"Quan es descarta el que és impossible, el que queda, encara que sigui improbable, ha de ser, forçosament, la veritat". Sherlock Holmes, detectiu.
“Les aventures de Sherlock Holmes” és el primer recull dels casos que el famós detectiu del 221B de Baker Street va resoldre. El llibre, escrit per Sir Arthur Conan Doyle, fa servir les narracions de l’amic i col·lega del detectiu, el Dr. John Watson, per descobrir-nos les peripècies i la personalitat del protagonista; avui en dia diríem que les aventures de Sherlock Holmes es recullen al blog del Dr. Watson. Tot el que es pugui dir d’aquest llibre és igualment vàlid per a la resta de reculls (“El retorn de Sherlock Holmes” i “El llibre de casos de Sherlock Holmes”) o per a les seves novel·les llargues (“Estudi en escarlata”, “La vall de la Mort”, ”El signe dels quatre” o “El gos de Baskerville”).
Crec que és interessant distingir aquests dos nivells de la narració. D’una banda, els casos que es plantegen, i la manera de resoldre’ls. Sherlock és un investigador deductiu i cerebral, capaç d’arribar a conclusions sorprenents i insòlites fins a que n’escoltes el raonament, sempre brillant. Però no per això defuig de l’acció i de l’escenari: gran observador, memòria enciclopèdica per al que l’interessa, amant de les disfresses i expert boxador. La combinació és tremenda!
D’una altra, la personalitat controvertida de Sherlock. El Dr. Watson s’esmerça en transmetre’ns la genialitat del detectiu tot i que no se n’amaga dels seus defectes. Alguns estudiosos afirmen que part de la seva genialitat i personalitat turmentada podria ser deguda a l’ús i abús de substàncies psicotròpiques. Jo mateix estic inclinat a pensar que no van del tot errats. De fet, un fragment que em fa sospitar de tal addicció, apareix al principi d’un dels casos: “Si no fos per la seva addicció a la cocaïna, diria que el meu amic no té defectes” ens explica el Dr. Watson... #ushojuro!
Bromes a part, segons el col·lega de Sherlock, ens trobem davant d’una ment privilegiada que per a la nostra sort dedica tots els seus esforços a lluitar contra el mal, tot i que a vegades amb recursos que el propi mal faria servir. Val a dir que quan diem ‘dedica tots els recursos’ vol dir això; aquells coneixements bàsics que no ajuden a resoldre casos no s’emmagatzemen al seu cap. Banalitats com que la terra no és el centre de l’univers no li importen i no els reté. Aquesta combinació bizarra de coneixement/ignorància, barrejada amb una no gens dissimulada misogínia i menyspreu per les ments poc dotades, a vegades ens pot fer pensar que Sherlock té algun punt d’Asperger. Si no fos pel seu sentit del dramatisme i de la posada en escena, més propi d’una Drama Queen que d’algú que viu aïllat del món que l’envolta, els podríem donar la raó.
La gran tasca de Conan Doyle per combinar perfectament casos detectivescos amb unes personalitats tant treballades i coherents arriba al seu clímax en un dels darrers episodis. Sherlock viu retirat a un petit poblet, lluny de Watson, per tant decideix explicar ell mateix els casos. Així el lector, segons ens explica el propi Sherlock, podrà apreciar la diferència de narració: simple i entenedora, més orientada a la divulgació dels casos tot fent-los entenedors a tothom, marca del Dr. Watson i les seves limitacions; i la narració precisa i exacta d’una ment fora del comú com la de Sherlock. Impressionant i convincent exercici narratiu, que Conan Doyle broda.
Només, com a curiositat, recordar la cèlebre frase que el famós detectiu sempre dedicava al seu entranyable amic: “Elemental, estimat Watson”, que va pronunciar, al llarg de tots els llibres, aproximadament ... cap vegada! #ushojurotambé!
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 22/05/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada