dimarts, 21 d’abril de 2015

Made in Japan

Qui d’adolescent no ha tingut un disc fetitxe, els ídols de la rebeldia, el mirall a imitar... be, potser no cal exagerar, però un disc favorit si... En el meu cas era un de melenuts, “Made in Japan” de Deep Purple. Si senyors, a mi de jove m’agradava el Heavy. Tots tenim un passat...

El disc és un doble en directe, gravat durant els concerts que el grup va fer a Tokio i Osaka l’estiu del 72. D’aqui ve el nom... La formació, la més reconeguda del grup: Ian Gillan, famós per la seva interpretació de Jesus Christ Superstar a Londres; Ritchie Blackmore, de negre, com sempre i trencant guitarres Fender Stratocaster pels escenaris; John Lord, aristocràtic, acaronant el seu orgue Harmon; Roger Glover, barret al cap, portant el ritme al baix; i Ian Pace,a la bateria. I aquí comença el mite.

És un disc en directe, això vol dir que estem vivint l’actuació; res d’estudi, res de gravacions, res de repetir fins que el productor diu “és bona”; res de retocs. Sense trampa ni cartró. La veu del cantant, la interpretació dels músics i el caliu del públic! Ni més ni menys. Una hora i mitja de contacte amb els ídols! Una vintena de cançons... oh wait! Quantes cançons? SET! Senyors, SET cançons per omplir un doble LP en directe!! Això és dues cançons per cara menys la darrera cara que en té una! Una cançó de 20 minuts!!! Enteneu per què un chavalín de 15 anys flipava amb aquest disc?

Comença, “Highway Star”, a un ritme trepidant, amb uns sols de teclat i guitarra memorables, vertiginosos... .”Child in Time”; una balada? Ho sembla, però poc a poc va accelerant, com un Ferrari, fins al clímax! I de nou, la calma... torna la quietud. Això és una muntanya russa. I només anem per la primera cara.





Girem el disc: “Smoke on the Water”. Un mite... que dic un mite, un Himne d’una generació. Seguim amb “The Mule”, més que una cançó, una excusa pel lluïment d’Ian Pace, el bateria. Un solo de quasi deu minuts... És que cada cançó té una perla! Ja hem pentinat el primer LP.





Anem a per l’altra. “Strange Kind of Woman”, el més semblant a un blues. No ho és, ma si non é vero, é ben trobatto. Al final, un diàleg entre Ritchi Blackmore, a la guitarra i Ian Guillan a la v... cridant... Un imitant l’altre per torns, fins que el vocalista pega un hipogritouracanado que deixa muda a l‘audiència... 15 segons exhalant aire i perforant tímpans. Seguim amb les sorpreses. Ara toca “Lazy”, la més cachondilIa de les cançons, un divertimento, amb intervencions del cantant a l’harmònica i a les congues, que quan cal també sap tocar...





I per acabar, a la darrera cara, una sola cançó, el paroxisme, “Space Trucking”, arrenca canyera, amb ritmes endiablats a la bateria, fotent la canya final, i acabant, després de més de 15’ de jam session entre els músics... El mite està servit.





Ah, si me n’oblidava. Per les nostres contrades, com si amb el mite no n’hi hagués prou, s’hi afegia l’anècdota: la portada no es va publicar en negre sinó en daurat, poques còpies hi havia... i valorades pels col·leccionistes val a dir...



Podeu escoltar “Made in Japan” a la xarxa de biblioteques o a spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 03/12/2014.