dimarts, 10 de febrer de 2015

Bobby Mcferrin i el public

Recordeu la canço del “Don’t worry, be happy”? una cançó inspiracional i simpàtica, cantada per un noiet a capella, o sigui, sense acompanyament... Si, ja sé, fa uns quants anys, però és un clàssic, que recursivament va tornant a sentir-se. Com els smileys... que ara en diem emoticons... Sigui com sigui, aquell noiet era, i és, en Bobby Mcferrin, tot i que ara ja no és un noiet, ja està més granadet.

La seva especialitat ha estat precisament aquesta, el cant a capella, només veu, i les improvisacions vocals. No pretenc fer una anàlisi de tota la seva obra, però sí que m’agradaria ressaltar un parell d’exemples de la seva capacitat de motivar el públic que l’acompanya, amb l’excusa d’exercitar-la seva veu i la dels que l’envolten.

Una de les actuacions més emblemàtiques en aquest sentit és la que va fer durant el congrés de neurociència "Notes & Neurons: In Search of the Common Chorus”, al juliol del 2009 i que se sol recollir entre els vídeos del famós TED, tot i que estrictament parlant, no es va dur a terme en cap TED Talk. En mig d’una taula rodona, en que hi participava com a ponent, en comptes d’una xerrada va fer el que millor sap, cantar i fer cantar, a mode d’improvisació. Espectacular i sorprenent la reacció del públic, que segueix les instruccions del músic per acabar demostrant, al final, que l’essència de la música, en totes les cultures i civilitzacions, rau dins nostre.



Ell ho diu més maco, que les escales pentatòniques (la seqüència de les notes comptades de cinc en cinc, fa-do-sol-re-la-mi-si), forma part del nostre ser... Gens malament per un músic pop...


Una altra experiència col·lectiva ,quasi mística és quan fa cantar a l’audiència l’Ave Maria, de Charles Gounoud, mentre ell fa l’acompanyament, que no és altre que el Preludi en Do, de J.S.Bach, de “El clave ben temperat”.  La interpretació de l’acompanyament és complexa a piano, però feta a veu, i a oel, és espectacular, i el Bobby la broda. L’acompanyament del públic, expert o profà en música clàssica, encara fa més emotiva l’experiència... La versió que més m’agrada és la que va interpretar al Palau de la Música amb l’Orfeó Català però hi ha d’altres versions també genials, per l’amateurisme del públic, que també tenen la seva gràcia…


Si us agrada aquesta faceta “clàssica” del cantant, no us perdeu versions com l’aria de la suite nº 3 en re menor de Bach, es clar, que interpreta substituint el primer violí, ei! I seguint la partitura sense deixar-se ni una nota, aquí d’improvisació res… com un campeón!  O el primer moviment del primer concert de violí, també de Bach, interpretat nota per nota segons els cànons clàssics a base de taral·leigs...






Vaja, amb el noiet del “Don’t worry, be happy”... 

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 28/10/2014