Ja vaig amenaçar un dia, parlant de música contemporània,
que acabaríem parlant de Tàpies. Recordeu els comentaris més freqüents davant
de l’art contemporani? (digues-li
música, cinema, pintura o escultura...): "això es una estafa",...
"ens estan prenent el pel", ... "això ho fa millor el meu fill
de tres anys"... segur que ho heu sentit, o inclús dit! Jo sí. I més d’un
cop.
A mesura que vas creixent, però, vas veient que molts
d’aquests il·luminats, o presumptes timadors (depèn de la generositat de
l’interlocutor amb qui tinguis la sort de coincidir, i compartir el vinet
imprescindible per parlar d’art modern) en el fons tenen una idea al cap; idea
que et volen explicar, i que moltes vegades no acaba d’arribar. Algunes vegades
per que l’artista no ha encertat l’idioma; i moltes vegades també per que e mi
m’ha faltat coneixements per descodificar el missatge.
Vaig llegir una vegada que l’art clàssic és més simple
que el modern per què per entendre’l n’hi ha prou amb mirar-lo. El pots
entendre i pots inclús dir si t’agrada o no. Per contra, l’art contemporani, en
la recerca de noves formes d’expressivitat, acaba complicant tant el llenguatge
que es fa difícil entendre’l i apreciar-lo. Dit de forma més senzilla, per
gaudir l’art contemporani cal el llibre d’instruccions. Curt i ras. I
reconeixem-ho, molt pocs tenen après aquest llibre d’instruccions de casa; si
més no, jo afirmo que no el tinc...
També és cert que, a la vida, pots tenir la sort de
creuar-te amb persones que, si be no et poden dictar tot el llibre d’instruccions,
si et poden xivar algunes pàgines. En el meu cas aquesta persona ha estat l’amic Javier Úbeda, escultor per vocació, emprenedor de professió i l’inventor dels millor gin tònics, que he provat.
El seu bagatge com a escultor l’ha fet experimentar i conèixer multitud de materials i les seves textures;
com tractar-los i manipular-los; com convertir-los de materia prima en
escultura; com transformar-los d’un objecte comú en una joia. I això últim s’ho
va prendre molt seriosament; les petites escultures, les que no son en gran
format, els posa una cadena o una corretja i les exposa com a joies; per què d’això
es tracta no? Què és una petita escultura si no una joia?
A mi em té captivat una sèrie de joies que consisteixen
en agafar un tros de cartró i
metal·litzar-lo. Però cartró industrial, eh? El d’embalar! I quan dic
metal·litzar-lo no vull dir xapa de ferro, no. Vull dir coure, bronze, plata o inclús
or! Que estem parlant de joies! “Brutal! M’encanta!” Li vaig dir. “Es como
enaltecer lo banal, convertir en joya algo cotidiano!” Vaig seguir ”El próximo
cartón que joyifiques déjale puesta la grapa! “... “Ya lo tenía pensado” em va
contestar... Es clar, ell és l’artista i sempre va un pas per davant...”Había
pensado que incluso el metalizado debería estar algo oxidado, en algun punto...
algo sutil... Que te parece?”. Què havia de dir ”Genial, por supuesto!”.
Enaltiment del banal, ... “lo has pillado a la primera,
seguro que entenderás la obra de Tàpies” em va deixar anar a boca de canó i sense anestèssia. Bazinga! Aquí em va pillar. Vaig
caure de quatre grapes. Del que sempre havia renegat, i diguem-ne que
obertament havia criticat o inclús me n’havia rigut, resulta que jo mateix ho acabava
de justificar i de defensar! Inclús he dit que m’encantava la idea i que
m’agradava... 
Per què precisadament d’això va gran part de l’obra de
Tàpies. Només cal anar a la Fundació. No cal ni entrar-hi... Mireu a la
teulada. D’un tros de filferro, se’l doblega i se li dona forma de núvol... i
de cadira.. i en fas una escultura. Núvol i cadira...
O agafes un mitjó, gegant, amb tomàquet inclòs, ben
foradat pel
Ja no hi ha valors... =8-O =8-D =8-D
=8-D Justícia poètica en diuen,
no?
@jignasib
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada