dilluns, 24 d’octubre de 2016

Tai Chi Quan, no és per a iaios...

A mi, de sempre, el rotllo de les arts marcials m'ha cridat molt l'atenció. També és veritat que quan Déu Nostrusinyó va repartir les ganes de fer esport a mi se'm va oblidar, i aquesta passió s'ha limitat a veure més que a fer... Ja fa temps també que vaig intentar això del TaiChi; pinta a oriental, sembla un art marcial tranquilet, no sembla molt mogudet, oi? I tothom sap que és molt sa, genial pels iaios! La veritat és que el parell d'experiències no van ser gaire exitoses, massa rotllo místic, esotèric, hermètic... Més que fer salut semblava que estéssim equilibrant el Ying i el Yang de l'Univers fent fluir el nostre Chi a través dels Chakras... No se jo... com que no...

Fa cinc anys però vaig ensopegar amb un grupet que feien TaiChi des de la versió marcial #sujuro El Tai Chi ÉS un art marcial. Res de místic, tot molt pragmàtic. El que passa és que és molt complicat de fer, calen moooltes repeticions dels moviments per a que al final siguin perfectes, i cal fer-los lents, i això és un exercici cardiovascular molt bo i és genial pels iaios. Tot quadra. Però no oblidem l'orígen de  tot plegat: el TaiChi és un art marcial.

Els moviments tranquils i pausats que veiem pels parcs i jardins serien el que coneixem per "la forma". Vindria a ser el mateix que una "kata" de karate, però a velocitat lenta pel que ja us he dit, fer-ho be és difícil. Paciència. Penseu que dels '85 formes' que té la forma que jo practico, després de 5 anys encara me'n se amb prou feines la meitat. I ara, comença un altre debat. Quin TaiChi practico jo? Per què n'hi ha més d'un? Doncs si... Coses de xinesos i de famílies xineses... n'hi ha molts i tots barallats entre ells. Jo, es clar, practico l'autèntic. El TaiChi de la família Yang  #perfavorcompodeudubtar-ho. Ara bé, què vol dir autèntic?

L'any 1956, el govern xinès va simplificar les formes tradicionals del TaiChi i en va estandaritzar una Forma normalitzada de 24 moviments. Després en faria una altra més complerta de 48 moviments. Aquestes son les formes que es fan servir a les competicions de Kung Fu i de WuSu oficials. L'objectiu era promoure la pràctica del TaiChi com a una gimnàstica saludable per a tots, i obviant tota la component marcial. Per a recuperar aquest esperit cal tornar als orígens.

És acceptat que la tradició del TaiChi 'autèntic' és el que ensenyava Yang Cheng Fu a principis del s.XX, d'aquí el nom de Yang TaiChi. El seu principal alumne era Fu Zhong Wen, un nebot-net; els fills del mestre Yang eren més joves i no van aprendre tant com el primer i preferit alumne. Per tant, la lògica és pensar que el coneixement del mestre Yang abans de morir va ser transmès a mestre Fu, tant per temps d'aprenentatge com per vinculació afectiva; mal rotllo amb els fills, ja se sap. A partir d'aquí, el drama, el culebrón, les disputes de famílies d'on neixen tots els corrents i estils del TaiChi, alguns més místics, altres més marcials, altres directament un timo, i tots son l'autèntic, per suposat. Jo em quedo amb l'autèntic Yang transmès per la família del mestre Fu #digue'mtiquismiquis. Precisament per aquestes dates estarà per Ourense el mestre James Fu, hereu de l'estil, fent una master class. Per si us pot interessar...

Precisament val la pena veure uns vídeos del mestre per entendre que el Tai Chi, portat al límit no és aquell exercici tan senzillet per iaios. Entendreu per què el Tai Chi pot deixar-te el cos cruixit i dolorit si el fas be, i pot aplicar-se en combat si van mal dades. Entenem-nos, si t'agrada repartir estopa pensa en Kung Fu, Wing Chun, Karate o Krav Maga, però si vols fer un exercici sa i marcial, el Tai Chi és l'opció.

Comencem pel calentament. Dubto que a qualsevol classe de pilates feu coses molt més diferents o canyeres que al calentament del TaiChi, per posar un exemple més popular.


I ara, les famoses formes. La primera, la forma complerta, les 85 formes. Tot seguit, la versió simplificada de 28 formes.




No us deixeu enganyar per la simplicitat dels moviments. És un equilibri perfecte de moviments, el Chi fluix des dels dits de la ma als dels peus de forma contínua, mantenint el ying i el yang entre totes les parts del cos. És un exercici molt Taoista, molt arrelat a la terra, busca l'equilibri, no l'acrobàcia. Us heu fixat que amb prou feines hi ha patades, i no hi ha cap salt?

