La conxorxa dels enzes

"Soy capaz de tantas cosas y no se dan cuenta. O no quieren darse cuenta. O hacen todo lo posible por no darse cuenta. Necedades. Dicen que la vida se puede recorrer por dos caminos: el bueno y el malo. Yo no creo eso. Yo más bien creo que son tres: el bueno, el malo y el que te dejan recorrer.”

“Sólo me relaciono con mis iguales, pero como no tengo iguales no me relaciono con nadie.”

Sempre que he fet un post sobre un llibre que he llegit, o una peli que he vist o d’alguna peça musical que he sentit, he intentat transmetre que m’ha fet sentir l’experiència, normalment positiva, i perquè recomano que més gent ho experimenti... Amb el llibre d’avui, “La conxorxa dels enzes”, escrita per John Kennedy Toole, crec que serà al contrari... de fet, us parlo d’un llibre que no he llegit. Si més no, no l’he llegit tot. Si senyores i senyors, vaig deixar el llibre a mitges! Jo confesso...

Estem parlant d’un llibre dolent? No, per Déu, Nostrusinyó. No seré jo qui digui que el llibre és dolent. Certament, cap crítica que he llegit el cataloga així. De fet hi ha certa coincidència que el autor va ser un incomprès que mereixia haver estat reconegut des de que va escriure el llibre. En efecte, entre que el va escriure, a principis dels ’60, i que el van publicar, van passar ben be 20 anys i un suïcidi... si, si, com llegiu. Després de diversos intents infructuosos de que les editorials li fessin cas, va acabar traient-se la vida. No crec que a causa del llibre, però segur que va ser un revés més que no va ajudar gaire... Després de la seva mort, la mare va trobar el manuscrit i va reprendre l’afany de veure’l publicat com a homenatge pòstum al seu pobre fill. I allà on el fill no va reeixir, la mare va triomfar... el sexe dèbil, diuen...

Però, de que va el llibre? El protagonista, Ignatius J. Reilly és un inadaptat. Físicament poc agraciat, i de dubtosa agilitat mental, està convençut de les seves propietats físiques i mentals no estan sent ben captades, apreciades i explotades per una societat que el menysté. Ja veiem que no anem be, aquí acabarem prenent mal... Però no ho sé; us recordo que vaig deixar-ho a mitges. Què passa amb la història? Està mal narrada? No és convincent? Poc profunda? NO! Res de tot això! Al contrari. Està molt ben narrada, descrita. El personatge és MOLT creïble, 100%. L’entens perfectament a ell i al mon que l’envolta!

Per què deixar-lo aleshores? Doncs precisament per això! Per que Ignatius J.Reilly, tot i dir-se Ignatius, que ja fa molt prometedor el protagonisme, em cau fatal. NO EL PUC SUPORTAR!! L’ODIO!! Com es pot ser tant imbècil, prepotent, engreït, miop!!!! Aquest és el problema! Que està massa ben fet,... tant que no l’aguanto!. I, la veritat, #diguemhedonista, però quan llegeixo una història, m’agrada sentir-m’hi a gust, passar una bona estona, sentir-m’hi identificat, però per que és un model a seguir, no a evitar ... Potser hi ha algun matis que se m’escapa, una interpretació que no he estat capaç de deduir, de captar. Potser m’ha faltat o fallat alguna cosa. És cert que estic pensant en un abandó de fa molts anys i que no li he donat una segona oportunitat.

En resum. Us estic proposant o recomanant que no el llegiu? No, al contrari; llegiu-lo, o si ja l’heu llegit, animeu-vos a replicar. Expliqueu-me en què m’he equivocat; per què li he de donar una segona oportunitat... pliiiiissssssss...

Podeu trobar "La conxorxa dels enzes” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/09/2015.