dimecres, 2 de desembre de 2015

El petit Príncep


“Dessinez moi un mutton” petició del Petit Príncep a l’aviador.

“L’essentiel est invisible aux yeux” secret que la guineu confessa al Peti Príncep


Diuen les males llengües que Antoine de Saint-Exupéry es va inspirar per escriure “El Petit Princep” arran de l’experiència que va viure durant un accident d’aviació que va patir sobre el desert del Sàhara. Ell i el seu copilot van haver de passar uns dies perduts al desert sense aigua ni menjar, entre miratges i al·lucinacions. Es van salvar de la mort per què un beduí els va trobar i literalment rehidratar. El caire oníric de l’obra no desmenteix aquest possible origen, però,com l’autor va morir abans de poder explicar a ningú si era cert o no... ens quedarem amb el dubte. Però a mi m’agrada pensar que és verídic.

Sigui com sigui, el que si sembla cert és que l’aventura, els protagonistes, els personatges i les situacions que es van narrant formen totes part del cosmos que envoltava a l’autor i de la seva pròpia vida.
El Petit Príncep és un conte, petit també, que a simple vista pot semblar escrit per al públic infantil. Però, com sempre, no us deixeu enganyar; no mireu al dit, mireu a la lluna! És cert que està escrit en un llenguatge molt planer, molt innocent; però és una trampa! Amb aquest format directe l’autor ens va colant al més profund nostre conceptes transcendents com el sentit de la vida, com la formació d’adults mata a poc a poc la creativitat i l’espontaneïtat dels infants, com de sols ens podem arribar a sentir, què és l’amistat o l’amor, on trobar-los, com es poden perdre, ... la separació... la mort... Ja ho diuen que els nens sempre diuen la veritat... o es que no us recordeu de l’anunci de Jazztel... Els nens i els borratxos... bé, ara això no ve al cas...
Sota el tendre diàleg entre l’aviador perdut i el nen aparegut del no res, es van succeint un seguit de personatges i situacions que no cal ser gaire il·luminat per veure que amaguen tots els missatges que hem dit, començant pel mateix Princep, un nen curiós, que no dubta en preguntar-ho tot, encara que sembli obvi i ens provoqui més dubtes a nosaltres, els adults que l’hem  de respondre; o l’aviador, que se suposa que hauria de saber les respostes a les preguntes del nen, i acaba amb més dubtes que certeses, com nosaltres. A partir d’aquí, la desfilada és contínua i enriquidora: el xai, o millor, el dibuix d’un xai a la seva caixa, que ens recorda que la imaginació és el millor per obtenir el que volem; la rosa, l’amor del Príncep, bella i adorable quan vol ser amable, però esquerpa, vanitosa i amb espines quan s’enfada; els baobabs, els problemes que cal solucionar abans no acabin amb nosaltres; els volcans, les tasques diàries, que no et destrossaran, però que no pots descuidar; l’home ric i egoista, l’astrònom seriós i atrafegat, l’home dels fanals que sempre ajuda els demés; i la guineu, que fa adonar al Petit Príncep què és l’amistat, què és domesticar, que no vol dir res més que crear vincles, que els rituals fan créixer el desig i per això son bons per a la relació, que l’essencial és invisible als ulls...
Tot plegat, per la seva innocència i candidesa, per la forma tan poètica de tractar metafòricament temes tant transcendents, es converteix en una lectura obligada a qualsevol edat... o millor encara, d’anar-la repassant periòdicament, a mesura que anem vivint noves etapes que ens permetran fer noves lectures i interpretacions. I si teniu canalla, no descarteu (ans al contrari, us recomano) llegir amb ells alguna versió per a infants; ells i vosaltres ho agraireu sempre més.
Podeu trobar "El petit Príncep” a la xarxa de biblioteques

@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 12/04/2015.