I per demostrar-vos que és un art marcuial comme il faut, havieu vist el TaiChi per espasa? I per sabreLlança?   No us ho creieu pas, oi? Doncs si, els moviments que fan els iaios als parcs és la versió de 'ma buida' del TaiChi, peò també té versió amb armes.





Què passa quan el TaiChi el fas ràpid? Es começa veure el potencial que té. Fer les formes del TaiChi amb movments 'explosius' es diu Fajin, i no us penseu que és un fotre un crit i quedar-se ample, aquesta cosa tan tonta feta malament et pot lesionar... #noesbroma


Per acabar, una forma de practicar aplicacions del Tai Chi s'anomena Tui Shou, que vindria a ser 'mans que empenyen'. La qüestió és mantenir el contacte amb l'adversari, mesurar la seva força, no oposar-s'hi si no adaptar-s'hi i, quan s'equivoqui i n'entregui massa, aprofitar-la en el teu benefici: esquivant, desviant o empenyent. És una tècnica molt difícil de dominar, molt subtil i, ben feta, molt poderosa. Però siguem honestos, els combats de TaiChi no estan pensats per televisar-los, es mantenen més en el terreny de l'enriquiment personal que no pas l'espectacle... Qui vulgui veure pinhos que miri TaeKwonDo



Ja veieu. La propera vegada que aneu per un parc i veieu moviments pausats no us penseu que només fan relaxació. Al darrera hi ha molta feina.

Podeu aprofondir més sobre aquest estil al blog de l'associació YongNian.

@jignasib



divendres, 14 d’octubre de 2016

El Mikado



“Que el càstig s’ajusti al crim!” El Mikado, emperador del Japó, enfadat!

El Mikado és un famós bastonet que té una de les puntes banyades en xocolata. Si be l’original és de xocolata amb llet, hi ha versions amb xocolata blanca i xocolata negra amarga... #ésbroma...

El Mikado és una opereta còmica que cap allà 1885 es va estrenar al Savoy londinenc. La van escriure W.S. Gilbert (el llibret) i Arthur Sullivan (la música). Parlem doncs, d’El Mikado, de Gilbert i Sullivan, que sembla que si no ho pronuncies junt no és el mateix...

Però, de què va aquesta opereta i per què és tant divertida? Molt fàcil: al llunyà Japó, l’emperador, el Mikado, ha prohibit el flirteig esportiu, quedant només permès dins del vincle del matrimoni. La pena per ser pillat flirtejant fora del matrimoni, serà la mort. Fàcil no? Anem liant-la, va. A la ciutat de Titipú no els ha agradat la idea, però, creuen tenir la solució: nomenen Molt Honorable Senyor Botxí a Ko-Ko, un vell sastre que han pescat flirtejant, i per tant, la seva primera missió serà botxinar-se (existeix?) a si mateix. Genial! A més, Ko-Ko té motius més que evidents per no voler morir, ja que està punt de casar-se amb Yum-Yum, la seva protegida, però que està enamorada de Nanki-Poo, un trobador errant, que acaba d’arribar a la ciutat, que de fet és el fill del Mikado que fuig d’incògnit de Katissa la seva promesa a qui no estima i que, despatxada, àdhuc enfurismada, l’ha acusat de flirtejar fora del matrimoni, mereixent, per tant, la mort. Ah sí, me n’oblidava: el Mikado s’emprenya per que no hi ha execucions i n’exigeix una en el termini d’un mes... Aneu seguint el fil? Us heu perdut ja? ... No em negareu que hi ha matèria per fer un vodevil dels bons, eh?

L’ambientació al llunyà Japó no us ha d’estranyar; respon a un doble motiu. D’una banda, a l’època de l’estrena, el Japó estava de moda, i tot el que olorés a extrem orient tenia una part d’èxit garantit. I d’una altra banda, no podem negar que l’obra vessa per totes bandes una fina sàtira de la rígida i hipòcrita societat victoriana de l’època; i també és cert que la millor manera de riure’s d’un mateix, és fer veure que és algú altre i, a poder ser, algú altre que ve de molt lluny.

Doncs be, l’any 1986, Dagoll Dagom la va estrenar a Catalunya. I per tant cal sumar a l’excel·lent obra original, amb els seus diàlegs ocurrents i la seva música adorable una interpretació que en multiplica les virtuts. No dubto de la qualitat de les mil i una representacions que se’n deuen haver fet arreu del mon, però aquesta de Dagoll Dagom per a mi és una fita insuperable. I la podeu trobar en DVD, que es va publicar el 2004 per anar fent boca del 20è aniversari de l’estrena al teatre.

