divendres, 14 de novembre del 2014

Frankenstein

“Frankenstein o el modern Prometeu” és el llibre que va néixer del repte que Lord Byron va plantejar als seus convidats al seu Château suís, una nit freda d’estiu, d’aquí poc farà dos-cents anys... L’anècdota és prou coneguda, però això no m’impedirà tornar-la a explicar. 
Per passar la nit, després d’una amena vetllada literària, tot repassant les històries clàssiques  de fantasmes alemanys, Lord Byron proposa als seus il·lustres convidats -el seu amic, i també escriptor, Percy Shelley acompanyat de la seva adorable esposa, Mary; i el seu metge personal John Polidori- que relatessin una història igual de fantasmagòrica que les llegides aquella nit. D’aquest repte va néixer un llibre i una idea. John Polidori va escriure “El Vampir”, primera història literària sobre el vampirisme; Mary Shelley va escriure l’esborrany del que seria la seva  primera obra, “Frankenstein o el Modern Prometeu”. Ves per on, el mite del vampir gòtic i el del monstre van néixer la mateixa nit...

Com passa amb tantes obres força conegudes, el primer que cal vèncer al començar la lectura son els antecedents o inclús els prejudicis previs. En el meu cas, les pel·lícules; concretament la mítica versió de Boris Karloff. Sento recórrer al tòpic, ...  però em va agradar més el llibre, perquè l’enfoc d’aquest em va colpir molt més que no l’altre.

Tot i que s’emmarca dins del gènere de terror gòtic, personalment em va captivar el seu caràcter romàntic, en el sentit estricte de la paraula. El nom de ”El Modern Prometeu” ja ens situa en l’acció del llibre: un científic a la recerca de la creació de la vida (i el debat de l’ètica científica que se’n deriva) tal i com el Tità va aconseguir fer segons la mitologia grega. I ho va aconseguir. I se’n va penedir. Perquè el ser que va crear era LLEIG; era un monstre.

A partir d’aquí es desenllacen els esdeveniments. El monstre és rebutjat; imagineu-vos deambulant lliurement un cos gegantí però amb un cervell de nadó, buit. El monstre no és, ni de bon tros el que hem après de la gran pantalla; no és un esser brutal i ignorant. Ans al contrari, és un ser sensible i intel·ligent que, per observació, aprèn el que és l’amor, la família, la protecció;aprèn a parlar, a sentir i a expressar-se. És humil i conscient de la seva lletjor, entén el rebuig que provoca. I davant d’aquest fet només demana una gràcia, i la demana al seu pare i creador, al seu responsable davant la vida: vol algú que l’estimi, encara que sigui lleig com ell. Vol un monstre com ell (de fet, una monstra, no pequem d’innocents ara), amb qui poder pal·liar la seva solitud. Què menys pot atorgar-li el seu pare? Quan se li nega aquesta gràcia l’amor pel seu creador troca en odi. El sofriment i la solitud que el seu Prometeu li provoca serà la moneda amb que el monstre pagarà aquesta negativa. I aquí comença el drama i el terror que patirà el Doctor de les mans de la seva creació venjativa....

El debat moral dels límits de la ciència; l’ideal romàntic de la bellesa com a origen i causa de l’amor; la necessitat de ser estimats; la responsabilitat del creador envers la creació; la venjança cruel i premeditada. Tot això es desprèn de les pàgines que van néixer una freda nit d’estiu a la vora del llac Leman... I encara ara no em queda clar qui és realment el monstre de Frankenstein...

Podeu trobar “Frankenstein” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 13/06/2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada