divendres, 27 de febrer de 2015

Silent vor bach - El silenci abans de Bach


Qui esperi, al veure “El silenci abans de Bach“, una pel·lícula “convencional” quedarà profundament decebut. Els conceptes clàssics de guió, història, interpretació, ambientació... queden amples en aquesta producció. Pere Portabella, a més de l’amfitrió dels famosos suquets de peix estiuencs a Palau Sator, és l’exemple típic del que als anys 60 se’n deia “cine de arte y ensayo”, aquelles pel·lícules que ningú dubtava de catalogar del setè art, i qui a tothom que es preués de culte li agradaven moltíssim tot i que es feien realment difícils d’explicar en una conversa a l’amor d’una copa de vi...  



De què va, doncs, “El Silenci abans de Bach”? Doncs si, és difícil de dir. Com deia l’ínclit Andreu Buenafuente, és com lligar amb estrangeres; és qüestió de tenir sensacions, no d’entendre-les... A molt grans trets podríem dir que la figura de Johan Sebastian Bach és l’excusa per tenir sensacions al voltant del seu mon i de la seva música, sense una connexió aparent; ni tan sols una intenció que hi hagi aquest lligam.

Les escenes es van succeint, totes amb alguna relació directa o indirecta amb Bach, però no necessàriament entre elles. Per exemple, la pel·lícula comença amb una pianola robotitzada ballant al ritmede l’Ària i la primera variació Goldberg ; tot seguit, durant una bona estona, un home cec, acompanyat del seu gos pigall, destina part del metratge a afinar un piano; passem a un bar de carretera, on dos camioners es planyen de la rutina de la vida del camioner i com fan per vèncer-la, amb un llenguatge més propi de doctorants de la Sorbona. Un d’ells, per il·lustrar-nos, explica que amb els seus germans formen un quartet d’instruments de vent, on ell toca el fagot (memorable l’escena de l’hotel de carretera on ell assaja, com qui no té un altre hobby, amb el seu instrument); entranyable també la interpretació que fa l’altre camioner de la variació nº 2 per a clave, interpretada  a l’armònica, tot alleugerint la monotonia de les llargues carreteres alemanyes. A aquestes escenes s’intercalen fragments teatralitzats de la vida de Bach, com quan alliçona al seu fill Christophe-Friedrich de com tocar pròpiament el preludi en Do per a clave; o de com Felix Mendelssohn descobreix un carnisser que envolcallava la compra amb partitures originals d’un tal J.S. Bach, gràcies al qual descobriment avui en dia podem gaudir de la “Passió segons Mateu”.





Ara be, a mi, l’escena que més em subjuga és la del metro, la línia 9 just abans que la inauguressin, per a ser més concrets, plena a vessar de joves violoncellistes tocant plegats el preludi de la suite nº 1 per  cello sol, en un travelling cap enrere (es diu així?) on van apareixen un rera l’altre tots els músics fins que arriben a l’estació i d’un en un, ordenadament, abandonen el vagó i surten de l’estació, cello en ma... De llagrimeta,    =8_-)    val a dir...



Tot plegat, un poema visual i musical, per a amants de les imatges poètiques, de les històries pel plaer de les històries, i dels fans de la música de Bach (especialment). Abstenir-vos control freaks que necessiten un guió amb principi, desenvolupament i desenllaç comme il faut.  

Podeu trobar la pel·lícula “Der stille vor Bach” a youtube i a la xarxa de biblioteques.




@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 17/11/2014