Inoblidable el Ferran Rañé com a molt honorable Senyor Botxí; entranyable el valencià Pep Molina com a Nanki-Poo, enamoradíssim de Yum-Yum, també encisadora Teresa Vallicrosa; o el tremendo Ferran Frauca com l’inesgotable  Honorabilíssim Reial Acaparador de Títols Poo-Bah...

Una anècdota: al mig de l’obra, concretament al segon acte,  quatre personatges canten un madrigal (no he trobat l’enregistrament original, valgui aquesta versió en català d’uns afeccionats, o aquesta en anglès). Per a mi una de les escenes més belles de l’obra. I crec que no soc l’únic que ho pensa, per què a arrel d’aquesta interpretació va haver-hi un spin off de cinc dels personatges de Dagoll Dagom que van fer una obra nova, Quarteto da cinque”, on es recullen i escenifiquen diferents madrigals traduïts al català que, sense restar qualitat vocal i musical a la interpretació, ni fugir d’una escenografia austera, aconsegueixen fer-ho amb un somriure d’orella a orella. Lamentablement no n’he aconseguit cap enregistrament... #TenimUnRepte.

Podeu trobar l’enregistrament en vídeo de “El Mikado” de Dagoll Dagom a la xarxa de biblioteques.

@jignasib 

Aquest post es va publicar originalment  a "La cultura no val res" el 24/11/2015.

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Un mago de Terramar



Ged és un mag de Terramar. Un mag poderós a un mon on la màgia es manifesta al pronunciar els noms vertaders de les coses. Perquè cada cosa, cada esperit, cada fenòmen té un nom, un nom veritable i secret. I ha de ser secret, perquè si algú coneix el nom vertader i el pronuncia controla absolutament aquesta cosa o aquest ésser... Com per art de màgia. I, de fet, els mags son els estudiosos de la llengua antiga i vertadera, i saben els noms de les coses i les controlen. Com per art de màgia.

En aquest llibre, Ursula K. Le Guin, ens presenta el mag Ged i el mon medieval fantàstic de Terramar. No ens descriu un mon de capa i espasa tradicional, sinó un mon de màgia com a protagonista i eix vertebrador no només d'aquesta novel·la, sinó de tota la saga que transcorre a Terramar i que protagonitza Ged. Tampoc estem davant d'uns fenòmens màgics pirotècnics i espectaculars típics del medieval fantàstic; és una màgia més reposada, més profunda... Benvinguts al mon dels "truenamers".

Va, fem una mini-incursió als jocs de rol. Essencialment, al rol (bé, als Dungeons & Dragons, que ja sabeu que es el meu #favoriteOne) hi ha dos maneres de ser mag, de canalitzar la màgia que campa pel mon. La primera escola és la Vancian (no m'ho feu traduir, no crec que trobem una paraula que satisfaci a tothom...). Els mags memoritzen sortilegis arcans (spells), tants com el seu poder els permet, i al llarg del dia poden pronunciar aquests sortilegis per invocar el poder màgic pertinent: des d'una bola de foc destructora, a la invisibilitat per al grup d'aventurers; des de clavar fletxes certeres a l'enemic a envoltar-lo d'un núvol verinós; des d'obrir a una porta a il·luminar una estança; ... Un cop pronunciat el sortilegi s'oblida fins que al dia següent en pots memoritzar un altre... Ja se sap que tot poder implica responsabilitat, i que tot té un límit...

L'altra escola, la que Ursula K. Leguin ens ensenya (i no es l'únic exemple; ja vam parlar de Paolini i del seu genet de dracs, Eragon, en el seu moment), és la dels tuenamers, els que saben el nom vertader en la llengua antiga. El mag pot pronunciar el nom vertader d'un vent favorable i aconseguir que la barca vagi a bon port; pot pronunciar el nom vertader d'un enemic i immobilitzar-lo; pot dir el nom de la porta i que s'obri, o de la torxa i que s'il·lumini... Tot plegat menys espectacular, però alhora més profund. El debat és ara quin és el nom vertader de les coses, ... Quina és la seva autèntica natura... Què son en realitat... QUI SOM en realitat... I el nom vertader de Ged és... #NoSpoiler

Home, doncs per a uns llibrets innnocents de literatura fantàstica no està malament, no?

Podeu trobar "Un mago de Terramar" a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 10/11/2015.