dilluns, 9 de març de 2015

Motuo Perpetuo

“Motuo perpetuo” vol dir, literalment, moviment perpetu, sense principi ni final. Quan una peça musical s’anomena així vol dir que acaba exactament com comença, de manera que, si el músic vol, la pot repetir sense solució de continuïtat ad infinitum... ó ad nauseam, depèn de l’estona...

En aquest cas, volia fer menció del Motuo Perpetu que Niccoló Paganini va escriure a principis del s. XIX. Paganini era un violinista virtuós, sembla que el més gran de la història. Potser és exagerat, ves i demostra-ho ara, però de ben segur que va ser grandíssim. De fet, es va guanyar la vida tocant l’instrument, sense l’ampara d’un mecenes, amb el que guanyava  de les actuacions, i sembla que molt bé que se la guanyava... El primer divo de l’Star System? Potser si...  I com a tot geni tocat de la ma de Déu, no van faltar detractors que afirmaven que el do venia donat per un pacte amb el diable... Envejosos n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. Però segur que el diable estava darrera...    >8-(

Sigui com sigui, un talent com aquell no es podia malbaratar tocant peces de compositors menys dotats que ell. Per tant, es composava les peces a la seva imatge i semblança, pel seu lluïment únic i personal. Els seus concerts i romances son el malson de qualsevol aprenent a violinista i el doctorat de tot intèrpret que vulgui tenir un mínim de fama.

A You Tube podem trovar la interpretació del Motuo Perpetu al violí pel gran Itzhak Perlman. Ja us podeu imaginar l’esforç que suposa per al músic tocar tanta estona a un ritme certament endemoniat, sense pauses. Més d’una corda deu haver saltat dalt d’un escenari…



Hi ha adaptacions d’aquesta peça a altres instruments. També al You Tube podeu trovar dues versions, per a mi especialmente espectaculars. La de trompeta interpretada per Wynton Marsalis i la de flauta travessera, per James Galway, per a mi, la favorita. Què passa quan una peça tan veloç com aquesta es toca amb un instrument de vent? Moure l’arquet del violí a tanta velocitat és esgotador, però no parar de bufar sense agafar aire… és mortal!




Escolteu, ambdues versions, trompeta i flauta, i compteu quantes vegades se sent respirar als músics… No us hi canseu, no se sent cap vegada #spoiler. Això no vol dir que no respirin, si no que son Mestres d’una técnica reservada als més privilegiats. La respiració continuada. El truc està en no respirar per la boca, com manen els cànons dels liceus més importants, si no pel nas: una part de l’aire va als pulmons per un tema, més que res, de supervivencia; i l’altra part infla les galtes, de manera que pots respirar mentre expulses l’aire, com ho fariem tocant una gaita o sac de gemecs… fácil oi?

Si us avorriu, podeu probar de fer-ho a casa, amb un got d’aigua i una canyeta, a veure si podeu respirar mentre feu bombolles. I graveu-ho amb video, que també volem riure     =8-D    =8-D   =8-D    #graciosillo…

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/11/2014