divendres, 20 de novembre del 2015

Mites de Cthulhu


Entre els anys 1921 i 1935, Howard Phillips Lovecraft (H.P.Lovecraft pels amics) va escriure un seguit de llibres del que després s’anomenaria Horror Còsmic, en contraposició a l’Horror Gòtic protagonitzat per fantasmes, vampirs i homes llop, i que, per a ser sincers, ja començava a estar una mica gastadet.

Tot l’imaginari fantàstic creat per Lovecraft no es basa en sers eteris que sorgeixen de les llegendes medievals centreeuropees, si no en monstres d’altres races que suposadament poblaven fa molt de temps, abans inclús que l’home es passeges per la superfície de la terra. Aquests sers monstruosos van assolir quotes de poder inimaginables als nostres ulls a través de la pràctica de la màgia negra, fet que els va causar la seva pròpia perdició i els va obligar a amagar-se a les entranyes de la Terra o a fugir a l’espai exterior esperant temps millors per tornar i recuperar el seu poder i control.


Al voltant d’aquesta idea es van escriure quasi una vintena de llibres, la majoria pel propi Lovecraft. Els més coneguts serien “La llamada de Cthulhu”, “El color surgido del espacio”, “El caso de Charles Dexter Ward” (per a mí, potser un dels que millor transmet el clima dels llibres de Cthulhu), “El que susurra en la oscuridad”, “La sombra sobre Innsmouth”, “En las montañas de la locura” (per a mi, potser un dels millors i més complerts), “El morador de las tinieblas”, entre d’altres... no patiu, son llibres curtets i de fàcil digestió. No és una tasca titànica fer-li un cop d’ull a tots ells...


Tots els llibre parteixen d’una estructura similar. Un misteri assola una contrada; algú investiga aquest misteri; un grupet de sers humans l’està liant parda fent el mal en nom d’uns suposats sers superiors o algú comença a fer bogeries  per les ànsies d’adquirir coneixements i poders revelats per aquests sers superiors que el faran invencible. Pren-t’ho com vulguis, però la sensació al llegir cada un d’aquests llibres és un puntet depressiva, ja que et fa palesa la petitesa dels sers humans davant dels mites de Cthulhu, dels sers superiors, els primigenis, que curiosament mai apareixen directament als llibres! Se’n parla, s’insinua, s’intueix, però mai es veu realment que son i de què son capaços.


La fauna principal, fruit de la ment privilegiada (o malaltissa, ara no em feu definir) de Lovecraft inclou sers poderosos com “Els Primigenis” que ja hem anomenat, entre els quals els més coneguts serien Cthulhu, el Deu suprem Azathoth o el seu missatger Nyarlaththep; els profunds, sers batracis guardians de Cthulhu; els monstruosos gossos de Tíndalos; el llibre Necronomicon, escrit per l’àrab boig Abdul Alhazred, i que conté tota la saviesa i el poder hermètic dels primigenis... i que llegir-lo et torna boig (per als frikis, tot i ser un llibre fictici, té fitxa a la Biblioteca General de la Universitat de Califòrnia, i es pot trobar a diferents catàlegs de venda de llibres... un mite per ell mateix); si us atreviu a fer-li una ullada, podeu anar a la també fictícia Universitat de Miskatonic, ubicada a la fictícia ciutat d’Arkham, Massachussets (que no és fictici)... tot un mon...


Ja per acabar, inspirats en aquests llibres, es va publicar un Joc de rol, “La llamada de Cthulhu”. Els personatges jugadors es veuen immersos en pollastres com els dels protagonistes de la sèrie, i #spoiler tingues per segur que o et tornes boig al ser incapaç d’assimilar coneixements massa poderosos per caber en una ment humana (èpiques les tirades de cordura  =8-D ) o mores miserablement a mans del sicaris dels primigenis, si és que no tens la mala sort de trobar-te’n un de primigeni i pilles catxo per un tubo! A diferència d’altres jocs de rol, la progressió del personatge no és gaire valorada en aquestes partides per què ja estan dissenyades per a la teva perdició; són més instruments de diversió i lluïment per al Màster , a veure si és capaç de transmetre autèntic horror i atmosfera Lovecraftianes i diversió pels jugadors, a costa de salut física i mental es clar... gages de l’ofici...


Podeu trobar "Mitos de Cthulhu” a la xarxa de biblioteques
@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/03/2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada