Vist pels puestos...: Àries

Ja hem parlat alguna vegada de tenors i sopranos i de les diferents versions que fan de diferents peces; inclús em comparat alguna cançó de “La flauta màgica” o de “Tosca”. Sigui com sigui és indubtable l’atracció i l’encís que ens causa una bona veu interpretant una peça bellíssima... El moment més esperats de les òperes: les àries .El que al rock és el solo de guitarra, a l’òpera és l’ària... Les comparacions són odioses... però útils.

Com ja dèiem, ja hem pentinat “Der Hölle Rache” per a soprano i “Nessun Dorma” i “Lucevan l’estelle” per a tenor... però no son les úniques àries que arrenquen aplaudiments del públic. Entre els tenors hi ha moments estel·lars com per exemple “Che gelida manina” de l’òpera “La Boheme” de Puccini. La versió del Pavarotti fent de Rodolfo coneixent a la Mimi és memorable. I si escolteu aquesta ària, no pareu el disc; espereu, que just seguit ve “Si, mi chiamano Mimi”, que queda tan embelessada del “noiet” com ell n’havia quedat d’ella, que no es queda enrere. Quin luxe: una ària de tenor i una de soprano seguides. En aquest cas, la versió de la Mireia Freni està a l’alçada de l’anterior. Espereu, espereu, una altra joia: al segon acte, Muzzetta, amiga de Mimi, ens regala una altra ària, el “Vals de Mhttps://www.youtube.com/watch?v=6b7VY52C82kusetta”, exhibició impúdica de la cantant davant d’un examant fent-lo rabiar de gelosia.

Seguim amb més tenors. La versió operística del “Show must go on”, que va cantar el malograt Freddy Mercury... “Vesti la giubba”, de “Il Pagliacci”, de Leoncavallo. Aquest home acaba de descobrir que la dona li fa el salt amb un company del circ, però tot i així.. apali, a enfarinar-se la cara i a sortir a escena. El que deiem, show must go on...

I parlant de shows: què passa quan arriba el factotum de la ciutat? Ens ho explica, Figaro a “Il barbiere de Sevilla”. Aquí en una versió del baríton John Rawnsley.

Però les dives, les autèntiques dives, son elles. S’han guanyat el títol. I gràcies a peces com “Una voce poco fa”, també d’Il Barbiere de Sevilla”, interpretada per la nostrada Victòria dels Àngels. I què me’n dieu de “O mio babino caro”, de “Gianni Schicchi”, de Puchini; aqui en versió de la també mítica Caballé. O de “Ebben ne andro lontana” de “La Wally”, de Catalani, cantada per la divina Maria Callas. Es que no acabaríem mai... Què tal “Un bel di vedremo” de “Madama Butterfly, de Puccini, ara amb Kiri te Kanawa a la veu?

Ei, que no totes les òperes son italianes, eh? Ni cal que totes les àries les canti una soprano. Prenem per exemple “Carmen”, de Bizet; no és estrany veure-la interpretada per mezzosopranos, i no queda gens malament, tu. Si no, que me’n dieu de les versions d’Agnes Baltsa? En aquesta òpera hi ha també un parell de tresorets a tenir mapejats al cap: la conegudíssima “Havanera” o “L’amour est un oiseau rebelle”; i “Pres de ramparts de Sevilla”.