dilluns, 24 d’octubre de 2016

Tai Chi Quan, no és per a iaios...

A mi, de sempre, el rotllo de les arts marcials m'ha cridat molt l'atenció. També és veritat que quan Déu Nostrusinyó va repartir les ganes de fer esport a mi se'm va oblidar, i aquesta passió s'ha limitat a veure més que a fer... Ja fa temps també que vaig intentar això del TaiChi; pinta a oriental, sembla un art marcial tranquilet, no sembla molt mogudet, oi? I tothom sap que és molt sa, genial pels iaios! La veritat és que el parell d'experiències no van ser gaire exitoses, massa rotllo místic, esotèric, hermètic... Més que fer salut semblava que estéssim equilibrant el Ying i el Yang de l'Univers fent fluir el nostre Chi a través dels Chakras... No se jo... com que no...

Fa cinc anys però vaig ensopegar amb un grupet que feien TaiChi des de la versió marcial #sujuro El Tai Chi ÉS un art marcial. Res de místic, tot molt pragmàtic. El que passa és que és molt complicat de fer, calen moooltes repeticions dels moviments per a que al final siguin perfectes, i cal fer-los lents, i això és un exercici cardiovascular molt bo i és genial pels iaios. Tot quadra. Però no oblidem l'orígen de  tot plegat: el TaiChi és un art marcial.

Els moviments tranquils i pausats que veiem pels parcs i jardins serien el que coneixem per "la forma". Vindria a ser el mateix que una "kata" de karate, però a velocitat lenta pel que ja us he dit, fer-ho be és difícil. Paciència. Penseu que dels '85 formes' que té la forma que jo practico, després de 5 anys encara me'n se amb prou feines la meitat. I ara, comença un altre debat. Quin TaiChi practico jo? Per què n'hi ha més d'un? Doncs si... Coses de xinesos i de famílies xineses... n'hi ha molts i tots barallats entre ells. Jo, es clar, practico l'autèntic. El TaiChi de la família Yang  #perfavorcompodeudubtar-ho. Ara bé, què vol dir autèntic?

L'any 1956, el govern xinès va simplificar les formes tradicionals del TaiChi i en va estandaritzar una Forma normalitzada de 24 moviments. Després en faria una altra més complerta de 48 moviments. Aquestes son les formes que es fan servir a les competicions de Kung Fu i de WuSu oficials. L'objectiu era promoure la pràctica del TaiChi com a una gimnàstica saludable per a tots, i obviant tota la component marcial. Per a recuperar aquest esperit cal tornar als orígens.

És acceptat que la tradició del TaiChi 'autèntic' és el que ensenyava Yang Cheng Fu a principis del s.XX, d'aquí el nom de Yang TaiChi. El seu principal alumne era Fu Zhong Wen, un nebot-net; els fills del mestre Yang eren més joves i no van aprendre tant com el primer i preferit alumne. Per tant, la lògica és pensar que el coneixement del mestre Yang abans de morir va ser transmès a mestre Fu, tant per temps d'aprenentatge com per vinculació afectiva; mal rotllo amb els fills, ja se sap. A partir d'aquí, el drama, el culebrón, les disputes de famílies d'on neixen tots els corrents i estils del TaiChi, alguns més místics, altres més marcials, altres directament un timo, i tots son l'autèntic, per suposat. Jo em quedo amb l'autèntic Yang transmès per la família del mestre Fu #digue'mtiquismiquis. Precisament per aquestes dates estarà per Ourense el mestre James Fu, hereu de l'estil, fent una master class. Per si us pot interessar...

Precisament val la pena veure uns vídeos del mestre per entendre que el Tai Chi, portat al límit no és aquell exercici tan senzillet per iaios. Entendreu per què el Tai Chi pot deixar-te el cos cruixit i dolorit si el fas be, i pot aplicar-se en combat si van mal dades. Entenem-nos, si t'agrada repartir estopa pensa en Kung Fu, Wing Chun, Karate o Krav Maga, però si vols fer un exercici sa i marcial, el Tai Chi és l'opció.

Comencem pel calentament. Dubto que a qualsevol classe de pilates feu coses molt més diferents o canyeres que al calentament del TaiChi, per posar un exemple més popular.


I ara, les famoses formes. La primera, la forma complerta, les 85 formes. Tot seguit, la versió simplificada de 28 formes.




No us deixeu enganyar per la simplicitat dels moviments. És un equilibri perfecte de moviments, el Chi fluix des dels dits de la ma als dels peus de forma contínua, mantenint el ying i el yang entre totes les parts del cos. És un exercici molt Taoista, molt arrelat a la terra, busca l'equilibri, no l'acrobàcia. Us heu fixat que amb prou feines hi ha patades, i no hi ha cap salt?

I per demostrar-vos que és un art marcuial comme il faut, havieu vist el TaiChi per espasa? I per sabreLlança?   No us ho creieu pas, oi? Doncs si, els moviments que fan els iaios als parcs és la versió de 'ma buida' del TaiChi, peò també té versió amb armes.





Què passa quan el TaiChi el fas ràpid? Es começa veure el potencial que té. Fer les formes del TaiChi amb movments 'explosius' es diu Fajin, i no us penseu que és un fotre un crit i quedar-se ample, aquesta cosa tan tonta feta malament et pot lesionar... #noesbroma


Per acabar, una forma de practicar aplicacions del Tai Chi s'anomena Tui Shou, que vindria a ser 'mans que empenyen'. La qüestió és mantenir el contacte amb l'adversari, mesurar la seva força, no oposar-s'hi si no adaptar-s'hi i, quan s'equivoqui i n'entregui massa, aprofitar-la en el teu benefici: esquivant, desviant o empenyent. És una tècnica molt difícil de dominar, molt subtil i, ben feta, molt poderosa. Però siguem honestos, els combats de TaiChi no estan pensats per televisar-los, es mantenen més en el terreny de l'enriquiment personal que no pas l'espectacle... Qui vulgui veure pinhos que miri TaeKwonDo



Ja veieu. La propera vegada que aneu per un parc i veieu moviments pausats no us penseu que només fan relaxació. Al darrera hi ha molta feina.

Podeu aprofondir més sobre aquest estil al blog de l'associació YongNian.

@jignasib