“Io no é amato mai tanto... LA VITA!!!”...
Cavaradosi esperant pveure per darrera vegada a la seva estimada. Tosca,
Puccini
...de tres tenors, que no
“Els Tres Tenors”. Avui insisteixo en el tema de les versions. Aquesta vegada
per posar el debat sobre la taula de "qui és el millor?". Anem a
pams... Què vol dir amb ser el millor. Això és com fer entrevistes de feina...
No ets dolent, és que el teu perfil no encaixa amb el candidat que busquem...
Vaja, que va de qualitats
i perfils, el tema. Prenem per exemple a Luciano
Pavarotti (Tutto pels amics). És indubtable i inqüestionable la qualitat i
potència de la seva veu. Si ens obliguéssin a decidir "un millor"
seria un seriós candidat. I per a exemple, podem sentir una peça com "Nessun
dorma" de Turandot, de Puccini. El protagonista canta triomfador;
la princesa no endevinarà el seu nom. És una victòria, aparteu-vos que aquí
estic jo, "mes xulo que un vuit". Aquí cal un veuot que tomba
d'esquena, i Pavarotti el té, es passeja per l'escenari, triomfador.
Què passa, però, quan l'ària necessita expressar altres sentiments més recollits? Per exemple, "Lucevan l'estelle" de Tosca, també òpera de Puccini. El sol està a punt de sortir al Castell de Sant'Angelo, on està pres Mario Cavaradosi, el prota, pintor de professió, lliberal per devoció, i a punt de ser afusellat (recordeu aquest petit detall) esperant a la seva estimada, Tosca, desitjant una última oportunitat de tenir-la entre els seus braços (o dolci baccio , languide carenze). I canta... I pateix... I el cantant ens ha de transmetre aquest patiment, aquest adéu a la vida, desgarrat. Com ho fa Pavarotti? Amb potència! Com un campeón! Que passi el pelotó d'afusellament, que me'l menjo!!! ... Doncs no... Jo crec que no.
Què passa, però, quan l'ària necessita expressar altres sentiments més recollits? Per exemple, "Lucevan l'estelle" de Tosca, també òpera de Puccini. El sol està a punt de sortir al Castell de Sant'Angelo, on està pres Mario Cavaradosi, el prota, pintor de professió, lliberal per devoció, i a punt de ser afusellat (recordeu aquest petit detall) esperant a la seva estimada, Tosca, desitjant una última oportunitat de tenir-la entre els seus braços (o dolci baccio , languide carenze). I canta... I pateix... I el cantant ens ha de transmetre aquest patiment, aquest adéu a la vida, desgarrat. Com ho fa Pavarotti? Amb potència! Com un campeón! Que passi el pelotó d'afusellament, que me'l menjo!!! ... Doncs no... Jo crec que no.
Busquem un altre tenor, més nostrat i amb un punt menys ambiciós però potser més adequat al clima que requereix l'obra. Josep Carreras transmet millor aquest patiment. Potser massa... Ai que no hi arriba! Potser no cal patir tant. Ni ell, ni nosaltres.
A mi, la versió que més m'agrada, perquè té aquell punt just de patiment, però pel que sent Cavaradossi,no pel que li costa al tenor, és la del Jaume Aragall. Equilibrada. Emotiva. De llagrimeta. I també nostrada. A mi m'agrada. Espero que a vosaltres també. ... algú té un clínex? =8_-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada