb aquesta idea, dissenyar el personatge segons les regles del joc, que pugui fer un paper digne, sobreviure i triomfar durant el joc... Fàcil, no?

Gràcies @marisolbcn.

@jignasib

Fundació

"La violència és l'últim recurs de l'incompetent". Salvor Hardin, Alcalde de Tèrminus durant la primera Crisi Seldon.

Fundación és el primer dels llibres del Cicle de Trantor (“Fundació”, “Fundació i Imperi”, i “Segona Fundació”), d'Isaac Asimov, un dels escriptors de ciència ficció més populars. L'acció se situa en un futur incert, en un gran imperi que domina tota la Galàxia, amb capital a Trantor.

Un científic de nomenada, tot i que en el seu ocàs, Hari Seldon, intenta convèncer al govern de les virtuts de la nova branca de la matemàtica, la psicohistòria, capaç de predir el futur de les societats a partir dels comportaments de grans masses de gent a l’actualitat. I què prediu Hari Seldon? La fi de l'imperi i 30.000 anys de retrocés en la civilització tal i com la coneixem. Per pal·liar aquest extens període de caos, Hari Seldon proposa crear una fundació d'enciclopedistes (ubicada a l'altre extrem de la galàxia, a Tèrminus) que preservi el coneixement i redueixi el caos a nomes 1.000 anys... Ja tenim el caldo de cultiu per a les peripècies de la Fundació. I no calen més spoilers.

Com a tota bona obra de SciFi, situem l'acció al futur, a l'espai exterior, i la dotem d'uns coneixements científics avançats, inabastables avui en dia i que per això fan atractiu el llibre per al lector. El mèrit de l'autor és ser coherent amb aquestes premisses i convincent per atrapar-nos en el seu mon fantàstic. En aquest cas les premises son tres: La primera, la psicohistòria, la predicció del futur de les societats en base al comportament de grans masses d’individus. La segona: l'hiperespai, gran invent d'Asimov. La Teoria de la Relativitat no ens deixa viatjar a més velocitat que la de la llum, i les estrelles estan molt distants entre si... Com resolem això? Doncs viatjant a través de l'hiperespai, més enllà del temps i l'espai i evitant els límits relativistes engorrosos. I, tercer, el problema energètic, aturador de tants progressos tecnològics. Resolt, amb un domini absolut de l'energia nuclear, concretament la fusió.

Què hi trobem a faltar, però, en aquest món del futur? Des de la visió actual és fàcil ser criticón, però no per això hem d'obviar-ho. Robots? Hmmmm... Ja en parlarem un altre dia d'aquest tema... Ordinadors? Calent, calent... No hi ha cap menció explícita a la informació, a res que s'assembli a Internet! Per Deu, les telecomunicacions del futur es limiten a enviar per l'hiperespai càpsules amb papers que s'obren nomes davant el lector adequat i que es cremen un cop llegides???!!! A diaris impresos enviats per l’hiperespai arreu de la galàxia???!!!  A mi m'ha sorprès aquest contrast entre el pes de l'energia nuclear i el menys teniment de les tecnologies de la informació.

Ja per acabar, tot i que el llibre és comprensible per si mateix, cal llegir la trilogia per copsar-ne el sentit complert i el que Asimov ens vol transmetre, que en aquest cas va més enllà de la mera simulació científica. L'exercici real d'Asimov és demostrar-nos que la història és cíclica i es repeteix. La caiguda de Trantor no és més que la versió futurista de la caiguda de l'Imperi Romà; els anys foscos de l'Edat Mitja; el control de les masses per la religió; el domini colonial per la tecnologia i a la fi per l'economia... Per a mi, aquest és el valor real de l’obra. La tecnologia és un caramel per endolcir la píndola.

De fet, aquesta visió global és un denominador comú de tota l'obra de SciFi d'Asimov, on són freqüents les referències creuades entre els llibres, els "cameos" literaris, o directament l’enllaçar entre histories aparentment inconnexes, que fan sentir al lector fidel recompensat per poder participar d'aquests guinys i complicitats que desvetlla l'autor. Si us convencen aquests llibres i seguiu amb la Saga (“Els límits de la Fundació” i “Fundació i Terra”) ho entendreu. I si us apassiona i voleu recuperar la Sèrie dels Robots inicial (“Les bòvedes d’Acer”, “El Sol nu” i “Els robots de la matinada”, completada amb les preqüeles “Preludi de la Fundació” i “Cap a la Fundació”) ho agraireu.

Podeu trobar “Fundació” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 06/05/2014

Alícia anotada

“Alicia Anotada” és un recull dels dos llibres que LewisCarrol va escriure sobre Alícia: “Alicia en el País de las Maravillas” i “Alicia a través del espejo, y lo que allí encontró”. L’edició inclou les excel·lents il·lustracions originals de John Tenniel (crec que Walt Disney les havia vistes també, digueu-me suspicaç…) i també les anotacions del conegut matemàtic i divulgador Martin Gardner (d’aquí el nom d’aquesta edició), que durant força anys va col·laborar a la prestigiosa revista ScientificAmerican (impagables articles de “Juegos Matemáticos”).

La primera vegada que pensem en el llibre, ens imaginem un conte de fades per a nens. Però quan decideixes llegir-lo, és fàcil veure que va molt més enllà. El mon de l’Alícia és un món coherent basat en una premissa incoherent: en el primer cas, al País de les Meravelles, un món de somnis; en el segon, a través del Mirall, la reflexió especular de la nostra realitat.

La sàtira, l’enginy, i els jocs de lògica i matemàtica omplen les pàgines del llibre. I són precisament les anotacions de Martin Gardner les que ens desgranen aquesta sorpresa, descobrint la rígida societat victoriana de finals del segle XIX mitjançant les bromes i jocs de paraules dels personatges que poblen el país meravellós de l’Alícia: el Conill blanc, l’ocell DoDo (sabíeu que representa al propi Lewis Carroll? àlies de Charles Dodgson, l’oncle tartamut... l’oncle Dodo..), el barretaire boig,  l’eruga, la Reina de Cors...

A mi, personalment, em subjuga “A través del Mirall”. No és només un excel·lent exercici de lògica inversa sinó que també ens explica una partida d’escacs. El llibre comença mostrant-nos un escaquer amb una partida a mitges i una anotació: Alícia, peó blanc. Cada capítol representa un pas endavant del peó cap al final del tauler. Al llarg d’aquest viatge l'Alícia va trobant al seu voltant una nova fauna entranyable: torres que es mouen en línia recta; cavallers blancs i negres fent estranys salts i lluitant; els germans Tweedledee i Tweedledum, incapaços de posar-se d’acord; el lleó i l’unicorn que no poden parar de barallar-se; i el meu favorit, l’ou Humpty Dumpty, el manipulador de les paraules... “he arribat a un acord amb les paraules: per una mòdica quantitat elles permeten que signifiqui el que a mi m’interessa.... surt car! Però és molt pràctic!”... brillant!

Per als aficionats als jocs de rol: al poema Jabberwocky, que apareix al principi del segon llibre, és on es menciona per primera vegada una espasa vorpal! El tresor per excel·lència d’un bon aventurer!! Queda dit...

Podeu trobar “Alicia Anotada” a la la xarxa de biblioteques.

Aquest post va ser publicat originalment a la cultura no val res el 4/4/2914

Comencem...

Comencem, comencem... Això és fàcil de dir... Em recorda l'escena en que l'Alícia es troba amb la oruga i li pregunta: "quin cami he de prendre?". "Cap a on vols anar?" li pregunta a la seva vegada l'oruga. "No se..." respon l'Alícia; "doncs qualsevol camí t'anirà be". Així em sento jo ara, no se ben bé cap a on vull anar, però crec que he de començar. I aquí estem...

L'abril d'aquest any vaig començar a col·laborar amb el blog de "La cultura no val res", publicant recomanacions de llibres. Dic recomanacions i no crítiques perquè, en la meva modèstia, falsa o no, no em veig capacitat ni autoritzat per sentar càtedra; només puc aportar el que vaig sentir al llegir aquests llibres i perquè crec que val la pena llegir-los. 

Des d'aleshores he anat publicant diverses recomanacions, i malhauradament, donat a un canvi tecnològic de la web, algunes d'elles estan temporalment diguem-ne que a l'hiperespai... Aquesta anècdota m'ha fet pensar en que no seria mala idea tenir-ne una còpia online, i dir-ne 'el meu blog'. 

Això i el fet de que a vegades estic temptat de fer altre tipus de recomanacios, com música i pel·llicules, que tabé tenen cabuda a LCNVR, o de webs, fotos o jocs de rol, que ja queda més al marge...

Doncs res, benvinguts a tots els que vulgueu acompanyar-me. A veure a on arribem. 

@jignasib