dimarts, 3 de febrer de 2015

Les triplettes de Belleville

Les triplettes de Belleville” és un film d’animació dirigit l’any 2003 per Sylvain Chomet. Aquí es va estrenar com a “Bienvenidos a Belleville”, tot i que, val a dir, que l’idioma en aquesta pel·lícula és irrellevant, ja que la parla és el llenguatge que menys usa el director per transmetre’ns tot el que vol dir… que és molt i molt ben fet. La pel·lícula està plena de detalls, matisos, subtileses que recurrentment van apareixent al llarg del seu metratge, fent constants “guinyos” a l’audiència de manera que obliga a tenir tots els sentits concentrats en la historia; precisament això és el que captiva.

Si pel fet de tractar-se d’un film d’animació heu pensat que va orientat a la canalla, oblideu-ho. Tampoc vull dir que sigui “para adultos”, però és veritat que la sensibilitat i el tractament que fa requereix un paladar més acostumat al salat que al dolç… Ei, que la peli va estar nominada a un parell d’Òscars (millor llarg metratge animat i cançó original), que no és moco de pavo…



Si hagués de definir la pel·lícula en una sola paraula diria… bizarra! No, surrealista… és igual, en dues paraules. Es fa difícil explicar de què va, per què les diferents històries que conflueixen son estranyes, es barregen, es connecten i desconnecten… Deixa’m intentar-ho: un nen queda orfe i la seva àvia l’adopta. El nen està trist i l’àvia intenta fer-lo feliç; sembla que només la companyia del seu gos, Bruno, i l’afició al ciclisme el motiven; el tour de França; les Triplettes, belles glòries del passat al rescat; la màfia; les persecucions... ai, no sé, crec que s’està embolicant tot plegat...

Tot aquest galimaties està amanit per uns personatges tan estranys com la història, i que es fan estimar amb els seus tics i peculiaritats: les ulleres de l’àvia que rellisquen constantment pel seu nas; el gos que burda a tots els trens que veu passar, fruit d’un trauma d’infantesa, i davant la mirada astorada dels passatgers; les bicicletes; els vaixells desproporcionats; les triplettes ancorades en algun punt del passat, sobrevivint a la fama oblidada i generoses de mena; el cambrer que de tant servicial resulta llefiscós; els guardaespatlles, literalment armaris 2x2; els mafiosos, temuts i poderosos, amb pinta de bons jans … I la música, constant al llarg del film, ens acompanya a tots, personatges i espectadors, transmeten l’atmosfera tant melancòlica com vistosa quan la història ho requereix.

Menció especial mereix la banda sonora de la pel·lícula, escrita per Benoit Charest. Recordem que la van nominar per a un oscar. A ritme de swing, el compositor ens acompanya en les diferents escenes i els estats d’ànim dels personatges de forma magistral. Però per a mi, les favorites son: l’obertura ("CabaretOpening"), que va acompanyada d’un seguit de cameos de famosos, des de la Josephine Baker, a Django Reinhard, passant per fred Astaire o Betty Boop; i "Bach a la Jazz", versió jazzistica del Preludi nº2 de J.S. Bach, interpretada magistralment per Mathiew Herkowitz, impagable!




Una petita joia de l’animació, melancòlica, amb un toc d’humor negre i swing. Una bona estona, sens dubte.

Podeu trobar la pel·lícula “Les triplettes de Belleville” a la la xarxa de biblioteques. La banda sonora està disponible tant ala la la xarxa de biblioteques com a spotify.



@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 27/10/2014