dimecres, 25 de març de 2015

Gabriela Montero, quan fem de la improvisació un art


L'altre dia va venir a dinar a casa un amic meu. Veneçolà per mes pistes... (hola Raúl!). Ara no em posaré a explicar el menú, ja en parlarem un altre dia de cuina, sinó d'una anècdota que va ens explicar. Feia poc que havia anat a L'Auditori amb la família a escoltar a una pianista renombrada ... veneçolana també: Gabriela Montero. Val a dir que, fins que ell me la va anomenar, jo mai n'havia sentit a parlar. Una llàstima; el que m'havia perdut...

A més de ser una excel·lent intèrpret al piano,  la Gabriela té un do especial. Quan acaba el programa del concert i comencen el que el públic espera amb ànsia, els bisos, resulta que mai en porta cap de preparat. Quan comença el que ella mateixa en diu la seva part predilecta, es dirigeix al públic i demana que algú taral·legi una melodia, i sobre aquesta comença a improvisar. Fàcil no? Qui es complica és per que vol...

El Raúl, el meu amic, va decidir posar-la a prova. Si taral·lejava un tema conegut, la improvisació podria ser fàcil... Podria dur-la treballada. Si optava per un tema inventat o desconegut, per molt brillant que fos la improvisació, el públic no s'hi identificaria, no la gaudiria... Ja està, proposaria una cançó que el públic de L'Auditori identifiqués però que no fos coneguda al mon de la música clàssica: “La lluna i la pruna”. Malauradament ningú no va immortalitzar aquell moment, però l'emoció amb el que ens ho explicava era suficient per sembrar en nosaltres la més gran de les enveges pel moment viscut i la més gran admiració per una intèrpret tant brillant i agosarada. I vam fer el que tothom fa en  aquests casos... Buscar-la a youtube!

Quines coses podem destacar de les seves actuacions gravades? D'entrada, la seva qualitat interpretativa. Per exemple, podem  escoltar el primer moviment del  concert per a piano de Mendelssohn... Cap queixa; al contrari. 



I comencem amb les improvisacions, que és el que ens ha dut fins aquí. La primera, un regalet, en el sentit estricte d ela paraula. La primera flauta de l'orquestra fa anys, i la pianista li regala una improvisació sobre Happy Birthday. Un detall. QUIN DETALL. Com li cauen els llagrimots a l’homenatjada! Però, vaja, sent francs, s'ho podia haver preparat a casa.



La segona, una petició del públic: afegir una variació més a les variacions Goldberg, de Bach (ei, ja sabeu, la quota Bach no pot faltar...).



La tercera, anem complicant la cosa: dues noies del públic taral·legen una melodia, provocant el riure de l'audiència. La melodia de Harry Potter es veu que fa gracia...


I així podríem seguir una bona estona. Però no cal. Només una última perla; si teniu temps, i voleu barrejar música i cinema, tot demostrant que no només pot ser capaç de petites improvisacions sinó de tasques més titàniques, gaudiu de Nosferatu, de Morneau, amb la banda sonora improvisada de Gabriela Montero davant dels espectadors... Au, supera-ho!!!!


Gracias Raúl,

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 28/11/2014.