dimecres, 10 de febrer del 2016

Pasta italiana



Fa un temps, un amic, italià per més senyes (hola Stefano!), ens va convidar a sopar a casa seva. Com a bon italià ens volia fer un plat típic de pasta, pasta fresca feta a casa. La veritat és que per falta de temps, la va comprar feta. Fresca, això si, eh? Tagliattele, per a ser més concrets.

La recepta que ens va preparar va ser segons una vella recepta italiana, d’origen molt humil, un plat típic de gent pobra, feta amb els ingredients més senzills i a l’abast d’economies reduïdes: pasta, essencial (fresca millor, però no imprescindible), tan se val si tagliattele, spagetti, gnocchi o penne (macarrons! mal pensats!); cansalada o bacon (depèn de la necessitat de donar glamour a la recepta); i ou. La pasta més barata, l’única que podien pagar els més pobres, els carboners. La pasta a la carbonara. I si non é vero é ben trobatto. Així m’ho van explicar i així us ho explico.

La base, com sempre, és una bona pasta, ben cuita, al dente. Si és fresca amb un parell de minutets d’ebullició n’hi haurà prou; si és seca, una mica més, uns 10 depenent del tamany. Per a quatre persones amb uns 350g n’hi haurà prou. En paral·lel, fregiu el bacon (uns 150g) en oli (més sa) o mantega (més autèntic), sense passar-vos, no cal fer chicharrones. Un cop cuita i eixuta la pasta barregeu-ho tot i mantingueu-ho en calent (calentet però sense continuar cap cocció!).

La salsa es fa amb 4 ous o 6 rovells d’ou, depenent de la consistència que volgueu donar a la salsa (si no poseu la clara, substituiu-la per una mica de nata líquida per cuinar, dues cullerades, no cal més), una mica de pebre i parmesà ratllat per donar-li més gustet (si no poseu nata, la quota de greix substituiu-la per més formatge). Es bat tot plegat i s’afegeix a la pasta calenteta. L’objectiu és que la salsa qualli, que no quedi líquida; no patiu, no semblarà un revoltillo. I ja es pot servir. Bocato di cardinale! Si això menjaven els carboners, per un bon plat jo baixaria a la mina.


Però la carbonara no és l’únic plat típic de pasta. Ni el més senzill. Fa poc, una amiga, italiana per més senyes (hola Laura!!), ens va convidar a sopar a casa seva. Com a bona italiana ens volia fer un plat típic de pasta (... deja vu?). I com era un sopar improvisat, pim pam, aquí ta pillu aquí ta matu, la va fer amb els ingredients que va trobar per la cuina. Pasta seca, macarrons, ben grans i ratllats, els rigattone; tomàquets petitons, cherry; alfàbrega fresca; i parmesà, es clar. I bacon... #diguemgordo.

La recepta, per a 4 persones és ben fàcil. Es fregeix el bacon (entre 150 i 200g, depenent de lo gorrina que vulgueu la recepta) en oli, no massa, com a la recepta anterior, tot i que aquí podeu ser més generosos, en l’oli i la cocció. Tot seguit afegiu-hi els tomàquets i l’alfàbrega... a volonté, depenent de com vulgueu compensar els remordiments de posar greix... Els tomàquets tallats o sencers? Depèn. Tallats us sortirà una salsa més lligada, tomàquets més desfets; sencers quedarà més rotllo amanida calenta. Va a gustos. Jo els tallo. Un cop ho veieu ben barrejadet, podeu afegir-ho a la pasta eixuta i al dente. Servir i adornar amb tant parmesà com vulgueu.

No us faci por innovar. Si substituiu el tomàquet cherry i l'alfàbrega per un sofregidet de ceba (1/2 ceba és suficient) i  melanzana (que, entre nosaltres, és albergínia, però no us agrada molt més en italià?) pelada i trocejada, queda d'autèntic pecat.

Ja veieu, per visitar Itàlia no cal sortir de casa. Bon profit! ... no, espera... Buon apetito! Ara si.

@jignasib

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada