Acoplados

Si us he de ser sincer, mai he estat molt fan de la cobla espanyola. De fet... no l’aguanto. Serà dels temps del Lauren Postigo i els Cantares, que se’m va travessar. Tanta caspa pot ennuegar...  I el Jazz, quan parlem d’autèntic Jazz, d’aquell de culte, d’Arte i Ensayo... doncs la veritat... no tinc el paladar prou educat encara.

Però les barreges, la fusió, m’encanta! Bach a ritme de Jazz, brutal!; pop a ritme de swing, divertidíssim; clàssica a ritme de disco... tampoc ens passem! Tot té un límit! Aleshores, que tal barrejar cobla espanyola interpretada al piano pel renombrat Chano Dominguez, i cantada per l’elegant coplista Martírio? Arreglà pero informà, con chandal i sapatoh de tacóng. Doncs el resultat és espectacular; no se si sentir-me orgullós o avergonyit de dir que entre tots dos han aconseguit, si no dir que m’agrada la copla, sí dir que aquestes cançons m’han enganxat. Que no és lo mismo, pero és igual...

Mai m’hagués arribat a creure que una cançó com “La bien pagá”, la banda sonora i sintonia d’aquelles tardes casposes de cine de dissabte a la tarda a La1, aquell ... aquell... Cine de Barrio, aquell Parada, aquell pianista empolainat...  aquella, sí... aquella... m’arribaria a agradar, i molt, quan la canta la Martirio i l’acompanya, gairebé l’acotxa, el Chano Domínguez. Digne de qualsevol tuguri de Nova Orleans. O no... millor... de qualsevol antre de Chicago durant la llei seca. No, no.. espera, ... Com la Jessica Rabit a “Quien engañó a Rogger Rabbit?”. Que no? Compareu aquestes dues versions al YouTube: “La bien pagà” en versió anglesa!!, Paid so well!!!, son uns cracks!!!;  i la Jessica Rabit i el seu “Why don’t you do right?” escalfant el personal: “Yo no soy mala, es que me han dibujado así...” què? Poden anar de bracet o no?

Ei, però aquí no s’acaba, eh? Cançons com “Locura de mi querer”, “Torre de arena”, “Me embrujaste” o “Yo soy esa” fan abandonar estereotips Pantojils i ens refereixen mentalment a standards americans ben allunyats de la imatge anterior. Amb això no vull dir que no sigui fidel ni que, de ben lluny, traeixin al gènere, sinó que el transporten a un altre imaginari, per a mi més proper culturalment.

En un altre nivell et pots trobar “No me digas que no”, “Te lo juro yo”, “Dicen”, que només començar-les a sentir, comences a swingejar... feeling the bouncing... t’entren unes ganes de ballar!!! I, per a mi, les favorites: “El agüita del querer”, “Compuesta y sin novio”; divertidíssimes. A un ritme trepidant t’expliquen una història que entre l’acompanyament al piano, i la interpretació picarona de la cantant et fan passar una estona molt divertida.

Sorprenent però meravellós; si us agrada barrejar estils, aquí en teniu una mina!!! Podeu escoltar "Acoplados” a spotify".

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 26/02/2015.