“Les triplettes de Belleville” és un film d’animació dirigit l’any 2003
per Sylvain Chomet. Aquí es va estrenar com a “Bienvenidos a Belleville”, tot i
que, val a dir, que l’idioma en aquesta pel·lícula és irrellevant, ja que la
parla és el llenguatge que menys usa el director per transmetre’ns tot el que
vol dir… que és molt i molt ben fet. La pel·lícula està plena de detalls, matisos,
subtileses que recurrentment van apareixent al llarg del seu metratge, fent
constants “guinyos” a l’audiència de manera que obliga a tenir tots els sentits
concentrats en la historia; precisament això és el que captiva.
Si pel fet de tractar-se
d’un film d’animació heu pensat que va orientat a la canalla, oblideu-ho.
Tampoc vull dir que sigui “para adultos”, però és veritat que la sensibilitat i
el tractament que fa requereix un paladar més acostumat al salat que al dolç… Ei,
que la peli va estar nominada a un parell d’Òscars (millor llarg metratge
animat i cançó original), que no és moco de pavo…
Si hagués de
definir la pel·lícula en una sola paraula diria… bizarra! No, surrealista… és
igual, en dues paraules. Es fa difícil explicar de què va, per què les
diferents històries que conflueixen son estranyes, es barregen, es connecten i
desconnecten… Deixa’m intentar-ho: un nen queda orfe i la seva àvia l’adopta.
El nen està trist i l’àvia intenta fer-lo feliç; sembla que només la companyia
del seu gos, Bruno, i l’afició al ciclisme el motiven; el tour de França; les
Triplettes, belles glòries del passat al rescat; la màfia; les persecucions...
ai, no sé, crec que s’està embolicant tot plegat...
Tot aquest
galimaties està amanit per uns personatges tan estranys com la història, i que
es fan estimar amb els seus tics i peculiaritats: les ulleres de l’àvia que
rellisquen constantment pel seu nas; el gos que burda a tots els trens que veu
passar, fruit d’un trauma d’infantesa, i davant la mirada astorada dels
passatgers; les bicicletes; els vaixells desproporcionats; les triplettes
ancorades en algun punt del passat, sobrevivint a la fama oblidada i generoses
de mena; el cambrer que de tant servicial resulta llefiscós; els
guardaespatlles, literalment armaris 2x2; els mafiosos, temuts i poderosos, amb
pinta de bons jans … I la música, constant al llarg del film, ens acompanya a tots,
personatges i espectadors, transmeten l’atmosfera tant melancòlica com vistosa
quan la història ho requereix.
Menció especial
mereix la banda sonora de la pel·lícula, escrita per Benoit Charest. Recordem
que la van nominar per a un oscar. A ritme de swing, el compositor ens
acompanya en les diferents escenes i els estats d’ànim dels personatges de
forma magistral. Però per a mi, les favorites son: l’obertura ("CabaretOpening"), que va acompanyada d’un seguit de cameos de famosos, des de la
Josephine Baker, a Django Reinhard, passant per fred Astaire o Betty Boop; i "Bach a la Jazz", versió jazzistica del Preludi nº2 de J.S. Bach, interpretada
magistralment per Mathiew Herkowitz, impagable!
Una petita joia de l’animació, melancòlica, amb un toc d’humor negre i swing. Una bona estona, sens dubte.
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 27/10/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada