dijous, 10 de desembre del 2015

Molt fan del Quartet Mèlt

Si us he de ser sincer, no soc molt aficionat a enganxar-me a programes de tele. Soc més dels que veuen una cosa interessant el darrer dia d’emissió i em toca rastrejar per internets i programacions a la carta allò que sistemàticament m’he perdut. I el darrer exemple ha estat la final de l’Oh Happy Day. Si senyors, ho confesso: el programa em va agradar, em va enganxar i m’he convertit en un acòlit i fervent admirador del grup que va guanyar, el quartet Mèlt. #JoConfesso.

La darrera vegada que un programa de talents musicals em va interessar va ser a la primera edició de l’Operación Triunfo... amb la Chenoa, tu! Ves per on. Potser és veritat que no hi ha casualitats en aquest mon. I no serà per què la música no m’agradi. Noooo! Al contrari. I no serà per què els cors no m’encantin. Que noooo! Al revés!! Però si, d’una banda, aquests programes m’agraden perquè són una oportunitat per descobrir nous talents, d’altra banda, molt sovint, acaben sent un karaoke o una fotocopiadora de talents ja existents, amb la qual cosa perd la gràcia i l’interès inicial.

Però apareix el quartet Mèlt en pantalla. I què representen aquest quatre personatges que d’altres grups no facin igual? Buuuufff... per on començo? La primera cançó que vaig sentir d’ells era “La gallineta” d’en Lluís Llach. Més que una versió era una reinterpretació; què dic una reinterpretació! Un trasbals era allò!! La mateixa música, la mateixa lletra, però una energia diferent, amb harmonies i polifonies afegides, escenografies atrevides que amplificaven el que volia expressar originalment la cançó: la Revolució!!! I només amb quatre veus...


A partir d’aquí comença la recerca. Aquesta penya no només revisen els clàssics de la nova cançó, com “La gavina” de la Marina Rosell, o l’inefable Albert Pla i el seu “Papa jo vull se torero” (que em fa compartir l’opinió de la Chenoa, mai m’hagués pensat que una cançó de l’Albert Pla em faria plorar; aquest és el poder d’aquest grup), sinó que s’atreveixen a capgirar clàssics populars tradicionals catalans. 



Crec que el seu primer temazo a l’Oh Happy Day, amb el que van començar a navegar pel programa, és un autèntic Hit del s.XIX... “Ton pare no te nas”. Si senyor! Amb un parell! I que bé que ho van fer! No en teniu prou? Què us sembla aquesta versió del tant nostrat “Baixant de la font del gat”? I què me’n dieu d’aquest clàssic del Verdaguer, “Muntanyes del Canigó”? Podeu dir de tot menys carrincló!



Abans però de que els encasilleu en cap agrupació de minyons escolta i us els imagineu atacant amb alegria un “Vella Xiruca”, penseu que quan ha calgut s’han atrevit amb temes modernillus i en anglès... que tenen don de llengües també! #MoltFan. Des de la peliculera “Goshtbusters” a èxits de la Bjork com “It’s Oh so quiet”, passant per temes modernets com l’ ”I wish” de Coldplay...  


Valguin aquestes quatre línies com un petit homenatge a quatre personatges que m’han emocionat! #ésdejustícia. Si pugués demanar un desig, per aquest Nadal demanaria una versió de la meva Nadala preferida, “The Carol of the Bells” us atreviu? #TenimUnRepte @Quartet_MELT



@jignasib

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada