dijous, 2 d’abril de 2015

El Pèndol de Focault

Sempre que parlo de “El pèndol de Foucault” ens dividim en dos grups... Els que el troben pesat i no el poden acabar, i a mi que em va encantar! #digue’mestrany.

Sent honests, “El pèndol...” és un llibre tant bo, objectivament parlant, com el famosíssim “El nom de la Rosa”. Igual de ben documentat i igual de meticulós alhora de fer les descripcions i les converses entre els personatges, amb el seu metratge calculadíssim. Diuen les males llengües que quan dos personatges tenen una conversa mentre caminen, la distància recorreguda és l’adequada pel temps que porten xerrant. Vaja, que si caminen del cenacle a la biblioteca, el temps que triguen és el temps que dura la conversa. Es nota, essencialment, que l’autor, Umberto Eco, és, amb majúscules, un home culte.

Aquesta meticulositat és el que fa que siguin llibres molt ‘pel·liculables’. La diferència és que així com la temàtica de “El nom de la rosa” la fa fàcilment adaptable al llenguatge cinematogràfic, inclús atractiva per l’audiència, “El pèndol ...” es fa més ferragosa. El mon esotèric i hermètic que empapa aquest segon en faria una pel·lícula de difícil digestió.

Ara be, aquells que els apassioni aquesta temàtica, s’ho passen d’allò més bé amb la seva lectura. La trama parteix de dos amics que treballen en una editorial de temes esotèrics i, per tant, coneixedors d’aquests temes; comencen a discutir sobre si aquestes creences sorgeixen de la suma de credos dels seguidors o son creades per algun il·luminat amb fortuna i carisma per arreplegar acòlits. I quin millor mètode per descobrir-ho que inventar-se una ordre hermètica? I documentar-la per a fer-la creïble? L’exercici és divertit... fins que algú se’ls pren seriosament. I en vol saber més. I vol que els protagonistes li expliquin com saben totes aquestes veritats!!! Acaba la conspiració i comença la conspiranoia. Magistralment explicada per la desbordadora cultura i verborrea d’Umbero Eco.

Amb aquesta excusa acabem coneixent: la història dels templers i els hospitalers des de la seva fundació a les creuades, en terres infidels de la Palestina ocupada pels turcs, fins a la caiguda en desgràcia dels primers i l’herència a l’illa de Malta dels segons; els Rosa-creus i el seu fundador Christian Rosenkreuz; Aleister Crowley i l’ordre hermètica del Golden Dawn; la infinitud d’ordres satàniques i satanistes que plaguen la terra; el coneixement hermètic; la kàbala; ... la llista és infinita.

En definitiva, mai més ben dit, una obra de culte... si t’agrada el tema, es clar. Si no, es fa llarga, molt llarga... eterna... com un càstig infernal...

Podeu trobar “El pèndol de Focault” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/12/2014.